dilluns, 18 de febrer del 2008

A les portes de l'infern.



Portes cap a la foscor. Potser aquí trobaràs el que busques amb mes claredat.

Des de Terrassa.

diumenge, 17 de febrer del 2008

Una de cine

Copio unes observacions que vaig fer sobre una pel·lícula "2001 space odissey", tot sigui en afany de polèmica. Ho faig en la llengua dels militars, per allò de la ganduleria de traduir-ho. La web on ho vaig publicar és un recomanable lloc per a piràtes amics dels clàssics cinematogràfics, l'original (amb altres faltes d'ortografia) és a la secció cineclub i més concretament al debat obert sobre "2001..."

"Intentaré argumentar por que NO me gusta .

En primer lugar decir que
Stanley Kubrick és un gran artista de cine pero no precisamente por haber dirigido este indigerible gazpacho de ideas (algunas buenas, todo sea dicho). Ya sé que esta opinión dejará la idea de mi inteligencia por los suelos, ya que és ir en contra de las opiniones sesudas de usuarios registrados a esta web (todas me merecen mi admiración por su perspicacia i sabiduría), y incluso en contra de los historiadores del cine que la colocan como una de las obras cumbre.
Bien, también he de decir que en cuanto a despotricar de "2001 odisea en el espacio" tampoco estoy solo, y me extraña que nadie haya alzado la voz hasta ahora.

Creo que una película ha de sugerir las ideas que quiere transmitir de una manera inteligible y clara. En esta peli se quiere decir mucho más de lo que se dice, y no soy el único que cree que el arte no ha de ser explicado, se explica por si mismo ( con esto también se puede iniciar un debate sobre si lo abstracto és arte) . Esta película no se entiende si no sabes lo que Kubrick queria expressar. Y si en lugar de Kubrick (genio por “Espartaco”,”Atraco perfecto”,”Senderos de Gloria”,”Barry Lyndon”,”La naranja mecánica” o “La chaqueta metálica”) lo hubiera hecho Michael Bay (director deleznable por cualquiera de sus bodrios) la odissea no seria más que un paseo por la comercialidad pseudo-intelectualoide.
La pelicula tiene ideas visuales muy buenas (en algo se nota que és Kubrick) como el inicio musical de “Así habló Zaratrustra” (de Richard Strauss) con el sol apareciendo detrás del planeta, o el giro de la nave espacial a ritmo de vals. Pero el final con ese viaje psicodélico en forma de túnel lumínico hecha para atrás, así como el ritmo narrativo, pesado pesado y pesado. Lo que quiere ser una reflexión sobre lo que és la vida, la evolución, la inteligencia… para mi se queda en una mezcla inconexa de intenciones no resueltas. A ver: yo veo el monolito y que carai me he de imaginar que és? Que mareo con el dichoso monolito! que si arquetipo, que si símbolo, que si Dios…ni Kubrick lo sabe, porque si tuviera una visión narrativa satisfactoria (con diálogo: que hablando la gente se entiende), la hubiera dado como en otros casos (final de “Atraco perfecto” por ejemplo). Y si quiere plantear dudas, que merecería mis más altos respetos, que las plantee nítidamente, sin dejar a medias al espectador. Para mi si plantea preguntas (que no sé si las plantea o da respuestas) que cierre el interrogante, que se vean las intenciones. Aquí és donde se me puede tildar de medio subnormal y analfabeto, persona a la que se le ha de dar todo masticado (vago), pero és que creo que me toman el pelo cuando no entiendo una cosa, y más cuando esa cosa és tenida por lo más summum de summum.
Cuando acabas de ver una película y has de leer las entrevistas del director para entenderla, mal asunto. Esta película és para seres excelsos, super-inteligentes, para super-hombres (que alguno dirá que está sugerido en la peli por que suena “Así habló Zaratrustra”), aquellos que entienden al creador de creadores en su obra reservada.

En lo único que tendría un pase (pero no como obra maestra según mi opinión) seria como experimento musico-visual, dejando la filosofía y el sentido de la vida para lo explícito.

Por cierto, que final de vida cinematográfica más poco agraciada ha tenido Stanley, “Eyes wide shut” no vale el precio de la entrada."

Aquí teniu una web amb un intent d'explicació de la peli, la gent s'ho curra.
Des de la guineueta.

dilluns, 11 de febrer del 2008

La Guineueta (I)

La barriada que du el nom del títol d’aquesta entrada es situa al voltant d’un parc anomenat també així. Un parc en pendent situat a la vessant litoral de Collserola, més concretament a les escorrialles del sistema muntanyós, entre Canyelles i Torre Baró. És un parc de forma allargada on l’amplada té quatre o cinc vegades menys distància que la longitud. Queda delimitat en la part superior per la Via Favència (carrer que forma el lateral de la ronda de dalt), per la inferior la plaça Lluchmajor, el costat nord pel carrer Artesania i pel sud el carrer Castor.

Dins el recinte hi ha diferents espais dedicats a diferents activitats. Un institut (antic FP i ara cicles de formació), l’ escola de primària Oriol Martorell (pionera en la coordinació de l’ensenyament musical i el reglat, el va venir a inaugurar Yehudi Menuhin, aquí toca), un camp de futbol i una pista de patinatge.

La vegetació que conté no arriba mai a ser frondosa, forma espais on els arbres a vegades toquen les seves copes, espais amb bancs i taules per fer partides de cartes o escacs, on els ancians van a passar-hi l’estona. Hi ha varietat arbòria sense arribar a tenir els petits cartells amb la indicació de l’espècie, tipus museu botànic. Des de la palmera al pi negre, passant per l’elegant xiprer.

En la part més elevada hi ha l’institut el terreny del qual amb la paret limita. En la inferior hi ha les dues portes més grans que desenboquen a la plaça Lluchmajor. En la part central, junt a l’escola musicalitzada, hi ha una esplanada on els dies triats es fan diferents activitats (sevillanes, munyeires o sardanes) i d’ordinari els nens juguen al futbol i les mares seuen i xerren fins a l’hora d’anar a menjar. A continuació, seguint el pendent, hi ha un estany artificial, en la part superior del qual hi ha una petita pendent pronunciada, una espècie de paret folrada de gespa, on dalt hi ha l’esplanada abans esmentada, i en la part més acostada al punt més baix, hi ha un gran espai d’herba suficient com per muntar-hi una haima els dies de festes municipals dedicades a la multiculturalitat, i tenir una obra escultòrica figurativa que vol ser una guineu, la petita bestiola que posa el nom a la barriada. Un tros de ferro pintat de gris que sembla més un monstre imaginari que l’asèptic animaló triat per anomenar aquest racó de planeta. L’estany és d’ús lúdic, de poca fondària, i a l’estiu i hi ha pares que deixen que les criatures es refrigerin a les seves aigües.

Els camins que recorren el parc són delimitats per un pedrís que no aixeca més de cinc centímetres de terra, una frontera que conté la gespa del parc. I per on es camina és un asfalt de color vermell que amb el pas del temps ha passat a ser rosa. Sobre aquest contrast cromàtic es va sentir una teoria psicològica que els amables governants de la ciutat van abocar sense por al ridícul, fa ben pocs anys, quan van justificar el model de reforma dels carrers circumdants dient que el color vermell i el verd formen un conjunt que produeix tranquil·litat. Suposo que el color dels camins del parc van ser triats segons aquest criteri, encara que no sé si quan el van fer, als anys 70, tota aquesta justificació psicològica es va tenir en conte.

Una part d’aquest parc es veu des del balcó de ca meva, és per això que tracto de descriure-la.

Per cert, una altra frasseseta de’n Pep de Llofriu; “És més fàcil opinar que descriure”.

Des de la guineueta.


dijous, 7 de febrer del 2008

Nit de Jazz


Una copa, bons amics i bona musica. Encara no fa dos setmanes varem poder gaudir d'aquesta fantàstica nit a la Nova Jazz Cava de Terrassa. D'aqui uns dies podrem tornar a gaudir de moltes nits com aquesta al 27 Festival de Jazz de Terrassa. Espero que sigui també amb bona musica, bons amics i com no, una bona copa (potser de Cacique...).

El 9 de març es pot optar pel Pícnic Jazz, per als poc nocturns. Suposo que es tracta de saber triar l'opció mes adequada.

Des de Terrassa.

dimecres, 6 de febrer del 2008

Egregor

M'ha costat escriure aquest nou post. La veritat és que la falta de comentaris em destrempava. Després de tres llaunes de cervesa escric el següent:

La paraula que du per títol aquesta entrada prové de les ciències ocultes o ocultisme. Al google apareix això de part dels masons i està definit amb correcció allò que indico, sobretot la segona part, després del punt i seguit.

Si ens fixem amb els egregors del Barça i Madrid podrem extreure alguna conclusió, paral·lelismes i algun 1, "x" o 2 en la quiniela.

Des de la guineueta

divendres, 1 de febrer del 2008

Erecció pública


Des de Terrassa

Amics de pas