Atenció, obra d'art.

Des de Terrassa

Punts de trobada

No se que tenen aquestes antigues i antiestètiques façanes que m’atrauen tant. M’agraden aquestes “borles” de ceràmica blanca que subjecten els cables. Avui he passat per davant d’aquesta i no he pogut resistir-me a retratar-la.

Des de Terrassa.

La pissara de suro

En aquestes últimes setmanes fruit de la casualitat he vist una serie de televisió i dues pel·lícules que tractaven del mateix. La descripció de la màfia, dels gàngsters, de l'absència absoluta d'un mínim respecte per la vida. La serie és "The wire" amb 50 episodis de quasi be una hora; Baltimore, ciutat degradada, amb el seu Sant Cosme particular, negrets venent droga, vida des-estructurada, policies alcohòlics , polítics corruptes. Les dues pel·lícules; "American Gangster" i "Promeses de l'est". En la primera l'ascensió d'un mafiós negre durant la guerra del Vietnam i l'altra infiltració d'un poli dins la màfia russa.
De totes tres el comú denominador és la guerra entre policies i delinqüents, els assassinats per revenja, les lleis de l'hampa, tatuatges com a símbol d'ascensió jeràrquica, corrupció política, i en dos de elles es veu la pissarra de suro. A "The wire" i "American gangster" hi ha el lloc on es pengen les fotografies dels capos amb els seus ajudants, posades de forma triangular, amb el cap a dalt de tot i els altres posats a sota. A "Promeses de l'est" la pissarra no apareix però ens la podem imaginar dins la comissaria que Cronenberg no ens mostra. Un lloc de color marró que ordena, amb les seves xinxetes i trossos de paper amb el nom del subjecte. Un objecte que pel que sembla té utilitat, que ajuda a ordenar el objectius i tenir-los presents, que presideixen la sala on es col·loca. Jimmy Mcnultty i Russell Crowe el miren i remiren.
Molta gent utilitzem aquest estri a casa nostra, un simple tros de suro aplanat on es poden penjar diferents objectes, principalment fotografies. Un element d'utilitat decorativa i a la vegada d'utilitat organitzativa econòmica.

Des de la guineueta

Rijkaard al carrer ja

Ara que les coses van mig bé en referència a la frivolitat futbolística, recordaria que malgrat la cosa pinti bé, l’any que ve ha d’haver barca nova.

Li tinc gran simpatia a aquest personatge vingut d'Holanda. És un èsser excepcional, però se li ha acabat el crèdit. Li tinc simpatia perquè no tindrem un entrenador que es dugui tan bé amb la premsa (el gran enemic del Barça), i sàpiga fer pujar els joves al primer equip. D'això últim a vegades penso que és l'ascendència nacional, a Holanda tenen molta mà en tractar amb els joves.

El crèdit s'ha acabat perquè no té la mà ferma i és lent traient la seva autoritat. Li falla la mala llet, imprescindible en un equip ple d'egos engreixats amb mil·lions . També es diu que Ten Cate era el seu contrapunt i amb la seva marxa tot s'ha desinflat. Frank va ser perfecte pel principi de projecte, llàstima que hagi donat només dos anys bons.

I en això critico la directiva, en no saber veure la direcció que pren la nau i redreçar-la a temps. A més de l'absurda lluita d'egos que es va produïr el segon any, entre Sandro i Laporta. Les dues coses provocades per la merda que envolta el club. La sobredimensió de tot; si ara faig fora a Rijkaard, què dirà la premsa? Si Sandro és el que ha fitxat a caipirinho , la medalla és per ell, i jo que?. Marca algú un gol bonic i sembla que el món es focalitzi a les Corts. I jo parlant d'aquestes coses -- sóc contradictori, ho sé, que faig escrivint sobre això?

Faria falta un Mourinho sense tan mala relació amb els media. Ho dic perquè Xose no dura dos "telediarios" a Can Barça. Ara, les rodes de premsa serien guerres obertes només comparables a les de Van Gaal (quanta raó tenia amb allò del "siempre nejatifo, nunca positifo").

De Txiqui aquest any no hi ha queixa, encara que el típic culer sempre envejarà el càrrec i el criticarà sense pietat.

Des de la guineueta.

Agradabilitat

Ens (jo i tots els meus altres jos) agrada estar amb un peu a cada cantó de l’abisme, de l’existència. Un en el núvols del misticisme del vedanta, de la llunyana Índia, amb el seu exèrcit de “homeless”, la societat de la pobresa, l’absència total del confort, la felicitat indefinida. I l’altre en el cientifisme del pecat (original?) occidental (l’enveja); el zapping, el sofà, el cotxe, el supermercat, el banc. Ens agradaria dir que pertanyem a tots dos móns però un té el pes que provoca l’absència d’esforç, el d’aquí. Hom podria dir que a occident hem arribat al cim del desenvolupament humà i un altre hom ( o don, tant dóna) dirà que en la superfície de la realitat, que no som només allò que empíricament percebem. O si?

Sentim simpatia per l’equilibri entre l’ordre i el caos, per l’odi a allò tolerat. Veiem que té raó aquell amb el qual dissentim, i malgrat això no veiem la llum, no quedem tranquils en les suposades aigües del sentit comú. Els dos cantons de la moneda tenen el seu pes argumental, la seva gràcia vertadera. I ens diem que de llum només n’hi ha una, de taula on es repenja aquest ordinador només n’hi ha una, la veritat existeix, n’hi ha una. JO encara no l’he descobert. (sóc ambiciós, massa, ho sé).

Des de la guineueta.

Reivindicació contradictòria.

Des de Terrassa

Pecats

En un dels grans (tant per volum – un “totxo”- com per qualitat) llibres de Josep Pla, més concretament el titulat “Humor, candor”, número 24 de l’obra completa, trobem que des de la pàgina 443 fins a la 448 ens parla dels pecats capitals. De la reflexió que en fa n’he extret els següents fragments.

De l’estalvi , valor altament positiu, en diu (en boca del senyor Moragues de “la Caixa”); “—En l’estalvi, és clar, hi ha un fons d’avarícia. Però, si l’avarícia és un pecat d’egoisme, l’estalvi, si vosté vol, és l’avarícia productiva.”

Però el que em cridà més l’atenció fou el moment en que parla d’aquest altre:

“L’enveja és el pecat capital del país. És un pecat heretat. Els antics grecs s’envejaven furiosament – i els romans. L’altre poble creador de la civilització mediterrània, el jueu, ha sentit i sent enveja en termes tan acusats que per raons d’enveja aconseguiren grans triomfs i sofriren derrotes aclaparadores. Quan aquests pobles arribaren ací portant la civilització es trobaren (sospito) amb una població ínfima, ni envejada ni envejosa, fent una vida purament animal. Projectaren sobre el Mediterrani occidental algunes de les seves qualitats i gairebé tots els seus defectes. Civilitzaren. Des de llavors el mar Mediterrani, més afectat pels pobles de l’antiguitat, és el mar de l’enveja, de la bilis i del poc dormir pensant en la presència insuportable dels altres.”

Més endevant diu; “...Des d’Homer, la voluntat dels grecs de valor fou la d’èsser sempre els primers i de servir de guia als altres. Per arribar a dalt de tot no estalviaren pas les empentes ni les trompades ni els remolins frenètics de la voracitat.” “...El que ha creat la nostra civilització ha estat concebre la vida com una lluita, com l’obtenció d’una aspiració considerada superior, com una competència permanent per implantar una voluntat de domini personal, ciutadà o estatal.” “...Hem d’arribar a la conclusió, doncs, que si l’essència de la nostra vida és la lluita, el seu motor és l’enveja. Els antics creien que àdhuc els déus envejaven la prosperitat humana. El dia que no ens envegem és que serem tots iguals. És la difrència que hi ha amb els orientals, que els grecs menysprearen i anomenaren bàrbars.”

I així estem, encara, amb un matís anglosaxó, potser, sobretot pel que fa a la llengua. Es podria pensar que anem pel bon camí, que aquest no parar en l’escala civilitzada ens durà al confort més impressionant que hagi existit. Entenent com a confortabilitat l’esperança de vida, la comoditat en tots els aspectes de desplaçament, alimentació i habitabilitat. La fe en que aquesta enveja tingui la incidència adequada en els avensos tecnològics, i aquests ens redimeixin del “mal” fet al planeta.

No sé si vós, lector, hi estareu d’acord, però no ens queda més remei que tenir fe en la ciència, en els bits, les màquines de reciclatge. Ha d’haver un interés egoístic en la supervivència de l’espècie. La possible revolució de les consciències té el perill del sectarisme, l’aprofitament en benefici individual, l'allunyament de tan alts altruistes fins, i per tant gens profitòs. Perque en un món edificat sobre tan profund ciment (l’enveja), la desaparició de la persona és impossible, de fet es consideraria la fi de tot allò positiu d’aquestes latituds. Ens tornariem una colla d’èssers embolicats amb una túnica, conectats amb la divinitat, conscients de tot i un cos material que agonitzaria per fam, ja que qui treballaria?

Des de la guineueta

L’ús del jo

Es veu que l’ús de la primera persona del singular és incorregible. A través d’aquesta pràctica el cavall desbocat triomfa, l’ego. És un pecador insomne en aquest sentit, ni quan som al llit deixa de fer-nos la guitza. Ni quan escriu aquestes línies, ni quan es dóna compte que utilitza “guitza” per semblar més culte, ni quan recorda certes coses del passat, massa llargues per explicar ara, potser en un altre moment. Ni quan té una por atroç dels seus pensaments, ni de l’odi que a estones sent, tot a pesar de la cita de la pàgina on escriu, de Stendhal i tota la càrrega de falsa erudició que comporta. Ni a pesar de compartir el bloc.

Té a veure amb el tema de la careta, de la persona, del qui hi ha darrera, del Jnani yoga, de tu, els ells, els nosaltres i jo.

Des de l'univers inabastable.

Ara ja puc dir-te "Silvi".

L'altre dia un amic va enviar-me aquest vídeo per correu electrònic.

No podia creure que aquest personatge sigui el mateix que el de la foto de baix. Però que puc esperar del ex-cap de les Mama Chicho? Potser no es tan fort com sembla, no?

Ciao Silvi!

Des de Terrassa.

Aprendre idiomes

Hi ha una hora del dia en la qual m'agrada repassar els blocs d'altra gent, de molt diversa procedència. Hi ha fílies i fòbies en els seus escrits, no m'enganxo al seu tot sinó a una part. D'aquest m'agrada la seva devoció a Pla, d'aquest la polèmica, d'aquest altre el fons de veritat econòmica que deu tenir, d'aquest el sentit de l'humor i l'amor al cine, d'aquest la passió pel futbol, d'aquest la veritat occidental i la inspiració de l'edició d' aquest bloc (el fons a "topos" us sona una mica?). Però els que m'agradaria gaudir són aquest i aquest. Els puc intuir, els puc entreveure, però es necessita un esforç suplementari.

Saber idiomes és fantàstic, una cura d'humilitat oceànica i riquesa sense procedència militar. Dels militars es podrà tirar-me en cara que són els garants de la "nostra" seguretat, de la no invasió dels nazis de torn, el mal necessàri. La natura humana té aquestes coses.

Des de la guineueta.