diumenge, 28 de desembre de 2008

Fa un any

Fa exactament 366 o 365 dies que vaig escriure per primer cop en aquest espai. Aquest any se m'ha fet llarg, tinc aquesta percepció.

Res més.

dimecres, 9 de juliol de 2008

Pause

Em canso de començar coses i no acabar-les. Per això fico la pausa, per que no vull tornar a abandonar. Per que confio en tornar a polsar el "play". De fet ja fa temps que no publico gaire, nomès comento, per com ha anat tot plegat, suposo.

Tambe pot ser que algú polsi l' "stop". Però suposo que llavors apareixeran nous projectes, com ja esta passant. Les coses van com van.

Des de 01010100 01100101 01110010 01110010 01100001 01110011 01110011 01100001

dimarts, 8 de juliol de 2008

Siau

Ho deixo, perque en qüestió de creixement personal no ajuda en res explicar les coses. Per exemple ara, més val que no digui com estic. Malgrat el viatge.

Aquest autor plega, el bloc s'ha convertit en compte d'un divertiment una tortura, o ho convertiré. I a més no podré llegir aquest bloc per no fer-me més mal, així que millor plegar i a otra cosa mariposa.

Gràcies a l'anònim incontrolat, i a tots els comentaristes.

El bloc es pot retitular " De Terrassa a Elei". La guineueta es suïcida virtualment, ja que el cor segueix bategant.

Per part meva va ser una inocentada (el vaig començar el 28 de Desembre) que ha durat fins dues setmanes després de Sant Joan.

Good bye.

Els planetes

Els planetes ballen la seva òrbita sideral. Els cossos immensos s'atrauen i es repel·len, s'influeixen de maneres subtils. I presidint la dansa una estrella que els dona llum, un focus d'energia càlida. El cor del nostre sistema, el sol. Una força misteriosa que ha sorgit d'una gran explosió, diuen els "seguretas" de la veritat; els científics. Una energia que ens dona vida i que en el fons no ens aconseguim explicar.

Nosaltres respirem en una esfera envoltada d'aigua i gas, un cos que es mou a una velocitat supersònica dins el llençol de l'espai. Una dimensió que es deforma amb les masses immenses. O potser només som ones que entrem en ressonància. Ones que es freguen amb altres ones i pensem que ens percebem i no som més que moviments, emocions.

Els grecs no eren tontos i aquestes coses ja les tenien en conte, observaven l'entorn, miraven el cel i les estrelles i donaven nom a les constel·lacions. Feien analogia entre cel i terra, entre allò d'allà dalt i el aquí dins. I els hindús també.D'aquí és on sorgeix la maltractada astrologia. Si més no aquesta disciplina ajuda a veure'ns des de fora, ens fa veure que no tot depèn del nostre Jo, que en el nivell de la persona el fora és decisiu. I algú dirà que no fa falta veure on és Saturn per adonar-se de les limitacions que té un, però si que pot servir per a reflexionar sobre allò que ens passa.

És necessari a vegades allunyar-nos de nosaltres mateixos per a veure les coses amb més claredat. I una manera de fer-ho és sortint amb imaginació a l'espai sideral, flotar en l'infinitud de color negre amb puntets blancs i deixar-se emportar per les forces invisibles que hi intervenen. Trobar-se enmig del no-res, i percebre que som ínfims en comparació a allò que percebem, l'espai, el buit, el temps. Som granets de sorra en un desert infinit, i els problemes que ens creem no són absolutament res. De tant en tant veure's així pot provocar vertigen, és una manera de abstreure's de la bombolla on vivim.

La lluna, per als llunàtics com jo, aquests tipus d'èssers que no paren de dubtar i cometen els errors de principiant en totes les facetes de la vida, ens afecta de manera decisiva. Aquest mirall del sol, aquest satèl·lit de les marees, del pleniluni causant d'assessinats i suïcidis, el cos celeste més proper em destarota. Ens ho fa a tots.

Fa poc, parlant amb un mestre, em va descobrir que per l'horoscop hindú sóc cranc, una nova visió que encaixa bastant amb la realitat que està bé. Els hindús fan la carta amb 24 graus de diferència amb tots els planetes, a mi em surt Cranc ascendent Cranc. Un cranc amb la closca dura, que neda pel mar de sentiments com un Frankenstein. També se m'acudeix que en la part afectiva les coses em són molt difícils , l'apreci per persones i el desafecte. Més que un cranc sóc un centollo que es vol aprimar, de fet no em tinc gran afecte, no sé si això ho hauria de publicar encara que no tinc gaire pudor. Amb tot el que he escrit les darreres hores. Si no em crec res del que escric.

Des de la guineueta

diumenge, 6 de juliol de 2008

Perquè un bloc

Seguint un dels principis planians obrir un bloc seria deixar escrit tot allò que ens envolta, dir la veritat. Això intento dir per part meva. Descriure que li passa a un ésser humà del segle XXI. Ara és facilíssim publicar, fins i tot jo ho puc fer. El bloc és ideal per això. Si tothom fes el mateix deixariem un gran legat per la història.

D'on surt aquesta pulsió que fa explicar el que et passa? En Pla deia la "diabòlica mania d'escriure", d'explicar als demés el que veus i vius. I que tot allò que et succeïx és el mateix que a d'altra gent. El problema és fer-ho essent devot de la deessa bellesa. Tenir devoció per alguna cosa i genuflexionar-nos, veure que no som res i tot, a l'hora.

I sorgeix l'amor d'una manera incontrolada, i això passa. El cor es descontrola, amb la puta primavera, i el solstici, St. Joan, les fotos..... los ojos, que no ven.

Un bloc és un espai per dir parides i que algú et contesti que quanta mariconada, per explicar un viatge a alguna part, per posar cançons i vídeos. Per dir el mateix que les grans ments de l'època clàssica. Per explicar una fantasia que se'ns acudeix, per dir que hi ha un plataner enfront de casa meva i que fa més de vint anys que m'acompanya, una vida que batega, per inèrcia.



Hauria d'haver Gestalt per la seguretat social.

Des de la Guineueta

dissabte, 5 de juliol de 2008

Paranoia

El de la veu afinada(II)

Més música

divendres, 4 de juliol de 2008

El de la veu afinada

Una altra cançó del de la veu afinada;


Can Xinxa

Can Xinxa és un casalot de color blanc situat a la punta d'un polígon industrial a Cabrils, vila del maresme interior. A la vora d'un pinar frondós, un bosc del mediterrani primari. El nom ve donat pel polígon.

La casa oberta a tres vents està, en la part est, flanquejada per una altra construcció dedicada a magatzem. enfront un altre edifici baix amb una tanca que el protegeix. Envoltada per una tanca també al casalot s'hi entra amb la benviguda de tres gossos, gossos que borden però mansos. El terra sense asfaltar i la porta llarga ens deixa passar. Davant la casa hi aparca la furgoneta l'habitant de tant especial espai. Al costat un futbolin sense necessitat de pagar. Enganxada a la paret i protegida per uralita, la cuina, exterior. El lavabo en una paret de fons, material emmagatzemat, un sac de boxa penjant, per a descarregar violència. Una porta de fusta com l'entrada d'un pis ens dona pas a una sala gran. Només entrar es veu una bateria Pearl, amb un sofà a darrera i la biblioteca, una impressionant biblioteca. L'habitació s' extén a l'esquerra on un gran sofà, en forma d'angle de 120 graus i on s'hi poden asseure 10-12 persones, es focalitza en una tele. Els murs són oberts per finestres darrera la tele dues que no deixen veure la part de bosc d'aquella banda, i les altres al fabulós jardí. Videoteca, ordinador, i amagat en el que seria un racó un biombo pel llit. Després hi ha l'espai verd. Un jardí ple d'arbres, algun pollancre, amb bancs, cadires i una taula de vidre mig trencada, on diferent gent s'hi apinya per fer tertúlia. També barbacoa, on s'hi ha pogut menjar copiosament.

Un antic magatzem que se li ha donat un ús molt particular i on assagen un grup de música al qual jo poso la bateria. Hi viu un individu anomenat Jordi. Tenia un ús com d'esplai, ara hi viu un blogaire anomenat Superfucker.

Aquest diumenge m'hi dirigiré amb la guitarra, a veure que en surt.

dijous, 3 de juliol de 2008

Tema musical amb veu afinada








Musiqueta post-moderna.

dimecres, 2 de juliol de 2008

Se atormenta una vecina

El bloc d'aquí al dia 25 podria convertir-se en una crònica dels preparatius per un viatge llarg. Un viatge fet per un servidor anant cap a la casa de l'autor que ha arribat al bloc ultimament. Seria una etiqueta amb números titulat "De la guineueta a L.A". Passant per Brusel·les i Paris a l'anada i per Brusel·les i Amsterdam a la tornada. Un tour per l'occident tecnificat.

Primer es farà un viatge en cotxe d'unes 11 hores, fins a Paris, lloc on encara no tenim allotjament. Dues nits a Paris? Louvre, Saint Chapelle, Champs Elisses, Montmatre, Moulin de la Gallette, qui lo sá. després la nit abans de marxar a Brusel·les. No endur-se res de Kannabis i embarcar cap a New York, the wonderful town, the capital of the world. Comprar portàtil i càmara digital de video, fer videos. Tres nits en un alberg prop de central park. Nova York és una ciutat que a priori és molt gran. Anar al Moma, veure la nit estrellada de Van Gogh, i després veure si a Times Square hi ha wifi.

Després hi haurà les nits a Los Angeles o millor dit, Long Beach, que és on en Elei té ca seva. La impressionant Los Angeles, ciutat de Jack Bauer i la meca del cine. De Los Angeles hi ha l'auditori fet pel Frank Ghery que és quasi igual que el de Bilbao. A veure si hi ha tenda 24 i comprem la bossa autèntica. Segurament es farà una excurssió a San Francisco, amb la costa del Pacífic, o anar a alguna bodega de Napa Valley com a la pel·lícula "Entre copas". 10 dies entre els quals hi haurà l'aniversari d'un servidor, lluny de casa, el planeta s'ha convertit en habitable.

Després tornada a Europa amb Brusel·les en primer lloc, nit de descans al centre d'Europa per agafar forces i tenir el final de festa a Amsterdam, Willie Wortel, Haarlem, lloc des d'on els colons holandesos van fundar Harlem, barri de New York. Carregarem bona mercaderia i anirem a Amsterdam a deixar els baixos instints, els primàris.

Per acabar una semaneta a Brusel·les, Bruges o Gant.

Tornada de viatge prevista pel dia 17/8/08. S'anirà informant.

Titularé diferent amb nova etiqueta.

dissabte, 28 de juny de 2008

Impressionant

Aquest paio canta molt bé.


La distància

M'he quedat sense paraules per unes hores. Dir la veritat en aquests moments és tan dolorós com caure d'un segon pis. Es podria dir que estic trencat, la manera en com m'he deixat entabanar per una imaginació malaltissa. I la soledat abismal, com la distància que em separa d'Ella.

La imaginació és un món molt perillós, i el pagès de les lletres catalanes ho sabia molt bé. Hem de tocar de peus a terra i no enfilar-nos pels núvols.

Si el nen explica la veritat és aquesta. He d'0torgar la realitat tal com és.

Des de la guineueta.

dijous, 26 de juny de 2008

Grans escenes del cinema.

Postejo un vídeo d'una escena de "El bueno, el feo y el malo" (Il buono, il brutto, il cattivo - 1966) que sempre m'ha agradat per la serva força. Es pot discutir de si es una bona pel•lícula, o fins i tot de si ho eren alguns dels mes famosos films de l’espagueti western, però, per a mi aquesta escena transmet el que ha de transmetre sense ni una sola paraula, només amb el geni de Sergio Leone i Ennio Morricone. El protagonista, Eli Wallach (el feo), busca la tomba d'Arch Stanton on sembla ser que l'espera un bon grapat de dòlars.



Aquesta es una prèvia que forma part d'un nou projecte que tinc en marxa: la creació d'un bloc específic per aquest tema, les grans escenes del cinema. Estareu informats.

Des de Terrassa

dimarts, 24 de juny de 2008

Seré escuet

Seré escuet i només diré una cosa;

No dic res.


Xavier

Amics de pas