dissabte, 28 de juny del 2008

Impressionant

Aquest paio canta molt bé.


La distància

M'he quedat sense paraules per unes hores. Dir la veritat en aquests moments és tan dolorós com caure d'un segon pis. Es podria dir que estic trencat, la manera en com m'he deixat entabanar per una imaginació malaltissa. I la soledat abismal, com la distància que em separa d'Ella.

La imaginació és un món molt perillós, i el pagès de les lletres catalanes ho sabia molt bé. Hem de tocar de peus a terra i no enfilar-nos pels núvols.

Si el nen explica la veritat és aquesta. He d'0torgar la realitat tal com és.

Des de la guineueta.

dijous, 26 de juny del 2008

Grans escenes del cinema.

Postejo un vídeo d'una escena de "El bueno, el feo y el malo" (Il buono, il brutto, il cattivo - 1966) que sempre m'ha agradat per la serva força. Es pot discutir de si es una bona pel•lícula, o fins i tot de si ho eren alguns dels mes famosos films de l’espagueti western, però, per a mi aquesta escena transmet el que ha de transmetre sense ni una sola paraula, només amb el geni de Sergio Leone i Ennio Morricone. El protagonista, Eli Wallach (el feo), busca la tomba d'Arch Stanton on sembla ser que l'espera un bon grapat de dòlars.



Aquesta es una prèvia que forma part d'un nou projecte que tinc en marxa: la creació d'un bloc específic per aquest tema, les grans escenes del cinema. Estareu informats.

Des de Terrassa

dimarts, 24 de juny del 2008

Seré escuet

Seré escuet i només diré una cosa;

No dic res.


Xavier

dilluns, 23 de juny del 2008

Yes, we can

La meva primera aportació musical... tot i que, més que la música, el missatge... tot i que, més que la melodia sonora, el valor humà.

Una percepció que, tot i poder ser errònea, em fa pensar que aquest paio humil, que ha sufragat tota la seva campanya amb donacions particulars (recaptades en la seva web i havent-hi un màxim d'aportació) i que per la cursa final a la presidència ha refusat uns fons del govern (recaudació dels impostos del poble), dedicats a finançar la campanya final... doncs sí, sí que pot.

Canviar el món? Potser, amb molts com ell... però el temps dirà.



passant per Elei

Crema de llibres



Des de Terrassa

diumenge, 22 de juny del 2008

Es de bien nacido, ser agradecido


Per tant, moltes gràcies per convidar-me i fer-me part d'aquesta aventura bloggera, de veritat.

És poc el que podrà aportar la meva humil persona en aquest espai d'intercanvi socio-lingüístic-cultural dels meus bon amics "de la Guineueta" i "a Terrassa"... però en això consisteix la vida... en aportar... poc, bastant o molt, però sempre aportar...

Desde Elei aquí fot un calor de la hostia. I es que mai estem contents, és ben cert, amb el temps metereològic. Aquests dies em queixaba del puto juny que estaba fent a barna (us enrecodeu a la terrassa abrigats l'altre dia, GT?) i ara aquí és insoportable els ratjos del Sr. Solano.

Amics, lectors, coneguts i saludats, una abraçada a tothom.

p.s.: comunico que m'he cansat de fer Ctrl + Tab per canviar a la pestanya de softcatala.org. Per tant, la propera entrada meva del bloc, serà susceptible de ser bomberdejada indiscriminadament... o assumeixo. jajajajajaja

dijous, 19 de juny del 2008

Reciclatge (II)

16/5/06
El dia quinze ha sigut un altre dia immòbil, una altra jornada de festa, de preparació per guanyar-me la vida, treballar.

Que seria millor? Ser adjectivador? O verbificador? Crec que posar verbs va més amb el meu nivell intel•lectual, al diccionari n’hi ha menys que no pas adjectius. I després hi ha la falta d’humilitat de comparar-se amb el gran Josep, l’immens i inacabable Josep. Precisament després de llegir un dels seus “totxos” he recordat Cotlliure.

Un record de pedra, amb un mar domat per un port modest, de bon calat, i una riera molt diferent a les del nostre Maresme. Una riera ensinistrada per llambordes que donaven un clima de color grisenc a l’aire que es respirava. L’església vora les onades que trencaven sobre la massa geològica on era incrustada. L’església modesta, poc barroca. Les tendes de souvenirs discretes, dos o tres, sense aquella presència vulgar i monòtona peninsular. Una placeta a l’interior del poble, al costat del fossat sec de la rambla, amb una estatueta al centre rodejada de bancs per a romandre uns instants amb la complicitat dels plàtans francesos, napoleònics. La tomba dels ossos de Machado, feta de ciment gris i granulat, un lloc que no mereix el prestigi de qui va dir “se hace camino al andar”. Els restaurants que prometen olors de peix fresc, que s’han plantat al camí que du al port, d’una cuina que la nacionalitat del país assegura, amb una gràcia arquitectònica totalment calculada. La part vella amb carrers estrets i l’aire de bitllets de l’artesania, una galeria d’art enfonsada en un racó urbà, una tenda de mobles decorada amb gust parisenc, la bodega de vins de la terra en un carrer més ample i dos habitants de la contrada xerrant en català, tota una sorpresa. Un tros de França; la mania de no deixar un bri de terra sense ordenar, sense manipular, sense civilitzar.

Vam tornar cap al país per una carretera que acompanyava els camps de vinya a la seva maduració. I quan he recordat aquella petita estada i l’atmosfera que s’hi respirava, a pesar de ser exclusiva, he trobat que no era com l’elitista costa brava.

Des de la guineueta

Conversa de vestuari

De fa un temps cap aquesta part tinc la sana costum d'anar a exercitar la meva abandonada anatomia a una piscina, per allò de que la natació és l'esport més complet (una d'aquelles fal·làcies que em crec). Així que durant una de les visites i mentre em vestia per anar-me'n es va produir una conversa que no vaig poder evitar escoltar i veure.

La situació era la següent; vestuari masculí, amb taquilles de color vermell i al terra una reixeta que va molt bé per quan vens mullat de la dutxa, de color blau. Jo en una punta de la sala i dos monitors (es distingeixen de la resta per dur una samarreta de color també vermell amb el nom de l'empresa municipal que gestiona les instal·lacions, Ubae) a l'altra. Un d'ells és de baixa estatura (1,60 aproximadament), de cos atlètic, cabell curt, afaitat. L'altre més alt, cos prim però sense muscular, cabell llarg i arrissat, barba i arracades a les orelles. Per la distància es podia sentir tot el que deien, es veia que duien una conversa de companys que fa poc que es coneixen, "tu quanto haces que estàs aquí, no mucho pero está bien el lugar..." En un moment donat i quan tots dos eren despullats, ja que durant la conversa s'anaven traient la roba, el del cabell llarg fa l'observació; "Oye, tu calzas bien, eh!". Un comentari que no anava dirigit a la mesura del calçat sinó a la mida del penis del monitor atlètic. El fet d'haver sentit aquesta frase referida al nostre clítoris gegant (què és sinó el nostre fibló sexual?) em va sobtar, de fet la cara de a qui anava dirigit no es va alterar, ho va encaixar amb naturalitat, sense fer cap comentari. Acte seguit l'autor de tan liberal observació va dir una frase que no recordo amb exactitud, el que si tinc a la memòria és que va agafar la seva polla sense circumcidar i va treure la pell que envoltava el gland per mostrar un piercing fet al prepuci. L' estomac se'm va encongir junt amb el membre al·ludit. El grenyut va dir alguna frase tipus "no hace daño" i va continuar canviant-se. Jo acabava de vestir-me i vaig sortir amb la impressió que en aquest món ens creuem amb tot tipus de gent.

Des de la guineueta.

dimecres, 18 de juny del 2008

Les roses del Cervantes

A la part alta de la ciutat de Barcelona existeix un parc dedicat al cultiu de les roses. Se li va posar el nom de Cervantes i aquest diumenge en una llarga passejada a peu m'hi vaig dirigir.

Després de fer un dinar amb poca gana, penjar-me la bossa amb una carpeta, el bolígraf, el mòbil i el llibre "La isla misteriosa" de'n Verne, vaig enfilar cap al lateral de la ronda de dalt. El soroll dels vehicles no era molest ja que en aquella hora i dia el volum de trànsit era petit. La passejada es va desenvolupar sense cap incidència. Primer l'orografia puja en pendent suau, el passeig Valldaura, en arribar al velòdrom d'Horta és fa pla, allí vaig decidir no anar al parc del laberint (el qual era la intenció de destí). Es continua passant pel costat de l'hospital de Vall d'Hebró, l'hospital de Sant Rafel i l'antic patronat Ribas. Abans d'arribar a l'arrabassada, enfront d'una gasolinera, hi ha una construcció que m'ha intrigat sempre i que no en trec l'entrellat; és una conjunt d'habitatges que du el nom de Ronald Mcdonald. Els cotxes que s'hi aparquen a l'interior d'una tanca són de categoria mitja alta, volvos, algun saab. D'una finestra arran de carrer es veu una cuina molt gran amb moltes neveres, cosa que fa pensar que es comparteix. En la part més apropada a l'avinguda Tibidabo un jardí ple d'atraccions per a nens; tobogans, i joguines diverses. Sembla que sigui un lloc per a a alts executius del Mcdonald's, que els fan viure en una espècie de semi-comunitat, una cosa molt rara.

El recorregut passa per diferents entorns, un dels quals, el monestir de Pedralbes, és d'un encant innegable. La pedra antiga i la distribució de les cases al voltant de l'esglèsia han tingut sempre gràcia per a mi. Sembla com si les coses fetes fa segles només per aquest fet ja tenen l'aire de tranquil·la senzillesa i bellesa estàtica. Ja des de petit amb la família alguna vegada hi havíem anat a beneir el palmó. En el carreró que va de la plaça per on s'entra a l'esglèsia a la creu de Pedralbes, hi ha una serie de cases que semblen abandonades, unes cases de poble, de dues plantes, entrada per al carro i balcó a sobre ; quin privilegi poder-hi viure.

Al parc hi vaig arribar per l'entrada més elevada del nivell del mar, la que surt a la ronda de dalt. Per la data que hi anava ja sabia que l'època de màxim esplendor floral havia passat. Altres anys, però, vaig gaudir l'explosió de color i fragància. Malgrat això la quantitat de rosers produeix encara un nombre gens despreciable de flors. Les de l'entrada ja eren poques, després, al llarg dels caminets que van serpentejant pel parc, una aquí una altra allà van anar apareixent algunes de les més de 1000 tipus diferents que els jardiners de l'ajuntament han plantat. Algunes tan rares que sense l'ajuda del cartellet prescriptiu dubtaria que fossin roses. A poc a poc vaig anar baixant el pendent suau per dirigir-me cap a una espècie de tancat, on a les seves baranes de fusta és on hi ha els rosers més grans. La quantitat de flor no era gran però fins i tot així es va produir el motiu de la meva visita; dos o tres copets d'aire plens de la fragància angelical de les roses. Aixecava una mica el cap i obrint les fosses nasals amb fruïció esperava l'entrada d'aquella poesia, i en dues ocasions es va produir. Després a les roses més grosses m'hi apropava per ficar-hi la nàpia. Ja aprop de la porta de sortida que va a parar a la Diagonal, vaig olorar la prestige de Lyon.


Una exemplar grossa com una carxofa i d'una olor encisadora i potent, de color salmó. Vaig estar temptat d'apuntar el nom a un full de la carpeta però la vaig memoritzar. Després en vaig ensumar d'altres, de tots els colors i formes. Pel meu gust el color més atractiu és el roig viu i profund, el de la passió. Què és sinó una rosa?




Vaig sortir del parc, i el palau de congressos del dia de l'emprenedor era enfront. La tornada va ser amb metro, la passejada va ser llarga.



Des de la guineueta

divendres, 13 de juny del 2008

Próxima estació, Terrassa.

Feia temps que no anava en tren, en aquest cas els Ferrocarrils de la Generalitat. Tinc que fer-ho mes, ja no per les evidents raons ecològiques, si no per tot el que s’hi viu i si veu, si es que ho vols veure.
Hi ha centenars de persones anònimes passant l’estona com poden. Des del meu seient, l’últim del vagó, hi veia una noia de mitjana edat dormint. Un home que llegia un llibre. Un altre que llegia un diari gratuït que algú havia deixat al seient del costat, per deixar-lo al mateix lloc un cop fullejat. El noi que torna d’entrenar-se d’algun tipus d’esport, jugant a una consola portàtil. Rebo un sms d’una trucada perduda en passar per un túnel, em distrec, però torno a aixecar la vista. Ara veig una dona que repassa papers de feina i escriu notes al costat. Una noia que juga amb el seu I-Pod de tant en tant, suposo que per seleccionar les cançons que acompanyaran el seu viatge. La dona que tinc davant meu que parla pel mòbil... “Si quieres cuelga” diu, “Vale, hasta luego. Adéu”. Un altre que s’adorm. De sobte s’obre sola la porta que comunica els vagons, el senyor del llibre s’espanta i la tanca tot seguit. Una noia pensativa mirant per la finestra. Se que està pensativa per que al passar un túnel, ni s’immuta, segueix mirant el seu reflex a la finestra. El senyor del llibre s’aixeca per baixar. De fet, surt i entra gent constantment, i l’historia es va repetint cíclicament. Mes mòbils, mes llibres, mes son, mes auriculars, mes converses, mes de tot. Jo vaig escrivint tot el que veig per no oblidar-me’n. Dos noies adolescents parlen de les seves coses i riuen. Ara marxa l’esportista de la consola. Poc a poc em vaig quedant quasi sol.
“Pròxima estació, Terrassa. Aquest tren finalitza el seu recorregut en aquesta estació”. Com jo.


Ara ja, des de Terrassa.

Presunto impotente.

Suposo que a algú se li va escapar alguna cosa, però aquesta es la informació sobre la pel·lícula que feien ahir dijous a 8tv (no les lletres grogues, en les que hi surten 3 pel·lícules...), si no les de baix. A la programació diària de la web surt corregit.

L'alta quantitat de tecnologia i informació que tenim avui en dia, paradoxalment, provoca molts errors humans. Molts, com aquest cas, divertits.


Carabasses

Quan aquest fruit insípid i de color cridaner, la carabassa, es rep a canvi d'una declaració d'intencions és un cop dur. No és agradable saber que t'has equivocat i que la planteta que has anat veient créixer té com a fruit això. Seré clar, la planteta és un enamorament que en aquest cas ha anat creixent lentament, amb converses intranscendents, sense que ella donés motius per regar-la. Potser la llavor era dolenta, o sigui la meva capacitat d'agradar; massa temps perdut de mi mateix. Potser. I els posts anteriors ja preveien l'abisme.

Massa temps equivocat en tot un seguit de coses que seria llarg explicar, poc a poc aniré descobrint-les, espero. Perquè trio la persona que no correspon el sentiment, on és l'error?

I, almenys per part meva, veig que no hi ha res que consoli, no hi ha res que ningú et pugui dir, no hi ha res pel buit que es produeix. Només el temps que ho arrasa tot, o la existència d'una màquina màgica com la que surt a "Eternal sunshine of spotless mind" (traduïda amb l'habitual mediocritat "Olvídate de mi")
. Impossible meditar quatre minuts, la respiració abdominal és insuficient, la sensació de pressió al pit, la gana, la son, tot s'altera. Seria fàcil, molt fàcil, buscar refugi en les drogues , tan les legals com les il·legals. De fet fa poc van aparèixer sense demanar-les. Veig el túnel i no m'hi vull apropar. Tranquils.

El patiment no l'alleuja res, ni escriure aquestes línies, ni la descripció d'allò que més m'agrada d'ella, que és una cosa fastigosament cursi; el seu somriure. L'angle correcte dels llavis , les dents blanques mostrades amb discreció, les arruguetes ben posades a les vores, amb gràcia, junt amb la mirada blava i divertida. Un somriure que omple l'espai circumdant, que encomana bondat. Un somriure que m'agradaria tornar a veure i que durant un temps m'he n'hauré d'oblidar, per netejar el desig irresponsable.

Després hi ha el típic pensament de desamor; tot això que sento en cap moment s'ha projectat ( encara que com a mínim l'he expressat), la sensació de petitesa (amb la connexió freudiana genital), de desempar, soledat,el sentir-se l'aneguet lleig. I el retret al desgraciat de'n Paulo Coelho, allò de quan una cosa és desitja amb totes les forces l'univers es confabula perquè s'aconsegueixi. I la desafortunada contestació seria que no l'he desitjat amb prou força, un motiu més per sentir-me desgraciat, no sé ni desitjar. No és estrany que s'hagi fet multimilionari dient mentides tan boniques a ments incautes com la meva i d'altres.

També hi ha l'incapacitat de plorar obrint comportes, deixant que tota la tristesa acumulada en tots aquests anys de fracassos marxi. N'hi ha massa perquè surti amb unes ploreres qualsevol.

Per a rissar més el rínxol hi ha a més pensaments tipus; és massa dona per mi, l'hagués fet infeliç millor així, o la puta mala sort de recordar-li l'ex (cosa, aquesta última, d'una fatalitat surrealista).

El que queda és la resignació i la digestió d'un fruit cruel. Aquesta part de la vida desfasada, desequilibrada i amarga.

Ja ho sé per una altra vegada ( i l'"altra" fa molt mal), no trencar-me el cor jo mateix d'aquesta manera tan absurda.


Des del cor.

dimecres, 11 de juny del 2008

Caramelets de la primavera

En aquesta primavera tant plujosa ha aparegut la fruita que amb més facilitat es saboreja:l'albercoc.

Aquestes petites boletes de ping-pong de color vermell i blanc (els rosats per mi no són tan bons) poden arribar a fer passar una bona estona en aquest món de vagues de transportistes, psicosi consumista i desamor. Un producte que quan arriba al seu grau òptim de maduració uneix el plaer degustatiu amb la tranquil·litat nutricional, o això penso. Per mi l'albercoc es converteix en un caramel quan el presiones amb els dits, està flonjo, i la pell no es trenca. Llavors si el mossegues esquinces les seves fibres amb facilitat i l'interior es dissol a la boca, amb dolçor i un passeig pel paladar amelmelenat, sense untuositat, amb la frescor que produeix l'aigua del seu interior. Si, a més, se l'ha posat a la nevera amb una temperatura lleugerament baixa, el punt de fructosa s'esmorteeix donant més to al conjunt.

Són els caramelets que la natura ens regala la primavera, me'ls menjo amb deliri i moderació.

Bon profit.

Des de la guineueta.

diumenge, 8 de juny del 2008

Aquest moment molt particular




TOT

Més enllà del contingut de la lletra, més enllà del timbre de veu, més enllà del sexe de qui canta, més enllà de qualsevol emoció que pugui fer nèixer aquesta cançó, hi ha alguna cosa que sóc absolutament incapaç de transmetre, que roman al fons i entra en ressonància amb la veu d'aquesta canadenca.

No diré la cara que faig escribint això..... No intentaré descriure-la. Hi ha d'haver unes mínimes normes de decència , perquè com em sento arriba a l'indecència, i tot allò d'engegar la diplomàcia a la merda i mostrar-se tal com un és, és una puta patranya!!! Es pot ser sincer fins a certs límits, ha d'haver secret i misteri, el TOT requereix alguna cosa que no es mostra, el racó de cadascú, inviolable. I quan dic TOT té a veure amb allò d'essència, d'idèntic a si mateix, allò que només es pot viure en el SER, allò que no volem veure moltes vegades perquè ens enlluerna. L' inabastable energia d'amor de la qual tots som parts iguals, plenes; gotes en l'oceà de l'existència. I quan desapareix el jo, quan l'energia inunda el cor llavors moltes vegades un es caga a les bragues, i TOT queda a dins sense sortir. I la solució no existeix, no hi ha equilibri, i tot es soportable, malgrat TOT. I m'he de disculpar amb mi mateix perquè m'he perdut (I'm sorry I lost myself). I el batec continua. I continua...


No sé quantes vegades l'he escoltat.

Aaah!!! gràcies per la cançó Salva.

Des de la guineueta.

dissabte, 7 de juny del 2008

Les gotetes

La musiqueta per anar llegint;




Em grato la pell i una gota vermella surt. Aquest color roig que qualla damunt la dermis, automàticament. Brolla amb suavitat, un moticle de color vermell amb un cim que creix, després rellisca, fa giragonses pels péls del braç deixant el caminet marcat per a la següent.

Qui sap quan va nèixer i es va incorporar al doll interior del pit. Quan va entrar als ventricles, es va passejar pel mecanisme, i després sortí disparada cap al braç. Quantes gotes més entren i surten pel muscle de la vida, escampant-se pel cos, quedant emmotllades pel sac de pell de l'anatomia. Algunes d'elles fan presència a la ferida oberta i treuen el cap, i subreptíciament segueixen la via oberta per la primera, sense desviar-se ni un nanometre. Una darrera l'altra van allargant la trajectoria fins arribar al colze, allí s'aturen, com les gotes d'aigua a la punta d'una fulla, es tornen quasi esfèriques abans de llançar-se al terra.

Un cotó fluix s'impregna d'aigua oxigenada, s'aplica sobre la ferida i l'escumeta blanca fa l'acte de presència, els impulsos elèctrics, nerviosos, diuen al cervell que allò cou, i les gotes de vermell intens s'aturen a les fibres de color blanc. Pressiono l'esquinçament de la pell, inconscientment s'apreten les barres, amb les dents, incrustades, penjant. Passa el temps i, amb el seu innegable poder per a fer oblidar, el dolor desapareix, queden les gotetes allí dins, tornant a anar al cor, altra vegada, després d'haver acomplert la seva missió al món.

Des de la guineueta.

divendres, 6 de juny del 2008

Música i massoquisme

De tant en tant, però, hi ha un instint massoquista i escolto altres peces que accentuen l'estat de melancolia, tristesa o depressió, per la música pura i pel contingut de la lletra.

Dos acords, re i sol majors, i una cançó rodona. En aquell dolor em sento vibrar (encara que no s'hagi viscut la companyia, ni la dolça besada) encara que el ritme de la guitarra és una mica lleugera, em pot fer treure aigua pels ulls, és aquesta;


Una altra del mateix grup, i amb mateixos resultats. No pel contingut de la lletra, per la quotidianitat, pel ritme de vals, pels violins, per la tornada. Tampoc hi ha motius de cap mena d'identificació, sobretot per lo d'haver fornicat;


Després està aquesta de'n Rufus, el timbre de veu sol ja t'emporta avall ;



De la música clàssica en faré un apart.


Deixo aquestes, n'hi poden haver més.


Des de la guineueta.

dijous, 5 de juny del 2008

Música i ànim (annex)

Voldria afegir un vídeo musical com a complement de l’anterior post de De la Guineueta. No es que jo sigui gaire seguidor de l’autora (Alanis Morrissette), però aquesta cançó m’anima i relaxa a la vegada sempre que l’escolto. La sensació es complerta si l’acompanyo del vídeo, que em sembla de lo mes intimista i senzill. La cançó, “Head over feet”.


Des de Terrassa

dimarts, 3 de juny del 2008

Música i ànim

Diuen que la música és l'art que té més poder de transformació, ja ho deien els grecs amb els seus ethos i pathos. En motiu de tot allò que em passa m'he imposat un règim estricte de melodies i harmonies que contrarrestin les vibracions nocives que m'auto-flagelen . Faré esment de les més properes i que en aquest moment uso (les que he penjat amb anterioritat compleixen la funció vigoritzant també).

Per aixecar l'ànim des de fa molt temps aquesta peça em transporta a llocs agradables, de bon humor;


Del mateix autor (Vince Guaraldi, no està considerat geni però és important) aquesta altra pot encaminar a una serenitat matisada amb alegria, sobretot per les notes llargues;


En totes dues interpretacions els Marsalis ho broden.

Després hi ha la lletra de l'època en estat de gràcia de Kiko Veneno;


Els versos "y pensar que ahí fuera/ hay todo un plantel/de chicas hermosas/ flores temblorosas/ por dejarse comer" m'han acompanyat durant més de mitja vida .

De'n Rufus Wainright hi ha aquestes dues cançons que a pesar de la lletra, em transporten, també, a llocs agradables;


L'altra és aquesta;



Amb el sintagma "llocs agradables" només puc descriure que em fa sentir la música. Amb això ultrapasso els límits de la moderació objectiva, ja que la música no es pot descriure, és subjectivitat total, com la blogesfera, i la part que em toca d'aquest espai.

Dóno aquestes idees, a veure que us semblen. La percepció sempre canvia de persona a persona i el que és alegre per un és trist per a un altre. D'aquí lo de subjectiu.


Des d'un lloc allunyat, apartat i extrany.

Imatge musicada

Fa dies que em voltava pel cap fer aquest post. Sempre he cregut que no ens mirem amb prou calma una fotografia, que no li dediquem prou temps. A la següent foto hi afegeixo una cançó d’Andrés Segovia interpretada per Alirio Díaz,si la informació que tinc es bona (segur que De la Guineueta ho sabrà confirmar). L’intenció es que la reproducció actuï com a cronòmetre del temps d’observació i, si es possible, aporti algun valor afegit a la pròpia imatge.





Des de Terrassa

Amics de pas