La Guineueta (I)

La barriada que du el nom del títol d’aquesta entrada es situa al voltant d’un parc anomenat també així. Un parc en pendent situat a la vessant litoral de Collserola, més concretament a les escorrialles del sistema muntanyós, entre Canyelles i Torre Baró. És un parc de forma allargada on l’amplada té quatre o cinc vegades menys distància que la longitud. Queda delimitat en la part superior per la Via Favència (carrer que forma el lateral de la ronda de dalt), per la inferior la plaça Lluchmajor, el costat nord pel carrer Artesania i pel sud el carrer Castor.

Dins el recinte hi ha diferents espais dedicats a diferents activitats. Un institut (antic FP i ara cicles de formació), l’ escola de primària Oriol Martorell (pionera en la coordinació de l’ensenyament musical i el reglat, el va venir a inaugurar Yehudi Menuhin, aquí toca), un camp de futbol i una pista de patinatge.

La vegetació que conté no arriba mai a ser frondosa, forma espais on els arbres a vegades toquen les seves copes, espais amb bancs i taules per fer partides de cartes o escacs, on els ancians van a passar-hi l’estona. Hi ha varietat arbòria sense arribar a tenir els petits cartells amb la indicació de l’espècie, tipus museu botànic. Des de la palmera al pi negre, passant per l’elegant xiprer.

En la part més elevada hi ha l’institut el terreny del qual amb la paret limita. En la inferior hi ha les dues portes més grans que desenboquen a la plaça Lluchmajor. En la part central, junt a l’escola musicalitzada, hi ha una esplanada on els dies triats es fan diferents activitats (sevillanes, munyeires o sardanes) i d’ordinari els nens juguen al futbol i les mares seuen i xerren fins a l’hora d’anar a menjar. A continuació, seguint el pendent, hi ha un estany artificial, en la part superior del qual hi ha una petita pendent pronunciada, una espècie de paret folrada de gespa, on dalt hi ha l’esplanada abans esmentada, i en la part més acostada al punt més baix, hi ha un gran espai d’herba suficient com per muntar-hi una haima els dies de festes municipals dedicades a la multiculturalitat, i tenir una obra escultòrica figurativa que vol ser una guineu, la petita bestiola que posa el nom a la barriada. Un tros de ferro pintat de gris que sembla més un monstre imaginari que l’asèptic animaló triat per anomenar aquest racó de planeta. L’estany és d’ús lúdic, de poca fondària, i a l’estiu i hi ha pares que deixen que les criatures es refrigerin a les seves aigües.

Els camins que recorren el parc són delimitats per un pedrís que no aixeca més de cinc centímetres de terra, una frontera que conté la gespa del parc. I per on es camina és un asfalt de color vermell que amb el pas del temps ha passat a ser rosa. Sobre aquest contrast cromàtic es va sentir una teoria psicològica que els amables governants de la ciutat van abocar sense por al ridícul, fa ben pocs anys, quan van justificar el model de reforma dels carrers circumdants dient que el color vermell i el verd formen un conjunt que produeix tranquil·litat. Suposo que el color dels camins del parc van ser triats segons aquest criteri, encara que no sé si quan el van fer, als anys 70, tota aquesta justificació psicològica es va tenir en conte.

Una part d’aquest parc es veu des del balcó de ca meva, és per això que tracto de descriure-la.

Per cert, una altra frasseseta de’n Pep de Llofriu; “És més fàcil opinar que descriure”.

Des de la guineueta.