De la guineueta a Terrassa

Fa un any

2008-12-28T15:54:00.002+01:00

Fa exactament 366 o 365 dies que vaig escriure per primer cop en aquest espai. Aquest any se m'ha fet llarg, tinc aquesta percepció.

Res més.

Pause

2008-07-09T11:08:00.004+02:00

Em canso de començar coses i no acabar-les. Per això fico la pausa, per que no vull tornar a abandonar. Per que confio en tornar a polsar el "play". De fet ja fa temps que no publico gaire, nomès comento, per com ha anat tot plegat, suposo.

Tambe pot ser que algú polsi l' "stop". Però suposo que llavors apareixeran nous projectes, com ja esta passant. Les coses van com van.

Des de 01010100 01100101 01110010 01110010 01100001 01110011 01110011 01100001

Siau

2008-07-08T09:04:00.003+02:00

Ho deixo, perque en qüestió de creixement personal no ajuda en res explicar les coses. Per exemple ara, més val que no digui com estic. Malgrat el viatge.

Aquest autor plega, el bloc s'ha convertit en compte d'un divertiment una tortura, o ho convertiré. I a més no podré llegir aquest bloc per no fer-me més mal, així que millor plegar i a otra cosa mariposa.

Gràcies a l'anònim incontrolat, i a tots els comentaristes.

El bloc es pot retitular " De Terrassa a Elei". La guineueta es suïcida virtualment, ja que el cor segueix bategant.

Per part meva va ser una inocentada (el vaig començar el 28 de Desembre) que ha durat fins dues setmanes després de Sant Joan.

Good bye.

Els planetes

2008-07-08T00:17:00.002+02:00

Els planetes ballen la seva òrbita sideral. Els cossos immensos s'atrauen i es repel·len, s'influeixen de maneres subtils. I presidint la dansa una estrella que els dona llum, un focus d'energia càlida. El cor del nostre sistema, el sol. Una força misteriosa que ha sorgit d'una gran explosió, diuen els "seguretas" de la veritat; els científics. Una energia que ens dona vida i que en el fons no ens aconseguim explicar.

Nosaltres respirem en una esfera envoltada d'aigua i gas, un cos que es mou a una velocitat supersònica dins el llençol de l'espai. Una dimensió que es deforma amb les masses immenses. O potser només som ones que entrem en ressonància. Ones que es freguen amb altres ones i pensem que ens percebem i no som més que moviments, emocions.

Els grecs no eren tontos i aquestes coses ja les tenien en conte, observaven l'entorn, miraven el cel i les estrelles i donaven nom a les constel·lacions. Feien analogia entre cel i terra, entre allò d'allà dalt i el aquí dins. I els hindús també.D'aquí és on sorgeix la maltractada astrologia. Si més no aquesta disciplina ajuda a veure'ns des de fora, ens fa veure que no tot depèn del nostre Jo, que en el nivell de la persona el fora és decisiu. I algú dirà que no fa falta veure on és Saturn per adonar-se de les limitacions que té un, però si que pot servir per a reflexionar sobre allò que ens passa.

És necessari a vegades allunyar-nos de nosaltres mateixos per a veure les coses amb més claredat. I una manera de fer-ho és sortint amb imaginació a l'espai sideral, flotar en l'infinitud de color negre amb puntets blancs i deixar-se emportar per les forces invisibles que hi intervenen. Trobar-se enmig del no-res, i percebre que som ínfims en comparació a allò que percebem, l'espai, el buit, el temps. Som granets de sorra en un desert infinit, i els problemes que ens creem no són absolutament res. De tant en tant veure's així pot provocar vertigen, és una manera de abstreure's de la bombolla on vivim.

La lluna, per als llunàtics com jo, aquests tipus d'èssers que no paren de dubtar i cometen els errors de principiant en totes les facetes de la vida, ens afecta de manera decisiva. Aquest mirall del sol, aquest satèl·lit de les marees, del pleniluni causant d'assessinats i suïcidis, el cos celeste més proper em destarota. Ens ho fa a tots.

Fa poc, parlant amb un mestre, em va descobrir que per l'horoscop hindú sóc cranc, una nova visió que encaixa bastant amb la realitat que està bé. Els hindús fan la carta amb 24 graus de diferència amb tots els planetes, a mi em surt Cranc ascendent Cranc. Un cranc amb la closca dura, que neda pel mar de sentiments com un Frankenstein. També se m'acudeix que en la part afectiva les coses em són molt difícils , l'apreci per persones i el desafecte. Més que un cranc sóc un centollo que es vol aprimar, de fet no em tinc gran afecte, no sé si això ho hauria de publicar encara que no tinc gaire pudor. Amb tot el que he escrit les darreres hores. Si no em crec res del que escric.

Des de la guineueta

Perquè un bloc

2008-07-06T03:27:00.000+02:00

Seguint un dels principis planians obrir un bloc seria deixar escrit tot allò que ens envolta, dir la veritat. Això intento dir per part meva. Descriure que li passa a un ésser humà del segle XXI. Ara és facilíssim publicar, fins i tot jo ho puc fer. El bloc és ideal per això. Si tothom fes el mateix deixariem un gran legat per la història.

D'on surt aquesta pulsió que fa explicar el que et passa? En Pla deia la "diabòlica mania d'escriure", d'explicar als demés el que veus i vius. I que tot allò que et succeïx és el mateix que a d'altra gent. El problema és fer-ho essent devot de la deessa bellesa. Tenir devoció per alguna cosa i genuflexionar-nos, veure que no som res i tot, a l'hora.

I sorgeix l'amor d'una manera incontrolada, i això passa. El cor es descontrola, amb la puta primavera, i el solstici, St. Joan, les fotos..... los ojos, que no ven.

Un bloc és un espai per dir parides i que algú et contesti que quanta mariconada, per explicar un viatge a alguna part, per posar cançons i vídeos. Per dir el mateix que les grans ments de l'època clàssica. Per explicar una fantasia que se'ns acudeix, per dir que hi ha un plataner enfront de casa meva i que fa més de vint anys que m'acompanya, una vida que batega, per inèrcia.

Hauria d'haver Gestalt per la seguretat social.

Des de la Guineueta

Paranoia

2008-07-05T15:10:00.000+02:00

El de la veu afinada(II)

2008-07-05T12:35:00.003+02:00

Més música

El de la veu afinada

2008-07-04T09:42:00.002+02:00

Una altra cançó del de la veu afinada;

Can Xinxa

2008-07-04T08:27:00.006+02:00

Can Xinxa és un casalot de color blanc situat a la punta d'un polígon industrial a Cabrils, vila del maresme interior. A la vora d'un pinar frondós, un bosc del mediterrani primari. El nom ve donat pel polígon.

La casa oberta a tres vents està, en la part est, flanquejada per una altra construcció dedicada a magatzem. enfront un altre edifici baix amb una tanca que el protegeix. Envoltada per una tanca també al casalot s'hi entra amb la benviguda de tres gossos, gossos que borden però mansos. El terra sense asfaltar i la porta llarga ens deixa passar. Davant la casa hi aparca la furgoneta l'habitant de tant especial espai. Al costat un futbolin sense necessitat de pagar. Enganxada a la paret i protegida per uralita, la cuina, exterior. El lavabo en una paret de fons, material emmagatzemat, un sac de boxa penjant, per a descarregar violència. Una porta de fusta com l'entrada d'un pis ens dona pas a una sala gran. Només entrar es veu una bateria Pearl, amb un sofà a darrera i la biblioteca, una impressionant biblioteca. L'habitació s' extén a l'esquerra on un gran sofà, en forma d'angle de 120 graus i on s'hi poden asseure 10-12 persones, es focalitza en una tele. Els murs són oberts per finestres darrera la tele dues que no deixen veure la part de bosc d'aquella banda, i les altres al fabulós jardí. Videoteca, ordinador, i amagat en el que seria un racó un biombo pel llit. Després hi ha l'espai verd. Un jardí ple d'arbres, algun pollancre, amb bancs, cadires i una taula de vidre mig trencada, on diferent gent s'hi apinya per fer tertúlia. També barbacoa, on s'hi ha pogut menjar copiosament.

Un antic magatzem que se li ha donat un ús molt particular i on assagen un grup de música al qual jo poso la bateria. Hi viu un individu anomenat Jordi. Tenia un ús com d'esplai, ara hi viu un blogaire anomenat Superfucker.

Aquest diumenge m'hi dirigiré amb la guitarra, a veure que en surt.

Tema musical amb veu afinada

2008-07-03T10:53:00.002+02:00

Musiqueta post-moderna.

Se atormenta una vecina

2008-07-02T10:43:00.004+02:00

El bloc d'aquí al dia 25 podria convertir-se en una crònica dels preparatius per un viatge llarg. Un viatge fet per un servidor anant cap a la casa de l'autor que ha arribat al bloc ultimament. Seria una etiqueta amb números titulat "De la guineueta a L.A". Passant per Brusel·les i Paris a l'anada i per Brusel·les i Amsterdam a la tornada. Un tour per l'occident tecnificat.

Primer es farà un viatge en cotxe d'unes 11 hores, fins a Paris, lloc on encara no tenim allotjament. Dues nits a Paris? Louvre, Saint Chapelle, Champs Elisses, Montmatre, Moulin de la Gallette, qui lo sá. després la nit abans de marxar a Brusel·les. No endur-se res de Kannabis i embarcar cap a New York, the wonderful town, the capital of the world. Comprar portàtil i càmara digital de video, fer videos. Tres nits en un alberg prop de central park. Nova York és una ciutat que a priori és molt gran. Anar al Moma, veure la nit estrellada de Van Gogh, i després veure si a Times Square hi ha wifi.

Després hi haurà les nits a Los Angeles o millor dit, Long Beach, que és on en Elei té ca seva. La impressionant Los Angeles, ciutat de Jack Bauer i la meca del cine. De Los Angeles hi ha l'auditori fet pel Frank Ghery que és quasi igual que el de Bilbao. A veure si hi ha tenda 24 i comprem la bossa autèntica. Segurament es farà una excurssió a San Francisco, amb la costa del Pacífic, o anar a alguna bodega de Napa Valley com a la pel·lícula "Entre copas". 10 dies entre els quals hi haurà l'aniversari d'un servidor, lluny de casa, el planeta s'ha convertit en habitable.

Després tornada a Europa amb Brusel·les en primer lloc, nit de descans al centre d'Europa per agafar forces i tenir el final de festa a Amsterdam, Willie Wortel, Haarlem, lloc des d'on els colons holandesos van fundar Harlem, barri de New York. Carregarem bona mercaderia i anirem a Amsterdam a deixar els baixos instints, els primàris.

Per acabar una semaneta a Brusel·les, Bruges o Gant.

Tornada de viatge prevista pel dia 17/8/08. S'anirà informant.

Titularé diferent amb nova etiqueta.

Impressionant

2008-06-28T10:40:00.001+02:00

Aquest paio canta molt bé.

La distància

2008-06-28T10:11:00.001+02:00

M'he quedat sense paraules per unes hores. Dir la veritat en aquests moments és tan dolorós com caure d'un segon pis. Es podria dir que estic trencat, la manera en com m'he deixat entabanar per una imaginació malaltissa. I la soledat abismal, com la distància que em separa d'Ella.

La imaginació és un món molt perillós, i el pagès de les lletres catalanes ho sabia molt bé. Hem de tocar de peus a terra i no enfilar-nos pels núvols.

Si el nen explica la veritat és aquesta. He d'0torgar la realitat tal com és.

Des de la guineueta.

Grans escenes del cinema.

2008-06-26T12:58:00.006+02:00

Postejo un vídeo d'una escena de "El bueno, el feo y el malo" (Il buono, il brutto, il cattivo - 1966) que sempre m'ha agradat per la serva força. Es pot discutir de si es una bona pel•lícula, o fins i tot de si ho eren alguns dels mes famosos films de l’espagueti western, però, per a mi aquesta escena transmet el que ha de transmetre sense ni una sola paraula, només amb el geni de Sergio Leone i Ennio Morricone. El protagonista, Eli Wallach (el feo), busca la tomba d'Arch Stanton on sembla ser que l'espera un bon grapat de dòlars.

Aquesta es una prèvia que forma part d'un nou projecte que tinc en marxa: la creació d'un bloc específic per aquest tema, les grans escenes del cinema. Estareu informats.

Des de Terrassa

Seré escuet

2008-06-24T23:55:00.002+02:00

Seré escuet i només diré una cosa;

No dic res.

Xavier

Yes, we can

2008-06-23T19:52:00.002+02:00

La meva primera aportació musical... tot i que, més que la música, el missatge... tot i que, més que la melodia sonora, el valor humà.

Una percepció que, tot i poder ser errònea, em fa pensar que aquest paio humil, que ha sufragat tota la seva campanya amb donacions particulars (recaptades en la seva web i havent-hi un màxim d'aportació) i que per la cursa final a la presidència ha refusat uns fons del govern (recaudació dels impostos del poble), dedicats a finançar la campanya final... doncs sí, sí que pot.

Canviar el món? Potser, amb molts com ell... però el temps dirà.

passant per Elei

Crema de llibres

2008-06-23T14:40:00.001+02:00

Des de Terrassa

Es de bien nacido, ser agradecido

2008-06-22T19:02:00.004+02:00

Per tant, moltes gràcies per convidar-me i fer-me part d'aquesta aventura bloggera, de veritat.

És poc el que podrà aportar la meva humil persona en aquest espai d'intercanvi socio-lingüístic-cultural dels meus bon amics "de la Guineueta" i "a Terrassa"... però en això consisteix la vida... en aportar... poc, bastant o molt, però sempre aportar...

Desde Elei aquí fot un calor de la hostia. I es que mai estem contents, és ben cert, amb el temps metereològic. Aquests dies em queixaba del puto juny que estaba fent a barna (us enrecodeu a la terrassa abrigats l'altre dia, GT?) i ara aquí és insoportable els ratjos del Sr. Solano.

Amics, lectors, coneguts i saludats, una abraçada a tothom.

p.s.: comunico que m'he cansat de fer Ctrl + Tab per canviar a la pestanya de softcatala.org. Per tant, la propera entrada meva del bloc, serà susceptible de ser bomberdejada indiscriminadament... o assumeixo. jajajajajaja

Reciclatge (II)

2008-06-19T23:41:00.003+02:00

16/5/06

El dia quinze ha sigut un altre dia immòbil, una altra jornada de festa, de preparació per guanyar-me la vida, treballar.

Que seria millor? Ser adjectivador? O verbificador? Crec que posar verbs va més amb el meu nivell intel•lectual, al diccionari n’hi ha menys que no pas adjectius. I després hi ha la falta d’humilitat de comparar-se amb el gran Josep, l’immens i inacabable Josep. Precisament després de llegir un dels seus “totxos” he recordat Cotlliure.

Un record de pedra, amb un mar domat per un port modest, de bon calat, i una riera molt diferent a les del nostre Maresme. Una riera ensinistrada per llambordes que donaven un clima de color grisenc a l’aire que es respirava. L’església vora les onades que trencaven sobre la massa geològica on era incrustada. L’església modesta, poc barroca. Les tendes de souvenirs discretes, dos o tres, sense aquella presència vulgar i monòtona peninsular. Una placeta a l’interior del poble, al costat del fossat sec de la rambla, amb una estatueta al centre rodejada de bancs per a romandre uns instants amb la complicitat dels plàtans francesos, napoleònics. La tomba dels ossos de Machado, feta de ciment gris i granulat, un lloc que no mereix el prestigi de qui va dir “se hace camino al andar”. Els restaurants que prometen olors de peix fresc, que s’han plantat al camí que du al port, d’una cuina que la nacionalitat del país assegura, amb una gràcia arquitectònica totalment calculada. La part vella amb carrers estrets i l’aire de bitllets de l’artesania, una galeria d’art enfonsada en un racó urbà, una tenda de mobles decorada amb gust parisenc, la bodega de vins de la terra en un carrer més ample i dos habitants de la contrada xerrant en català, tota una sorpresa. Un tros de França; la mania de no deixar un bri de terra sense ordenar, sense manipular, sense civilitzar.

Vam tornar cap al país per una carretera que acompanyava els camps de vinya a la seva maduració. I quan he recordat aquella petita estada i l’atmosfera que s’hi respirava, a pesar de ser exclusiva, he trobat que no era com l’elitista costa brava.

Des de la guineueta

Conversa de vestuari

2008-06-19T08:11:00.003+02:00

De fa un temps cap aquesta part tinc la sana costum d'anar a exercitar la meva abandonada anatomia a una piscina, per allò de que la natació és l'esport més complet (una d'aquelles fal·làcies que em crec). Així que durant una de les visites i mentre em vestia per anar-me'n es va produir una conversa que no vaig poder evitar escoltar i veure.

La situació era la següent; vestuari masculí, amb taquilles de color vermell i al terra una reixeta que va molt bé per quan vens mullat de la dutxa, de color blau. Jo en una punta de la sala i dos monitors (es distingeixen de la resta per dur una samarreta de color també vermell amb el nom de l'empresa municipal que gestiona les instal·lacions, Ubae) a l'altra. Un d'ells és de baixa estatura (1,60 aproximadament), de cos atlètic, cabell curt, afaitat. L'altre més alt, cos prim però sense muscular, cabell llarg i arrissat, barba i arracades a les orelles. Per la distància es podia sentir tot el que deien, es veia que duien una conversa de companys que fa poc que es coneixen, "tu quanto haces que estàs aquí, no mucho pero está bien el lugar..." En un moment donat i quan tots dos eren despullats, ja que durant la conversa s'anaven traient la roba, el del cabell llarg fa l'observació; "Oye, tu calzas bien, eh!". Un comentari que no anava dirigit a la mesura del calçat sinó a la mida del penis del monitor atlètic. El fet d'haver sentit aquesta frase referida al nostre clítoris gegant (què és sinó el nostre fibló sexual?) em va sobtar, de fet la cara de a qui anava dirigit no es va alterar, ho va encaixar amb naturalitat, sense fer cap comentari. Acte seguit l'autor de tan liberal observació va dir una frase que no recordo amb exactitud, el que si tinc a la memòria és que va agafar la seva polla sense circumcidar i va treure la pell que envoltava el gland per mostrar un piercing fet al prepuci. L' estomac se'm va encongir junt amb el membre al·ludit. El grenyut va dir alguna frase tipus "no hace daño" i va continuar canviant-se. Jo acabava de vestir-me i vaig sortir amb la impressió que en aquest món ens creuem amb tot tipus de gent.

Des de la guineueta.

Les roses del Cervantes

2008-06-18T08:46:00.006+02:00

A la part alta de la ciutat de Barcelona existeix un parc dedicat al cultiu de les roses. Se li va posar el nom de Cervantes i aquest diumenge en una llarga passejada a peu m'hi vaig dirigir.

Després de fer un dinar amb poca gana, penjar-me la bossa amb una carpeta, el bolígraf, el mòbil i el llibre "La isla misteriosa" de'n Verne, vaig enfilar cap al lateral de la ronda de dalt. El soroll dels vehicles no era molest ja que en aquella hora i dia el volum de trànsit era petit. La passejada es va desenvolupar sense cap incidència. Primer l'orografia puja en pendent suau, el passeig Valldaura, en arribar al velòdrom d'Horta és fa pla, allí vaig decidir no anar al parc del laberint (el qual era la intenció de destí). Es continua passant pel costat de l'hospital de Vall d'Hebró, l'hospital de Sant Rafel i l'antic patronat Ribas. Abans d'arribar a l'arrabassada, enfront d'una gasolinera, hi ha una construcció que m'ha intrigat sempre i que no en trec l'entrellat; és una conjunt d'habitatges que du el nom de Ronald Mcdonald. Els cotxes que s'hi aparquen a l'interior d'una tanca són de categoria mitja alta, volvos, algun saab. D'una finestra arran de carrer es veu una cuina molt gran amb moltes neveres, cosa que fa pensar que es comparteix. En la part més apropada a l'avinguda Tibidabo un jardí ple d'atraccions per a nens; tobogans, i joguines diverses. Sembla que sigui un lloc per a a alts executius del Mcdonald's, que els fan viure en una espècie de semi-comunitat, una cosa molt rara.

El recorregut passa per diferents entorns, un dels quals, el monestir de Pedralbes, és d'un encant innegable. La pedra antiga i la distribució de les cases al voltant de l'esglèsia han tingut sempre gràcia per a mi. Sembla com si les coses fetes fa segles només per aquest fet ja tenen l'aire de tranquil·la senzillesa i bellesa estàtica. Ja des de petit amb la família alguna vegada hi havíem anat a beneir el palmó. En el carreró que va de la plaça per on s'entra a l'esglèsia a la creu de Pedralbes, hi ha una serie de cases que semblen abandonades, unes cases de poble, de dues plantes, entrada per al carro i balcó a sobre ; quin privilegi poder-hi viure.

Al parc hi vaig arribar per l'entrada més elevada del nivell del mar, la que surt a la ronda de dalt. Per la data que hi anava ja sabia que l'època de màxim esplendor floral havia passat. Altres anys, però, vaig gaudir l'explosió de color i fragància. Malgrat això la quantitat de rosers produeix encara un nombre gens despreciable de flors. Les de l'entrada ja eren poques, després, al llarg dels caminets que van serpentejant pel parc, una aquí una altra allà van anar apareixent algunes de les més de 1000 tipus diferents que els jardiners de l'ajuntament han plantat. Algunes tan rares que sense l'ajuda del cartellet prescriptiu dubtaria que fossin roses. A poc a poc vaig anar baixant el pendent suau per dirigir-me cap a una espècie de tancat, on a les seves baranes de fusta és on hi ha els rosers més grans. La quantitat de flor no era gran però fins i tot així es va produir el motiu de la meva visita; dos o tres copets d'aire plens de la fragància angelical de les roses. Aixecava una mica el cap i obrint les fosses nasals amb fruïció esperava l'entrada d'aquella poesia, i en dues ocasions es va produir. Després a les roses més grosses m'hi apropava per ficar-hi la nàpia. Ja aprop de la porta de sortida que va a parar a la Diagonal, vaig olorar la prestige de Lyon.

Una exemplar grossa com una carxofa i d'una olor encisadora i potent, de color salmó. Vaig estar temptat d'apuntar el nom a un full de la carpeta però la vaig memoritzar. Després en vaig ensumar d'altres, de tots els colors i formes. Pel meu gust el color més atractiu és el roig viu i profund, el de la passió. Què és sinó una rosa?

Vaig sortir del parc, i el palau de congressos del dia de l'emprenedor era enfront. La tornada va ser amb metro, la passejada va ser llarga.

Des de la guineueta

Próxima estació, Terrassa.

2008-06-13T18:16:00.006+02:00

Feia temps que no anava en tren, en aquest cas els Ferrocarrils de la Generalitat. Tinc que fer-ho mes, ja no per les evidents raons ecològiques, si no per tot el que s’hi viu i si veu, si es que ho vols veure.

Hi ha centenars de persones anònimes passant l’estona com poden. Des del meu seient, l’últim del vagó, hi veia una noia de mitjana edat dormint. Un home que llegia un llibre. Un altre que llegia un diari gratuït que algú havia deixat al seient del costat, per deixar-lo al mateix lloc un cop fullejat. El noi que torna d’entrenar-se d’algun tipus d’esport, jugant a una consola portàtil. Rebo un sms d’una trucada perduda en passar per un túnel, em distrec, però torno a aixecar la vista. Ara veig una dona que repassa papers de feina i escriu notes al costat. Una noia que juga amb el seu I-Pod de tant en tant, suposo que per seleccionar les cançons que acompanyaran el seu viatge. La dona que tinc davant meu que parla pel mòbil... “Si quieres cuelga” diu, “Vale, hasta luego. Adéu”. Un altre que s’adorm. De sobte s’obre sola la porta que comunica els vagons, el senyor del llibre s’espanta i la tanca tot seguit. Una noia pensativa mirant per la finestra. Se que està pensativa per que al passar un túnel, ni s’immuta, segueix mirant el seu reflex a la finestra. El senyor del llibre s’aixeca per baixar. De fet, surt i entra gent constantment, i l’historia es va repetint cíclicament. Mes mòbils, mes llibres, mes son, mes auriculars, mes converses, mes de tot. Jo vaig escrivint tot el que veig per no oblidar-me’n. Dos noies adolescents parlen de les seves coses i riuen. Ara marxa l’esportista de la consola. Poc a poc em vaig quedant quasi sol.

“Pròxima estació, Terrassa. Aquest tren finalitza el seu recorregut en aquesta estació”. Com jo.

Ara ja, des de Terrassa.

Presunto impotente.

2008-06-13T14:16:00.007+02:00

Suposo que a algú se li va escapar alguna cosa, però aquesta es la informació sobre la pel·lícula que feien ahir dijous a 8tv (no les lletres grogues, en les que hi surten 3 pel·lícules...), si no les de baix. A la programació diària de la web surt corregit.

L'alta quantitat de tecnologia i informació que tenim avui en dia, paradoxalment, provoca molts errors humans. Molts, com aquest cas, divertits.

Carabasses

2008-06-13T08:54:00.007+02:00

Quan aquest fruit insípid i de color cridaner, la carabassa, es rep a canvi d'una declaració d'intencions és un cop dur. No és agradable saber que t'has equivocat i que la planteta que has anat veient créixer té com a fruit això. Seré clar, la planteta és un enamorament que en aquest cas ha anat creixent lentament, amb converses intranscendents, sense que ella donés motius per regar-la. Potser la llavor era dolenta, o sigui la meva capacitat d'agradar; massa temps perdut de mi mateix. Potser. I els posts anteriors ja preveien l'abisme.

Massa temps equivocat en tot un seguit de coses que seria llarg explicar, poc a poc aniré descobrint-les, espero. Perquè trio la persona que no correspon el sentiment, on és l'error?

I, almenys per part meva, veig que no hi ha res que consoli, no hi ha res que ningú et pugui dir, no hi ha res pel buit que es produeix. Només el temps que ho arrasa tot, o la existència d'una màquina màgica com la que surt a "Eternal sunshine of spotless mind" (traduïda amb l'habitual mediocritat "Olvídate de mi") . Impossible meditar quatre minuts, la respiració abdominal és insuficient, la sensació de pressió al pit, la gana, la son, tot s'altera. Seria fàcil, molt fàcil, buscar refugi en les drogues , tan les legals com les il·legals. De fet fa poc van aparèixer sense demanar-les. Veig el túnel i no m'hi vull apropar. Tranquils.

El patiment no l'alleuja res, ni escriure aquestes línies, ni la descripció d'allò que més m'agrada d'ella, que és una cosa fastigosament cursi; el seu somriure. L'angle correcte dels llavis , les dents blanques mostrades amb discreció, les arruguetes ben posades a les vores, amb gràcia, junt amb la mirada blava i divertida. Un somriure que omple l'espai circumdant, que encomana bondat. Un somriure que m'agradaria tornar a veure i que durant un temps m'he n'hauré d'oblidar, per netejar el desig irresponsable.

Després hi ha el típic pensament de desamor; tot això que sento en cap moment s'ha projectat ( encara que com a mínim l'he expressat), la sensació de petitesa (amb la connexió freudiana genital), de desempar, soledat,el sentir-se l'aneguet lleig. I el retret al desgraciat de'n Paulo Coelho, allò de quan una cosa és desitja amb totes les forces l'univers es confabula perquè s'aconsegueixi. I la desafortunada contestació seria que no l'he desitjat amb prou força, un motiu més per sentir-me desgraciat, no sé ni desitjar. No és estrany que s'hagi fet multimilionari dient mentides tan boniques a ments incautes com la meva i d'altres.

També hi ha l'incapacitat de plorar obrint comportes, deixant que tota la tristesa acumulada en tots aquests anys de fracassos marxi. N'hi ha massa perquè surti amb unes ploreres qualsevol.

Per a rissar més el rínxol hi ha a més pensaments tipus; és massa dona per mi, l'hagués fet infeliç millor així, o la puta mala sort de recordar-li l'ex (cosa, aquesta última, d'una fatalitat surrealista).

El que queda és la resignació i la digestió d'un fruit cruel. Aquesta part de la vida desfasada, desequilibrada i amarga.

Ja ho sé per una altra vegada ( i l'"altra" fa molt mal), no trencar-me el cor jo mateix d'aquesta manera tan absurda.

Des del cor.

Caramelets de la primavera

2008-06-11T16:01:00.004+02:00

En aquesta primavera tant plujosa ha aparegut la fruita que amb més facilitat es saboreja:l'albercoc.

Aquestes petites boletes de ping-pong de color vermell i blanc (els rosats per mi no són tan bons) poden arribar a fer passar una bona estona en aquest món de vagues de transportistes, psicosi consumista i desamor. Un producte que quan arriba al seu grau òptim de maduració uneix el plaer degustatiu amb la tranquil·litat nutricional, o això penso. Per mi l'albercoc es converteix en un caramel quan el presiones amb els dits, està flonjo, i la pell no es trenca. Llavors si el mossegues esquinces les seves fibres amb facilitat i l'interior es dissol a la boca, amb dolçor i un passeig pel paladar amelmelenat, sense untuositat, amb la frescor que produeix l'aigua del seu interior. Si, a més, se l'ha posat a la nevera amb una temperatura lleugerament baixa, el punt de fructosa s'esmorteeix donant més to al conjunt.

Són els caramelets que la natura ens regala la primavera, me'ls menjo amb deliri i moderació.

Bon profit.

Des de la guineueta.

Aquest moment molt particular

2008-06-08T12:29:00.005+02:00

TOT

Més enllà del contingut de la lletra, més enllà del timbre de veu, més enllà del sexe de qui canta, més enllà de qualsevol emoció que pugui fer nèixer aquesta cançó, hi ha alguna cosa que sóc absolutament incapaç de transmetre, que roman al fons i entra en ressonància amb la veu d'aquesta canadenca.

No diré la cara que faig escribint això..... No intentaré descriure-la. Hi ha d'haver unes mínimes normes de decència , perquè com em sento arriba a l'indecència, i tot allò d'engegar la diplomàcia a la merda i mostrar-se tal com un és, és una puta patranya!!! Es pot ser sincer fins a certs límits, ha d'haver secret i misteri, el TOT requereix alguna cosa que no es mostra, el racó de cadascú, inviolable. I quan dic TOT té a veure amb allò d'essència, d'idèntic a si mateix, allò que només es pot viure en el SER, allò que no volem veure moltes vegades perquè ens enlluerna. L' inabastable energia d'amor de la qual tots som parts iguals, plenes; gotes en l'oceà de l'existència. I quan desapareix el jo, quan l'energia inunda el cor llavors moltes vegades un es caga a les bragues, i TOT queda a dins sense sortir. I la solució no existeix, no hi ha equilibri, i tot es soportable, malgrat TOT. I m'he de disculpar amb mi mateix perquè m'he perdut (I'm sorry I lost myself). I el batec continua. I continua...

No sé quantes vegades l'he escoltat.

Aaah!!! gràcies per la cançó Salva.

Des de la guineueta.

Les gotetes

2008-06-07T11:29:00.003+02:00

La musiqueta per anar llegint;

Em grato la pell i una gota vermella surt. Aquest color roig que qualla damunt la dermis, automàticament. Brolla amb suavitat, un moticle de color vermell amb un cim que creix, després rellisca, fa giragonses pels péls del braç deixant el caminet marcat per a la següent.

Qui sap quan va nèixer i es va incorporar al doll interior del pit. Quan va entrar als ventricles, es va passejar pel mecanisme, i després sortí disparada cap al braç. Quantes gotes més entren i surten pel muscle de la vida, escampant-se pel cos, quedant emmotllades pel sac de pell de l'anatomia. Algunes d'elles fan presència a la ferida oberta i treuen el cap, i subreptíciament segueixen la via oberta per la primera, sense desviar-se ni un nanometre. Una darrera l'altra van allargant la trajectoria fins arribar al colze, allí s'aturen, com les gotes d'aigua a la punta d'una fulla, es tornen quasi esfèriques abans de llançar-se al terra.

Un cotó fluix s'impregna d'aigua oxigenada, s'aplica sobre la ferida i l'escumeta blanca fa l'acte de presència, els impulsos elèctrics, nerviosos, diuen al cervell que allò cou, i les gotes de vermell intens s'aturen a les fibres de color blanc. Pressiono l'esquinçament de la pell, inconscientment s'apreten les barres, amb les dents, incrustades, penjant. Passa el temps i, amb el seu innegable poder per a fer oblidar, el dolor desapareix, queden les gotetes allí dins, tornant a anar al cor, altra vegada, després d'haver acomplert la seva missió al món.

Des de la guineueta.

Música i massoquisme

2008-06-06T14:14:00.002+02:00

De tant en tant, però, hi ha un instint massoquista i escolto altres peces que accentuen l'estat de melancolia, tristesa o depressió, per la música pura i pel contingut de la lletra.

Dos acords, re i sol majors, i una cançó rodona. En aquell dolor em sento vibrar (encara que no s'hagi viscut la companyia, ni la dolça besada) encara que el ritme de la guitarra és una mica lleugera, em pot fer treure aigua pels ulls, és aquesta;

Una altra del mateix grup, i amb mateixos resultats. No pel contingut de la lletra, per la quotidianitat, pel ritme de vals, pels violins, per la tornada. Tampoc hi ha motius de cap mena d'identificació, sobretot per lo d'haver fornicat;

Després està aquesta de'n Rufus, el timbre de veu sol ja t'emporta avall ;

De la música clàssica en faré un apart.

Deixo aquestes, n'hi poden haver més.

Des de la guineueta.

Música i ànim (annex)

2008-06-05T12:30:00.006+02:00

Voldria afegir un vídeo musical com a complement de l’anterior post de De la Guineueta. No es que jo sigui gaire seguidor de l’autora (Alanis Morrissette), però aquesta cançó m’anima i relaxa a la vegada sempre que l’escolto. La sensació es complerta si l’acompanyo del vídeo, que em sembla de lo mes intimista i senzill. La cançó, “Head over feet”.

Des de Terrassa

Música i ànim

2008-06-03T18:21:00.017+02:00

Diuen que la música és l'art que té més poder de transformació, ja ho deien els grecs amb els seus ethos i pathos. En motiu de tot allò que em passa m'he imposat un règim estricte de melodies i harmonies que contrarrestin les vibracions nocives que m'auto-flagelen . Faré esment de les més properes i que en aquest moment uso (les que he penjat amb anterioritat compleixen la funció vigoritzant també).

Per aixecar l'ànim des de fa molt temps aquesta peça em transporta a llocs agradables, de bon humor;

Del mateix autor (Vince Guaraldi, no està considerat geni però és important) aquesta altra pot encaminar a una serenitat matisada amb alegria, sobretot per les notes llargues;

En totes dues interpretacions els Marsalis ho broden.

Després hi ha la lletra de l'època en estat de gràcia de Kiko Veneno;

Els versos "y pensar que ahí fuera/ hay todo un plantel/de chicas hermosas/ flores temblorosas/ por dejarse comer" m'han acompanyat durant més de mitja vida .

De'n Rufus Wainright hi ha aquestes dues cançons que a pesar de la lletra, em transporten, també, a llocs agradables;

L'altra és aquesta;

Amb el sintagma "llocs agradables" només puc descriure que em fa sentir la música. Amb això ultrapasso els límits de la moderació objectiva, ja que la música no es pot descriure, és subjectivitat total, com la blogesfera, i la part que em toca d'aquest espai.

Dóno aquestes idees, a veure que us semblen. La percepció sempre canvia de persona a persona i el que és alegre per un és trist per a un altre. D'aquí lo de subjectiu.

Des d'un lloc allunyat, apartat i extrany.

Imatge musicada

2008-06-03T15:16:00.011+02:00

Fa dies que em voltava pel cap fer aquest post. Sempre he cregut que no ens mirem amb prou calma una fotografia, que no li dediquem prou temps. A la següent foto hi afegeixo una cançó d’Andrés Segovia interpretada per Alirio Díaz,si la informació que tinc es bona (segur que De la Guineueta ho sabrà confirmar). L’intenció es que la reproducció actuï com a cronòmetre del temps d’observació i, si es possible, aporti algun valor afegit a la pròpia imatge.

Des de Terrassa

El dia de l'emprenedor (II)

2008-05-31T11:43:00.007+02:00

L'endemà vaig arribar tard perquè sortia de la feina. La conferència començava a les 12:30 i jo plegava a aquella hora exactament, però era a la vora, a Esplugues.

Vaig entrar a la sala i ..a Terrassa però no hi era. El tema dels ponents era la tendència de l'industria musical, i els conferenciants eren asseguts rere una tarima amb taula, mirant el monitor de l'ordinador portàtil on el powerpoint feia el seu servei. Legislació pobra per anar en contra de la descàrrega pirata, època en la que s'escolta més música, època en la que es venen menys discos, camins per on el negoci va; mòbils (on la gent està més acostumada a pagar), música a canvi de publicitat, música inclosa al hardware. El gran canvi en aquesta industria ha sigut el desviament en la promoció; abans eren la televisió i la ràdio les úniques vies per donar a conèixer el producte i ara estan els mòbils i Internet, els dos grans canals de l'actualitat. Aquesta primera part de la xerrada la va fer un individu masculí que es notava que amb la baixada de vendes la seva feina es veia en perill. Després va parlar una altra persona, de sexe femení, llabis molsuts, veu suau i cara agradable. Ella era una espècie de productora de grups, o mànager, o editora, una figura del tot nova. Es dedica a buscar grups per a promocionar-los, fer-los la web, promocionar-los a través de la xarxa i representar-los amb contractes a festivals o anuncis de TV. I ella tenia molt clar que la principal font d'ingressos dels grups han de ser els concerts, s'ha acabat allò de fer un LP i vendre milions de còpies, les discogràfiques tenen els dies contats. Amb aquesta dona el powerpoint va enriquir-se amb links a youtube amb campanyes de publicitat amb cançons de grups nous, fet, aquest, la publicitat, de gran vàlua pels grups d'ara, així com els enllaços que de les webs tenen amb altres artistes. Una persona pot entrar a la web de Koma, per exemple, i acabar escoltant un altre grup hard-core o speed-metal. Per la meitat de la ponència va aparèixer en Pedro que es va asseure davant meu, va estar-se deu minuts i se'n va anar, hola i adéu. Puntuació baixa, no em van dir res de nou, ja sabia que el futur són els concerts en directe; ui! si Glenn Gould aixequés el cap.

A fora em vaig trobar amb el company blogger, aquesta vegada ja sense la seva parella, la mateixa indisposició del dia abans la va deixar a casa, relaxada, i això que tenia una cita que l'organització et proporciona, es deia "connecta vip". Una trobada amb un alt càrrec d'una empresa que factura quantitats considerables, i que la seva activitat tingui alguna relació amb allò que l'emprenedora vol fer. Sobre aquest punt i en la denominació vip és on la cosa em provocava arcades; els pringadillos i els triomfadors, un forat d'agenda per dedicar a algú que era com ell fa uns anys, una miqueta d'altruisme mai els va malament a aquests individus. I el petit encantat que algú de la seva talla parli amb ells, com no!

Vàrem anar a dinar a la carpa de fora, al jardinet, un àpat d'onze euros en una bossa de paper. Un panet, un iogurt natural danone, un Kit-Kat, un sobret de sucre, una aigua, coberts i got de plàstic, dues safates fondes de plàstic transparent segellades amb una amanida de pasta (macarrons de colors, tomàquet deshidratat -que molta gent deixava- pipes i una salsa verda que podria ser un pesto però amb color de wasabi) en una i a l'altre pit de pollastre rostit amb cous-cous. Molt car pel que es donava, i el local amb quatre taules llargues (una mica brutes) amb bancs d'igual distància, sense separació, com en una taverna, però això si, una hostessa s'anava enduent tot allò que anaves acabant. I mentre ingeríem aquests elements una conferència amb la directora general, a la península ibèrica, d'Ikea. La conferenciant - dona de la quarantena molt ben portada, de cadera ampla, cintura estreta, sense pit, però d'un atractiu fortíssim i senzill, sense la sofisticació que es podria esperar d'un directiu de la seva categoria, la veu suau i sense canvis de to, un discurs correcte sense estridències lèxiques- era damunt una tarima decorada amb mobles del magatzem de mobles més barat del món i una pantalla amb el projector de rigor i el powerpoint . La va presentar una directora d'Esade que la va tenir com a alumne. Pel final va prometre coixins com a premi a les preguntes més interessants. El contingut va girar en quantes tendes hi ha al món, com va començar tot a allà Suècia als anys 50, amb l'emprenedor que ara té 84 anys i encara visita les quasi dos-centes tendes al voltant d'occident, en veure els anuncis de les diferents campanyes publicitàries a la tele, quina era la filosofia de la marca, que el 80% de les decisions de compra les fan les dones (per això ara només volen dones en els càrrecs directius) i el fet en com va ser contractada per a ser directora de tenda; a través d'un head-hunter. Es veu que hi ha una sèrie de gent que figura en unes llistes, les quals serveixen a empreses de colocació d'alts executius per buscar directors del que sigui. La terminologia tècnica no la sé; manager o senior o ... Suposo que per a ser-hi has de ser dels primers de promoció a les millors universitats o escoles superiors. Al torn de preguntes en ..a Terrassa va subjectar un llapis d'Ikea en un paper i el va donar a l'hostessa que els recollia i els duia a la presentadora que les llegia. De les preguntes, una interessant que recordo va ser quan li digueren si tenia casa seva decorada al cent per cent amb mobles Ikea i va respondre que no, que la tenia en un cinquanta per cent, i algú també li va fer arribar el per què posen noms tan difícils als mobles, cosa que respongué dient que era per saber de quin objecte es parlava i ho entengués el fundador. Del llapis en va fer esment, però com que no el va firmar segurament no va rebre el coixí de premi.

Després férem un cafè, no sense abans deixar que el company fes el cigarret de torn (dins no es permetia fumar, opció encertada per a mi, no tant per els consumidors de tabac, planta tan poc lúdica). Entre pitos i flautes se'ns van fer les 17 hores, Oskuro va trucar dient que arribaria per a sentir l'última ponència, a les 18. Jo dubtava entre marxar o continuar en aquell festival dels "jefes". Vaig entrar a la conferència que va triar el co-autor d'aquest espai i la veritat no me'n vaig penedir. De llarg va ser la millor de les que vaig assistir, al full de puntuació vaig posar un deu. La feia un home calb, de mitjana estatura, vestit amb traje i corbata, amb un pèl de sobrepes. El contingut a priori em va semblar que seria el típic discurset de formules per a innovar. Es va parlar de zen, de pensar diferent, de respecte a la diferència, el treball en equip, acceptació del fracàs, cites d'autors diversos i tot un seguit de passos per a poder fer sorgir noves maneres de treure un producte al mercat. Va donar exemples d'empreses innovadores en les que la manera tradicional de treballar s'estava canviant, espais oberts, interdisciplinars, i com a últim exemple Google, la primera marca del món, ja per damunt de la Coca-cola o Microsoft. Va fer dues al·lusions a la manera de veure l'empresa que tenen els catalans, la manera aquella en la que sense patiment no hi ha recompensa, i els exemples que donava trencaven la concepció d'empresa tradicional. Es veu que per a que una empresa innovi ha d'haver poca o inexistent jerarquització, cosa amb la qual vaig combregar. Durant aquesta conferència també es donava de manera evident una lliçó de com treure profit econòmic d'una xerrada. En aquella aula havia una pantalla per al powerpoint i una altra per a fer preguntes al ponent enviant sms, 0,15 euros el missatge. Com a empresaris la qualitat era innegable.

En acabat això ens dirigirem a la sala d'actes on entraria en acció un guru de l'empresariat espanyol. La sala és molt gran, com els cines anteriors a les multi-sales, sostre altíssim, terra emmoquetat i les butaques amples, amb un micròfon cadascuna i una tauleta desplegable subjectada al respatller. El ponent va sortir a fer la seva xerrada després d'una petita representació teatral de tres actors, que donaren un toc d'humor a l'inici. Després de mitja hora - jo pensava que un dels actors era el conferenciant (si és un gran guru podria ser polifacètic, no?) - va pujar a l'escenari, a través d'una justificació argumental d'una trucada a algú que pot assessorar, l'home de cinquanta anys (ho va confessar al principi) vestit amb la corbata, la jaqueta i sabates de rigor tradicional, i cara i moviments que em recordaren Ozores. La dicció era clara, però feia pujades i baixades en el to de veu, sobretot baixava la intensitat moltíssim quan deia una cosa important, cosa que donada la meva falta d'audició en una orella m'exasperava. Vaig molestar quatre o cinc cops a ...a Terrassa per si ell ho havia escoltat. El contingut d'allò que va parlar va ser interessant, feia molt l'ús de gràfiques amb coordenades, me'n feia creus de moltes coses de les que va dir. Tenia en compte la felicitat personal de l'individu dirigent, donava una visió global de la vida bastant aproximada a la realitat , la paraula altruisme o donar sense esperar res a canvi no sortiren, però, en cap moment. En diferents instants vaig mostrar la meva sorpresa per les coses que deia amb; "estic flipant", com quan el tio va i parla de la sincronia amb l'univers, SINCRONIA!!!! I per acabar de flipar va posar en un dels eixos d'una gràfica l'esperit, l'ESPERIT, si té sentit allò que fa l'empresari; però des de quan no ha sigut altra cosa que fer diners? El powerpoint (no va haver cap de les conferències a les que vaig assistir, excepte la de Nespresso, que no l'utilitzés) en aquest cas es projectava en una pantalla molt gran, a l'altura del personatge. Dels deu punts que volia desenvolupar va tenir de passar-ne quatre o cinc ràpid perquè desenvolupava amb detall els que havien aparegut primer. Va ser una pena no tenir la informació dels últims, error de bon professor.

En acabar Oskuro estava esperant fora, no va arribar a temps per a l'última ponència. Parlàrem una petita estona de camí cap el cotxe, continuo sense cap virtut tranquilitzadora. I marxàrem, el dia de l'emprenedor (com a 24 hores de conferències) s'havia acabat.

Des de la guineueta.

El dia de l'emprenedor (I)

2008-05-30T00:35:00.006+02:00

Aprofitant que els passats dies 27 i 28 de Maig del present any s'ha produït la trobada de gent emprenedora, se m'ha acudit enllaçar això i fer-ne cinc cèntims.

La trobada empresariada es va produir al saló de congressos de Catalunya, un immens cubicle de formigó aixecat al costat d'un dels hotels més cars de Barcelona, amb nom de monarca que no calla, a la part alta de la Diagonal. En ell es distribuïren les diferents conferències de temes diversos en unes sales dotades de projector, micros i cadires disposades a distàncies còmodes. Les sales tenien noms de lletra i número (H1, H2, H3, G1...). Les xerrades eren exhibicions amb més o menys perícia al powerpoint, la dicció ininterrompuda, els moviments corporals calculats i fins i tot la lliçó pràctica de treure profit de l'audiència mitjançant els missatges sms per fer preguntes al conferenciant.

Per part meva, vaig anar-hi primerament perquè era gratis, sinó de què? M'ho vaig mirar com un divertiment, com qui va a un museu, o al zoo a veure la fauna que s'hi passeja. I he de dir que la imatge que a priori un es crea d'una reunió de gent que vol muntar empreses va quedar desmentida. De fet pensava si no tindria problemes amb la manera en com anava vestit, i no; l'exèrcit de trajes-jaqueta amb corbata quasi era ínfima, fins i tot hi havia algun element tatuat fins a les celles amb els lòbuls de les orelles buidats per un anell i aquest anell a la vegada amb una anella penjant - l'emprenedor que munta una tenda de tatuatges.

Primer vaig tenir d'inscriure'm, un tràmit no gaire violador d'intimitat que consistia en donar el teu nom, DNI, telèfon i mail (coses amb les quals pots mentir sense que ningú comprovi les dades). Amb l'entrega de la fulla omplerta amb la informació l'organització regala una bossa amb; un bloc de notes de pàgines blanques i tapes de cartró dur, un llapis, un diari amb el programa de les conferències, un llibret amb una petita descripció de les conferències, la targeta amb el teu nom i un porta-targetes transparent per penjar-te'l al coll i demostrar que estàs inscrit. Tot això dins una bossa de color negre i de tela impermeable, susceptible d'èsser re-utilitzada com a bossa de la roba bruta en una excursió, o contenir-hi objectes per protegir de la pluja. L'atenció del personal del tot correcta, a la cua un noi em va oferir la fulla d'inscripció i la gestió es va fer ràpidament i sense contratemps.

Havia quedat amb ...a Terrassa i Oskuro cap a les 9:15 hores (els emprenedors matinen una mica) i per una indisposició de l'emprenedora ultra-liberal van arribar un pèl tard (si considerem l'embús d'entrada a Barcelona, una hora és un pèl). Així que vaig entrar a la meva primera conferència per a emprenedors sol; el tema era la crisi i què s'havia de fer quan l'empresa que es governa es veu immersa en un entorn advers a la venta. Crisi no és igual a oportunitat - és temps de decisions -, no baixar preus, planificar bé, bons mecanismes d'informació de com està l'empresa i preocupar-se de cobrar, sobretot. El conferenciant caminava pel passadís de la sala, es movia molt i bevia aigua de manera quasi desaforada. L'accent sud-americà feia una certa gràcia donat que les primeres paraules van ser dites en un perfecte català, l'home havia estat molts anys a les amèriques - d'aquí que sabés el que s'havia de fer en temps de crisi. Es va seure una dona al meu costat, pantalons blancs i mitges de malla, prenia apunts del que deia el ponent, alguna cosa em va cridar l'atenció d'aquella dona.En el torn de preguntes es va plantejar què havia de fer en temps adversos el govern (cosa que indica que no tots els assistents estan a favor de la no intervenció de l'estat) a la qual cosa va respondre com tot bon fill de l'escola econòmica de Chicago. No vaig poder puntuar la conferència ja que les paperetes per fer-ho en aquell moment no ens les van repartir, més endavant si.

A la sortida em vaig trobar amb els egarencs, una amb una cara que en un primer moment em feia por. La dissenyadora de joies no va aguantar gaire la conversa posterior a les salutacions, se'n va anar a donar un vol per veure si el malestar desapareixia, amb l'afegit que va arribar un altre element anomenat Pedro Pablo, que arribava sense dir-m'ho el dia abans. Els tres que quedàvem vàrem anar a fer un cafè a la zona que dedicaven a aquesta activitat. Els ordinadors portàtils, les blackberry's i demés tecnologia ja va anar aflorant amb profusió, tot el recinte tenia cobertura wi-fi.

La segona conferència que assistírem fou una que parlava de la protecció d'un projecte, la donava un altre home, amb veu profunda i greu, una veu de locutor de ràdio o de documental a la dos. Mateix sistema, power-point de torn (per ...a Terrassa massa carregat) i parlar de peu, aquest sense beure tanta aigua. Patents, la importància de la redacció de la mateixa, fer una bona cerca abans de voler patentar i informació de pàgines web on poder fer-les, els llocs on la patent té més sortida (els USA sobretot, Japó, China i Europa) i les despeses de patentar un invent, advocats, assesors tècnics i d'altres que no recordo que engreixaven el cost, ja que allò que s'ha de pagar a l'oficina de patents és poc. Un sis de nota mitja a l'imprés que l'organització dóna per puntuar, el ponent donava classes a l'universitat i era un de les sis persones que treballava el tema a Espanya o era l'únic tècnic especialitzat en redacció de patents de l'estat, no me'n recordo bé. Dels drets d'autor de cançons (alguna cosa que podria tenir a veure amb mi) va dir que s'ha de demostrar l'autoria i automàticament els tens, cosa que considero fàcil encara que millor registrar-la a la SGAE (aquest gran mal de la societat). Un home assegut a la vora en acabar la conferència em va donar una targeta, un advocat. La sala era a menys del cinquanta per cent de l'aforament, parla molt de les ganes d'inventar que hi ha al país.

Després en Pedro anà a una altra xerrada powerpointica, Oskuro a una altra i els autors d'aquest bloc a sentir alguna cosa sobre el fenomen Nespresso. La sala era diferent, butaques de sala antiga de cine, de respatller baix amb una petita tauleta desplegable al reposa- braços, i la paret lateral esquerra, mirant a l'escenari, de vidre, amb el poder de distracció que això comporta. La directora del cafè amb càpsules a la península ibèrica - dona jove d'un atractiu evident - era mig entrevistada per un maromo trajeat, una mica pilota. El contingut poc interessant; la dificultat d'implantació del producte, les tendes que hi ha, el preu de la màquina i la qualitat del cafè, que per mi - l'he provat - no és tant exquisit (a la Portorriqueña, establiment de la plaça Bonsuccés, venen un cafè excel·lentíssim). Vàrem sortir abans d'hora, en Pedro havia marxat sense dir res (havia deixat el cotxe aparcat a un pàrquing de 3 euros l'hora), Oskuro tenia una entrevista "face to face" amb un altre emprenedor relacionat amb el ram al qual es vol dedicar ella i; oh, sorpresa! era la noia que es va asseure al meu costat a la primera conferència, la de la crisi. Mentre esperàvem vàrem xerrar, fora, a l'exterior d'un jardinet que el palau té i on van posar la carpa per fer el dinar, al qual la parella terrassenca anirien després.

Un cop acabada la reunió d'Oskuro em vaig despedir per menjar a casa, ells al jardinet i sentir una conferència d'algun jefazo de Pronovias. No vaig creuar gaires paraules amb la dissenyadora d'ornaments corporals per a cine, es veu que no sóc gaire adequat per a tranquil·litzar a algú. Vaig donar l'idea de tornar l'endemà amb una samarreta amb la falç i el martell, per veure quin efecte tindria. Suposo que cap, la mercantilització dels símbols és un fet, per mostra el Che.

En sortir del recinte vaig veure com Manuel del Campo Vidal estava demanant l'acreditació. La "celebrity".

Des de la guineueta.

Més Thelonious, mai n'hi ha prou

2008-05-29T00:32:00.000+02:00

Una més del bo de'n Thelonious. Imaginació infinita, originalitat absoluta, només Jazz? Art del bo.

Si no us va agradar l'altra no cal que l'escolteu.

El rotllo que dóna aquesta música m'anima, no sé a vosaltres.

El vibrafonista és un altre dels grans; Milt Jackson.

Des de la guineueta

Des del cor

2008-05-29T00:27:00.000+02:00

Plou a Barcelona , és un d'aquells matins que es presten a fer paral·lelismes amb l'ànima o el cor. Color gris, asfalt, ciment i el misteri de les pulsacions, aquelles petites descàrregues elèctriques que ens mantenen aquí. M'he estirat al llit per sentir-les, dèbils però regulars. El so de l'aigua es barreja amb el batec, i és superior. La sensació de protecció que els llençols donen, el regust a la boca del ron amb coca-cola i el record d'una passejada a peu per un carrer del Vallés. L'amabilitat de l'acompanyant amb una conversa sobre la tuberculosi que omplia un silenci, per mi, incomode. Tot es fa present durant una estona..., molt present!!

La pluja rellisca pel tronc del plataner que em fa companyia des de molt petit, i l'escorça té un color més viu, les clapes de color verd agafen intensitat i el gris que les envolta es queda en això, la grisor. He obert la finestra, l'aire fresc, amb la sensació de netedat a les narius, aquella picor a les fosses nassals. Les fulles dels arbres estan ufanes, brillen, es mouen suaument i deixen caure les gotes des de la seva punta. Com les llàgrimes que de tant en tant recorden qui sóc, implacables.

Cau aigua com caic en el pecat més dolorós, el pessimisme. I el meu cor es rebrega, però continua bategant. Per a què, em pregunto. Per a treure la mà pel balcó i tocar la viscositat de la realitat? Per deixar-se endur per la tristesa del que es veu i es sent? Per sentir com el pit s'encongeix, l'anâhata desperta o els globus oculars es netegen? Per adonar-me que al fons hi ha amagat el fred d'avui, així com la covardia ? No hi ha resposta per al misteri del que sóc, pel cansament del que sóc, per al cor que l'aigua primaveral altera, per a saber dir el mot precís en el moment precís, per a aprendre del fracàs rere fracàs... La meva petitesa; com les llàgrimes en la pluja , com les petites mans que mullen la cuirassa protectora del batec, com aquest escrit.

Para de ploure, l'aire mou les flors dels testos del balcó d'enfront. Geranis rosats, lliri d'aigua de blanc pur i fal groc al mig, i les roses blanques, al costat de les punxes, amb l'aroma allí, per a un altre. La vegetació esclata amb el color pujat, ple, llustrós.I a l'altre cantó de carrer, darrera una paret, un llit, un balancí, una taula, un armari, l'ordinador, tele, guitarres, micros, llibres i una soledat de vertigen, abismal, insondable, oceànica.

Un calfred em recorre l'esquena, els peus se'm gelen, el cafè avisa que ja acabat de pujar, m'aixeco, me'n serveixo un raig, xarrupo fent soroll, la casa és buida, sona el telèfon, el cor continua polsant.

Dono les gràcies per aquesta tristesa.

Ara, des de caiguda lliure.

Thelonious Monk

2008-05-27T15:50:00.006+02:00

Penjo aquest gran tema d'un artista inclassificable. No m'enrotllo més.

Des de la guineueta

Si dic

2008-05-24T11:39:00.005+02:00

Si dic, a l'edat que tinc, que ja cansa el continu fracàs amb les dones, que estic cansat de sentir la impossibilitat d'estar amb el cos que m'agrada, que estic fins a la polla de sentir-me petit al costat de femines esculturals, que ja deixa de fer-me gràcia sentir la força de la biologia, i que malgrat això la pateixo. Si dic que arriba el moment de dir que ja n'hi ha prou de tant sofriment, que vull estar tranquil, que em rendeixo, que és superior a mi. Si dic que és com voler ser guapo, o medir dos metres, o tenir el talent de Eduard Hopper. Si dic totes aquestes coses l'entorn social faria el seu judici més bàsic i a l'hora comú; aquest pringat és un fracassat i té problemes amb les dones. Tot això, si ho dic.

Si fes aquest tipus de confessions les faria a les persones que et diuen; "no, home, si tu vals molt, si no tens novia és perquè tu no vols". Un tipus de persona que acostuma a pertànyer al cercle íntim, aquell "biombo" on pots despullar-te sense por al que diran. Aquelles persones que han de suportar els mals moments dels demés quan elles també estan així o pitjor. I donar-se suport mútuament, malgrat que en contades ocasions s'aconsegueix.

Si confessés que tot això em passa de veritat em posaria en evidència de manera flagrant, una evidència que en un bloc de caire recreatiu com aquest deixaria una marca desagradable. Dir aquestes coses en públic és d'un exhibicionisme malaltís. Podria maquillar-ho posant una nota de pedanteria, dient que la idea aquesta de cansament ja la va exposar Buñuel cap a la seva vellesa, però ell havia triomfat, ell ho va aconseguir, s'ho va treure del damunt, això si, quan ja era vell. Quedaria bé apropar-me al geni de Luis, també sord (com quasi jo), i compartir que anar darrere les faldilles és cansat. Si fos veritat m'ho miraria com una qüestió de paciència - encara que aquesta té un límit - deixar passar els anys, anar respirant, fent el que es pugui i cap al final; la tranquil·litat, el deixar de masturbar-se, el deixar de pensar que ja no es té l'obligació de tenir parella, el deixar de veure unes cuixes amb el desig aquell que mai s'acompleix, o els ulls, o els pits, o aquells "no" que m'han dit o fet veure quan jo no els agradava. Si ho digués narraria la fatiga que produeix el sentir-se sempre la mitja merda, la nul·litat habitual, i de tant habitual el fàstic de mi mateix. Si digués que pensant d'aquesta manera no m'he suïcidat seria perquè d'alguna manera espero l'èxit, perquè malgrat el patiment espero que la cosa s'acabi bé, encara que sigui com el Thelonious Monk del cine (Woody Allen va dir), sense la fal·lera de ficar-la per allà on es pugui. Si expressés que tot em va malament, mentiria. Si escribís que no aspiro a res més que l'equilibri, em contestaria que sóc un flipat presuntuós i que en aquest equilibri hi tindria d'entrar la dona.

Però com que tot això no ho dic, entre els tres noms d'artistes que donen el toc mediocrement culte, l'aire confessional inevitable i el coneixement de la persona que escriu, la funció "omplir el temps d'oci" ha sigut realitzada, i de pas jo he intentat fer teràpia.

Des de la guineueta.

Reciclatge (I)

2008-05-23T10:43:00.001+02:00

Aquest text el vaig escriure el 23/5/06, o sigui, fa dos anys i el comparteixo perquè a pesar que no expressa amb exactitud allò que voldria dir s'hi apropa una mica. Diu així:

"Hi ha una sensació – així, amb aquest substantiu, només ho puc qualificar – que em produeix la convivència amb “pijos”. Entenent com a convivència haver transitat pels seus barris i pobles, i com a “pijos” les persones de nivell adquisitiu mig – alt que ostenten algun objecte o fan alguna activitat que el fan palès. És un estat que em transporta a un dia lluminós, en un entorn privilegiat, o sigui, un paisatge barreja de mar i muntanya, en una casa gran, espaiosa, amb línies rectes i estil minimal art, amb vistes a un jardí quasi bosc, amb una piscina amb perspectiva sobre un penya-segat, i unes noies d’anca fina, llavis molsuts i mirada despreocupada que demanen anar, a la caleta de la vora, a banyar-se despullades, barrejar els seus cossos amb les aigües color turquesa.

És l’emoció caramel·litzada del luxe fet aire i aquella percepció intangible que l’endemà no hi ha cap obligació, no hi ha cap examen ni patró que amoïnin, res desagradable. Hi ha una renda que és com una font que no deixa de rajar, i els desplaçaments es fan amb prestigi sobre rodes o amb embarcacions que faran veure contrades en moments solitaris, fora de la gernació treballadora, la massa.

Aquestes sensacions les he tingut quan he estat a Begur i al barri de Sarrià. Quan he vist gent sortir de cases vora la mar o en un carrer ple d’encant, acompanyats d’éssers femenins angelicals, conduint baluernes exclusives. Deixant a entendre que el gust per allò plaent i còmode és ordinari i habitual."

Des de la guineueta.

Jocs de la meva infància

2008-05-22T20:05:00.002+02:00

Des de Terrassa

Paciència

2008-05-20T17:13:00.002+02:00

Sort en tenim les ànimes que escrivim un bloc que la cosa no sigui remunerada públicament o ens hagin donat un premi per haver descobert la sopa d'all. És per això que sense haver llegit cinquanta llibres sobre el tema es pot escriure el següent, i no ens denunciïn per frau a les arques de l'estat.

La paciència; que dir-ne. El procés d'esforç més temps. I per molt d'esforç que hi posis ara la cosa demana temps. El procés, les coses no són instantànies. Això fa pensar en la part de realitat que necessita d'això, de saber esperar i perseverar. Sobretot les coses grans, les que engrandeixen l'esperit - si és que així volem anomenar-ho. Aprendre a ser diferents als altres, cultivar (en el sentit agrari i l'intel·lectual), entrenar , crear.

Paciència, perseverança, temps, objectiu; i l'ara que es desespera i té moments de defalliment. Com l'acumulació d'energia per a fer alguna cosa. Jo que sé? em dic. Les coses poden donar un gir en un instant infinitesimal i després dir que això ha succeït per altres series de causes i efectes. Altres vides, altres pensaments acumulats, altres energies que incideixen en el teu esforç i per tant en la teva paciència.

I costa tant esperar.

Des de la guineueta

Economia

2008-05-17T13:05:00.003+02:00

Sense voler donar-me-les d'entés en economia voldria escriure'n. De fet aquest tipus de coses són les que fan el fenomen blog gran.

Ja fa un temps que vaig veure uns videos que Milton Friedman va fer als 70, es diuen "Free to choose", i ara he vist "La batalla por la economia mundial" ( aquí l'original complet en anglès) documental extens,complet i on també hi apareix aquest nobel d'economia. Aquest senyor és un dels puntals de l'escola d'economia de Chicago, la qual promou la idea que el mercat ha de ser completament lliure, sense cap intervenció governamental. Aquest pensament prové inicialment d'un altre economista (i filòsof, o això diuen) que el precedí i que fou la competència intel·lectual de Keynes a principis de segle XX; Frederich August von Hayek.

Veig que el sistema de mercat lliure és la traducció selvàtica a l'economia, qui és més espavilat triomfa, qui treballa va endavant, qui es deprimeix o emmalalteix decau, mor. Un sistema econòmic sense pietat, sense compassió, on el que té més diner sempre tindrà més possibilitats; com a la natura, la llei del més fort. Amb l'edat s'arriba a la resignació d'allò impepinable, de les coses com són i que poca cosa es pot fer, l'egoisme no desapareixerà per molt que volguem regular i repartir, fiscalitzar i racionalitzar. El sistema de l'escola de Chicago és l'acceptació de l'egoisme humà (perseguir els propis interessos) i que ell mateix a través de l'espectativa de ser més ric (ser més egoista) vagi repartint riquesa; amb el preu que comporta que cada "x" temps hi hagi una recessió.

Aquest sistema econòmic sembla que és el menys dolent, així com la democràcia ho és com a sistema polític. La natura humana té aquestes coses.

Des de la guineueta.

Paraigüer improvisat

2008-05-12T19:29:00.002+02:00

Escriptura automatica (i II)

2008-05-08T14:13:00.008+02:00

El problema amb la dona savia, aquesta que se la ha de seduir amb paraules boniques, escoltar-la i cobrir-la de netedat. Penso en la veu del meu mestre en Martí amb el seu taller mental solar, en de que em serveix si em molesta el contacte amb la gent,[troç suprimit]. I la venjança, em pregunto que si hi ha vegades que la mereixo i d'altres si no. La veritat planiana i el pàncreas de'n Espada, amb la seva espanya aznarista. [troç suprimit ]Escriure el llibre de la biografia de la meva àvia. El to, les primeres linies amb el riu com a protagonista, la corva on s'ha fet la nuclear, les aixelelles i les dides de la comarca, la supervivient de dos o tres embarassos d'un matrimoni de conveniència. Ara em ve que tindriem de ser estat associat d'Itàlia, quina gran cosa, el coc, el romànic i el dret romà. Quina gran cosa ser italians, guanyariem més copes d'europa, encara que tindriem de canviar de pensament i no du el ciri a la mà, com sempre em fet els massoquistes del Barça. Cambó espera dins un llibre gruixut de'n Josep Pla, aquest de qui parla el aznarote, eh!

Em miro els temes a lo Woody Allen, ara penso que n'Oliver també el fa servir per dir que s'ha fet un acudit o una conversació, les dones, el Barça, espanya, catalunya, la llengua, en Pla , en Espada, la feina, la meditació i la música-guitarra. Que n'he de fer de la meva vida, a vegades em pregunto, diria el subjecte que duc dins i del que em costa mirar des de fora. Les frases queden intel·ligibles?, hi haurà fragments que hauré anul·lat, of course, vull conservar la petita part de gent que llegeix el bloc, perque això ho escriuré al bloc. D'una tirada? No sé, millor fer-ho en dos o tres cops o posts, ja saps que la gent s'agovia.

M'agrada fantasejar, que faria si em toques la loteria, si fes una cançó que arribés a número u, o millor; si a l'escola de cinema de Terrassa un pringadillo amb talent s'ensopegués amb mi al café de les arts i ens caièssim bé, cosa difícil donada la meva poca predisposició a obrir-me al món, per això no tinc dona, i potser arribaré a monjo sense esglèsia. Les rames, com m'hi enfilo. Ara sembla que amb la canalla he arribat a una espècie de no agressió. No puc fer classe i em retrec que no la faig prou amena. Link rere link i m'he dit quan tornava de la piscina que tindria d'escriure amb mallorquí, fer es salat,estar escrivint amb ses coses més salades de ses illes, sa sobrassada, sa ensaïmada i penso amb els alemanys que compren l'illa i es PP que va perdre per poc ses últimes eleccions i que no parlo al bloc de política per allò des putos insults de sa gent que no pens com jo, com es Salvadoret Sostres es niño bien que es fa es super català i no és més que es feixista de porta de servei, es jutge del talent sense compassió i creença que s'és tendre. Es menjar, canvies de manera de menjar i canvies tu. Canvies es que menges i canvies tu. Ho dic perque si una cosa deu tenir bé en sostret és quan parla de restaurants, l'únic.

Em pica un ou i el rasco suaument, amb delicadesa. Em canso i deso, vaig a dormir.

Escriptura automatica (I)

2008-05-08T02:15:00.013+02:00

Com el títol indica vaig escriure això amb un procediment seixantavuitesc. Escriure el que surt, sense pensar en el fil argumental. Els punts i apart són aleatoris i he suprimit trossos ofensius o molt íntims, aquests están indicats quan s'escau.

Ho faig en dues parts per fer més ràpida la lectura, i així la segona part us la podeu estalviar si no us ha agradat.

Fa així:

Escric amb la tele encesa, el programa "silenci" , la colla de nous bohemis, dissenyadors web, dissenyadors gràfics, gent amb barba, xandal i texans, amb skate. Mobles amb objectes amb noves formes, Londres i un nou barri íntim. El Barça suposo que fent el ridícul, a una altra cadena, no vull ni mirar. No sento petards dels espanyols que em circumden, no ho celebren? Música extranya, els típics sintetitzadors, amb dj's calbs escoltant amb una orella un auricular i el coll doblegat, mirant l'indicador o el plat del vinil. Arquitectura de "dead ford", arquitectes-samurais coses més rares mos han de passar. L'orella dreta la tinc tapada, la de l'operació, alcohol boricat, destapat! La tele vomita més artistes en totes les disciplines, l'accent de cotó fluix britànic, l'accent dels vencedors, wake up iron (desperta ferro!!!).

El soroll de l'ordinador és molest. A qualsevol cosa li diuen música, i art. Li lleparia el clítoris a na Bibiana fins que li sortís aquell fluxe extrany i poc comú entre les dones, segur que el deu tenir depiladet la molt vallesana. Veig la pantalla en blanc i el soroll altre cop, el puto ventilador que aireja el xip. Rectifico coses que no hauria d'haver escrit, penso en demà a classe, els nens i les nenes, la classe preparada i a veure si podés usar el canó de projecció. Penso en els blocs d'avui, en que estic copiant una cosa molt antiga, que és escriure el que surt sense corregir, apenes, i el Joan Miquel Oliver es fa present, l'enveja de viure a ses illes, i en Bobby que farà el concert divendres i no sé si arribaré a temps al poble per la plantada de l'aubi. Conduir de nit, i la meva àvia no hi voldrà anar, ella, que hi va nèixer. Penso en el partit de waterpolo que es feia quan he anat a la piscina per no tenir de veure el ridícul que suposo que ha fet el Barça, perque no he mirat com han quedat. En aquest google docs podria fer invitacions perque la gent veiés el meu procés d'escriptura i em responc amb una altra pregunta, a lo gallec, qui voldria llegir-ho? amb prou feines entren al bloc. I mira que tinc sobrepes, per això vaig a la piscina. I hauria d'estudiar per l'oposició [troç suprimit] I recordo ara l'expressió que fa en Oliver; un lavabo trainspotting.[troç suprimit] . Amb aquests insults on vull anar? això serà terapèutic?

Des de la guineueta

Guerra de...

2008-05-06T14:16:00.004+02:00

Amb la intenció que aquest post sigui el més comentat començo. Sé que el fet d'exposar aquest pensament donarà com a resultat reaccions diverses, moltes no ho faran per no donar satisfacció al meu propòsit.

Els éssers humans som una espècie dividida en dues parts; a uns ens pengen els collons i d'altres tenen cada vint-i-vuit dies, aproximadament, una hemorràgia vaginal. Aquestes dues parts tenen la missió gravada, al foc roent dels gens, de perpetuar l'espècie. La traducció en comportament comú de les parts es podria resumir en; uns quan veuen dos tetes se'ls sobre-irriga el clítoris hiper-desarrollat ( o el clítoris és una polla no desenvolupada? noies, us he posat fora el parèntesi!) i les altres pateixen un dolor, que varia en intensitat segons l'individu (no es pot escriure individua, la llengua, que masclista!!!) cada mes -- d'aquí menstruació. Aquest últim fet és d'una violència de gènere total; entenent com a violència la tortura que suposa tenir de patir uns dolors periòdics -- ja sé que hi ha éssers femenins que en gaudeixen, el masoquisme també és humà i les excepcions confirmen la REGLA.

Com a éssers conscients que som -- uns amb un grau, altres en un altre -- cada vegada que la tecnologia avança anem intentant establir-nos en la comoditat del no-esforç. Així ha nascut la píndola que anul·la la regla, la fecundació invitro, l'anticoncepció i ara la possible no-necessitat d'enamorar-se d'un altre ésser humà. I és que tant a homes com a dones ens anirà de conya. Uns tindrem les tetes, culs i conys perfectes, podrem follar quan volem i tindrem la llibertat de moviments assegurada. Per l'altra part podreu programar que segons la cara que feu o la mirada que insinueu el robot us satisfarà en el punt exacte que volgueu.

La tècnica és la que ens ha de redimir, de fet penso que és, ha sigut i serà la que ens faci continuar com a espècie.

Des de la guineueta.

Futbol: estem salvats matemàticament de segona

2008-05-04T12:21:00.004+02:00

Com que veig que el tema de la piloteta dóna joc proposaré als amables lectors que proposin la tan esperada renovació de la plantilla.

En l'últim comentari del post anterior (4 Maig 2008, 2:35) he fet la meva llista de baixes, la repeteixo;

Caipirinho, Deco, Marquez, Thuram, Silvinho, Oleguer, Zambrotta, Edmílson, Gudy i Henry.

La cosa està en posar un recanvi per nom-posició. Per exemple; jo portaria a Essien del Chelsea per Deco. Alguns noms se'm fan difícils de trobar recanvi amb el meu coneixement de lligues extrangeres i espanyola.

Em va encantar DeRossi de la Roma, seria cromo repetit amb Essien però pel que sembla aquest no surt de la Roma "ni jarto vino", Piero dixit (contacte italià que juga els divendres a futbol amb la penya "traete un amigo que nos falta gente").

Al Poulsen o l'Alves no els portaria solament pel malament que em cau el puto Del nido (peeer cert!! [dit a lo Cuní] el tio aquest no estava implicat en el cas malaia? A veure si tenim sort i el foten a la presó). Això si, canviaria a Txiki per Montxi ( ai! perdó, és monchi?), a pesar que Txiki no és tonto i el lloc que ocupa és el més envejat i a la vegada odiat pel sozi.

Un tio que m'agrada és el lateral brasilero que el mandril va deixar a la Roma, Cicinho. Serviria per suplir Silvinho, Oleguer o Zambrotta (encara que aquest últim li donaria a una tercera oportunitat, encara que diuen [el puto calvo sobre-radiat de rajos uva, el Guasch] té problemes personals, la txurri, que té unes tetes com a dos carretes, vol tornar a Itàlia).

Em falta un central jove com a recanvi de Marquez, i que ningú digui Piqué perque, com Cesc, serien Gerards segona part. Una "star" per descobrir, Cristiano Ronaldo NO!! Si la Britney10 (el del turbant, R10, Ronnie...) és un fiestero imagineu-vos el gominas caga-penaltys aquí. I molts més, a veure si hi ha noms.

Del recanvi d'entrenador el que surt més votat tant debó es fes realitat, encara que la premsa no deixaria de donar-li pel cul a cada moment. Mourinho wellcome.

Des de la guineueta.

No sé

2008-05-03T17:23:00.007+02:00

Hi ha una cosa que sempre m'ha rondat pel cap i que no n'he tret l'entrellat. Si tothom treballés d'allò que li agrada, com seria el món? Qui faria totes les feines que no ens agraden? Escombriaire, cambrer, miner, pescador, prostituta, tele-operadora/or... Hi hauria alguna vocació per a tot això? El món de la vocació és tancat per l'idea de comparació, per una idea de comoditat i prestigi que ens fa arrufar el nas quan hem de ser missatgers, taxistes, buseros (conductors d'autobús), repartidors de propaganda o dones de la neteja. Tothom vol ser astronauta, arquitecte, escriptor, dissenyador (del que sigui), cuiner (no el "pinxe" que pela patates), metge, enginyer ( a ser possible de ponts, camins i canals que són els que cobren més), pilot (d'avió o d' helicòpter, o de formula 1 o de motos, tant fa), director del que sigui (cine, orquestra, gran empresa..), actor, cantant, jugador de.... Quin món tant romàntic seria el de les vocacions, quina fantasia la de fer el que ens agrada. No sé que passaria ni amb la societat ni amb l'individu, el qual se'n pot cansar (de la vocació) o equivocar.

Ja sé que solament el plantejament de treballar en allò que ens plau és un pensament brutalment burgués, que els que sobreviuen ni s'ho plantegen, que hi farem.

La paraula "treball" ve del llatí "tripalium" que era el nom d'un temible instrument de tortura. Així, la manera de guanyar-nos els calerets no deixa de ser un tràngol dolorós. És curiós que en anglès doni "travel" (viatjar) i a les llengües romàniques aquesta cosa.

La realitat no entén de comoditat i al final es surt amb la seva l'"esforç", paraula amb poca audiència.

Hi ha allò de cadascú rep el que dóna i dóna allò que rep. És un peix que es mossega la cua, l'ou o la gallina. Això ens ha tocat; a fer el que es pugui. La tauromàquia com a metàfora està molt bé; el toro com allò real ( la part bèstia de la vida) i el torero com a rerpesentant del gènere homo, que va fent-lo anar per allà on pot o es deixa.

Des de la guineueta.

Futbol: ja durava massa

2008-04-29T23:05:00.003+02:00

No ha sigut cap sorpresa. La lógica s'ha complert, poca pasta per les apostes.

S'ha perdut un any . Tot s'ha de dir, al principi res ho feia pensar. Els noms eren correctes l'errada ha sigut no mantenir l'actitud. No critico al president per això, l'individu que l'increpa a Manchester és l'exemple del mal culer, la merda que ens llencem a nosaltres mateixos. L'actitud l'ha de mantenir l'entrenador, a pesar que ara al final ja posa els bons.

Entrenador nou, a ser possible un Mourinho o Scolari, i nou jugadors amb ganes.

Errades del president; parlar massa amb en Johann (no s'ha tret la sospita d'estar sota els seus consells), i haver-se separat del millor fitxador que s'ha tingut a can Barça. S'ha de confiar en la gent que en sap i en Rossell està demostrat que en sap, més que res perque també s'aconsellava de gent que en sap (diuen que els fitxatges de Ronnie, Deco i Marquez van ser consells de Scolari). Una llàstima perque ara toca fer un equip nou amb gent amb ganes i ja veurem que passa.

Encara que sigui per donar moral, que torni Rossell per fitxar!!!!

Des de la guineueta

Grrrr

2008-04-28T19:04:00.009+02:00

En una de les rares ocasions que la televisió ofereix, un dia vaig sentir recitar aquests versos a Juan Echanove;

No he de callar por más que con el dedo,
ya tocando la boca o ya la frente,
silencio avises o amenaces miedo.

¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?

Hoy, sin miedo que, libre, escandalice,
puede hablar el ingenio, asegurado
de que mayor poder le atemorice.

En otros siglos pudo ser pecado
severo estudio y la verdad desnuda,
y romper el silencio el bien hablado.

Pues sepa quien lo niega, y quien lo duda,
que es lengua la verdad de Dios severo,
y la lengua de Dios nunca fue muda.

Francisco de Quevedo

El programa va ser en aquest "Illa del tresor" i el fragment es diu al final (al minut 21:51 comença). La manera de recitar-lo la trobo d'una naturalitat tan excepcional que sempre me'n recordo. No sóc llegidor de poesia potser per aquesta raó; perque no sé llegir-la, quan ho faig m'avorreixo. Però segurament si la sentís amb aquesta intensitat tan poc impostada, sense aquelles pujades i baixades de to, aquelles pauses grandiloqüents, aquells monotons discursos de rapsodes consumats, ara en seria un afeccionat. Es nota que l' Echanove sap per on va en Francisco i el deixa al punt de cocció just, al dente.

Llàstima que el fragment no sigui al tubo i s'hagi de veure el programa sencer, cosa que no és una gran pena; hi ha una recepta d'uns ous durs amb wasabi força remarcable, els jocs d'enginy típics de l'Ollé i el Barril i alguna tonteria de l'Echanove, com quan diu que la dreta és la ciència i l'esquerra pot autodestruir-se.

El sentit de la poesia té aquelles tres preguntes que em van emocionar;

¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?

Entre la segona i la tercera hi ha una antítesis genial, una parada en el pensament per a raonar. El pobre Quevedo estava fins als collons de mantenir les formes en una època de fortes repressions.

Per cert, Paco Quevedo, enginy pur, odiava els catalans.

Des de la guineueta

A qui hem de creure?

2008-04-25T17:39:00.006+02:00

He rebut aquest correu electrònic sobre la fuita d'Ascó d’una bona amiga d'un poble de les terres de l’Ebre, Vinebre. Es el poble d’on es la meva sang i la del de la Guineueta, encara que no hi haguem viscut mai. Jo el sento com "lo meu poble", visqui on visqui.

Al meu parer fa una reflexió sobre la fuita d'Ascó breu i totalment aclaridora. Millor impossible:

Hola,

Aquí us deixo, per si no ho vau poder veure el video del programa de TV3 "La nit al dia" sobre la fuita d'Ascó, on s'entrevista Antoni Lloret (físic), és una mica llarg però val la pena. Qui mos diu la veritat?

http://www.tv3.cat/videos/393479

Si és tan important com aquest senyor ho pinta no hi a dret que el CSN ens digui que només és d'importància 2, i si realment el CSN diu la veritat pq deixen que hi hagi tan rebombori?, als que vivim a la zona no ens fan cap favor, ni pels esforços que podem fer en turisme, ni pels productes que elavorem, qui voldra fruita, vi, oli,... de la Ribera? i a lo millor al final no voldran ni l'aigua de l'Ebre (que ja mos aniria bé).

Res més.

Noemí.

Des de Terrassa

Un prodigi

2008-04-25T12:37:00.002+02:00

Aquest èsser músic actuarà el proper 9 de Maig al Palau de la Música catalana, a les 21:00 hores.

Per a qui vegi el tio del "Don't worry be happy" o un negre fent sorollets amb la boca, dir que hi ha gent per a tot, sensibilitats molt diverses, el respecte que mai es perdi.

Aquest personatge és un prodigi per raons diverses. La tècnica vocal és d'una grandesa astral, tracta la veu com a un instrument més, la seva laringe i cordes vocals són un instrument de vent nou, amb una gama de timbres i sonoritats que cap altre instrument de la família té. Gràcies al seu virtuosisme arriba a fer-nos present diverses melodies alhora, i així ell sol omple l'escenari. I a més, per si no fos poc, és una ment musical privilegiada; ha tocat lo popular arribant a número 1 mundial al 88 i després s'ha dedicat a coses més cultes com dirigir a la filarmónica de Viena o fer diverses col·labracions amb immensos músics com són Chick Corea, Yo-Yo Ma, Ferenc Snétberger o Jaques Loussier.

A més el tio en els dos concerts que l'he vist sempre sorprén amb coses noves; fa sortir a ballar a la gent, s'acompanya d'un cor o, si es té sort, el dia anterior ha tocat el seu amic Chic Corea i el convida a fer un parell de temes, com el cas de la meva primera vegada d'escoltar-lo.

Per acabar dic que no he posat el video de "Blackbird" per no agoviar, per a qui li hagi agradat el teniu al tubo, al lateral de "related videos".

P.D. 1. Que consti que no tinc cap comissió per publicitat. I que els preus de les entrades són bésties.

P.D.2. Malgrat el que dic no han sigut els concerts on m'han fet més mal les mans d'aplaudir. Parlaré més endavant dels dos personatges que em van fer oblidar el dolor de mans.

Des de la guineueta

El veí

2008-04-22T13:46:00.007+02:00

A dia de avui, en el moment que escric això, a aquesta tempestiva hora, si es clicka a la part superior de la pàgina, a allà on posa "next blog" o "bloc següent" o "blog siguiente" apareix això.

Una pàgina dedicada a cotxes Honda, un fenòmen simpàtic. Potser un comercial? No crec.

La pàgina es titula "Hondamentalist".Lo de "mentalist" no ho acabo d'entendre, potser és un Rappel dedicat a la marca Honda que prediu que el Simo arribarà a pujar l'Everest, o que l'estimable grup automovilístic treurà la locomoció neta? El meu anglès no ha aprofundit els racons del veïnatge internàutic.

Canta les excel·lències del Civic, cotxe, tot sigui dit de pas, que m'agrada molt. Pel que he llegit en els dos primers posts de l'amic hondanaire el cotxe: "it is a Jazz" expressió que com a escoltador d'aquesta música em solidaritza i em fa trempar, "Secondly, it has a 5-speed automatic with paddle shifters" cosa que no acabo d'entendre, ..etcétera.

El fenòmen bloc té aquestes coses, et surt un anglosaxó fent fotos dels discs de fre d'un Civic i després un altre freak escriu en una llengua moribunda parlant d'un inetermezzo, o una ànima sensible grava com cau la pluja, amb el seu so -- sigui natural o emmarcat.

Des d'un barri perifèric de la capital d'un país impotent i odiat.

Demà Saint George, Manchester wait.

Per fi plou (i la seva banda sonora).

2008-04-21T18:29:00.013+02:00

Ja torno a respirar una mica, al bloc i a la vida. No del tot, però la cosa ja canvia. Gracies a tots els que han col·laborat per que així sigui. Un canvi de casa es complicat, sempre me’n oblido.

Fa uns dies que tenia pendent aquest petit joc. L’altre dia va ploure (benvinguda pluja!) i vaig voler enregistrar les imatges del moment. Sempre m’ha agradat el tema de combinar imatges amb música (a vegades millora molt el resultat) i vaig pensar en fer-ho per després penjar-ho al bloc. De fet, el resultat m’agrada força, però potser la banda sonora original es molt millor que la versió doblada (com en la majoria dels casos). Us deixo les dos versions per que opineu vosaltres mateixos/es de quina us agrada mes.

Versió amb música. (Veure al Youtube).

Versió original. (Veure al Youtube).

Potser aquest podria ser el peu per un proper post sobre el doblatge i de si val la pena seguir doblant el cinema i perdre’ns l’essència i la bona feina dels actors (o no) d’un film en versió original. Inclús podríem opinar de si val la pena seguir lluitant per la batalla perduda del doblatge en català o concentrar tots els esforços en subtitular en català. Segur que també es mes económic.

Des de Terrassa.

Intermezzo

2008-04-20T21:49:00.005+02:00

Aquesta peça es suseptible de criticar des de dos vessants;

Per una banda es podrien dir 5 raons per lloar:

1. És una melodia molt ben dissenyada.

2. Pietro Mascagni és una d'aquelles joies desconegudes del gran públic.

3. Els jocs d'intensitat sonora i l'orquestració són màgics.

4. La secció de corda arriba al màxim exponent de força, profunditat i expressió.

5. La repetició d'una nota (un fa 4) arriba a profunditats de l'ànima insondables.

Per altra se'n podrien dir 5 per excretar;

1. És una melodia previsible i ensucrada, empalagosa.

2. En Pietro no és gaire conegut per alguna raó.

3. Els jocs orquestrals són els típics del romanticisme, no aporta res orquestralment.

4. La secció de corda pren un protagonisme cridaner, ensordidor.

5. La repetició d'una nota és d'una falta d'idees i pobresa melódica extrema.

És un post que vol imitar una crítica de peli d'un altre blog.

He passat pels dos estats d'opinió. No sé amb quin quedar-me.

L'Ovidi inoblidable

2008-04-16T13:41:00.010+02:00

Aquesta cançó i la seva lletra no té res de sobrer. Si es sap com va morir l'Ovidi no és sorprenent que la cultura catalana desaparegui.

El títol diu moltes coses, i després els versos són un prodigi de veritat;

"Tancat a casa la major part del temps" [cosa que seria veritat perque no el trucaven per a res]

"jo sóc qui sóc si vols veure em veus" [es mostra tal com és sense falsedat]

"no sóc amant de llepar no tinc deus" [patada als religiosos convergents]

"i tal com puc em done tot a ell"[humilitat i entrega al seu treball]

"amb l'ofici arribaré a ser vell"[la falta és que no hi va arribar]

"no sóc amant de llepar un sol dit"[posa en evidència que no va llepar el CUL a ningú]

"jo sóc l'artiste, el cantant, el pallasso" [el cant és el seu ser, és el que ÉS]

"per a uns pollet per altres una fera"[ suposo que ho diu per a qui els va posar al seu lloc]

"com bé veureu no arribo a l'1'70"[es mostra en termes d'objectivitat pura]

"i com he dit al bell començament
sóc el que resta a casa el major temps"[ dos versos que indiquen la seva modèstia real i la seva realitat en aquells moments]

"quina és la porta que s'obre sense panys"[es pregunta l'incorruptible Montllor]

"quants parlen d'ells dient que de tu parlen" [definició d'egocentrisme]

"quants estaràn posant-me en dubte ara"[els enemics, que actuaren i deuen actuar, encara ara]

"estime el viure d'un cop ja per tothom"[en el fons no tenia rencor]

"dic el que dic sense cap covardia"[la coherència portada al màxim]

"però també sé el preu de tot això"[l'Ovidi no era tonto, ni molt menys]

"més tard o d'hora m'arribarà sentència"[ i quina sentència, la més alta]

"car no interesa qui llepa amb paciència"[quants n'hi ha hagut, les subvencions]

Cançó d'una màgia lugubre, envoltat de músics sublims, amb el Toti Soler fent lliscar els dits per una acústica.

No sabria dir si era un cantant que actuava bé o un actor que cantava admirablement, el senyor Montllor era (quin temps verbal tant penós) molt gran, un inmens artísta. Un símbol de la catalanitat en tota la seva dimensió.

Des de la guineueta

Un documental

2008-04-15T19:44:00.003+02:00

“Papi, comprame un Kalashnikov” és un documental esfereïdor sobre una minoria de ciutadans nord-americans. Jon Sistiaga fa un reportatge molt bo d’aquesta amèrica profunda. D’una part del globus on les armes són eines de defensa i pares eduquen fent disparar a nens de quatre anys. Tot en un entorn blanc, nazi, cristià, amb el Ku-kux-klan rondant per la vora. No és una broma, aquesta gent s’entrena amb objectes d’una capacitat destructiva bestial. Una cultura on religió i violència es barregen amb el maniqueisme més brutal, els bons necessiten defensar-se dels dolents. I la frase leitmotiv “no són les armes les que maten sino les persones”.

Fa por pensar en la por i odi en que aquests tipus de llocs es sustententen.

Des de la guineueta

Sobre (preposició, no substantiu)

2008-04-14T12:23:00.009+02:00

Podriem llegir diferents coses sobre diferents temes, diversos autors que amb el seu esforç intel·lectual arriben a fites d'utilitat. Podriem entendre el llenguatge de segles anteriors, on un Montaigne ens deia que la vida es difícil però que s'ha de viure, on l'anglès immortal va deixar el mostrari de l'homo sapiens en negre sobre blanc (bueno, vale, potser sobre groc, per allò del paper antic), on l'escriptor K va fer nèixer un adjectiu amb el seu cognom, així com també l'italià D amb el seu.

Podriem preguntar-nos que collons fem en aquest troç de complexitat molecular, sobre si Darwin s'assembla a un mico (l'anís del mono dixit), sobre perquè el 12, el 7, el 60 són els números triats per ordenar una cosa anomenada temps , o si el que estic dient - en el fons, no en la forma - és original, o si un altre blogger ( o blogaire, no sé si l'inquisidor institucional ho acceptarà) o un altre savi ho haurà expressat millor i amb més precisió, no en tinc dubte.

Podriem iniciar mil polèmiques i desitjar que la línea telefònica ens tornés els comentaris, les senyals de l'existència d'això, d'aquest pensament insignificant i sincer expressat en un medi actual.

Escriuria sobre això i sobre allò, que hi ha una sola veritat i que darrera la paraula trascendència hi ha un buit colosal, oceànic, brutal. I sobre aquest buit hi ha el silenci de l'energia-intel·ligent que ÉS. I que el verb ser té la clau de tot, allí roman, espera, rau l'essència de l'homo consciencius (demano permís per excretar aquest últim vocable a l'autoritat competent).

Sobre tantes coses de la vida que s'escapen, que regeixen, que condicionen, que en el desig de parlar-ne quedo amb la sensació aquesta; la de fer un post més i esperar els comentaris, proves de la meva existència, llepades de gland al meu ego. Tant se val, que al cap i a la fi és el que és.

Des de la guineueta

Secundària i obligatoria

2008-04-07T23:36:00.001+02:00

L'educació en aquest estat s'ha convertit en una cosa demencial. La pèrdua d'autoritat en el sentit ampli del concepte és quasi total. El professor, gràcies a les maneres d'una involutiva reforma educativa, és un colegui. La persona que ha d'educar no té el mínim entorn per a fer la seva feina. Ho dic perquè em toca posar-me davant de trenta persones pre-adolescents i intentar "educar-los" amb música.

Em trobo amb la devaluació de les classes professorals, amb la devaluació del premi per l'esforç, amb la devaluació de la feina ben feta. La reforma del bon rotllet i les classes-teatre. El professor com a guia turístic de no se sap què, perquè l'educació demana unes premisses prèvies, unes normes d'urbanitat que en la majoria de casos no es dóna. Un guia que passa a ser un pastor d'individus criats sota la tutela de pares protectors, comprensius.

El subjecte que s'ha d'educar prové d'un cicle educatiu anomenat primària, en el que la realitat no existeix només que en el seu expedient. Als nens se'ls avalua segons el seu progrés, i mai han de perdre el temps, no repeteixen. Després arriben a l'educació secundària amb "O", amb la lletra que escurça el "jo no vull estar aquí". Un pas per l'escola imposat per una llei de bones intencions però de males dotacions econòmiques. L'atenció quasi individualitzada no es pot donar amb trenta alumnes per classe. No es pot demanar que hi hagi diferents nivells d'aprenentatge i que s'atenguin a l'aula. Hi ha d'haver un nivell d'ensenyament i els ensenyats adequar-se a aquest, ja que això és molt educatiu, a la vida les coses es fan així. O és que el jefe tindrà en compte el teu nivell d'adaptació a la feina?

Tot prové de la idea falsa que el consumisme ens dóna. Tot és molt fàcil, tot surt fet per art de màgia de sota terra, jo sóc el millor. I les escoles es converteixen en nius de ressentiment perquè tot allò que ens vol fer creure el venedor al final no és veritat. El xoc es produeix de tota la vida, per suposat, i els nens obren els ulls a un entorn que els és hostil, i es revelen, com sempre. Però la diferència , crec, és que ara es produeix amb una impunitat que els pares recolzen i justifiquen. I suposo que aquesta actitud progenitora també ve donada pel canvi del temps en que vivim; jornades laborals de pare i mare, obligats per les hipoteques i demés crèdits bancaris.

I així s'ha convertit l'educació secundària obligatòria en això: secundària i obligatòria. Ja no és important que el fill sàpiga que és una corxera, per a què ha de saber això si amb prou feines sap llegir i escriure? L'etapa secundària es suposa que és l'ampliació de coneixements de la primària, on el saber llegir i escriure i contar i respectar el silenci o el company serien coses superades. Si s'obliga als nens a completar la seva educació sense una bona base primària, com es pot assolir l'objectiu de després. I no és que vulgui donar les culpes als professors de primària, que com els de secundària estan lligats de peus i mans. És el sistema que no deixa repetir a nens de 9 o 10 anys, que no deixa que la primària sigui un títol important, que no deixa sortida els alumnes que no volen estudiar i que han de compartir classe amb els que si volen fer-ho, amb les conseqüències nefastes que comporta. I allí estan els professors d'universitat i les facultats d'enginyeria, uns desesperats i les altres amb falta d'alumnes (perquè costa massa, a pesar de tenir feina assegurada).

Aquesta parrafada l'he escrita amb voluntat terapèutica, recollint una mica allò que he llegit i contrastat amb l'experiència a l'aula. Sé que possiblement la meva àrea de coneixement (abans assignatura) desapareixerà en benefici del nivell matemàtic o de comprensió lectora, ja que en aquest país a qui li importa la música? Tant debò quedin unes hores per al plaer de l'oïde i aquest es pugui fer amb dignitat, i es respectés als claustres. Tant debò.

Des de la guineueta

Desig

2008-04-02T20:34:00.002+02:00

Desitjar molt és una pèrdua d'energia. Voler fer una cosa, o tenir-la, o viatjar a algun lloc, és un perill per a la felicitat. Ara em declaro d'aquesta manera (budista si es vol), demà qui sap què diré? Desitjar és molest per a la felicitat. És clar que si aconsegueixes allò que desitges, per uns instants, la felicitat se't fa present. És per una mica de temps, els segons que transcorren durant l'emanació d'esperma pel conducte urinari, els segons posteriors al gol de l'equip que segueixes, l'estona en que es paladeja un salmó marinat regat amb un vinet que aixeca la moral, l'audició de la cançó que desperta emocions amagades, l'anada al cine i sortir transformat pel bocí de realitat que s'ha compartit. Sempre són instants que van i venen, el desig porta implícit el contrast entre èxit i fracàs, la comparació amb els demés i el maniqueisme felicitat-tristesa que enceta les altes i baixes passions de l'homo sapiens; l'enveja del nostre mar Mediterrani n'és una mostra, altre post dixit. Algú dirà que és precisament per aquests desitjos que l'esperança de vida ha crescut tant, i estic d'acord amb aquesta objecció, des de l'objectivitat desitjar ha sigut bo per al nostre confort i permanència en aquest planeta. Però i la felicitat? No seria el desig de ser feliç l'únic que com ha espècie ens hauria de complaure? Estic dient ÚNIC, amb la qual cosa no censuro la voluntat (concepte que inclou el desig), la voluntat de ser feliç. I és una cosa que subratlla les tesis budistes, ja que el budista, a pesar de predicar el no-desig, desitja el Nirvana.

Dic aquestes coses des d'un estat de felicitat de gos com fuig, ni fu ni fa, ni massa trist ni massa alegre, suposo que és l'estat en que ens mourem la major part del temps, i la bipolaritat es produirà en ocasions successives. Em pregunto que em passa i hi ha vegades que escric aquestes nimietats, compartir-les és gratis (gràcies google) i llegir-les també. Aprofitem l'avinentesa abans del possible col·lapse (o això diuen).

Des de la guineueta

Jack el reciclador

2008-04-02T15:43:00.004+02:00

Futbol: des de la vergonya

2008-03-29T21:46:00.011+01:00

Escric aquestes linies quan encara no ha acabat el puto-betis Barça. S'ha perdut un partit que es guanyava per 2 a zero.

Aquesta tarda he vist el Bolton-Arsenal, amb aquest últim perdent dos a zero també i remontant el partit amb deu. L'Arsenal és un equip amb esperit, el Barça no. La culpa es pot dividir, potser masses multimilionaris amb títols, potser un entrenador que no entrena, potser... jo que sé, però fem pena. Com pot ser que amb els noms que es passegen per can Barça es fagi aquest ridícul. On estan les ganes de guanyar?

En un altre post ja vaig dir que el primer de la llista és en Frankie, sens cap mena de dubte. És un entrenador per anar de menys a més, per a mantenir no. Necessitem com a aigua de Maig un nou entrenador amb els collons ben posats i tregui petroli d'on no n'hi ha. Però algú pensa que no aniriem primers amb aquesta plantilla si Capello o Mourinho o Scolari entrenessin al Barça. Vivim massa del passat, no s'obren els ulls quan l'any anterior ja va ser un fiasco garrafal. S'ha fitxat bé, però l'error es deixar el manso que no entrena, perque el Barça és un equip mal entrenat, des de molts punts de vista; no es planteja la tàctica, la posició dels jugadors és nefasta, no s'assaja res, la forma física és lamentable, avui no s'han fet be els canvis (i és una cosa que usualment Rijkaard fa malament), com se li acudeix treure a Bojan? Com ja vaig dir, al rínxols se li ha acabat el crèdit , JA!

Des de la guineueta

Alls

2008-03-27T15:59:00.012+01:00

Originalment, aquesta fotografia no va sortir com jo hagués volgut, així que en lloc d’esborrar-la vaig tirar de Photoshop a veure que sortia. Finalment, el resultat m’agrada mes que no pas el que imaginava en el moment de la foto.

Des de Terrassa

Cap cap.

2008-03-17T13:59:00.008+01:00

Des de Terrassa.

Un dia, dos pomes, dos colors.

2008-03-13T19:32:00.004+01:00

Des de Terrassa

Recomanacions (II)

2008-03-11T10:35:00.005+01:00

Voldria parlar sobre un fenòmen que ens ha passat a tots alguna vegada. És quan diem a algú que un llibre, pel·lícula, serie, exposició o qualsevol altra cosa que ens agrada. Quan expresem aquesta fascinació implícitament la recomanem, i en el fons de la nostra consciència esperem que aquella altra persona en un futur, a ser possible proper, ho corrobori. Aquest blog (m'inclino més per l'anglicisme "blog" que pel institucional "bloc", per allò de la "Verinosa llengua") no deixa de ser un aparador d'aquest tipus de vanitat. Des del barri de la guineu he parlat molt bé de les series "Soprano" i "Wire", amb l'entusisme del frikisme que s'ha empassat sis temporades seguides dels de Gandolfini (escric aquest cognom perque la feina d'aquest actor és impressionant). Però la recomanació no deixa de ser una exposició del meu ego per a que l'espolsin, per a que li fagin la gara-gara, per a què algú tingui un blanc perfecte per burxar en el meu amor propi. Recomanar no deixa de ser un episodi més del pecat d'egoisme, per això escric això. Per intentar d'una manera encara més egoista de sortir de la meva auto-acusació, per donar senyal que me n'adono. I malgrat tot no quedar satisfet.

La recomanació és un fet que altera la percepció posterior d'allò recomanat. No es llegeix o es veu amb la mateixa intensitat, es parteix des d'un altre nivell d'expectatives. Si algú ens diu que és bona o és dolenta podem optar per la via d'anar en contra d'aquell que ens recomana, podem arribar a canviar la nostra percepció per la relació emocional que en aquell moment podem tenir amb aquella persona. Algú podrà pensar que pot fer la dissociació amb facilitat, m'ho crec, hi ha gent amb una capacitat d' objectivitat abismal, molta d'altra no, com jo.

Des de la guineueta

Audiència interactiva.

2008-03-06T18:32:00.008+01:00

Es difícil saber l’opinió de la gent (audiència) que passa per aquí sobre el contingut del bloc (o blog). Una de les eines que ofereix aquest mitjà es la inserció de comentaris específics a cada un dels continguts o post, eina que sembla provocar una gran mandra en el seu ús. Ho entenc.

Potser es que cal dedicar un temps massa valuós en pensar i escriure el que ens passa pel cap abans de tancar el nostre navegador, o fer zapping per un altre web, o visitar el nostre webmail per veure quin es el nou power point amb fotos increïbles (poc creïbles) que ens acaben d’enviar.

Per aquets, els del poc temps, us recomano un web dedicat l’estalvi de minuts en altres futileses de la vida diària o a calcular el temps que dediquem en tota la vida a les nostres activitats cotidianes.

Des de Terrassa

Recomanacions

2008-03-06T17:42:00.010+01:00

Supermanente m’ha recomanat, mitjançant un comentari, el bloc de literatura d’un amic seu. L’últim post publicat, dedicat a les primeres línies dels bons llibres, m’ha recordat un web que he descobert recentment, però dedicat en aquest cas als títols de crèdit en el cinema.

Desgraciadament, uns inicis ben poc aclaridors de com continuarà la pel·lícula.

Des de Terrassa.

Aperitiu

2008-03-05T16:49:00.009+01:00

De tant en tant, una trobada en algun punt neutral fora de la xarxa. En aquest cas, i per no deixar del tot el vincle amb el llenguatge del web, va ser un “Aperitiu 2.0”. A la dreta, el triat des de la Guineueta. El de l'esquerra, el triat des de Terrassa.

Des de Terrassa

Una crítica amb criteri

2008-03-04T14:17:00.002+01:00

Per mi per aquí van els tiros en la crítica d'una peli. Breu, concís i tenint en compte l'altra cara de la moneda.

Des de la guineueta.

La intoxicació

2008-03-04T12:07:00.004+01:00

La normalitat, la puresa, l'estat inviolable de l'organisme de l'espècie homo sempre ha estat alterat. Les plantes, aquestes amigues del món clorofíl·lic, sempre han estat presents al llarg del temps. La camamilla, til·la, menta, té, cafè, poliol, farigola, maria lluïsa, blat, civada, coca, cànem, estramoni, ortiga, julivert, romer, raïm, tabac i moltes que aquesta ment incomparable amb d'altres de la xarxa no arriba a recordar. La funció màgica que han dut a terme en la cura d'enfermetats, el poder que exerceixen sobre la massa animal, governada per ocults poders.
No acabo el sintagma ja que en la intoxicació està el secret, fins a quin punt l'aliment deixa de ser nutrició i comença a ser curació, joc o entreteniment, i el malèfic vici, el cristià pecat.
Aquí és on entra la cultura, aquest bagatge social, aquesta manera de desxifrar el bé del mal. La manera de posar la frontera entre allò que beneficia i perjudica, i unit a això les lleis que regulen la llibertat. La manera de donar diferents respostes a les mateixes necessitats.Fins a quin punt es permet que el que produeix (el treballador) modifiqui el seu estat orgànic, o sigui s'intoxiqui? Hi ha, crec, un nivell de tolerància. Diguem que les ments ben pensants no deixen que el joc amb substàncies sigui ilimitat. I aquí és on la lógica no existeix i la cultura té el seu pes. El tabac i l'alcohol si, les altres només per a curar, o per engreixar les butxaques del mercat negre. Això últim crec que deu tenir un pes immens. Com tampoc hi ha cap lógica en posar el limit de velocitat a 120 km/h i deixar vendre cotxes que poden duplicar aquesta velocitat.

I després hi ha les intoxicacions d'altres tipus, els pensaments, els excessos de menjar, la informació, la tele, l'aire d'una gran ciutat. Tot un seguit d'elements que ens envolten i modifiquen l'estat sa del nostre ésser. Són signes d'allò que som col·lectivament i a la vegada el residu destil·lat de cada individu. He llegit que podria ser que la intel·ligència humana hagués sigut provocada per l'intoxicació d'alguna substància ingerida per l'esglaó perdut. Com si la intel·ligència fos la ressaca d'un viatge psicodèlic. No és la més plausible, ho sé, però indica fins a quin punt la ingestió de drogues pot haber sigut important.

Des de la guineueta

Las series

2008-03-03T13:26:00.010+01:00

Para demostrar la amistad entre lenguas hermanas como son el español y el catalán, escribo en la lengua de Cortazar. No porque más gente me pueda leer, que ya es poca, ni por el acojone militar, sino para demostrar que la real me es simpática.

Dicen que el talento en explicar historias se está trasvasando a la
televisión, sobretodo en la nación más rica, los USA. Seria el cambio de acera
holiwoodiense, de los estudios de cine a los de tele. Ahí existe un reducto con mucho dinero llamado HBO. Un canal de pago en el que se localizan unas mentes excepcionales. Lo digo, antes que nada, por dos fenómenos singulares; “Los Soprano” y “The wire”. Gracias a la mafia esta cadena ha producido dos productos que nos acercan a una realidad que aunque sea ficticia no se presenta alejada de lo verosímil.

Esa presentación con la nieve catódica i las tres letras, los acrónimos de no sé qué. Después una presentación mediocre, en las dos series no hay ningún trabajo de producción en esta línea. Y el manjar de dioses. De las dos destaco el apellido cantor, por la calidad en la definición de personajes. Que enormes son los Paulie, Chris, Pussy, y demás, que bien definidos estética y psicológicamente. Unen la faceta cinematográfica con la cotidiana, con una proximidad nunca alcanzada. Hay un punto óptimo de humor nunca visto, que no interfiere en la concepción de hijodeputismo de los gangters. En esto lleva ventaja a “The wire”, el humor y las referencias a Coppola, Scorsese o De Palma. Mcnulty (prota de “The wire”) no tiene esa épica y romanticismo, y alguien precisamente por esta razón lo puede preferir. Personalmente gozo con las dos, pero esos guiños que los cantores hacen a pelis que me gustan con devoción; “Scarface”, “Carlito’s way”, “Public enemy”, los “Padrino”…me hacen decantar por los de Gandolfini. Es la raíz católica ineludible que tengo y con ello lo de la mitomanía, que no es más que la devoción a los santos.

Desgraciadamente los de la escucha acaban con la quinta temporada. Después de la oceánica labor de confeccionar el más largo casting de serie coral, con sus innumerables apegos a lo real, a la elección de Baltimore como ciudad dejada de la mano de dios, a los esfuerzos más titánicos de lo veraz. Los negros con su organización criminal, el racismo, el puerto, las trifulcas políticas con su corrupción, la prensa, el Robin Hood negro y egoísta (Omar, qué personaje!!!), los niños de la calle en los USA, la educación (la cara visible de las aulas), la falta de dinero para la policía (en el país más rico del mundo). “The wire” es la ensalada televisiva más deprimente que se ha hecho de lo que se vive en occidente. Porque los patios o esquinas de Baltimore no dejan de ser las “minas” y “San Cosme” barceloneses y suburbios de otras ciudades primer-mundistas. Refleja el lado oscuro del mundo liberal, del estado de derecho y sus banqueros.

De las dos me quedo con la voz masculina aguda, aunque la visión poliédrica de la ciudad escondida de los grandes noticiarios me subyuga ( he llegado a pensar que tanta verdad me jodia).

Es lo que tiene estar bajo la influencia del santoral.

Des de la guineueta

A les portes de l'infern.

2008-02-18T18:06:00.008+01:00

Portes cap a la foscor. Potser aquí trobaràs el que busques amb mes claredat.

Des de Terrassa.

Una de cine

2008-02-17T14:25:00.006+01:00

Copio unes observacions que vaig fer sobre una pel·lícula "2001 space odissey", tot sigui en afany de polèmica. Ho faig en la llengua dels militars, per allò de la ganduleria de traduir-ho. La web on ho vaig publicar és un recomanable lloc per a piràtes amics dels clàssics cinematogràfics, l'original (amb altres faltes d'ortografia) és a la secció cineclub i més concretament al debat obert sobre "2001..."

"Intentaré argumentar por que NO me gusta .
En primer lugar decir que Stanley Kubrick és un gran artista de cine pero no precisamente por haber dirigido este indigerible gazpacho de ideas (algunas buenas, todo sea dicho). Ya sé que esta opinión dejará la idea de mi inteligencia por los suelos, ya que és ir en contra de las opiniones sesudas de usuarios registrados a esta web (todas me merecen mi admiración por su perspicacia i sabiduría), y incluso en contra de los historiadores del cine que la colocan como una de las obras cumbre.
Bien, también he de decir que en cuanto a despotricar de "2001 odisea en el espacio" tampoco estoy solo, y me extraña que nadie haya alzado la voz hasta ahora.

Creo que una película ha de sugerir las ideas que quiere transmitir de una manera inteligible y clara. En esta peli se quiere decir mucho más de lo que se dice, y no soy el único que cree que el arte no ha de ser explicado, se explica por si mismo ( con esto también se puede iniciar un debate sobre si lo abstracto és arte) . Esta película no se entiende si no sabes lo que Kubrick queria expressar. Y si en lugar de Kubrick (genio por “Espartaco”,”Atraco perfecto”,”Senderos de Gloria”,”Barry Lyndon”,”La naranja mecánica” o “La chaqueta metálica”) lo hubiera hecho Michael Bay (director deleznable por cualquiera de sus bodrios) la odissea no seria más que un paseo por la comercialidad pseudo-intelectualoide.
La pelicula tiene ideas visuales muy buenas (en algo se nota que és Kubrick) como el inicio musical de “Así habló Zaratrustra” (de Richard Strauss) con el sol apareciendo detrás del planeta, o el giro de la nave espacial a ritmo de vals. Pero el final con ese viaje psicodélico en forma de túnel lumínico hecha para atrás, así como el ritmo narrativo, pesado pesado y pesado. Lo que quiere ser una reflexión sobre lo que és la vida, la evolución, la inteligencia… para mi se queda en una mezcla inconexa de intenciones no resueltas. A ver: yo veo el monolito y que carai me he de imaginar que és? Que mareo con el dichoso monolito! que si arquetipo, que si símbolo, que si Dios…ni Kubrick lo sabe, porque si tuviera una visión narrativa satisfactoria (con diálogo: que hablando la gente se entiende), la hubiera dado como en otros casos (final de “Atraco perfecto” por ejemplo). Y si quiere plantear dudas, que merecería mis más altos respetos, que las plantee nítidamente, sin dejar a medias al espectador. Para mi si plantea preguntas (que no sé si las plantea o da respuestas) que cierre el interrogante, que se vean las intenciones. Aquí és donde se me puede tildar de medio subnormal y analfabeto, persona a la que se le ha de dar todo masticado (vago), pero és que creo que me toman el pelo cuando no entiendo una cosa, y más cuando esa cosa és tenida por lo más summum de summum.
Cuando acabas de ver una película y has de leer las entrevistas del director para entenderla, mal asunto. Esta película és para seres excelsos, super-inteligentes, para super-hombres (que alguno dirá que está sugerido en la peli por que suena “Así habló Zaratrustra”), aquellos que entienden al creador de creadores en su obra reservada.

En lo único que tendría un pase (pero no como obra maestra según mi opinión) seria como experimento musico-visual, dejando la filosofía y el sentido de la vida para lo explícito.

Por cierto, que final de vida cinematográfica más poco agraciada ha tenido Stanley, “Eyes wide shut” no vale el precio de la entrada."

Aquí teniu una web amb un intent d'explicació de la peli, la gent s'ho curra.
Des de la guineueta.

La Guineueta (I)

2008-02-11T21:04:00.003+01:00

La barriada que du el nom del títol d’aquesta entrada es situa al voltant d’un parc anomenat també així. Un parc en pendent situat a la vessant litoral de Collserola, més concretament a les escorrialles del sistema muntanyós, entre Canyelles i Torre Baró. És un parc de forma allargada on l’amplada té quatre o cinc vegades menys distància que la longitud. Queda delimitat en la part superior per la Via Favència (carrer que forma el lateral de la ronda de dalt), per la inferior la plaça Lluchmajor, el costat nord pel carrer Artesania i pel sud el carrer Castor.

Dins el recinte hi ha diferents espais dedicats a diferents activitats. Un institut (antic FP i ara cicles de formació), l’ escola de primària Oriol Martorell (pionera en la coordinació de l’ensenyament musical i el reglat, el va venir a inaugurar Yehudi Menuhin, aquí toca), un camp de futbol i una pista de patinatge.

La vegetació que conté no arriba mai a ser frondosa, forma espais on els arbres a vegades toquen les seves copes, espais amb bancs i taules per fer partides de cartes o escacs, on els ancians van a passar-hi l’estona. Hi ha varietat arbòria sense arribar a tenir els petits cartells amb la indicació de l’espècie, tipus museu botànic. Des de la palmera al pi negre, passant per l’elegant xiprer.

En la part més elevada hi ha l’institut el terreny del qual amb la paret limita. En la inferior hi ha les dues portes més grans que desenboquen a la plaça Lluchmajor. En la part central, junt a l’escola musicalitzada, hi ha una esplanada on els dies triats es fan diferents activitats (sevillanes, munyeires o sardanes) i d’ordinari els nens juguen al futbol i les mares seuen i xerren fins a l’hora d’anar a menjar. A continuació, seguint el pendent, hi ha un estany artificial, en la part superior del qual hi ha una petita pendent pronunciada, una espècie de paret folrada de gespa, on dalt hi ha l’esplanada abans esmentada, i en la part més acostada al punt més baix, hi ha un gran espai d’herba suficient com per muntar-hi una haima els dies de festes municipals dedicades a la multiculturalitat, i tenir una obra escultòrica figurativa que vol ser una guineu, la petita bestiola que posa el nom a la barriada. Un tros de ferro pintat de gris que sembla més un monstre imaginari que l’asèptic animaló triat per anomenar aquest racó de planeta. L’estany és d’ús lúdic, de poca fondària, i a l’estiu i hi ha pares que deixen que les criatures es refrigerin a les seves aigües.

Els camins que recorren el parc són delimitats per un pedrís que no aixeca més de cinc centímetres de terra, una frontera que conté la gespa del parc. I per on es camina és un asfalt de color vermell que amb el pas del temps ha passat a ser rosa. Sobre aquest contrast cromàtic es va sentir una teoria psicològica que els amables governants de la ciutat van abocar sense por al ridícul, fa ben pocs anys, quan van justificar el model de reforma dels carrers circumdants dient que el color vermell i el verd formen un conjunt que produeix tranquil·litat. Suposo que el color dels camins del parc van ser triats segons aquest criteri, encara que no sé si quan el van fer, als anys 70, tota aquesta justificació psicològica es va tenir en conte.

Una part d’aquest parc es veu des del balcó de ca meva, és per això que tracto de descriure-la.

Per cert, una altra frasseseta de’n Pep de Llofriu; “És més fàcil opinar que descriure”.

Des de la guineueta.

Nit de Jazz

2008-02-07T19:25:00.002+01:00

Una copa, bons amics i bona musica. Encara no fa dos setmanes varem poder gaudir d'aquesta fantàstica nit a la Nova Jazz Cava de Terrassa. D'aqui uns dies podrem tornar a gaudir de moltes nits com aquesta al 27 Festival de Jazz de Terrassa. Espero que sigui també amb bona musica, bons amics i com no, una bona copa (potser de Cacique...).

El 9 de març es pot optar pel Pícnic Jazz, per als poc nocturns. Suposo que es tracta de saber triar l'opció mes adequada.

Des de Terrassa.

Egregor

2008-02-06T13:40:00.001+01:00

M'ha costat escriure aquest nou post. La veritat és que la falta de comentaris em destrempava. Després de tres llaunes de cervesa escric el següent:

La paraula que du per títol aquesta entrada prové de les ciències ocultes o ocultisme. Al google apareix això de part dels masons i està definit amb correcció allò que indico, sobretot la segona part, després del punt i seguit.

Si ens fixem amb els egregors del Barça i Madrid podrem extreure alguna conclusió, paral·lelismes i algun 1, "x" o 2 en la quiniela.

Des de la guineueta

Erecció pública

2008-02-01T18:07:00.002+01:00

Des de Terrassa

Atenció, obra d'art.

2008-01-31T10:56:00.002+01:00

Des de Terrassa

Punts de trobada

2008-01-18T19:56:00.002+01:00

No se que tenen aquestes antigues i antiestètiques façanes que m’atrauen tant. M’agraden aquestes “borles” de ceràmica blanca que subjecten els cables. Avui he passat per davant d’aquesta i no he pogut resistir-me a retratar-la.

Des de Terrassa.

La pissara de suro

2008-01-18T10:00:00.001+01:00

En aquestes últimes setmanes fruit de la casualitat he vist una serie de televisió i dues pel·lícules que tractaven del mateix. La descripció de la màfia, dels gàngsters, de l'absència absoluta d'un mínim respecte per la vida. La serie és "The wire" amb 50 episodis de quasi be una hora; Baltimore, ciutat degradada, amb el seu Sant Cosme particular, negrets venent droga, vida des-estructurada, policies alcohòlics , polítics corruptes. Les dues pel·lícules; "American Gangster" i "Promeses de l'est". En la primera l'ascensió d'un mafiós negre durant la guerra del Vietnam i l'altra infiltració d'un poli dins la màfia russa.
De totes tres el comú denominador és la guerra entre policies i delinqüents, els assassinats per revenja, les lleis de l'hampa, tatuatges com a símbol d'ascensió jeràrquica, corrupció política, i en dos de elles es veu la pissarra de suro. A "The wire" i "American gangster" hi ha el lloc on es pengen les fotografies dels capos amb els seus ajudants, posades de forma triangular, amb el cap a dalt de tot i els altres posats a sota. A "Promeses de l'est" la pissarra no apareix però ens la podem imaginar dins la comissaria que Cronenberg no ens mostra. Un lloc de color marró que ordena, amb les seves xinxetes i trossos de paper amb el nom del subjecte. Un objecte que pel que sembla té utilitat, que ajuda a ordenar el objectius i tenir-los presents, que presideixen la sala on es col·loca. Jimmy Mcnultty i Russell Crowe el miren i remiren.
Molta gent utilitzem aquest estri a casa nostra, un simple tros de suro aplanat on es poden penjar diferents objectes, principalment fotografies. Un element d'utilitat decorativa i a la vegada d'utilitat organitzativa econòmica.

Des de la guineueta

Rijkaard al carrer ja

2008-01-17T20:55:00.002+01:00

Ara que les coses van mig bé en referència a la frivolitat futbolística, recordaria que malgrat la cosa pinti bé, l’any que ve ha d’haver barca nova.

Li tinc gran simpatia a aquest personatge vingut d'Holanda. És un èsser excepcional, però se li ha acabat el crèdit. Li tinc simpatia perquè no tindrem un entrenador que es dugui tan bé amb la premsa (el gran enemic del Barça), i sàpiga fer pujar els joves al primer equip. D'això últim a vegades penso que és l'ascendència nacional, a Holanda tenen molta mà en tractar amb els joves.

El crèdit s'ha acabat perquè no té la mà ferma i és lent traient la seva autoritat. Li falla la mala llet, imprescindible en un equip ple d'egos engreixats amb mil·lions . També es diu que Ten Cate era el seu contrapunt i amb la seva marxa tot s'ha desinflat. Frank va ser perfecte pel principi de projecte, llàstima que hagi donat només dos anys bons.

I en això critico la directiva, en no saber veure la direcció que pren la nau i redreçar-la a temps. A més de l'absurda lluita d'egos que es va produïr el segon any, entre Sandro i Laporta. Les dues coses provocades per la merda que envolta el club. La sobredimensió de tot; si ara faig fora a Rijkaard, què dirà la premsa? Si Sandro és el que ha fitxat a caipirinho , la medalla és per ell, i jo que?. Marca algú un gol bonic i sembla que el món es focalitzi a les Corts. I jo parlant d'aquestes coses -- sóc contradictori, ho sé, que faig escrivint sobre això?

Faria falta un Mourinho sense tan mala relació amb els media. Ho dic perquè Xose no dura dos "telediarios" a Can Barça. Ara, les rodes de premsa serien guerres obertes només comparables a les de Van Gaal (quanta raó tenia amb allò del "siempre nejatifo, nunca positifo").

De Txiqui aquest any no hi ha queixa, encara que el típic culer sempre envejarà el càrrec i el criticarà sense pietat.

Des de la guineueta.

Agradabilitat

2008-01-12T14:14:00.001+01:00

Ens (jo i tots els meus altres jos) agrada estar amb un peu a cada cantó de l’abisme, de l’existència. Un en el núvols del misticisme del vedanta, de la llunyana Índia, amb el seu exèrcit de “homeless”, la societat de la pobresa, l’absència total del confort, la felicitat indefinida. I l’altre en el cientifisme del pecat (original?) occidental (l’enveja); el zapping, el sofà, el cotxe, el supermercat, el banc. Ens agradaria dir que pertanyem a tots dos móns però un té el pes que provoca l’absència d’esforç, el d’aquí. Hom podria dir que a occident hem arribat al cim del desenvolupament humà i un altre hom ( o don, tant dóna) dirà que en la superfície de la realitat, que no som només allò que empíricament percebem. O si?

Sentim simpatia per l’equilibri entre l’ordre i el caos, per l’odi a allò tolerat. Veiem que té raó aquell amb el qual dissentim, i malgrat això no veiem la llum, no quedem tranquils en les suposades aigües del sentit comú. Els dos cantons de la moneda tenen el seu pes argumental, la seva gràcia vertadera. I ens diem que de llum només n’hi ha una, de taula on es repenja aquest ordinador només n’hi ha una, la veritat existeix, n’hi ha una. JO encara no l’he descobert. (sóc ambiciós, massa, ho sé).

Des de la guineueta.

Reivindicació contradictòria.

2008-01-09T14:42:00.003+01:00

Des de Terrassa

Pecats

2008-01-08T12:43:00.001+01:00

En un dels grans (tant per volum – un “totxo”- com per qualitat) llibres de Josep Pla, més concretament el titulat “Humor, candor”, número 24 de l’obra completa, trobem que des de la pàgina 443 fins a la 448 ens parla dels pecats capitals. De la reflexió que en fa n’he extret els següents fragments.

De l’estalvi , valor altament positiu, en diu (en boca del senyor Moragues de “la Caixa”); “—En l’estalvi, és clar, hi ha un fons d’avarícia. Però, si l’avarícia és un pecat d’egoisme, l’estalvi, si vosté vol, és l’avarícia productiva.”

Però el que em cridà més l’atenció fou el moment en que parla d’aquest altre:

“L’enveja és el pecat capital del país. És un pecat heretat. Els antics grecs s’envejaven furiosament – i els romans. L’altre poble creador de la civilització mediterrània, el jueu, ha sentit i sent enveja en termes tan acusats que per raons d’enveja aconseguiren grans triomfs i sofriren derrotes aclaparadores. Quan aquests pobles arribaren ací portant la civilització es trobaren (sospito) amb una població ínfima, ni envejada ni envejosa, fent una vida purament animal. Projectaren sobre el Mediterrani occidental algunes de les seves qualitats i gairebé tots els seus defectes. Civilitzaren. Des de llavors el mar Mediterrani, més afectat pels pobles de l’antiguitat, és el mar de l’enveja, de la bilis i del poc dormir pensant en la presència insuportable dels altres.”

Més endevant diu; “...Des d’Homer, la voluntat dels grecs de valor fou la d’èsser sempre els primers i de servir de guia als altres. Per arribar a dalt de tot no estalviaren pas les empentes ni les trompades ni els remolins frenètics de la voracitat.” “...El que ha creat la nostra civilització ha estat concebre la vida com una lluita, com l’obtenció d’una aspiració considerada superior, com una competència permanent per implantar una voluntat de domini personal, ciutadà o estatal.” “...Hem d’arribar a la conclusió, doncs, que si l’essència de la nostra vida és la lluita, el seu motor és l’enveja. Els antics creien que àdhuc els déus envejaven la prosperitat humana. El dia que no ens envegem és que serem tots iguals. És la difrència que hi ha amb els orientals, que els grecs menysprearen i anomenaren bàrbars.”

I així estem, encara, amb un matís anglosaxó, potser, sobretot pel que fa a la llengua. Es podria pensar que anem pel bon camí, que aquest no parar en l’escala civilitzada ens durà al confort més impressionant que hagi existit. Entenent com a confortabilitat l’esperança de vida, la comoditat en tots els aspectes de desplaçament, alimentació i habitabilitat. La fe en que aquesta enveja tingui la incidència adequada en els avensos tecnològics, i aquests ens redimeixin del “mal” fet al planeta.

No sé si vós, lector, hi estareu d’acord, però no ens queda més remei que tenir fe en la ciència, en els bits, les màquines de reciclatge. Ha d’haver un interés egoístic en la supervivència de l’espècie. La possible revolució de les consciències té el perill del sectarisme, l’aprofitament en benefici individual, l'allunyament de tan alts altruistes fins, i per tant gens profitòs. Perque en un món edificat sobre tan profund ciment (l’enveja), la desaparició de la persona és impossible, de fet es consideraria la fi de tot allò positiu d’aquestes latituds. Ens tornariem una colla d’èssers embolicats amb una túnica, conectats amb la divinitat, conscients de tot i un cos material que agonitzaria per fam, ja que qui treballaria?

Des de la guineueta

L’ús del jo

2008-01-03T14:52:00.001+01:00

Es veu que l’ús de la primera persona del singular és incorregible. A través d’aquesta pràctica el cavall desbocat triomfa, l’ego. És un pecador insomne en aquest sentit, ni quan som al llit deixa de fer-nos la guitza. Ni quan escriu aquestes línies, ni quan es dóna compte que utilitza “guitza” per semblar més culte, ni quan recorda certes coses del passat, massa llargues per explicar ara, potser en un altre moment. Ni quan té una por atroç dels seus pensaments, ni de l’odi que a estones sent, tot a pesar de la cita de la pàgina on escriu, de Stendhal i tota la càrrega de falsa erudició que comporta. Ni a pesar de compartir el bloc.

Té a veure amb el tema de la careta, de la persona, del qui hi ha darrera, del Jnani yoga, de tu, els ells, els nosaltres i jo.

Des de l'univers inabastable.

Ara ja puc dir-te "Silvi".

2008-01-02T21:24:00.001+01:00

L'altre dia un amic va enviar-me aquest vídeo per correu electrònic.

No podia creure que aquest personatge sigui el mateix que el de la foto de baix. Però que puc esperar del ex-cap de les Mama Chicho? Potser no es tan fort com sembla, no?

Ciao Silvi!

Des de Terrassa.

Aprendre idiomes

2008-01-02T13:52:00.000+01:00

Hi ha una hora del dia en la qual m'agrada repassar els blocs d'altra gent, de molt diversa procedència. Hi ha fílies i fòbies en els seus escrits, no m'enganxo al seu tot sinó a una part. D'aquest m'agrada la seva devoció a Pla, d'aquest la polèmica, d'aquest altre el fons de veritat econòmica que deu tenir, d'aquest el sentit de l'humor i l'amor al cine, d'aquest la passió pel futbol, d'aquest la veritat occidental i la inspiració de l'edició d' aquest bloc (el fons a "topos" us sona una mica?). Però els que m'agradaria gaudir són aquest i aquest. Els puc intuir, els puc entreveure, però es necessita un esforç suplementari.

Saber idiomes és fantàstic, una cura d'humilitat oceànica i riquesa sense procedència militar. Dels militars es podrà tirar-me en cara que són els garants de la "nostra" seguretat, de la no invasió dels nazis de torn, el mal necessàri. La natura humana té aquestes coses.

Des de la guineueta.

Cap d'any.

2007-12-31T12:19:00.001+01:00

Ja ho sabeu, avui toca celebració. Cadascú a la seva manera: en una macro festa, un sopar amb la família o amics, acompanyat simplement del desplegament de medis de qualsevol cadena televisiva o inclús al llit, ignorant el canvi de xifra fins al matí següent. Un altre tipus de celebració en qualsevol cas.

Abans toca resum de l’any i les reflexions. Després toquen els nous propòsits per als 365 dies (364 per als que han optat per la macro festa) següents. Com mes important es el canvi de xifra, mes accentuada es tota aquesta moguda. Fa uns quants anys varem viure o sobreviure al canvi de segle i mil·lenni. Quin enrenou.

Em sembla curiós que adoptem l’ANY com a unitat mínima de reflexió i de canvi. En quin punt de la historia hem deixat enrere el DIA per fer balanç dels nostres actes i proposar-nos una millor vida per DEMÀ? No es un bon motiu d’alegria saber que demà podem tornar a fer millor el que no ens ha convençut del dia d’avui? Celebrem simplement haver sobreviscut 24 hores mes.

Bon 31 de desembre. AVUI.

Des de Terrassa.

El gran masturbador

2007-12-30T20:01:00.001+01:00

Aquesta obra d'art encaixa totalment en la definició que d'aquest terme tinc. Un llenguatge intel·ligible, amb un codi (que potser no es sap) que pot ser interpretat amb allò que es mostra. No hi ha la pèrdua del valor artesanal, que per mi i molta d’altra gent (molts dels quals grans entesos) és inel·ludible .

És un oli sobre tela que Dalí va pintar a Cadaqués cap el 1929. Era quan va conèixer Gala i aquesta encara era casada amb Paul Eluard, en una visita que un grup d’amics (Eluard i Gala inclosos) de l’artista van fer llavors. El “catxondo” de Port Lligat va anar a donar una passejada amb la “lagarta” que li va robar el cor, van anar a caminar pel paisatge que caracteritza tota la seva obra. En va quedar tan enamorat que explicava que va estar masturbant-se compulsivament durant una setmana. Una masturbació que, diu, no havia practicat fins aleshores. I resultat d’aquella fal·lera el fill de notari va produir aquest quadre de referència, la sublimació de la soledat, el resum de la pràctica sexual més prolífica.

L’obra s’emmarca dins la bona època del geni empordanès. Temps en els que descobreix aquests plans d’horitzó llunyà, xocarà amb el temps tou de la teoria de la relativitat a la persistència de la memòria, i jugarà amagarà retrats dins altres composicions.

En ell hi ha el món personal del pintor, amb les seves manies particulars, i la manera de narrar allò que li passa a dins i que és el que passa a dins dels de fora. O sigui, fa d’allò particular un fet universal. Circumstància per la qual Dalí és un dels més grans pintors del segle XX, a pesar dels molts pesars franquistes que si li puguin tirar en cara.

De la interpretació de la pintura no en faré esment perquè hi ha molta informació a la xarxa. Per defensar-me diré que vaig fer-ne un treball per a història de l’art. El lleó (la libido), el lliri (el seu estigma com a símbol fàl·lic), llagosta amb formigues (cim del fàstic i repulsió dalinians)... En referència a això faré una interpretació personal d’un detall. A baix a la dreta hi ha una espècie de suport petri amb unes incisions estranyes; les que són més fines, en forma com de branca arbòria, em recorden les venes que s’inflen amb l’erecció del penis. Això últim és de collita pròpia i sé que discutible. En quant a les al·lusions freudianes, aquesta obra és una de les més influïdes pel doctor cocaïnòman, ja que sexe i Freud anaven agafats de la mà (com les figures abraçades sota la llagosta) i el títol del quadre ja és explícit.

De la tècnica pictòrica crec que no caldria fer-ne esment. Dalí era un virtuós del pinzell, per molt que alguns li vulguin negar aquest gran mèrit. La tela està plena de detalls ben acabats, amb una definició fotogràfica. Deia que volia pintar els somnis com si en fos un fotògraf. Des del meu punt de vista se’n surt i ho aconsegueix.

El comentari sobre aquesta obra deixa oberta la porta a interpretacions malicioses sobre la meva persona. La veritat és que he sigut un gran masturbador, ara més aviat en sóc un modest. I a més s’ha de pensar que no és precisament aquesta pintura la que descriuria el meu inconscient.

Des de la guineueta.

Masaru Emoto

2007-12-30T11:37:00.002+01:00

cEl senyor Masaru Emoto és un japonès que va fer una sèrie d'experiments amb aigua. L'existència d'aquest personatge me la va fer saber el documental "What the Bleep Do We Know!?"(traduït "Y tu que sabes"). Masaru intenta demostrar que l'aigua sota l'influència de diferents pensaments (etiquetes posades a les ampolles d'aigua amb diferents paraules) produeix formes diferents.

L'experiment que s'explica consisteix en fotografiar amb un "microscopi de camp fosc" les gotes d'H2O (destil·lada) després d'estar un determinat temps sota l’influencia d' idees . L' influència s'aconsegueix escrivint en una etiqueta, enganxada a l'ampolla d'aigua, diferents sintagmes. El contingut de la botella es congela, s'extreuen mostres i s'observen al microscopi.

Les formes que sorgeixen amb "txi de l'amor", "t'estimo", ...etcètera són d'una bellesa simètrica, estàndard, mentre que les "odi", "et mataré", "et desprecio"... fan unes altres d'indeterminació i un fons de color diferent (la fotografia de "et mataré" té el fons groc, mentre que a les altres el fons és negre, cosa que fa dubtar, no?). Tota aquesta "investigació" poètica condueix a una conclusió fàcil amb la juxtaposició de la sapiència que som 70% aigua.

Conclusió fàcil; si el pensament influeix així a l'aigua i nosaltres estem formats en tres quartes parts d'aigua, el pensament influeix en el nostre cos.

La inconsistent feina del bon senyor de Yokohama vol ser una demostració científica del poder del pensament sobre la matèria. La pena és que en els seus experiments no usi elements del mètode científic. Sembla ser que posteriorment no ha volgut netejar les ombres de dubte sobre el seu treball, sembla que s'ha quedat amb la seva veritat, aquesta idea poètica, fascinant, imaginativa. De fet crec que la feina d'Emoto és més artística, amb tota la càrrega fraudulenta que comporta.

Per altra banda al documental es parla que l'aigua és el més dúctil dels quatre elements, cosa que fa pensar que per a la narradora només hi ha els quatre elements de l'antiguitat (terra, aigua, aire i foc), coneixement, aquest, poc científic. Del documental millor parlar-ne en una altra ocasió.

Una foto de l'il·lustre co-autor d'aquest espai que rubrica amb serenitat allò dit:

Des de la guineueta a Terrassa.

Cacique

2007-12-30T01:22:00.001+01:00

Gràcies a l'experiència i saber fer de la ment localitzada a la vella-bella ciutat de Terrassa ( el senyor ...a Terrassa) he descobert (molt tard, ho sé) l'enorme plaer que produeix barrejar el líquid ianqui per excel·lència (Coca-cola) amb una altre de procedència caribenya. El rom Cacique és la síntesi entre el punt de dolçor moderat i l’agressió a recorregut de l’esòfag. Sol rasca, acompanyat és un bon entreteniment. Els efectes són els normals en un licor de 40 graus.

La sopa d’all ja està inventada, el cubata (“cacharro” en llenguatge estelaià) també.

Des de la guineueta

La careta

2007-12-29T13:13:00.001+01:00

La paraula “persona” ve del llatí “persona” o sigui màscara usada per un personatge teatral. D’aquesta manera en aquest món tot som persones que ens relacionem amb altres persones, que ve a ser el mateix que el món és una eterna festa de carnestoltes. La qüestió és quan ens la traiem, quan no fem servir aquesta construcció d’anys i panys, o potser és impossible treure-se-la?

L’altra gran pregunta és: qui hi ha darrera de la careta?

Des de la guineueta

Fonaments

2007-12-28T19:19:00.001+01:00

Generalment, tot el que comença te uns fonaments. L’ imatge amb la que inauguro aquest bloc es pot titllar de contradictòria però qui sap, si algun dia tenim que donar fi a aquesta iniciativa (esperem que no) potser em decidiré a ficar l’ imatge que correspondria a aquest primer post.

Des de Terrassa

Primer post

2007-12-28T14:19:00.001+01:00

Benvinguts a aquest bloc. De moment amb text, només.

El nom té la motivació basada en la voluntat d'un company i meva de compartir allò que fem, ell la fotografia i jo aquestes línies. Ell des de Terrassa, jo des de la guineueta. Sabent que això no exclou l'intercanvi de papers.

La data d’inauguració és curiosa, potser el fet d'encetar-lo és això, una innocentada. La veritat és que en molts aspectes sóc innocent (la majoria per ignorància).

No sé encara ben bé perquè obro aquest espai virtual, suposo que no deixa de ser un acte de vanitat extrema; que la gent coneixi que penso, que barrunto. L'esperança que algú llegeixi aquestes taques al monitor i passi una estona (sense adjectius que qualifiquin el temps). I fins i tot que les comentin, amb la por que l'ira infinita que solca els mars de la xarxa m'ennuegui.

Com bé veieu la llengua que uso és una reminiscència romàntica del XIX, una llengua sense victòries militars, sense exèrcit, sense gaire tradició i un rancor de tres o quatre segles cap als "chulos" del centre de la península. Un codi que quaranta anys d'immigració farà desaparèixer, més que els dictats de Francisco "el militar", "el Gallego","el paleto" Franco. Hem d'anar amb compte (ara no sé si és comte o conte) no ofendre la majoria de gent que viu al nord-est de la península. Per altra banda no m'identifico amb la llengua, com tampoc amb la raça, ni religió, ni amb el meu barri, a pesar d'això de la guineueta. No sóc la llengua, que consti, però la faig servir.

Per altra banda, en una cosa no vull caure en l'ambigüitat; sóc occidental, d'arrel cristiana, amb els valors que la civilització du, l'esperança de vida, la comfortabilitat i fins i tot la negació de l'espiritualitat dirigida des de Roma. Valor, aquest últim, que des d'allà, des de l'altra banda dels Urals, del mar Caspi, de la riba sud del Meditarreni, aniquilen sense pietat. Amb això simpatitzo amb el difunt Theo Van Gogh (el director de cine assassinat a Amsterdam), Ayaan Hirsi Ali (dona nascuda en l'opressió islàmica), tots els morts de les torres bessones, els de Madrid i tants d'altres. També la meva humil disculpa per aquells que pateixen sense tenir culpa per la defensa d'aquests valors; igual que tindríem de demanar disculpes pels innocents que van morir per bombes aliades a la segona guerra mundial.

Per últim dir que els temes dels quals aniré parlant seran de molt diversa índole; sexualitat, futbol, espiritualitat, tele, política, cine, llibres, exposicions, educació...etcètera.

Bé, espero continuar escrivint i mostrant-me, amb suficient pudor. En quant a la freqüència de moment no en dic res, a pesar que m'agradaria poder tenir algun compromís en aquest sentit. S'ha de deixar passar el temps.

des de la guineueta.