Fa exactament 366 o 365 dies que vaig escriure per primer cop en aquest espai. Aquest any se m'ha fet llarg, tinc aquesta percepció.
Res més.
diumenge, 28 de desembre del 2008
dimecres, 9 de juliol del 2008
Pause
Em canso de començar coses i no acabar-les. Per això fico la pausa, per que no vull tornar a abandonar. Per que confio en tornar a polsar el "play". De fet ja fa temps que no publico gaire, nomès comento, per com ha anat tot plegat, suposo. Tambe pot ser que algú polsi l' "stop". Però suposo que llavors apareixeran nous projectes, com ja esta passant. Les coses van com van.
Des de 01010100 01100101 01110010 01110010 01100001 01110011 01110011 01100001
dimarts, 8 de juliol del 2008
Siau
Ho deixo, perque en qüestió de creixement personal no ajuda en res explicar les coses. Per exemple ara, més val que no digui com estic. Malgrat el viatge.
Aquest autor plega, el bloc s'ha convertit en compte d'un divertiment una tortura, o ho convertiré. I a més no podré llegir aquest bloc per no fer-me més mal, així que millor plegar i a otra cosa mariposa.
Gràcies a l'anònim incontrolat, i a tots els comentaristes.
El bloc es pot retitular " De Terrassa a Elei". La guineueta es suïcida virtualment, ja que el cor segueix bategant.
Per part meva va ser una inocentada (el vaig començar el 28 de Desembre) que ha durat fins dues setmanes després de Sant Joan.
Good bye.
Aquest autor plega, el bloc s'ha convertit en compte d'un divertiment una tortura, o ho convertiré. I a més no podré llegir aquest bloc per no fer-me més mal, així que millor plegar i a otra cosa mariposa.
Gràcies a l'anònim incontrolat, i a tots els comentaristes.
El bloc es pot retitular " De Terrassa a Elei". La guineueta es suïcida virtualment, ja que el cor segueix bategant.
Per part meva va ser una inocentada (el vaig començar el 28 de Desembre) que ha durat fins dues setmanes després de Sant Joan.
Good bye.
Els planetes
Els planetes ballen la seva òrbita sideral. Els cossos immensos s'atrauen i es repel·len, s'influeixen de maneres subtils. I presidint la dansa una estrella que els dona llum, un focus d'energia càlida. El cor del nostre sistema, el sol. Una força misteriosa que ha sorgit d'una gran explosió, diuen els "seguretas" de la veritat; els científics. Una energia que ens dona vida i que en el fons no ens aconseguim explicar.
Nosaltres respirem en una esfera envoltada d'aigua i gas, un cos que es mou a una velocitat supersònica dins el llençol de l'espai. Una dimensió que es deforma amb les masses immenses. O potser només som ones que entrem en ressonància. Ones que es freguen amb altres ones i pensem que ens percebem i no som més que moviments, emocions.
Els grecs no eren tontos i aquestes coses ja les tenien en conte, observaven l'entorn, miraven el cel i les estrelles i donaven nom a les constel·lacions. Feien analogia entre cel i terra, entre allò d'allà dalt i el aquí dins. I els hindús també.D'aquí és on sorgeix la maltractada astrologia. Si més no aquesta disciplina ajuda a veure'ns des de fora, ens fa veure que no tot depèn del nostre Jo, que en el nivell de la persona el fora és decisiu. I algú dirà que no fa falta veure on és Saturn per adonar-se de les limitacions que té un, però si que pot servir per a reflexionar sobre allò que ens passa.
És necessari a vegades allunyar-nos de nosaltres mateixos per a veure les coses amb més claredat. I una manera de fer-ho és sortint amb imaginació a l'espai sideral, flotar en l'infinitud de color negre amb puntets blancs i deixar-se emportar per les forces invisibles que hi intervenen. Trobar-se enmig del no-res, i percebre que som ínfims en comparació a allò que percebem, l'espai, el buit, el temps. Som granets de sorra en un desert infinit, i els problemes que ens creem no són absolutament res. De tant en tant veure's així pot provocar vertigen, és una manera de abstreure's de la bombolla on vivim.
La lluna, per als llunàtics com jo, aquests tipus d'èssers que no paren de dubtar i cometen els errors de principiant en totes les facetes de la vida, ens afecta de manera decisiva. Aquest mirall del sol, aquest satèl·lit de les marees, del pleniluni causant d'assessinats i suïcidis, el cos celeste més proper em destarota. Ens ho fa a tots.
Fa poc, parlant amb un mestre, em va descobrir que per l'horoscop hindú sóc cranc, una nova visió que encaixa bastant amb la realitat que està bé. Els hindús fan la carta amb 24 graus de diferència amb tots els planetes, a mi em surt Cranc ascendent Cranc. Un cranc amb la closca dura, que neda pel mar de sentiments com un Frankenstein. També se m'acudeix que en la part afectiva les coses em són molt difícils , l'apreci per persones i el desafecte. Més que un cranc sóc un centollo que es vol aprimar, de fet no em tinc gran afecte, no sé si això ho hauria de publicar encara que no tinc gaire pudor. Amb tot el que he escrit les darreres hores. Si no em crec res del que escric.
Des de la guineueta
Nosaltres respirem en una esfera envoltada d'aigua i gas, un cos que es mou a una velocitat supersònica dins el llençol de l'espai. Una dimensió que es deforma amb les masses immenses. O potser només som ones que entrem en ressonància. Ones que es freguen amb altres ones i pensem que ens percebem i no som més que moviments, emocions.
Els grecs no eren tontos i aquestes coses ja les tenien en conte, observaven l'entorn, miraven el cel i les estrelles i donaven nom a les constel·lacions. Feien analogia entre cel i terra, entre allò d'allà dalt i el aquí dins. I els hindús també.D'aquí és on sorgeix la maltractada astrologia. Si més no aquesta disciplina ajuda a veure'ns des de fora, ens fa veure que no tot depèn del nostre Jo, que en el nivell de la persona el fora és decisiu. I algú dirà que no fa falta veure on és Saturn per adonar-se de les limitacions que té un, però si que pot servir per a reflexionar sobre allò que ens passa.
És necessari a vegades allunyar-nos de nosaltres mateixos per a veure les coses amb més claredat. I una manera de fer-ho és sortint amb imaginació a l'espai sideral, flotar en l'infinitud de color negre amb puntets blancs i deixar-se emportar per les forces invisibles que hi intervenen. Trobar-se enmig del no-res, i percebre que som ínfims en comparació a allò que percebem, l'espai, el buit, el temps. Som granets de sorra en un desert infinit, i els problemes que ens creem no són absolutament res. De tant en tant veure's així pot provocar vertigen, és una manera de abstreure's de la bombolla on vivim.
La lluna, per als llunàtics com jo, aquests tipus d'èssers que no paren de dubtar i cometen els errors de principiant en totes les facetes de la vida, ens afecta de manera decisiva. Aquest mirall del sol, aquest satèl·lit de les marees, del pleniluni causant d'assessinats i suïcidis, el cos celeste més proper em destarota. Ens ho fa a tots.
Fa poc, parlant amb un mestre, em va descobrir que per l'horoscop hindú sóc cranc, una nova visió que encaixa bastant amb la realitat que està bé. Els hindús fan la carta amb 24 graus de diferència amb tots els planetes, a mi em surt Cranc ascendent Cranc. Un cranc amb la closca dura, que neda pel mar de sentiments com un Frankenstein. També se m'acudeix que en la part afectiva les coses em són molt difícils , l'apreci per persones i el desafecte. Més que un cranc sóc un centollo que es vol aprimar, de fet no em tinc gran afecte, no sé si això ho hauria de publicar encara que no tinc gaire pudor. Amb tot el que he escrit les darreres hores. Si no em crec res del que escric.
Des de la guineueta
diumenge, 6 de juliol del 2008
Perquè un bloc
Seguint un dels principis planians obrir un bloc seria deixar escrit tot allò que ens envolta, dir la veritat. Això intento dir per part meva. Descriure que li passa a un ésser humà del segle XXI. Ara és facilíssim publicar, fins i tot jo ho puc fer. El bloc és ideal per això. Si tothom fes el mateix deixariem un gran legat per la història.
D'on surt aquesta pulsió que fa explicar el que et passa? En Pla deia la "diabòlica mania d'escriure", d'explicar als demés el que veus i vius. I que tot allò que et succeïx és el mateix que a d'altra gent. El problema és fer-ho essent devot de la deessa bellesa. Tenir devoció per alguna cosa i genuflexionar-nos, veure que no som res i tot, a l'hora.
I sorgeix l'amor d'una manera incontrolada, i això passa. El cor es descontrola, amb la puta primavera, i el solstici, St. Joan, les fotos..... los ojos, que no ven.
Un bloc és un espai per dir parides i que algú et contesti que quanta mariconada, per explicar un viatge a alguna part, per posar cançons i vídeos. Per dir el mateix que les grans ments de l'època clàssica. Per explicar una fantasia que se'ns acudeix, per dir que hi ha un plataner enfront de casa meva i que fa més de vint anys que m'acompanya, una vida que batega, per inèrcia.
Hauria d'haver Gestalt per la seguretat social.
Des de la Guineueta
D'on surt aquesta pulsió que fa explicar el que et passa? En Pla deia la "diabòlica mania d'escriure", d'explicar als demés el que veus i vius. I que tot allò que et succeïx és el mateix que a d'altra gent. El problema és fer-ho essent devot de la deessa bellesa. Tenir devoció per alguna cosa i genuflexionar-nos, veure que no som res i tot, a l'hora.
I sorgeix l'amor d'una manera incontrolada, i això passa. El cor es descontrola, amb la puta primavera, i el solstici, St. Joan, les fotos..... los ojos, que no ven.
Un bloc és un espai per dir parides i que algú et contesti que quanta mariconada, per explicar un viatge a alguna part, per posar cançons i vídeos. Per dir el mateix que les grans ments de l'època clàssica. Per explicar una fantasia que se'ns acudeix, per dir que hi ha un plataner enfront de casa meva i que fa més de vint anys que m'acompanya, una vida que batega, per inèrcia.
Hauria d'haver Gestalt per la seguretat social.
Des de la Guineueta
dissabte, 5 de juliol del 2008
divendres, 4 de juliol del 2008
Can Xinxa
Can Xinxa és un casalot de color blanc situat a la punta d'un polígon industrial a Cabrils, vila del maresme interior. A la vora d'un pinar frondós, un bosc del mediterrani primari. El nom ve donat pel polígon.
La casa oberta a tres vents està, en la part est, flanquejada per una altra construcció dedicada a magatzem. enfront un altre edifici baix amb una tanca que el protegeix. Envoltada per una tanca també al casalot s'hi entra amb la benviguda de tres gossos, gossos que borden però mansos. El terra sense asfaltar i la porta llarga ens deixa passar. Davant la casa hi aparca la furgoneta l'habitant de tant especial espai. Al costat un futbolin sense necessitat de pagar. Enganxada a la paret i protegida per uralita, la cuina, exterior. El lavabo en una paret de fons, material emmagatzemat, un sac de boxa penjant, per a descarregar violència. Una porta de fusta com l'entrada d'un pis ens dona pas a una sala gran. Només entrar es veu una bateria Pearl, amb un sofà a darrera i la biblioteca, una impressionant biblioteca. L'habitació s' extén a l'esquerra on un gran sofà, en forma d'angle de 120 graus i on s'hi poden asseure 10-12 persones, es focalitza en una tele. Els murs són oberts per finestres darrera la tele dues que no deixen veure la part de bosc d'aquella banda, i les altres al fabulós jardí. Videoteca, ordinador, i amagat en el que seria un racó un biombo pel llit. Després hi ha l'espai verd. Un jardí ple d'arbres, algun pollancre, amb bancs, cadires i una taula de vidre mig trencada, on diferent gent s'hi apinya per fer tertúlia. També barbacoa, on s'hi ha pogut menjar copiosament.
Un antic magatzem que se li ha donat un ús molt particular i on assagen un grup de música al qual jo poso la bateria. Hi viu un individu anomenat Jordi. Tenia un ús com d'esplai, ara hi viu un blogaire anomenat Superfucker.
Aquest diumenge m'hi dirigiré amb la guitarra, a veure que en surt.
La casa oberta a tres vents està, en la part est, flanquejada per una altra construcció dedicada a magatzem. enfront un altre edifici baix amb una tanca que el protegeix. Envoltada per una tanca també al casalot s'hi entra amb la benviguda de tres gossos, gossos que borden però mansos. El terra sense asfaltar i la porta llarga ens deixa passar. Davant la casa hi aparca la furgoneta l'habitant de tant especial espai. Al costat un futbolin sense necessitat de pagar. Enganxada a la paret i protegida per uralita, la cuina, exterior. El lavabo en una paret de fons, material emmagatzemat, un sac de boxa penjant, per a descarregar violència. Una porta de fusta com l'entrada d'un pis ens dona pas a una sala gran. Només entrar es veu una bateria Pearl, amb un sofà a darrera i la biblioteca, una impressionant biblioteca. L'habitació s' extén a l'esquerra on un gran sofà, en forma d'angle de 120 graus i on s'hi poden asseure 10-12 persones, es focalitza en una tele. Els murs són oberts per finestres darrera la tele dues que no deixen veure la part de bosc d'aquella banda, i les altres al fabulós jardí. Videoteca, ordinador, i amagat en el que seria un racó un biombo pel llit. Després hi ha l'espai verd. Un jardí ple d'arbres, algun pollancre, amb bancs, cadires i una taula de vidre mig trencada, on diferent gent s'hi apinya per fer tertúlia. També barbacoa, on s'hi ha pogut menjar copiosament.
Un antic magatzem que se li ha donat un ús molt particular i on assagen un grup de música al qual jo poso la bateria. Hi viu un individu anomenat Jordi. Tenia un ús com d'esplai, ara hi viu un blogaire anomenat Superfucker.
Aquest diumenge m'hi dirigiré amb la guitarra, a veure que en surt.
dijous, 3 de juliol del 2008
dimecres, 2 de juliol del 2008
Se atormenta una vecina
El bloc d'aquí al dia 25 podria convertir-se en una crònica dels preparatius per un viatge llarg. Un viatge fet per un servidor anant cap a la casa de l'autor que ha arribat al bloc ultimament. Seria una etiqueta amb números titulat "De la guineueta a L.A". Passant per Brusel·les i Paris a l'anada i per Brusel·les i Amsterdam a la tornada. Un tour per l'occident tecnificat.
Primer es farà un viatge en cotxe d'unes 11 hores, fins a Paris, lloc on encara no tenim allotjament. Dues nits a Paris? Louvre, Saint Chapelle, Champs Elisses, Montmatre, Moulin de la Gallette, qui lo sá. després la nit abans de marxar a Brusel·les. No endur-se res de Kannabis i embarcar cap a New York, the wonderful town, the capital of the world. Comprar portàtil i càmara digital de video, fer videos. Tres nits en un alberg prop de central park. Nova York és una ciutat que a priori és molt gran. Anar al Moma, veure la nit estrellada de Van Gogh, i després veure si a Times Square hi ha wifi.
Després hi haurà les nits a Los Angeles o millor dit, Long Beach, que és on en Elei té ca seva. La impressionant Los Angeles, ciutat de Jack Bauer i la meca del cine. De Los Angeles hi ha l'auditori fet pel Frank Ghery que és quasi igual que el de Bilbao. A veure si hi ha tenda 24 i comprem la bossa autèntica. Segurament es farà una excurssió a San Francisco, amb la costa del Pacífic, o anar a alguna bodega de Napa Valley com a la pel·lícula "Entre copas". 10 dies entre els quals hi haurà l'aniversari d'un servidor, lluny de casa, el planeta s'ha convertit en habitable.
Després tornada a Europa amb Brusel·les en primer lloc, nit de descans al centre d'Europa per agafar forces i tenir el final de festa a Amsterdam, Willie Wortel, Haarlem, lloc des d'on els colons holandesos van fundar Harlem, barri de New York. Carregarem bona mercaderia i anirem a Amsterdam a deixar els baixos instints, els primàris.
Per acabar una semaneta a Brusel·les, Bruges o Gant.
Tornada de viatge prevista pel dia 17/8/08. S'anirà informant.
Titularé diferent amb nova etiqueta.
Primer es farà un viatge en cotxe d'unes 11 hores, fins a Paris, lloc on encara no tenim allotjament. Dues nits a Paris? Louvre, Saint Chapelle, Champs Elisses, Montmatre, Moulin de la Gallette, qui lo sá. després la nit abans de marxar a Brusel·les. No endur-se res de Kannabis i embarcar cap a New York, the wonderful town, the capital of the world. Comprar portàtil i càmara digital de video, fer videos. Tres nits en un alberg prop de central park. Nova York és una ciutat que a priori és molt gran. Anar al Moma, veure la nit estrellada de Van Gogh, i després veure si a Times Square hi ha wifi.
Després hi haurà les nits a Los Angeles o millor dit, Long Beach, que és on en Elei té ca seva. La impressionant Los Angeles, ciutat de Jack Bauer i la meca del cine. De Los Angeles hi ha l'auditori fet pel Frank Ghery que és quasi igual que el de Bilbao. A veure si hi ha tenda 24 i comprem la bossa autèntica. Segurament es farà una excurssió a San Francisco, amb la costa del Pacífic, o anar a alguna bodega de Napa Valley com a la pel·lícula "Entre copas". 10 dies entre els quals hi haurà l'aniversari d'un servidor, lluny de casa, el planeta s'ha convertit en habitable.
Després tornada a Europa amb Brusel·les en primer lloc, nit de descans al centre d'Europa per agafar forces i tenir el final de festa a Amsterdam, Willie Wortel, Haarlem, lloc des d'on els colons holandesos van fundar Harlem, barri de New York. Carregarem bona mercaderia i anirem a Amsterdam a deixar els baixos instints, els primàris.
Per acabar una semaneta a Brusel·les, Bruges o Gant.
Tornada de viatge prevista pel dia 17/8/08. S'anirà informant.
Titularé diferent amb nova etiqueta.
dissabte, 28 de juny del 2008
La distància
M'he quedat sense paraules per unes hores. Dir la veritat en aquests moments és tan dolorós com caure d'un segon pis. Es podria dir que estic trencat, la manera en com m'he deixat entabanar per una imaginació malaltissa. I la soledat abismal, com la distància que em separa d'Ella.
La imaginació és un món molt perillós, i el pagès de les lletres catalanes ho sabia molt bé. Hem de tocar de peus a terra i no enfilar-nos pels núvols.
Si el nen explica la veritat és aquesta. He d'0torgar la realitat tal com és.
Des de la guineueta.
La imaginació és un món molt perillós, i el pagès de les lletres catalanes ho sabia molt bé. Hem de tocar de peus a terra i no enfilar-nos pels núvols.
Si el nen explica la veritat és aquesta. He d'0torgar la realitat tal com és.
Des de la guineueta.
dijous, 26 de juny del 2008
Grans escenes del cinema.
Postejo un vídeo d'una escena de "El bueno, el feo y el malo" (Il buono, il brutto, il cattivo - 1966) que sempre m'ha agradat per la serva força. Es pot discutir de si es una bona pel•lícula, o fins i tot de si ho eren alguns dels mes famosos films de l’espagueti western, però, per a mi aquesta escena transmet el que ha de transmetre sense ni una sola paraula, només amb el geni de Sergio Leone i Ennio Morricone. El protagonista, Eli Wallach (el feo), busca la tomba d'Arch Stanton on sembla ser que l'espera un bon grapat de dòlars.
Aquesta es una prèvia que forma part d'un nou projecte que tinc en marxa: la creació d'un bloc específic per aquest tema, les grans escenes del cinema. Estareu informats.
Des de Terrassa
Aquesta es una prèvia que forma part d'un nou projecte que tinc en marxa: la creació d'un bloc específic per aquest tema, les grans escenes del cinema. Estareu informats.
Des de Terrassa
dimarts, 24 de juny del 2008
dilluns, 23 de juny del 2008
Yes, we can
La meva primera aportació musical... tot i que, més que la música, el missatge... tot i que, més que la melodia sonora, el valor humà.
Una percepció que, tot i poder ser errònea, em fa pensar que aquest paio humil, que ha sufragat tota la seva campanya amb donacions particulars (recaptades en la seva web i havent-hi un màxim d'aportació) i que per la cursa final a la presidència ha refusat uns fons del govern (recaudació dels impostos del poble), dedicats a finançar la campanya final... doncs sí, sí que pot.
Canviar el món? Potser, amb molts com ell... però el temps dirà.
passant per Elei
Una percepció que, tot i poder ser errònea, em fa pensar que aquest paio humil, que ha sufragat tota la seva campanya amb donacions particulars (recaptades en la seva web i havent-hi un màxim d'aportació) i que per la cursa final a la presidència ha refusat uns fons del govern (recaudació dels impostos del poble), dedicats a finançar la campanya final... doncs sí, sí que pot.
Canviar el món? Potser, amb molts com ell... però el temps dirà.
passant per Elei
diumenge, 22 de juny del 2008
Es de bien nacido, ser agradecido
Per tant, moltes gràcies per convidar-me i fer-me part d'aquesta aventura bloggera, de veritat.
És poc el que podrà aportar la meva humil persona en aquest espai d'intercanvi socio-lingüístic-cultural dels meus bon amics "de la Guineueta" i "a Terrassa"... però en això consisteix la vida... en aportar... poc, bastant o molt, però sempre aportar...
Desde Elei aquí fot un calor de la hostia. I es que mai estem contents, és ben cert, amb el temps metereològic. Aquests dies em queixaba del puto juny que estaba fent a barna (us enrecodeu a la terrassa abrigats l'altre dia, GT?) i ara aquí és insoportable els ratjos del Sr. Solano.
Amics, lectors, coneguts i saludats, una abraçada a tothom.
p.s.: comunico que m'he cansat de fer Ctrl + Tab per canviar a la pestanya de softcatala.org. Per tant, la propera entrada meva del bloc, serà susceptible de ser bomberdejada indiscriminadament... o assumeixo. jajajajajaja
dijous, 19 de juny del 2008
Reciclatge (II)
16/5/06
Des de la guineueta
El dia quinze ha sigut un altre dia immòbil, una altra jornada de festa, de preparació per guanyar-me la vida, treballar.
Que seria millor? Ser adjectivador? O verbificador? Crec que posar verbs va més amb el meu nivell intel•lectual, al diccionari n’hi ha menys que no pas adjectius. I després hi ha la falta d’humilitat de comparar-se amb el gran Josep, l’immens i inacabable Josep. Precisament després de llegir un dels seus “totxos” he recordat Cotlliure.
Un record de pedra, amb un mar domat per un port modest, de bon calat, i una riera molt diferent a les del nostre Maresme. Una riera ensinistrada per llambordes que donaven un clima de color grisenc a l’aire que es respirava. L’església vora les onades que trencaven sobre la massa geològica on era incrustada. L’església modesta, poc barroca. Les tendes de souvenirs discretes, dos o tres, sense aquella presència vulgar i monòtona peninsular. Una placeta a l’interior del poble, al costat del fossat sec de la rambla, amb una estatueta al centre rodejada de bancs per a romandre uns instants amb la complicitat dels plàtans francesos, napoleònics. La tomba dels ossos de Machado, feta de ciment gris i granulat, un lloc que no mereix el prestigi de qui va dir “se hace camino al andar”. Els restaurants que prometen olors de peix fresc, que s’han plantat al camí que du al port, d’una cuina que la nacionalitat del país assegura, amb una gràcia arquitectònica totalment calculada. La part vella amb carrers estrets i l’aire de bitllets de l’artesania, una galeria d’art enfonsada en un racó urbà, una tenda de mobles decorada amb gust parisenc, la bodega de vins de la terra en un carrer més ample i dos habitants de la contrada xerrant en català, tota una sorpresa. Un tros de França; la mania de no deixar un bri de terra sense ordenar, sense manipular, sense civilitzar.
Vam tornar cap al país per una carretera que acompanyava els camps de vinya a la seva maduració. I quan he recordat aquella petita estada i l’atmosfera que s’hi respirava, a pesar de ser exclusiva, he trobat que no era com l’elitista costa brava.
Que seria millor? Ser adjectivador? O verbificador? Crec que posar verbs va més amb el meu nivell intel•lectual, al diccionari n’hi ha menys que no pas adjectius. I després hi ha la falta d’humilitat de comparar-se amb el gran Josep, l’immens i inacabable Josep. Precisament després de llegir un dels seus “totxos” he recordat Cotlliure.
Un record de pedra, amb un mar domat per un port modest, de bon calat, i una riera molt diferent a les del nostre Maresme. Una riera ensinistrada per llambordes que donaven un clima de color grisenc a l’aire que es respirava. L’església vora les onades que trencaven sobre la massa geològica on era incrustada. L’església modesta, poc barroca. Les tendes de souvenirs discretes, dos o tres, sense aquella presència vulgar i monòtona peninsular. Una placeta a l’interior del poble, al costat del fossat sec de la rambla, amb una estatueta al centre rodejada de bancs per a romandre uns instants amb la complicitat dels plàtans francesos, napoleònics. La tomba dels ossos de Machado, feta de ciment gris i granulat, un lloc que no mereix el prestigi de qui va dir “se hace camino al andar”. Els restaurants que prometen olors de peix fresc, que s’han plantat al camí que du al port, d’una cuina que la nacionalitat del país assegura, amb una gràcia arquitectònica totalment calculada. La part vella amb carrers estrets i l’aire de bitllets de l’artesania, una galeria d’art enfonsada en un racó urbà, una tenda de mobles decorada amb gust parisenc, la bodega de vins de la terra en un carrer més ample i dos habitants de la contrada xerrant en català, tota una sorpresa. Un tros de França; la mania de no deixar un bri de terra sense ordenar, sense manipular, sense civilitzar.
Vam tornar cap al país per una carretera que acompanyava els camps de vinya a la seva maduració. I quan he recordat aquella petita estada i l’atmosfera que s’hi respirava, a pesar de ser exclusiva, he trobat que no era com l’elitista costa brava.
Des de la guineueta
Conversa de vestuari
De fa un temps cap aquesta part tinc la sana costum d'anar a exercitar la meva abandonada anatomia a una piscina, per allò de que la natació és l'esport més complet (una d'aquelles fal·làcies que em crec). Així que durant una de les visites i mentre em vestia per anar-me'n es va produir una conversa que no vaig poder evitar escoltar i veure.
La situació era la següent; vestuari masculí, amb taquilles de color vermell i al terra una reixeta que va molt bé per quan vens mullat de la dutxa, de color blau. Jo en una punta de la sala i dos monitors (es distingeixen de la resta per dur una samarreta de color també vermell amb el nom de l'empresa municipal que gestiona les instal·lacions, Ubae) a l'altra. Un d'ells és de baixa estatura (1,60 aproximadament), de cos atlètic, cabell curt, afaitat. L'altre més alt, cos prim però sense muscular, cabell llarg i arrissat, barba i arracades a les orelles. Per la distància es podia sentir tot el que deien, es veia que duien una conversa de companys que fa poc que es coneixen, "tu quanto haces que estàs aquí, no mucho pero está bien el lugar..." En un moment donat i quan tots dos eren despullats, ja que durant la conversa s'anaven traient la roba, el del cabell llarg fa l'observació; "Oye, tu calzas bien, eh!". Un comentari que no anava dirigit a la mesura del calçat sinó a la mida del penis del monitor atlètic. El fet d'haver sentit aquesta frase referida al nostre clítoris gegant (què és sinó el nostre fibló sexual?) em va sobtar, de fet la cara de a qui anava dirigit no es va alterar, ho va encaixar amb naturalitat, sense fer cap comentari. Acte seguit l'autor de tan liberal observació va dir una frase que no recordo amb exactitud, el que si tinc a la memòria és que va agafar la seva polla sense circumcidar i va treure la pell que envoltava el gland per mostrar un piercing fet al prepuci. L' estomac se'm va encongir junt amb el membre al·ludit. El grenyut va dir alguna frase tipus "no hace daño" i va continuar canviant-se. Jo acabava de vestir-me i vaig sortir amb la impressió que en aquest món ens creuem amb tot tipus de gent.
Des de la guineueta.
La situació era la següent; vestuari masculí, amb taquilles de color vermell i al terra una reixeta que va molt bé per quan vens mullat de la dutxa, de color blau. Jo en una punta de la sala i dos monitors (es distingeixen de la resta per dur una samarreta de color també vermell amb el nom de l'empresa municipal que gestiona les instal·lacions, Ubae) a l'altra. Un d'ells és de baixa estatura (1,60 aproximadament), de cos atlètic, cabell curt, afaitat. L'altre més alt, cos prim però sense muscular, cabell llarg i arrissat, barba i arracades a les orelles. Per la distància es podia sentir tot el que deien, es veia que duien una conversa de companys que fa poc que es coneixen, "tu quanto haces que estàs aquí, no mucho pero está bien el lugar..." En un moment donat i quan tots dos eren despullats, ja que durant la conversa s'anaven traient la roba, el del cabell llarg fa l'observació; "Oye, tu calzas bien, eh!". Un comentari que no anava dirigit a la mesura del calçat sinó a la mida del penis del monitor atlètic. El fet d'haver sentit aquesta frase referida al nostre clítoris gegant (què és sinó el nostre fibló sexual?) em va sobtar, de fet la cara de a qui anava dirigit no es va alterar, ho va encaixar amb naturalitat, sense fer cap comentari. Acte seguit l'autor de tan liberal observació va dir una frase que no recordo amb exactitud, el que si tinc a la memòria és que va agafar la seva polla sense circumcidar i va treure la pell que envoltava el gland per mostrar un piercing fet al prepuci. L' estomac se'm va encongir junt amb el membre al·ludit. El grenyut va dir alguna frase tipus "no hace daño" i va continuar canviant-se. Jo acabava de vestir-me i vaig sortir amb la impressió que en aquest món ens creuem amb tot tipus de gent.
Des de la guineueta.
dimecres, 18 de juny del 2008
Les roses del Cervantes
A la part alta de la ciutat de Barcelona existeix un parc dedicat al cultiu de les roses. Se li va posar el nom de Cervantes i aquest diumenge en una llarga passejada a peu m'hi vaig dirigir.
Després de fer un dinar amb poca gana, penjar-me la bossa amb una carpeta, el bolígraf, el mòbil i el llibre "La isla misteriosa" de'n Verne, vaig enfilar cap al lateral de la ronda de dalt. El soroll dels vehicles no era molest ja que en aquella hora i dia el volum de trànsit era petit. La passejada es va desenvolupar sense cap incidència. Primer l'orografia puja en pendent suau, el passeig Valldaura, en arribar al velòdrom d'Horta és fa pla, allí vaig decidir no anar al parc del laberint (el qual era la intenció de destí). Es continua passant pel costat de l'hospital de Vall d'Hebró, l'hospital de Sant Rafel i l'antic patronat Ribas. Abans d'arribar a l'arrabassada, enfront d'una gasolinera, hi ha una construcció que m'ha intrigat sempre i que no en trec l'entrellat; és una conjunt d'habitatges que du el nom de Ronald Mcdonald. Els cotxes que s'hi aparquen a l'interior d'una tanca són de categoria mitja alta, volvos, algun saab. D'una finestra arran de carrer es veu una cuina molt gran amb moltes neveres, cosa que fa pensar que es comparteix. En la part més apropada a l'avinguda Tibidabo un jardí ple d'atraccions per a nens; tobogans, i joguines diverses. Sembla que sigui un lloc per a a alts executius del Mcdonald's, que els fan viure en una espècie de semi-comunitat, una cosa molt rara.
El recorregut passa per diferents entorns, un dels quals, el monestir de Pedralbes, és d'un encant innegable. La pedra antiga i la distribució de les cases al voltant de l'esglèsia han tingut sempre gràcia per a mi. Sembla com si les coses fetes fa segles només per aquest fet ja tenen l'aire de tranquil·la senzillesa i bellesa estàtica. Ja des de petit amb la família alguna vegada hi havíem anat a beneir el palmó. En el carreró que va de la plaça per on s'entra a l'esglèsia a la creu de Pedralbes, hi ha una serie de cases que semblen abandonades, unes cases de poble, de dues plantes, entrada per al carro i balcó a sobre ; quin privilegi poder-hi viure.
Al parc hi vaig arribar per l'entrada més elevada del nivell del mar, la que surt a la ronda de dalt. Per la data que hi anava ja sabia que l'època de màxim esplendor floral havia passat. Altres anys, però, vaig gaudir l'explosió de color i fragància. Malgrat això la quantitat de rosers produeix encara un nombre gens despreciable de flors. Les de l'entrada ja eren poques, després, al llarg dels caminets que van serpentejant pel parc, una aquí una altra allà van anar apareixent algunes de les més de 1000 tipus diferents que els jardiners de l'ajuntament han plantat. Algunes tan rares que sense l'ajuda del cartellet prescriptiu dubtaria que fossin roses. A poc a poc vaig anar baixant el pendent suau per dirigir-me cap a una espècie de tancat, on a les seves baranes de fusta és on hi ha els rosers més grans. La quantitat de flor no era gran però fins i tot així es va produir el motiu de la meva visita; dos o tres copets d'aire plens de la fragància angelical de les roses. Aixecava una mica el cap i obrint les fosses nasals amb fruïció esperava l'entrada d'aquella poesia, i en dues ocasions es va produir. Després a les roses més grosses m'hi apropava per ficar-hi la nàpia. Ja aprop de la porta de sortida que va a parar a la Diagonal, vaig olorar la prestige de Lyon.
Una exemplar grossa com una carxofa i d'una olor encisadora i potent, de color salmó. Vaig estar temptat d'apuntar el nom a un full de la carpeta però la vaig memoritzar. Després en vaig ensumar d'altres, de tots els colors i formes. Pel meu gust el color més atractiu és el roig viu i profund, el de la passió. Què és sinó una rosa?
Vaig sortir del parc, i el palau de congressos del dia de l'emprenedor era enfront. La tornada va ser amb metro, la passejada va ser llarga.
Des de la guineueta
Després de fer un dinar amb poca gana, penjar-me la bossa amb una carpeta, el bolígraf, el mòbil i el llibre "La isla misteriosa" de'n Verne, vaig enfilar cap al lateral de la ronda de dalt. El soroll dels vehicles no era molest ja que en aquella hora i dia el volum de trànsit era petit. La passejada es va desenvolupar sense cap incidència. Primer l'orografia puja en pendent suau, el passeig Valldaura, en arribar al velòdrom d'Horta és fa pla, allí vaig decidir no anar al parc del laberint (el qual era la intenció de destí). Es continua passant pel costat de l'hospital de Vall d'Hebró, l'hospital de Sant Rafel i l'antic patronat Ribas. Abans d'arribar a l'arrabassada, enfront d'una gasolinera, hi ha una construcció que m'ha intrigat sempre i que no en trec l'entrellat; és una conjunt d'habitatges que du el nom de Ronald Mcdonald. Els cotxes que s'hi aparquen a l'interior d'una tanca són de categoria mitja alta, volvos, algun saab. D'una finestra arran de carrer es veu una cuina molt gran amb moltes neveres, cosa que fa pensar que es comparteix. En la part més apropada a l'avinguda Tibidabo un jardí ple d'atraccions per a nens; tobogans, i joguines diverses. Sembla que sigui un lloc per a a alts executius del Mcdonald's, que els fan viure en una espècie de semi-comunitat, una cosa molt rara.
El recorregut passa per diferents entorns, un dels quals, el monestir de Pedralbes, és d'un encant innegable. La pedra antiga i la distribució de les cases al voltant de l'esglèsia han tingut sempre gràcia per a mi. Sembla com si les coses fetes fa segles només per aquest fet ja tenen l'aire de tranquil·la senzillesa i bellesa estàtica. Ja des de petit amb la família alguna vegada hi havíem anat a beneir el palmó. En el carreró que va de la plaça per on s'entra a l'esglèsia a la creu de Pedralbes, hi ha una serie de cases que semblen abandonades, unes cases de poble, de dues plantes, entrada per al carro i balcó a sobre ; quin privilegi poder-hi viure.
Al parc hi vaig arribar per l'entrada més elevada del nivell del mar, la que surt a la ronda de dalt. Per la data que hi anava ja sabia que l'època de màxim esplendor floral havia passat. Altres anys, però, vaig gaudir l'explosió de color i fragància. Malgrat això la quantitat de rosers produeix encara un nombre gens despreciable de flors. Les de l'entrada ja eren poques, després, al llarg dels caminets que van serpentejant pel parc, una aquí una altra allà van anar apareixent algunes de les més de 1000 tipus diferents que els jardiners de l'ajuntament han plantat. Algunes tan rares que sense l'ajuda del cartellet prescriptiu dubtaria que fossin roses. A poc a poc vaig anar baixant el pendent suau per dirigir-me cap a una espècie de tancat, on a les seves baranes de fusta és on hi ha els rosers més grans. La quantitat de flor no era gran però fins i tot així es va produir el motiu de la meva visita; dos o tres copets d'aire plens de la fragància angelical de les roses. Aixecava una mica el cap i obrint les fosses nasals amb fruïció esperava l'entrada d'aquella poesia, i en dues ocasions es va produir. Després a les roses més grosses m'hi apropava per ficar-hi la nàpia. Ja aprop de la porta de sortida que va a parar a la Diagonal, vaig olorar la prestige de Lyon.
Una exemplar grossa com una carxofa i d'una olor encisadora i potent, de color salmó. Vaig estar temptat d'apuntar el nom a un full de la carpeta però la vaig memoritzar. Després en vaig ensumar d'altres, de tots els colors i formes. Pel meu gust el color més atractiu és el roig viu i profund, el de la passió. Què és sinó una rosa?
Vaig sortir del parc, i el palau de congressos del dia de l'emprenedor era enfront. La tornada va ser amb metro, la passejada va ser llarga.
Des de la guineueta
divendres, 13 de juny del 2008
Próxima estació, Terrassa.
Feia temps que no anava en tren, en aquest cas els Ferrocarrils de la Generalitat. Tinc que fer-ho mes, ja no per les evidents raons ecològiques, si no per tot el que s’hi viu i si veu, si es que ho vols veure.
Hi ha centenars de persones anònimes passant l’estona com poden. Des del meu seient, l’últim del vagó, hi veia una noia de mitjana edat dormint. Un home que llegia un llibre. Un altre que llegia un diari gratuït que algú havia deixat al seient del costat, per deixar-lo al mateix lloc un cop fullejat. El noi que torna d’entrenar-se d’algun tipus d’esport, jugant a una consola portàtil. Rebo un sms d’una trucada perduda en passar per un túnel, em distrec, però torno a aixecar la vista. Ara veig una dona que repassa papers de feina i escriu notes al costat. Una noia que juga amb el seu I-Pod de tant en tant, suposo que per seleccionar les cançons que acompanyaran el seu viatge. La dona que tinc davant meu que parla pel mòbil... “Si quieres cuelga” diu, “Vale, hasta luego. Adéu”. Un altre que s’adorm. De sobte s’obre sola la porta que comunica els vagons, el senyor del llibre s’espanta i la tanca tot seguit. Una noia pensativa mirant per la finestra. Se que està pensativa per que al passar un túnel, ni s’immuta, segueix mirant el seu reflex a la finestra. El senyor del llibre s’aixeca per baixar. De fet, surt i entra gent constantment, i l’historia es va repetint cíclicament. Mes mòbils, mes llibres, mes son, mes auriculars, mes converses, mes de tot. Jo vaig escrivint tot el que veig per no oblidar-me’n. Dos noies adolescents parlen de les seves coses i riuen. Ara marxa l’esportista de la consola. Poc a poc em vaig quedant quasi sol.
“Pròxima estació, Terrassa. Aquest tren finalitza el seu recorregut en aquesta estació”. Com jo.
Ara ja, des de Terrassa.
Presunto impotente.
Suposo que a algú se li va escapar alguna cosa, però aquesta es la informació sobre la pel·lícula que feien ahir dijous a 8tv (no les lletres grogues, en les que hi surten 3 pel·lícules...), si no les de baix. A la programació diària de la web surt corregit.
L'alta quantitat de tecnologia i informació que tenim avui en dia, paradoxalment, provoca molts errors humans. Molts, com aquest cas, divertits.
L'alta quantitat de tecnologia i informació que tenim avui en dia, paradoxalment, provoca molts errors humans. Molts, com aquest cas, divertits.
Carabasses
Quan aquest fruit insípid i de color cridaner, la carabassa, es rep a canvi d'una declaració d'intencions és un cop dur. No és agradable saber que t'has equivocat i que la planteta que has anat veient créixer té com a fruit això. Seré clar, la planteta és un enamorament que en aquest cas ha anat creixent lentament, amb converses intranscendents, sense que ella donés motius per regar-la. Potser la llavor era dolenta, o sigui la meva capacitat d'agradar; massa temps perdut de mi mateix. Potser. I els posts anteriors ja preveien l'abisme.
Massa temps equivocat en tot un seguit de coses que seria llarg explicar, poc a poc aniré descobrint-les, espero. Perquè trio la persona que no correspon el sentiment, on és l'error?
I, almenys per part meva, veig que no hi ha res que consoli, no hi ha res que ningú et pugui dir, no hi ha res pel buit que es produeix. Només el temps que ho arrasa tot, o la existència d'una màquina màgica com la que surt a "Eternal sunshine of spotless mind" (traduïda amb l'habitual mediocritat "Olvídate de mi") . Impossible meditar quatre minuts, la respiració abdominal és insuficient, la sensació de pressió al pit, la gana, la son, tot s'altera. Seria fàcil, molt fàcil, buscar refugi en les drogues , tan les legals com les il·legals. De fet fa poc van aparèixer sense demanar-les. Veig el túnel i no m'hi vull apropar. Tranquils.
El patiment no l'alleuja res, ni escriure aquestes línies, ni la descripció d'allò que més m'agrada d'ella, que és una cosa fastigosament cursi; el seu somriure. L'angle correcte dels llavis , les dents blanques mostrades amb discreció, les arruguetes ben posades a les vores, amb gràcia, junt amb la mirada blava i divertida. Un somriure que omple l'espai circumdant, que encomana bondat. Un somriure que m'agradaria tornar a veure i que durant un temps m'he n'hauré d'oblidar, per netejar el desig irresponsable.
Després hi ha el típic pensament de desamor; tot això que sento en cap moment s'ha projectat ( encara que com a mínim l'he expressat), la sensació de petitesa (amb la connexió freudiana genital), de desempar, soledat,el sentir-se l'aneguet lleig. I el retret al desgraciat de'n Paulo Coelho, allò de quan una cosa és desitja amb totes les forces l'univers es confabula perquè s'aconsegueixi. I la desafortunada contestació seria que no l'he desitjat amb prou força, un motiu més per sentir-me desgraciat, no sé ni desitjar. No és estrany que s'hagi fet multimilionari dient mentides tan boniques a ments incautes com la meva i d'altres.
També hi ha l'incapacitat de plorar obrint comportes, deixant que tota la tristesa acumulada en tots aquests anys de fracassos marxi. N'hi ha massa perquè surti amb unes ploreres qualsevol.
Per a rissar més el rínxol hi ha a més pensaments tipus; és massa dona per mi, l'hagués fet infeliç millor així, o la puta mala sort de recordar-li l'ex (cosa, aquesta última, d'una fatalitat surrealista).
El que queda és la resignació i la digestió d'un fruit cruel. Aquesta part de la vida desfasada, desequilibrada i amarga.
Ja ho sé per una altra vegada ( i l'"altra" fa molt mal), no trencar-me el cor jo mateix d'aquesta manera tan absurda.
Des del cor.
Massa temps equivocat en tot un seguit de coses que seria llarg explicar, poc a poc aniré descobrint-les, espero. Perquè trio la persona que no correspon el sentiment, on és l'error?
I, almenys per part meva, veig que no hi ha res que consoli, no hi ha res que ningú et pugui dir, no hi ha res pel buit que es produeix. Només el temps que ho arrasa tot, o la existència d'una màquina màgica com la que surt a "Eternal sunshine of spotless mind" (traduïda amb l'habitual mediocritat "Olvídate de mi") . Impossible meditar quatre minuts, la respiració abdominal és insuficient, la sensació de pressió al pit, la gana, la son, tot s'altera. Seria fàcil, molt fàcil, buscar refugi en les drogues , tan les legals com les il·legals. De fet fa poc van aparèixer sense demanar-les. Veig el túnel i no m'hi vull apropar. Tranquils.
El patiment no l'alleuja res, ni escriure aquestes línies, ni la descripció d'allò que més m'agrada d'ella, que és una cosa fastigosament cursi; el seu somriure. L'angle correcte dels llavis , les dents blanques mostrades amb discreció, les arruguetes ben posades a les vores, amb gràcia, junt amb la mirada blava i divertida. Un somriure que omple l'espai circumdant, que encomana bondat. Un somriure que m'agradaria tornar a veure i que durant un temps m'he n'hauré d'oblidar, per netejar el desig irresponsable.
Després hi ha el típic pensament de desamor; tot això que sento en cap moment s'ha projectat ( encara que com a mínim l'he expressat), la sensació de petitesa (amb la connexió freudiana genital), de desempar, soledat,el sentir-se l'aneguet lleig. I el retret al desgraciat de'n Paulo Coelho, allò de quan una cosa és desitja amb totes les forces l'univers es confabula perquè s'aconsegueixi. I la desafortunada contestació seria que no l'he desitjat amb prou força, un motiu més per sentir-me desgraciat, no sé ni desitjar. No és estrany que s'hagi fet multimilionari dient mentides tan boniques a ments incautes com la meva i d'altres.
També hi ha l'incapacitat de plorar obrint comportes, deixant que tota la tristesa acumulada en tots aquests anys de fracassos marxi. N'hi ha massa perquè surti amb unes ploreres qualsevol.
Per a rissar més el rínxol hi ha a més pensaments tipus; és massa dona per mi, l'hagués fet infeliç millor així, o la puta mala sort de recordar-li l'ex (cosa, aquesta última, d'una fatalitat surrealista).
El que queda és la resignació i la digestió d'un fruit cruel. Aquesta part de la vida desfasada, desequilibrada i amarga.
Ja ho sé per una altra vegada ( i l'"altra" fa molt mal), no trencar-me el cor jo mateix d'aquesta manera tan absurda.
Des del cor.
dimecres, 11 de juny del 2008
Caramelets de la primavera
En aquesta primavera tant plujosa ha aparegut la fruita que amb més facilitat es saboreja:l'albercoc.
Aquestes petites boletes de ping-pong de color vermell i blanc (els rosats per mi no són tan bons) poden arribar a fer passar una bona estona en aquest món de vagues de transportistes, psicosi consumista i desamor. Un producte que quan arriba al seu grau òptim de maduració uneix el plaer degustatiu amb la tranquil·litat nutricional, o això penso. Per mi l'albercoc es converteix en un caramel quan el presiones amb els dits, està flonjo, i la pell no es trenca. Llavors si el mossegues esquinces les seves fibres amb facilitat i l'interior es dissol a la boca, amb dolçor i un passeig pel paladar amelmelenat, sense untuositat, amb la frescor que produeix l'aigua del seu interior. Si, a més, se l'ha posat a la nevera amb una temperatura lleugerament baixa, el punt de fructosa s'esmorteeix donant més to al conjunt.
Són els caramelets que la natura ens regala la primavera, me'ls menjo amb deliri i moderació.
Bon profit.
Des de la guineueta.
Aquestes petites boletes de ping-pong de color vermell i blanc (els rosats per mi no són tan bons) poden arribar a fer passar una bona estona en aquest món de vagues de transportistes, psicosi consumista i desamor. Un producte que quan arriba al seu grau òptim de maduració uneix el plaer degustatiu amb la tranquil·litat nutricional, o això penso. Per mi l'albercoc es converteix en un caramel quan el presiones amb els dits, està flonjo, i la pell no es trenca. Llavors si el mossegues esquinces les seves fibres amb facilitat i l'interior es dissol a la boca, amb dolçor i un passeig pel paladar amelmelenat, sense untuositat, amb la frescor que produeix l'aigua del seu interior. Si, a més, se l'ha posat a la nevera amb una temperatura lleugerament baixa, el punt de fructosa s'esmorteeix donant més to al conjunt.
Són els caramelets que la natura ens regala la primavera, me'ls menjo amb deliri i moderació.
Bon profit.
Des de la guineueta.
diumenge, 8 de juny del 2008
Aquest moment molt particular
TOT
Més enllà del contingut de la lletra, més enllà del timbre de veu, més enllà del sexe de qui canta, més enllà de qualsevol emoció que pugui fer nèixer aquesta cançó, hi ha alguna cosa que sóc absolutament incapaç de transmetre, que roman al fons i entra en ressonància amb la veu d'aquesta canadenca.
No diré la cara que faig escribint això..... No intentaré descriure-la. Hi ha d'haver unes mínimes normes de decència , perquè com em sento arriba a l'indecència, i tot allò d'engegar la diplomàcia a la merda i mostrar-se tal com un és, és una puta patranya!!! Es pot ser sincer fins a certs límits, ha d'haver secret i misteri, el TOT requereix alguna cosa que no es mostra, el racó de cadascú, inviolable. I quan dic TOT té a veure amb allò d'essència, d'idèntic a si mateix, allò que només es pot viure en el SER, allò que no volem veure moltes vegades perquè ens enlluerna. L' inabastable energia d'amor de la qual tots som parts iguals, plenes; gotes en l'oceà de l'existència. I quan desapareix el jo, quan l'energia inunda el cor llavors moltes vegades un es caga a les bragues, i TOT queda a dins sense sortir. I la solució no existeix, no hi ha equilibri, i tot es soportable, malgrat TOT. I m'he de disculpar amb mi mateix perquè m'he perdut (I'm sorry I lost myself). I el batec continua. I continua...
No sé quantes vegades l'he escoltat.
Aaah!!! gràcies per la cançó Salva.
Des de la guineueta.
dissabte, 7 de juny del 2008
Les gotetes
La musiqueta per anar llegint;
Em grato la pell i una gota vermella surt. Aquest color roig que qualla damunt la dermis, automàticament. Brolla amb suavitat, un moticle de color vermell amb un cim que creix, després rellisca, fa giragonses pels péls del braç deixant el caminet marcat per a la següent.
Qui sap quan va nèixer i es va incorporar al doll interior del pit. Quan va entrar als ventricles, es va passejar pel mecanisme, i després sortí disparada cap al braç. Quantes gotes més entren i surten pel muscle de la vida, escampant-se pel cos, quedant emmotllades pel sac de pell de l'anatomia. Algunes d'elles fan presència a la ferida oberta i treuen el cap, i subreptíciament segueixen la via oberta per la primera, sense desviar-se ni un nanometre. Una darrera l'altra van allargant la trajectoria fins arribar al colze, allí s'aturen, com les gotes d'aigua a la punta d'una fulla, es tornen quasi esfèriques abans de llançar-se al terra.
Un cotó fluix s'impregna d'aigua oxigenada, s'aplica sobre la ferida i l'escumeta blanca fa l'acte de presència, els impulsos elèctrics, nerviosos, diuen al cervell que allò cou, i les gotes de vermell intens s'aturen a les fibres de color blanc. Pressiono l'esquinçament de la pell, inconscientment s'apreten les barres, amb les dents, incrustades, penjant. Passa el temps i, amb el seu innegable poder per a fer oblidar, el dolor desapareix, queden les gotetes allí dins, tornant a anar al cor, altra vegada, després d'haver acomplert la seva missió al món.
Des de la guineueta.
Qui sap quan va nèixer i es va incorporar al doll interior del pit. Quan va entrar als ventricles, es va passejar pel mecanisme, i després sortí disparada cap al braç. Quantes gotes més entren i surten pel muscle de la vida, escampant-se pel cos, quedant emmotllades pel sac de pell de l'anatomia. Algunes d'elles fan presència a la ferida oberta i treuen el cap, i subreptíciament segueixen la via oberta per la primera, sense desviar-se ni un nanometre. Una darrera l'altra van allargant la trajectoria fins arribar al colze, allí s'aturen, com les gotes d'aigua a la punta d'una fulla, es tornen quasi esfèriques abans de llançar-se al terra.
Un cotó fluix s'impregna d'aigua oxigenada, s'aplica sobre la ferida i l'escumeta blanca fa l'acte de presència, els impulsos elèctrics, nerviosos, diuen al cervell que allò cou, i les gotes de vermell intens s'aturen a les fibres de color blanc. Pressiono l'esquinçament de la pell, inconscientment s'apreten les barres, amb les dents, incrustades, penjant. Passa el temps i, amb el seu innegable poder per a fer oblidar, el dolor desapareix, queden les gotetes allí dins, tornant a anar al cor, altra vegada, després d'haver acomplert la seva missió al món.
Des de la guineueta.
divendres, 6 de juny del 2008
Música i massoquisme
De tant en tant, però, hi ha un instint massoquista i escolto altres peces que accentuen l'estat de melancolia, tristesa o depressió, per la música pura i pel contingut de la lletra.
Dos acords, re i sol majors, i una cançó rodona. En aquell dolor em sento vibrar (encara que no s'hagi viscut la companyia, ni la dolça besada) encara que el ritme de la guitarra és una mica lleugera, em pot fer treure aigua pels ulls, és aquesta;
Una altra del mateix grup, i amb mateixos resultats. No pel contingut de la lletra, per la quotidianitat, pel ritme de vals, pels violins, per la tornada. Tampoc hi ha motius de cap mena d'identificació, sobretot per lo d'haver fornicat;
Després està aquesta de'n Rufus, el timbre de veu sol ja t'emporta avall ;
De la música clàssica en faré un apart.
Deixo aquestes, n'hi poden haver més.
Des de la guineueta.
Dos acords, re i sol majors, i una cançó rodona. En aquell dolor em sento vibrar (encara que no s'hagi viscut la companyia, ni la dolça besada) encara que el ritme de la guitarra és una mica lleugera, em pot fer treure aigua pels ulls, és aquesta;
Una altra del mateix grup, i amb mateixos resultats. No pel contingut de la lletra, per la quotidianitat, pel ritme de vals, pels violins, per la tornada. Tampoc hi ha motius de cap mena d'identificació, sobretot per lo d'haver fornicat;
Després està aquesta de'n Rufus, el timbre de veu sol ja t'emporta avall ;
De la música clàssica en faré un apart.
Deixo aquestes, n'hi poden haver més.
Des de la guineueta.
dijous, 5 de juny del 2008
Música i ànim (annex)
Voldria afegir un vídeo musical com a complement de l’anterior post de De la Guineueta. No es que jo sigui gaire seguidor de l’autora (Alanis Morrissette), però aquesta cançó m’anima i relaxa a la vegada sempre que l’escolto. La sensació es complerta si l’acompanyo del vídeo, que em sembla de lo mes intimista i senzill. La cançó, “Head over feet”.
Des de Terrassa
dimarts, 3 de juny del 2008
Música i ànim
Diuen que la música és l'art que té més poder de transformació, ja ho deien els grecs amb els seus ethos i pathos. En motiu de tot allò que em passa m'he imposat un règim estricte de melodies i harmonies que contrarrestin les vibracions nocives que m'auto-flagelen . Faré esment de les més properes i que en aquest moment uso (les que he penjat amb anterioritat compleixen la funció vigoritzant també).
Per aixecar l'ànim des de fa molt temps aquesta peça em transporta a llocs agradables, de bon humor;
Del mateix autor (Vince Guaraldi, no està considerat geni però és important) aquesta altra pot encaminar a una serenitat matisada amb alegria, sobretot per les notes llargues;
En totes dues interpretacions els Marsalis ho broden.
Després hi ha la lletra de l'època en estat de gràcia de Kiko Veneno;
Els versos "y pensar que ahí fuera/ hay todo un plantel/de chicas hermosas/ flores temblorosas/ por dejarse comer" m'han acompanyat durant més de mitja vida .
De'n Rufus Wainright hi ha aquestes dues cançons que a pesar de la lletra, em transporten, també, a llocs agradables;
L'altra és aquesta;
Amb el sintagma "llocs agradables" només puc descriure que em fa sentir la música. Amb això ultrapasso els límits de la moderació objectiva, ja que la música no es pot descriure, és subjectivitat total, com la blogesfera, i la part que em toca d'aquest espai.
Dóno aquestes idees, a veure que us semblen. La percepció sempre canvia de persona a persona i el que és alegre per un és trist per a un altre. D'aquí lo de subjectiu.
Des d'un lloc allunyat, apartat i extrany.
Per aixecar l'ànim des de fa molt temps aquesta peça em transporta a llocs agradables, de bon humor;
Del mateix autor (Vince Guaraldi, no està considerat geni però és important) aquesta altra pot encaminar a una serenitat matisada amb alegria, sobretot per les notes llargues;
En totes dues interpretacions els Marsalis ho broden.
Després hi ha la lletra de l'època en estat de gràcia de Kiko Veneno;
Els versos "y pensar que ahí fuera/ hay todo un plantel/de chicas hermosas/ flores temblorosas/ por dejarse comer" m'han acompanyat durant més de mitja vida .
De'n Rufus Wainright hi ha aquestes dues cançons que a pesar de la lletra, em transporten, també, a llocs agradables;
L'altra és aquesta;
Amb el sintagma "llocs agradables" només puc descriure que em fa sentir la música. Amb això ultrapasso els límits de la moderació objectiva, ja que la música no es pot descriure, és subjectivitat total, com la blogesfera, i la part que em toca d'aquest espai.
Dóno aquestes idees, a veure que us semblen. La percepció sempre canvia de persona a persona i el que és alegre per un és trist per a un altre. D'aquí lo de subjectiu.
Des d'un lloc allunyat, apartat i extrany.
Imatge musicada
Fa dies que em voltava pel cap fer aquest post. Sempre he cregut que no ens mirem amb prou calma una fotografia, que no li dediquem prou temps. A la següent foto hi afegeixo una cançó d’Andrés Segovia interpretada per Alirio Díaz,si la informació que tinc es bona (segur que De la Guineueta ho sabrà confirmar). L’intenció es que la reproducció actuï com a cronòmetre del temps d’observació i, si es possible, aporti algun valor afegit a la pròpia imatge.
Des de Terrassa
dissabte, 31 de maig del 2008
El dia de l'emprenedor (II)
L'endemà vaig arribar tard perquè sortia de la feina. La conferència començava a les 12:30 i jo plegava a aquella hora exactament, però era a la vora, a Esplugues.
Vaig entrar a la sala i ..a Terrassa però no hi era. El tema dels ponents era la tendència de l'industria musical, i els conferenciants eren asseguts rere una tarima amb taula, mirant el monitor de l'ordinador portàtil on el powerpoint feia el seu servei. Legislació pobra per anar en contra de la descàrrega pirata, època en la que s'escolta més música, època en la que es venen menys discos, camins per on el negoci va; mòbils (on la gent està més acostumada a pagar), música a canvi de publicitat, música inclosa al hardware. El gran canvi en aquesta industria ha sigut el desviament en la promoció; abans eren la televisió i la ràdio les úniques vies per donar a conèixer el producte i ara estan els mòbils i Internet, els dos grans canals de l'actualitat. Aquesta primera part de la xerrada la va fer un individu masculí que es notava que amb la baixada de vendes la seva feina es veia en perill. Després va parlar una altra persona, de sexe femení, llabis molsuts, veu suau i cara agradable. Ella era una espècie de productora de grups, o mànager, o editora, una figura del tot nova. Es dedica a buscar grups per a promocionar-los, fer-los la web, promocionar-los a través de la xarxa i representar-los amb contractes a festivals o anuncis de TV. I ella tenia molt clar que la principal font d'ingressos dels grups han de ser els concerts, s'ha acabat allò de fer un LP i vendre milions de còpies, les discogràfiques tenen els dies contats. Amb aquesta dona el powerpoint va enriquir-se amb links a youtube amb campanyes de publicitat amb cançons de grups nous, fet, aquest, la publicitat, de gran vàlua pels grups d'ara, així com els enllaços que de les webs tenen amb altres artistes. Una persona pot entrar a la web de Koma, per exemple, i acabar escoltant un altre grup hard-core o speed-metal. Per la meitat de la ponència va aparèixer en Pedro que es va asseure davant meu, va estar-se deu minuts i se'n va anar, hola i adéu. Puntuació baixa, no em van dir res de nou, ja sabia que el futur són els concerts en directe; ui! si Glenn Gould aixequés el cap.
A fora em vaig trobar amb el company blogger, aquesta vegada ja sense la seva parella, la mateixa indisposició del dia abans la va deixar a casa, relaxada, i això que tenia una cita que l'organització et proporciona, es deia "connecta vip". Una trobada amb un alt càrrec d'una empresa que factura quantitats considerables, i que la seva activitat tingui alguna relació amb allò que l'emprenedora vol fer. Sobre aquest punt i en la denominació vip és on la cosa em provocava arcades; els pringadillos i els triomfadors, un forat d'agenda per dedicar a algú que era com ell fa uns anys, una miqueta d'altruisme mai els va malament a aquests individus. I el petit encantat que algú de la seva talla parli amb ells, com no!
Vàrem anar a dinar a la carpa de fora, al jardinet, un àpat d'onze euros en una bossa de paper. Un panet, un iogurt natural danone, un Kit-Kat, un sobret de sucre, una aigua, coberts i got de plàstic, dues safates fondes de plàstic transparent segellades amb una amanida de pasta (macarrons de colors, tomàquet deshidratat -que molta gent deixava- pipes i una salsa verda que podria ser un pesto però amb color de wasabi) en una i a l'altre pit de pollastre rostit amb cous-cous. Molt car pel que es donava, i el local amb quatre taules llargues (una mica brutes) amb bancs d'igual distància, sense separació, com en una taverna, però això si, una hostessa s'anava enduent tot allò que anaves acabant. I mentre ingeríem aquests elements una conferència amb la directora general, a la península ibèrica, d'Ikea. La conferenciant - dona de la quarantena molt ben portada, de cadera ampla, cintura estreta, sense pit, però d'un atractiu fortíssim i senzill, sense la sofisticació que es podria esperar d'un directiu de la seva categoria, la veu suau i sense canvis de to, un discurs correcte sense estridències lèxiques- era damunt una tarima decorada amb mobles del magatzem de mobles més barat del món i una pantalla amb el projector de rigor i el powerpoint . La va presentar una directora d'Esade que la va tenir com a alumne. Pel final va prometre coixins com a premi a les preguntes més interessants. El contingut va girar en quantes tendes hi ha al món, com va començar tot a allà Suècia als anys 50, amb l'emprenedor que ara té 84 anys i encara visita les quasi dos-centes tendes al voltant d'occident, en veure els anuncis de les diferents campanyes publicitàries a la tele, quina era la filosofia de la marca, que el 80% de les decisions de compra les fan les dones (per això ara només volen dones en els càrrecs directius) i el fet en com va ser contractada per a ser directora de tenda; a través d'un head-hunter. Es veu que hi ha una sèrie de gent que figura en unes llistes, les quals serveixen a empreses de colocació d'alts executius per buscar directors del que sigui. La terminologia tècnica no la sé; manager o senior o ... Suposo que per a ser-hi has de ser dels primers de promoció a les millors universitats o escoles superiors. Al torn de preguntes en ..a Terrassa va subjectar un llapis d'Ikea en un paper i el va donar a l'hostessa que els recollia i els duia a la presentadora que les llegia. De les preguntes, una interessant que recordo va ser quan li digueren si tenia casa seva decorada al cent per cent amb mobles Ikea i va respondre que no, que la tenia en un cinquanta per cent, i algú també li va fer arribar el per què posen noms tan difícils als mobles, cosa que respongué dient que era per saber de quin objecte es parlava i ho entengués el fundador. Del llapis en va fer esment, però com que no el va firmar segurament no va rebre el coixí de premi.
Després férem un cafè, no sense abans deixar que el company fes el cigarret de torn (dins no es permetia fumar, opció encertada per a mi, no tant per els consumidors de tabac, planta tan poc lúdica). Entre pitos i flautes se'ns van fer les 17 hores, Oskuro va trucar dient que arribaria per a sentir l'última ponència, a les 18. Jo dubtava entre marxar o continuar en aquell festival dels "jefes". Vaig entrar a la conferència que va triar el co-autor d'aquest espai i la veritat no me'n vaig penedir. De llarg va ser la millor de les que vaig assistir, al full de puntuació vaig posar un deu. La feia un home calb, de mitjana estatura, vestit amb traje i corbata, amb un pèl de sobrepes. El contingut a priori em va semblar que seria el típic discurset de formules per a innovar. Es va parlar de zen, de pensar diferent, de respecte a la diferència, el treball en equip, acceptació del fracàs, cites d'autors diversos i tot un seguit de passos per a poder fer sorgir noves maneres de treure un producte al mercat. Va donar exemples d'empreses innovadores en les que la manera tradicional de treballar s'estava canviant, espais oberts, interdisciplinars, i com a últim exemple Google, la primera marca del món, ja per damunt de
En acabat això ens dirigirem a la sala d'actes on entraria en acció un guru de l'empresariat espanyol. La sala és molt gran, com els cines anteriors a les multi-sales, sostre altíssim, terra emmoquetat i les butaques amples, amb un micròfon cadascuna i una tauleta desplegable subjectada al respatller. El ponent va sortir a fer la seva xerrada després d'una petita representació teatral de tres actors, que donaren un toc d'humor a l'inici. Després de mitja hora - jo pensava que un dels actors era el conferenciant (si és un gran guru podria ser polifacètic, no?) - va pujar a l'escenari, a través d'una justificació argumental d'una trucada a algú que pot assessorar, l'home de cinquanta anys (ho va confessar al principi) vestit amb la corbata, la jaqueta i sabates de rigor tradicional, i cara i moviments que
En acabar Oskuro estava esperant fora, no va arribar a temps per a l'última ponència. Parlàrem una petita estona de camí cap el cotxe, continuo sense cap virtut tranquilitzadora. I marxàrem, el dia de l'emprenedor (com a 24 hores de conferències) s'havia acabat.
Des de la guineueta.
divendres, 30 de maig del 2008
El dia de l'emprenedor (I)
Aprofitant que els passats dies 27 i 28 de Maig del present any s'ha produït la trobada de gent emprenedora, se m'ha acudit enllaçar això i fer-ne cinc cèntims.
La trobada empresariada es va produir al saló de congressos de Catalunya, un immens cubicle de formigó aixecat al costat d'un dels hotels més cars de Barcelona, amb nom de monarca que no calla, a la part alta de la Diagonal. En ell es distribuïren les diferents conferències de temes diversos en unes sales dotades de projector, micros i cadires disposades a distàncies còmodes. Les sales tenien noms de lletra i número (H1, H2, H3, G1...). Les xerrades eren exhibicions amb més o menys perícia al powerpoint, la dicció ininterrompuda, els moviments corporals calculats i fins i tot la lliçó pràctica de treure profit de l'audiència mitjançant els missatges sms per fer preguntes al conferenciant.
Per part meva, vaig anar-hi primerament perquè era gratis, sinó de què? M'ho vaig mirar com un divertiment, com qui va a un museu, o al zoo a veure la fauna que s'hi passeja. I he de dir que la imatge que a priori un es crea d'una reunió de gent que vol muntar empreses va quedar desmentida. De fet pensava si no tindria problemes amb la manera en com anava vestit, i no; l'exèrcit de trajes-jaqueta amb corbata quasi era ínfima, fins i tot hi havia algun element tatuat fins a les celles amb els lòbuls de les orelles buidats per un anell i aquest anell a la vegada amb una anella penjant - l'emprenedor que munta una tenda de tatuatges.
Primer vaig tenir d'inscriure'm, un tràmit no gaire violador d'intimitat que consistia en donar el teu nom, DNI, telèfon i mail (coses amb les quals pots mentir sense que ningú comprovi les dades). Amb l'entrega de la fulla omplerta amb la informació l'organització regala una bossa amb; un bloc de notes de pàgines blanques i tapes de cartró dur, un llapis, un diari amb el programa de les conferències, un llibret amb una petita descripció de les conferències, la targeta amb el teu nom i un porta-targetes transparent per penjar-te'l al coll i demostrar que estàs inscrit. Tot això dins una bossa de color negre i de tela impermeable, susceptible d'èsser re-utilitzada com a bossa de la roba bruta en una excursió, o contenir-hi objectes per protegir de la pluja. L'atenció del personal del tot correcta, a la cua un noi em va oferir la fulla d'inscripció i la gestió es va fer ràpidament i sense contratemps.
Havia quedat amb ...a Terrassa i Oskuro cap a les 9:15 hores (els emprenedors matinen una mica) i per una indisposició de l'emprenedora ultra-liberal van arribar un pèl tard (si considerem l'embús d'entrada a Barcelona, una hora és un pèl). Així que vaig entrar a la meva primera conferència per a emprenedors sol; el tema era la crisi i què s'havia de fer quan l'empresa que es governa es veu immersa en un entorn advers a la venta. Crisi no és igual a oportunitat - és temps de decisions -, no baixar preus, planificar bé, bons mecanismes d'informació de com està l'empresa i preocupar-se de cobrar, sobretot. El conferenciant caminava pel passadís de la sala, es movia molt i bevia aigua de manera quasi desaforada. L'accent sud-americà feia una certa gràcia donat que les primeres paraules van ser dites en un perfecte català, l'home havia estat molts anys a les amèriques - d'aquí que sabés el que s'havia de fer en temps de crisi. Es va seure una dona al meu costat, pantalons blancs i mitges de malla, prenia apunts del que deia el ponent, alguna cosa em va cridar l'atenció d'aquella dona.En el torn de preguntes es va plantejar què havia de fer en temps adversos el govern (cosa que indica que no tots els assistents estan a favor de la no intervenció de l'estat) a la qual cosa va respondre com tot bon fill de l'escola econòmica de Chicago. No vaig poder puntuar la conferència ja que les paperetes per fer-ho en aquell moment no ens les van repartir, més endavant si.
A la sortida em vaig trobar amb els egarencs, una amb una cara que en un primer moment em feia por. La dissenyadora de joies no va aguantar gaire la conversa posterior a les salutacions, se'n va anar a donar un vol per veure si el malestar desapareixia, amb l'afegit que va arribar un altre element anomenat Pedro Pablo, que arribava sense dir-m'ho el dia abans. Els tres que quedàvem vàrem anar a fer un cafè a la zona que dedicaven a aquesta activitat. Els ordinadors portàtils, les blackberry's i demés tecnologia ja va anar aflorant amb profusió, tot el recinte tenia cobertura wi-fi.
La segona conferència que assistírem fou una que parlava de la protecció d'un projecte, la donava un altre home, amb veu profunda i greu, una veu de locutor de ràdio o de documental a la dos. Mateix sistema, power-point de torn (per ...a Terrassa massa carregat) i parlar de peu, aquest sense beure tanta aigua. Patents, la importància de la redacció de la mateixa, fer una bona cerca abans de voler patentar i informació de pàgines web on poder fer-les, els llocs on la patent té més sortida (els USA sobretot, Japó, China i Europa) i les despeses de patentar un invent, advocats, assesors tècnics i d'altres que no recordo que engreixaven el cost, ja que allò que s'ha de pagar a l'oficina de patents és poc. Un sis de nota mitja a l'imprés que l'organització dóna per puntuar, el ponent donava classes a l'universitat i era un de les sis persones que treballava el tema a Espanya o era l'únic tècnic especialitzat en redacció de patents de l'estat, no me'n recordo bé. Dels drets d'autor de cançons (alguna cosa que podria tenir a veure amb mi) va dir que s'ha de demostrar l'autoria i automàticament els tens, cosa que considero fàcil encara que millor registrar-la a la SGAE (aquest gran mal de la societat). Un home assegut a la vora en acabar la conferència em va donar una targeta, un advocat. La sala era a menys del cinquanta per cent de l'aforament, parla molt de les ganes d'inventar que hi ha al país.
Després en Pedro anà a una altra xerrada powerpointica, Oskuro a una altra i els autors d'aquest bloc a sentir alguna cosa sobre el fenomen Nespresso. La sala era diferent, butaques de sala antiga de cine, de respatller baix amb una petita tauleta desplegable al reposa- braços, i la paret lateral esquerra, mirant a l'escenari, de vidre, amb el poder de distracció que això comporta. La directora del cafè amb càpsules a la península ibèrica - dona jove d'un atractiu evident - era mig entrevistada per un maromo trajeat, una mica pilota. El contingut poc interessant; la dificultat d'implantació del producte, les tendes que hi ha, el preu de la màquina i la qualitat del cafè, que per mi - l'he provat - no és tant exquisit (a la Portorriqueña, establiment de la plaça Bonsuccés, venen un cafè excel·lentíssim). Vàrem sortir abans d'hora, en Pedro havia marxat sense dir res (havia deixat el cotxe aparcat a un pàrquing de 3 euros l'hora), Oskuro tenia una entrevista "face to face" amb un altre emprenedor relacionat amb el ram al qual es vol dedicar ella i; oh, sorpresa! era la noia que es va asseure al meu costat a la primera conferència, la de la crisi. Mentre esperàvem vàrem xerrar, fora, a l'exterior d'un jardinet que el palau té i on van posar la carpa per fer el dinar, al qual la parella terrassenca anirien després.
Un cop acabada la reunió d'Oskuro em vaig despedir per menjar a casa, ells al jardinet i sentir una conferència d'algun jefazo de Pronovias. No vaig creuar gaires paraules amb la dissenyadora d'ornaments corporals per a cine, es veu que no sóc gaire adequat per a tranquil·litzar a algú. Vaig donar l'idea de tornar l'endemà amb una samarreta amb la falç i el martell, per veure quin efecte tindria. Suposo que cap, la mercantilització dels símbols és un fet, per mostra el Che.
En sortir del recinte vaig veure com Manuel del Campo Vidal estava demanant l'acreditació. La "celebrity".
Des de la guineueta.
La trobada empresariada es va produir al saló de congressos de Catalunya, un immens cubicle de formigó aixecat al costat d'un dels hotels més cars de Barcelona, amb nom de monarca que no calla, a la part alta de la Diagonal. En ell es distribuïren les diferents conferències de temes diversos en unes sales dotades de projector, micros i cadires disposades a distàncies còmodes. Les sales tenien noms de lletra i número (H1, H2, H3, G1...). Les xerrades eren exhibicions amb més o menys perícia al powerpoint, la dicció ininterrompuda, els moviments corporals calculats i fins i tot la lliçó pràctica de treure profit de l'audiència mitjançant els missatges sms per fer preguntes al conferenciant.
Per part meva, vaig anar-hi primerament perquè era gratis, sinó de què? M'ho vaig mirar com un divertiment, com qui va a un museu, o al zoo a veure la fauna que s'hi passeja. I he de dir que la imatge que a priori un es crea d'una reunió de gent que vol muntar empreses va quedar desmentida. De fet pensava si no tindria problemes amb la manera en com anava vestit, i no; l'exèrcit de trajes-jaqueta amb corbata quasi era ínfima, fins i tot hi havia algun element tatuat fins a les celles amb els lòbuls de les orelles buidats per un anell i aquest anell a la vegada amb una anella penjant - l'emprenedor que munta una tenda de tatuatges.
Primer vaig tenir d'inscriure'm, un tràmit no gaire violador d'intimitat que consistia en donar el teu nom, DNI, telèfon i mail (coses amb les quals pots mentir sense que ningú comprovi les dades). Amb l'entrega de la fulla omplerta amb la informació l'organització regala una bossa amb; un bloc de notes de pàgines blanques i tapes de cartró dur, un llapis, un diari amb el programa de les conferències, un llibret amb una petita descripció de les conferències, la targeta amb el teu nom i un porta-targetes transparent per penjar-te'l al coll i demostrar que estàs inscrit. Tot això dins una bossa de color negre i de tela impermeable, susceptible d'èsser re-utilitzada com a bossa de la roba bruta en una excursió, o contenir-hi objectes per protegir de la pluja. L'atenció del personal del tot correcta, a la cua un noi em va oferir la fulla d'inscripció i la gestió es va fer ràpidament i sense contratemps.
Havia quedat amb ...a Terrassa i Oskuro cap a les 9:15 hores (els emprenedors matinen una mica) i per una indisposició de l'emprenedora ultra-liberal van arribar un pèl tard (si considerem l'embús d'entrada a Barcelona, una hora és un pèl). Així que vaig entrar a la meva primera conferència per a emprenedors sol; el tema era la crisi i què s'havia de fer quan l'empresa que es governa es veu immersa en un entorn advers a la venta. Crisi no és igual a oportunitat - és temps de decisions -, no baixar preus, planificar bé, bons mecanismes d'informació de com està l'empresa i preocupar-se de cobrar, sobretot. El conferenciant caminava pel passadís de la sala, es movia molt i bevia aigua de manera quasi desaforada. L'accent sud-americà feia una certa gràcia donat que les primeres paraules van ser dites en un perfecte català, l'home havia estat molts anys a les amèriques - d'aquí que sabés el que s'havia de fer en temps de crisi. Es va seure una dona al meu costat, pantalons blancs i mitges de malla, prenia apunts del que deia el ponent, alguna cosa em va cridar l'atenció d'aquella dona.En el torn de preguntes es va plantejar què havia de fer en temps adversos el govern (cosa que indica que no tots els assistents estan a favor de la no intervenció de l'estat) a la qual cosa va respondre com tot bon fill de l'escola econòmica de Chicago. No vaig poder puntuar la conferència ja que les paperetes per fer-ho en aquell moment no ens les van repartir, més endavant si.
A la sortida em vaig trobar amb els egarencs, una amb una cara que en un primer moment em feia por. La dissenyadora de joies no va aguantar gaire la conversa posterior a les salutacions, se'n va anar a donar un vol per veure si el malestar desapareixia, amb l'afegit que va arribar un altre element anomenat Pedro Pablo, que arribava sense dir-m'ho el dia abans. Els tres que quedàvem vàrem anar a fer un cafè a la zona que dedicaven a aquesta activitat. Els ordinadors portàtils, les blackberry's i demés tecnologia ja va anar aflorant amb profusió, tot el recinte tenia cobertura wi-fi.
La segona conferència que assistírem fou una que parlava de la protecció d'un projecte, la donava un altre home, amb veu profunda i greu, una veu de locutor de ràdio o de documental a la dos. Mateix sistema, power-point de torn (per ...a Terrassa massa carregat) i parlar de peu, aquest sense beure tanta aigua. Patents, la importància de la redacció de la mateixa, fer una bona cerca abans de voler patentar i informació de pàgines web on poder fer-les, els llocs on la patent té més sortida (els USA sobretot, Japó, China i Europa) i les despeses de patentar un invent, advocats, assesors tècnics i d'altres que no recordo que engreixaven el cost, ja que allò que s'ha de pagar a l'oficina de patents és poc. Un sis de nota mitja a l'imprés que l'organització dóna per puntuar, el ponent donava classes a l'universitat i era un de les sis persones que treballava el tema a Espanya o era l'únic tècnic especialitzat en redacció de patents de l'estat, no me'n recordo bé. Dels drets d'autor de cançons (alguna cosa que podria tenir a veure amb mi) va dir que s'ha de demostrar l'autoria i automàticament els tens, cosa que considero fàcil encara que millor registrar-la a la SGAE (aquest gran mal de la societat). Un home assegut a la vora en acabar la conferència em va donar una targeta, un advocat. La sala era a menys del cinquanta per cent de l'aforament, parla molt de les ganes d'inventar que hi ha al país.
Després en Pedro anà a una altra xerrada powerpointica, Oskuro a una altra i els autors d'aquest bloc a sentir alguna cosa sobre el fenomen Nespresso. La sala era diferent, butaques de sala antiga de cine, de respatller baix amb una petita tauleta desplegable al reposa- braços, i la paret lateral esquerra, mirant a l'escenari, de vidre, amb el poder de distracció que això comporta. La directora del cafè amb càpsules a la península ibèrica - dona jove d'un atractiu evident - era mig entrevistada per un maromo trajeat, una mica pilota. El contingut poc interessant; la dificultat d'implantació del producte, les tendes que hi ha, el preu de la màquina i la qualitat del cafè, que per mi - l'he provat - no és tant exquisit (a la Portorriqueña, establiment de la plaça Bonsuccés, venen un cafè excel·lentíssim). Vàrem sortir abans d'hora, en Pedro havia marxat sense dir res (havia deixat el cotxe aparcat a un pàrquing de 3 euros l'hora), Oskuro tenia una entrevista "face to face" amb un altre emprenedor relacionat amb el ram al qual es vol dedicar ella i; oh, sorpresa! era la noia que es va asseure al meu costat a la primera conferència, la de la crisi. Mentre esperàvem vàrem xerrar, fora, a l'exterior d'un jardinet que el palau té i on van posar la carpa per fer el dinar, al qual la parella terrassenca anirien després.
Un cop acabada la reunió d'Oskuro em vaig despedir per menjar a casa, ells al jardinet i sentir una conferència d'algun jefazo de Pronovias. No vaig creuar gaires paraules amb la dissenyadora d'ornaments corporals per a cine, es veu que no sóc gaire adequat per a tranquil·litzar a algú. Vaig donar l'idea de tornar l'endemà amb una samarreta amb la falç i el martell, per veure quin efecte tindria. Suposo que cap, la mercantilització dels símbols és un fet, per mostra el Che.
En sortir del recinte vaig veure com Manuel del Campo Vidal estava demanant l'acreditació. La "celebrity".
Des de la guineueta.
dijous, 29 de maig del 2008
Més Thelonious, mai n'hi ha prou
Una més del bo de'n Thelonious. Imaginació infinita, originalitat absoluta, només Jazz? Art del bo.
Si no us va agradar l'altra no cal que l'escolteu.
El rotllo que dóna aquesta música m'anima, no sé a vosaltres.
El vibrafonista és un altre dels grans; Milt Jackson.
Des de la guineueta
Si no us va agradar l'altra no cal que l'escolteu.
El rotllo que dóna aquesta música m'anima, no sé a vosaltres.
El vibrafonista és un altre dels grans; Milt Jackson.
Des de la guineueta
Des del cor
Plou a Barcelona , és un d'aquells matins que es presten a fer paral·lelismes amb l'ànima o el cor. Color gris, asfalt, ciment i el misteri de les pulsacions, aquelles petites descàrregues elèctriques que ens mantenen aquí. M'he estirat al llit per sentir-les, dèbils però regulars. El so de l'aigua es barreja amb el batec, i és superior. La sensació de protecció que els llençols donen, el regust a la boca del ron amb coca-cola i el record d'una passejada a peu per un carrer del Vallés. L'amabilitat de l'acompanyant amb una conversa sobre la tuberculosi que omplia un silenci, per mi, incomode. Tot es fa present durant una estona..., molt present!!
La pluja rellisca pel tronc del plataner que em fa companyia des de molt petit, i l'escorça té un color més viu, les clapes de color verd agafen intensitat i el gris que les envolta es queda en això, la grisor. He obert la finestra, l'aire fresc, amb la sensació de netedat a les narius, aquella picor a les fosses nassals. Les fulles dels arbres estan ufanes, brillen, es mouen suaument i deixen caure les gotes des de la seva punta. Com les llàgrimes que de tant en tant recorden qui sóc, implacables.
Cau aigua com caic en el pecat més dolorós, el pessimisme. I el meu cor es rebrega, però continua bategant. Per a què, em pregunto. Per a treure la mà pel balcó i tocar la viscositat de la realitat? Per deixar-se endur per la tristesa del que es veu i es sent? Per sentir com el pit s'encongeix, l'anâhata desperta o els globus oculars es netegen? Per adonar-me que al fons hi ha amagat el fred d'avui, així com la covardia ? No hi ha resposta per al misteri del que sóc, pel cansament del que sóc, per al cor que l'aigua primaveral altera, per a saber dir el mot precís en el moment precís, per a aprendre del fracàs rere fracàs... La meva petitesa; com les llàgrimes en la pluja , com les petites mans que mullen la cuirassa protectora del batec, com aquest escrit.
Para de ploure, l'aire mou les flors dels testos del balcó d'enfront. Geranis rosats, lliri d'aigua de blanc pur i fal groc al mig, i les roses blanques, al costat de les punxes, amb l'aroma allí, per a un altre. La vegetació esclata amb el color pujat, ple, llustrós.I a l'altre cantó de carrer, darrera una paret, un llit, un balancí, una taula, un armari, l'ordinador, tele, guitarres, micros, llibres i una soledat de vertigen, abismal, insondable, oceànica.
Un calfred em recorre l'esquena, els peus se'm gelen, el cafè avisa que ja acabat de pujar, m'aixeco, me'n serveixo un raig, xarrupo fent soroll, la casa és buida, sona el telèfon, el cor continua polsant.
Dono les gràcies per aquesta tristesa.
Ara, des de caiguda lliure.
La pluja rellisca pel tronc del plataner que em fa companyia des de molt petit, i l'escorça té un color més viu, les clapes de color verd agafen intensitat i el gris que les envolta es queda en això, la grisor. He obert la finestra, l'aire fresc, amb la sensació de netedat a les narius, aquella picor a les fosses nassals. Les fulles dels arbres estan ufanes, brillen, es mouen suaument i deixen caure les gotes des de la seva punta. Com les llàgrimes que de tant en tant recorden qui sóc, implacables.
Cau aigua com caic en el pecat més dolorós, el pessimisme. I el meu cor es rebrega, però continua bategant. Per a què, em pregunto. Per a treure la mà pel balcó i tocar la viscositat de la realitat? Per deixar-se endur per la tristesa del que es veu i es sent? Per sentir com el pit s'encongeix, l'anâhata desperta o els globus oculars es netegen? Per adonar-me que al fons hi ha amagat el fred d'avui, així com la covardia ? No hi ha resposta per al misteri del que sóc, pel cansament del que sóc, per al cor que l'aigua primaveral altera, per a saber dir el mot precís en el moment precís, per a aprendre del fracàs rere fracàs... La meva petitesa; com les llàgrimes en la pluja , com les petites mans que mullen la cuirassa protectora del batec, com aquest escrit.
Para de ploure, l'aire mou les flors dels testos del balcó d'enfront. Geranis rosats, lliri d'aigua de blanc pur i fal groc al mig, i les roses blanques, al costat de les punxes, amb l'aroma allí, per a un altre. La vegetació esclata amb el color pujat, ple, llustrós.I a l'altre cantó de carrer, darrera una paret, un llit, un balancí, una taula, un armari, l'ordinador, tele, guitarres, micros, llibres i una soledat de vertigen, abismal, insondable, oceànica.
Un calfred em recorre l'esquena, els peus se'm gelen, el cafè avisa que ja acabat de pujar, m'aixeco, me'n serveixo un raig, xarrupo fent soroll, la casa és buida, sona el telèfon, el cor continua polsant.
Dono les gràcies per aquesta tristesa.
Ara, des de caiguda lliure.
dimarts, 27 de maig del 2008
Thelonious Monk
Penjo aquest gran tema d'un artista inclassificable. No m'enrotllo més.
Des de la guineueta
Des de la guineueta
dissabte, 24 de maig del 2008
Si dic
Si dic, a l'edat que tinc, que ja cansa el continu fracàs amb les dones, que estic cansat de sentir la impossibilitat d'estar amb el cos que m'agrada, que estic fins a la polla de sentir-me petit al costat de femines esculturals, que ja deixa de fer-me gràcia sentir la força de la biologia, i que malgrat això la pateixo. Si dic que arriba el moment de dir que ja n'hi ha prou de tant sofriment, que vull estar tranquil, que em rendeixo, que és superior a mi. Si dic que és com voler ser guapo, o medir dos metres, o tenir el talent de Eduard Hopper. Si dic totes aquestes coses l'entorn social faria el seu judici més bàsic i a l'hora comú; aquest pringat és un fracassat i té problemes amb les dones. Tot això, si ho dic.
Si fes aquest tipus de confessions les faria a les persones que et diuen; "no, home, si tu vals molt, si no tens novia és perquè tu no vols". Un tipus de persona que acostuma a pertànyer al cercle íntim, aquell "biombo" on pots despullar-te sense por al que diran. Aquelles persones que han de suportar els mals moments dels demés quan elles també estan així o pitjor. I donar-se suport mútuament, malgrat que en contades ocasions s'aconsegueix.
Si confessés que tot això em passa de veritat em posaria en evidència de manera flagrant, una evidència que en un bloc de caire recreatiu com aquest deixaria una marca desagradable. Dir aquestes coses en públic és d'un exhibicionisme malaltís. Podria maquillar-ho posant una nota de pedanteria, dient que la idea aquesta de cansament ja la va exposar Buñuel cap a la seva vellesa, però ell havia triomfat, ell ho va aconseguir, s'ho va treure del damunt, això si, quan ja era vell. Quedaria bé apropar-me al geni de Luis, també sord (com quasi jo), i compartir que anar darrere les faldilles és cansat. Si fos veritat m'ho miraria com una qüestió de paciència - encara que aquesta té un límit - deixar passar els anys, anar respirant, fent el que es pugui i cap al final; la tranquil·litat, el deixar de masturbar-se, el deixar de pensar que ja no es té l'obligació de tenir parella, el deixar de veure unes cuixes amb el desig aquell que mai s'acompleix, o els ulls, o els pits, o aquells "no" que m'han dit o fet veure quan jo no els agradava. Si ho digués narraria la fatiga que produeix el sentir-se sempre la mitja merda, la nul·litat habitual, i de tant habitual el fàstic de mi mateix. Si digués que pensant d'aquesta manera no m'he suïcidat seria perquè d'alguna manera espero l'èxit, perquè malgrat el patiment espero que la cosa s'acabi bé, encara que sigui com el Thelonious Monk del cine (Woody Allen va dir), sense la fal·lera de ficar-la per allà on es pugui. Si expressés que tot em va malament, mentiria. Si escribís que no aspiro a res més que l'equilibri, em contestaria que sóc un flipat presuntuós i que en aquest equilibri hi tindria d'entrar la dona.
Però com que tot això no ho dic, entre els tres noms d'artistes que donen el toc mediocrement culte, l'aire confessional inevitable i el coneixement de la persona que escriu, la funció "omplir el temps d'oci" ha sigut realitzada, i de pas jo he intentat fer teràpia.
Des de la guineueta.
Si fes aquest tipus de confessions les faria a les persones que et diuen; "no, home, si tu vals molt, si no tens novia és perquè tu no vols". Un tipus de persona que acostuma a pertànyer al cercle íntim, aquell "biombo" on pots despullar-te sense por al que diran. Aquelles persones que han de suportar els mals moments dels demés quan elles també estan així o pitjor. I donar-se suport mútuament, malgrat que en contades ocasions s'aconsegueix.
Si confessés que tot això em passa de veritat em posaria en evidència de manera flagrant, una evidència que en un bloc de caire recreatiu com aquest deixaria una marca desagradable. Dir aquestes coses en públic és d'un exhibicionisme malaltís. Podria maquillar-ho posant una nota de pedanteria, dient que la idea aquesta de cansament ja la va exposar Buñuel cap a la seva vellesa, però ell havia triomfat, ell ho va aconseguir, s'ho va treure del damunt, això si, quan ja era vell. Quedaria bé apropar-me al geni de Luis, també sord (com quasi jo), i compartir que anar darrere les faldilles és cansat. Si fos veritat m'ho miraria com una qüestió de paciència - encara que aquesta té un límit - deixar passar els anys, anar respirant, fent el que es pugui i cap al final; la tranquil·litat, el deixar de masturbar-se, el deixar de pensar que ja no es té l'obligació de tenir parella, el deixar de veure unes cuixes amb el desig aquell que mai s'acompleix, o els ulls, o els pits, o aquells "no" que m'han dit o fet veure quan jo no els agradava. Si ho digués narraria la fatiga que produeix el sentir-se sempre la mitja merda, la nul·litat habitual, i de tant habitual el fàstic de mi mateix. Si digués que pensant d'aquesta manera no m'he suïcidat seria perquè d'alguna manera espero l'èxit, perquè malgrat el patiment espero que la cosa s'acabi bé, encara que sigui com el Thelonious Monk del cine (Woody Allen va dir), sense la fal·lera de ficar-la per allà on es pugui. Si expressés que tot em va malament, mentiria. Si escribís que no aspiro a res més que l'equilibri, em contestaria que sóc un flipat presuntuós i que en aquest equilibri hi tindria d'entrar la dona.
Però com que tot això no ho dic, entre els tres noms d'artistes que donen el toc mediocrement culte, l'aire confessional inevitable i el coneixement de la persona que escriu, la funció "omplir el temps d'oci" ha sigut realitzada, i de pas jo he intentat fer teràpia.
Des de la guineueta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Amics de pas
