No ha sigut cap sorpresa. La lógica s'ha complert, poca pasta per les apostes.
S'ha perdut un any . Tot s'ha de dir, al principi res ho feia pensar. Els noms eren correctes l'errada ha sigut no mantenir l'actitud. No critico al president per això, l'individu que l'increpa a Manchester és l'exemple del mal culer, la merda que ens llencem a nosaltres mateixos. L'actitud l'ha de mantenir l'entrenador, a pesar que ara al final ja posa els bons.
Entrenador nou, a ser possible un Mourinho o Scolari, i nou jugadors amb ganes.
Errades del president; parlar massa amb en Johann (no s'ha tret la sospita d'estar sota els seus consells), i haver-se separat del millor fitxador que s'ha tingut a can Barça. S'ha de confiar en la gent que en sap i en Rossell està demostrat que en sap, més que res perque també s'aconsellava de gent que en sap (diuen que els fitxatges de Ronnie, Deco i Marquez van ser consells de Scolari). Una llàstima perque ara toca fer un equip nou amb gent amb ganes i ja veurem que passa.
Encara que sigui per donar moral, que torni Rossell per fitxar!!!!
Des de la guineueta
dimarts, 29 d’abril del 2008
dilluns, 28 d’abril del 2008
Grrrr
En una de les rares ocasions que la televisió ofereix, un dia vaig sentir recitar aquests versos a Juan Echanove;
No he de callar por más que con el dedo,
ya tocando la boca o ya la frente,
silencio avises o amenaces miedo.
¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?
Hoy, sin miedo que, libre, escandalice,
puede hablar el ingenio, asegurado
de que mayor poder le atemorice.
En otros siglos pudo ser pecado
severo estudio y la verdad desnuda,
y romper el silencio el bien hablado.
Pues sepa quien lo niega, y quien lo duda,
que es lengua la verdad de Dios severo,
y la lengua de Dios nunca fue muda.
Francisco de Quevedo
El programa va ser en aquest "Illa del tresor" i el fragment es diu al final (al minut 21:51 comença). La manera de recitar-lo la trobo d'una naturalitat tan excepcional que sempre me'n recordo. No sóc llegidor de poesia potser per aquesta raó; perque no sé llegir-la, quan ho faig m'avorreixo. Però segurament si la sentís amb aquesta intensitat tan poc impostada, sense aquelles pujades i baixades de to, aquelles pauses grandiloqüents, aquells monotons discursos de rapsodes consumats, ara en seria un afeccionat. Es nota que l' Echanove sap per on va en Francisco i el deixa al punt de cocció just, al dente.
Llàstima que el fragment no sigui al tubo i s'hagi de veure el programa sencer, cosa que no és una gran pena; hi ha una recepta d'uns ous durs amb wasabi força remarcable, els jocs d'enginy típics de l'Ollé i el Barril i alguna tonteria de l'Echanove, com quan diu que la dreta és la ciència i l'esquerra pot autodestruir-se.
El sentit de la poesia té aquelles tres preguntes que em van emocionar;
¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?
Entre la segona i la tercera hi ha una antítesis genial, una parada en el pensament per a raonar. El pobre Quevedo estava fins als collons de mantenir les formes en una època de fortes repressions.
Per cert, Paco Quevedo, enginy pur, odiava els catalans.
Des de la guineueta
El sentit de la poesia té aquelles tres preguntes que em van emocionar;
¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?
Entre la segona i la tercera hi ha una antítesis genial, una parada en el pensament per a raonar. El pobre Quevedo estava fins als collons de mantenir les formes en una època de fortes repressions.
Per cert, Paco Quevedo, enginy pur, odiava els catalans.
Des de la guineueta
divendres, 25 d’abril del 2008
A qui hem de creure?
He rebut aquest correu electrònic sobre la fuita d'Ascó d’una bona amiga d'un poble de les terres de l’Ebre, Vinebre. Es el poble d’on es la meva sang i la del de la Guineueta, encara que no hi haguem viscut mai. Jo el sento com "lo meu poble", visqui on visqui.
Al meu parer fa una reflexió sobre la fuita d'Ascó breu i totalment aclaridora. Millor impossible:
Hola,
Aquí us deixo, per si no ho vau poder veure el video del programa de TV3 "La nit al dia" sobre la fuita d'Ascó, on s'entrevista Antoni Lloret (físic), és una mica llarg però val la pena. Qui mos diu la veritat?
http://www.tv3.cat/videos/393479
Si és tan important com aquest senyor ho pinta no hi a dret que el CSN ens digui que només és d'importància 2, i si realment el CSN diu la veritat pq deixen que hi hagi tan rebombori?, als que vivim a la zona no ens fan cap favor, ni pels esforços que podem fer en turisme, ni pels productes que elavorem, qui voldra fruita, vi, oli,... de la Ribera? i a lo millor al final no voldran ni l'aigua de l'Ebre (que ja mos aniria bé).
Res més.
Noemí.
Des de Terrassa
Al meu parer fa una reflexió sobre la fuita d'Ascó breu i totalment aclaridora. Millor impossible:
Hola,
Aquí us deixo, per si no ho vau poder veure el video del programa de TV3 "La nit al dia" sobre la fuita d'Ascó, on s'entrevista Antoni Lloret (físic), és una mica llarg però val la pena. Qui mos diu la veritat?
http://www.tv3.cat/videos/393479
Si és tan important com aquest senyor ho pinta no hi a dret que el CSN ens digui que només és d'importància 2, i si realment el CSN diu la veritat pq deixen que hi hagi tan rebombori?, als que vivim a la zona no ens fan cap favor, ni pels esforços que podem fer en turisme, ni pels productes que elavorem, qui voldra fruita, vi, oli,... de la Ribera? i a lo millor al final no voldran ni l'aigua de l'Ebre (que ja mos aniria bé).
Res més.
Noemí.
Des de Terrassa
Un prodigi
Aquest èsser músic actuarà el proper 9 de Maig al Palau de la Música catalana, a les 21:00 hores.
Per a qui vegi el tio del "Don't worry be happy" o un negre fent sorollets amb la boca, dir que hi ha gent per a tot, sensibilitats molt diverses, el respecte que mai es perdi.
Aquest personatge és un prodigi per raons diverses. La tècnica vocal és d'una grandesa astral, tracta la veu com a un instrument més, la seva laringe i cordes vocals són un instrument de vent nou, amb una gama de timbres i sonoritats que cap altre instrument de la família té. Gràcies al seu virtuosisme arriba a fer-nos present diverses melodies alhora, i així ell sol omple l'escenari. I a més, per si no fos poc, és una ment musical privilegiada; ha tocat lo popular arribant a número 1 mundial al 88 i després s'ha dedicat a coses més cultes com dirigir a la filarmónica de Viena o fer diverses col·labracions amb immensos músics com són Chick Corea, Yo-Yo Ma, Ferenc Snétberger o Jaques Loussier.
A més el tio en els dos concerts que l'he vist sempre sorprén amb coses noves; fa sortir a ballar a la gent, s'acompanya d'un cor o, si es té sort, el dia anterior ha tocat el seu amic Chic Corea i el convida a fer un parell de temes, com el cas de la meva primera vegada d'escoltar-lo.
Per acabar dic que no he posat el video de "Blackbird" per no agoviar, per a qui li hagi agradat el teniu al tubo, al lateral de "related videos".
P.D. 1. Que consti que no tinc cap comissió per publicitat. I que els preus de les entrades són bésties.
P.D.2. Malgrat el que dic no han sigut els concerts on m'han fet més mal les mans d'aplaudir. Parlaré més endavant dels dos personatges que em van fer oblidar el dolor de mans.
Des de la guineueta
Per a qui vegi el tio del "Don't worry be happy" o un negre fent sorollets amb la boca, dir que hi ha gent per a tot, sensibilitats molt diverses, el respecte que mai es perdi.
Aquest personatge és un prodigi per raons diverses. La tècnica vocal és d'una grandesa astral, tracta la veu com a un instrument més, la seva laringe i cordes vocals són un instrument de vent nou, amb una gama de timbres i sonoritats que cap altre instrument de la família té. Gràcies al seu virtuosisme arriba a fer-nos present diverses melodies alhora, i així ell sol omple l'escenari. I a més, per si no fos poc, és una ment musical privilegiada; ha tocat lo popular arribant a número 1 mundial al 88 i després s'ha dedicat a coses més cultes com dirigir a la filarmónica de Viena o fer diverses col·labracions amb immensos músics com són Chick Corea, Yo-Yo Ma, Ferenc Snétberger o Jaques Loussier.
A més el tio en els dos concerts que l'he vist sempre sorprén amb coses noves; fa sortir a ballar a la gent, s'acompanya d'un cor o, si es té sort, el dia anterior ha tocat el seu amic Chic Corea i el convida a fer un parell de temes, com el cas de la meva primera vegada d'escoltar-lo.
Per acabar dic que no he posat el video de "Blackbird" per no agoviar, per a qui li hagi agradat el teniu al tubo, al lateral de "related videos".
P.D. 1. Que consti que no tinc cap comissió per publicitat. I que els preus de les entrades són bésties.
P.D.2. Malgrat el que dic no han sigut els concerts on m'han fet més mal les mans d'aplaudir. Parlaré més endavant dels dos personatges que em van fer oblidar el dolor de mans.
Des de la guineueta
dimarts, 22 d’abril del 2008
El veí
A dia de avui, en el moment que escric això, a aquesta tempestiva hora, si es clicka a la part superior de la pàgina, a allà on posa "next blog" o "bloc següent" o "blog siguiente" apareix això.
Una pàgina dedicada a cotxes Honda, un fenòmen simpàtic. Potser un comercial? No crec.
La pàgina es titula "Hondamentalist".Lo de "mentalist" no ho acabo d'entendre, potser és un Rappel dedicat a la marca Honda que prediu que el Simo arribarà a pujar l'Everest, o que l'estimable grup automovilístic treurà la locomoció neta? El meu anglès no ha aprofundit els racons del veïnatge internàutic.
Canta les excel·lències del Civic, cotxe, tot sigui dit de pas, que m'agrada molt. Pel que he llegit en els dos primers posts de l'amic hondanaire el cotxe: "it is a Jazz" expressió que com a escoltador d'aquesta música em solidaritza i em fa trempar, "Secondly, it has a 5-speed automatic with paddle shifters" cosa que no acabo d'entendre, ..etcétera.
El fenòmen bloc té aquestes coses, et surt un anglosaxó fent fotos dels discs de fre d'un Civic i després un altre freak escriu en una llengua moribunda parlant d'un inetermezzo, o una ànima sensible grava com cau la pluja, amb el seu so -- sigui natural o emmarcat.
Des d'un barri perifèric de la capital d'un país impotent i odiat.
Demà Saint George, Manchester wait.
Una pàgina dedicada a cotxes Honda, un fenòmen simpàtic. Potser un comercial? No crec.
La pàgina es titula "Hondamentalist".Lo de "mentalist" no ho acabo d'entendre, potser és un Rappel dedicat a la marca Honda que prediu que el Simo arribarà a pujar l'Everest, o que l'estimable grup automovilístic treurà la locomoció neta? El meu anglès no ha aprofundit els racons del veïnatge internàutic.
Canta les excel·lències del Civic, cotxe, tot sigui dit de pas, que m'agrada molt. Pel que he llegit en els dos primers posts de l'amic hondanaire el cotxe: "it is a Jazz" expressió que com a escoltador d'aquesta música em solidaritza i em fa trempar, "Secondly, it has a 5-speed automatic with paddle shifters" cosa que no acabo d'entendre, ..etcétera.
El fenòmen bloc té aquestes coses, et surt un anglosaxó fent fotos dels discs de fre d'un Civic i després un altre freak escriu en una llengua moribunda parlant d'un inetermezzo, o una ànima sensible grava com cau la pluja, amb el seu so -- sigui natural o emmarcat.
Des d'un barri perifèric de la capital d'un país impotent i odiat.
Demà Saint George, Manchester wait.
dilluns, 21 d’abril del 2008
Per fi plou (i la seva banda sonora).
Ja torno a respirar una mica, al bloc i a la vida. No del tot, però la cosa ja canvia. Gracies a tots els que han col·laborat per que així sigui. Un canvi de casa es complicat, sempre me’n oblido.
Fa uns dies que tenia pendent aquest petit joc. L’altre dia va ploure (benvinguda pluja!) i vaig voler enregistrar les imatges del moment. Sempre m’ha agradat el tema de combinar imatges amb música (a vegades millora molt el resultat) i vaig pensar en fer-ho per després penjar-ho al bloc. De fet, el resultat m’agrada força, però potser la banda sonora original es molt millor que la versió doblada (com en la majoria dels casos). Us deixo les dos versions per que opineu vosaltres mateixos/es de quina us agrada mes.
Versió amb música. (Veure al Youtube).
Versió original. (Veure al Youtube).
Potser aquest podria ser el peu per un proper post sobre el doblatge i de si val la pena seguir doblant el cinema i perdre’ns l’essència i la bona feina dels actors (o no) d’un film en versió original. Inclús podríem opinar de si val la pena seguir lluitant per la batalla perduda del doblatge en català o concentrar tots els esforços en subtitular en català. Segur que també es mes económic.
Des de Terrassa.
Fa uns dies que tenia pendent aquest petit joc. L’altre dia va ploure (benvinguda pluja!) i vaig voler enregistrar les imatges del moment. Sempre m’ha agradat el tema de combinar imatges amb música (a vegades millora molt el resultat) i vaig pensar en fer-ho per després penjar-ho al bloc. De fet, el resultat m’agrada força, però potser la banda sonora original es molt millor que la versió doblada (com en la majoria dels casos). Us deixo les dos versions per que opineu vosaltres mateixos/es de quina us agrada mes.
Versió amb música. (Veure al Youtube).
Versió original. (Veure al Youtube).
Potser aquest podria ser el peu per un proper post sobre el doblatge i de si val la pena seguir doblant el cinema i perdre’ns l’essència i la bona feina dels actors (o no) d’un film en versió original. Inclús podríem opinar de si val la pena seguir lluitant per la batalla perduda del doblatge en català o concentrar tots els esforços en subtitular en català. Segur que també es mes económic.
Des de Terrassa.
diumenge, 20 d’abril del 2008
Intermezzo
Aquesta peça es suseptible de criticar des de dos vessants;
Per una banda es podrien dir 5 raons per lloar:
1. És una melodia molt ben dissenyada.
2. Pietro Mascagni és una d'aquelles joies desconegudes del gran públic.
3. Els jocs d'intensitat sonora i l'orquestració són màgics.
4. La secció de corda arriba al màxim exponent de força, profunditat i expressió.
5. La repetició d'una nota (un fa 4) arriba a profunditats de l'ànima insondables.
Per altra se'n podrien dir 5 per excretar;
1. És una melodia previsible i ensucrada, empalagosa.
2. En Pietro no és gaire conegut per alguna raó.
3. Els jocs orquestrals són els típics del romanticisme, no aporta res orquestralment.
4. La secció de corda pren un protagonisme cridaner, ensordidor.
5. La repetició d'una nota és d'una falta d'idees i pobresa melódica extrema.
És un post que vol imitar una crítica de peli d'un altre blog.
He passat pels dos estats d'opinió. No sé amb quin quedar-me.
Per una banda es podrien dir 5 raons per lloar:
1. És una melodia molt ben dissenyada.
2. Pietro Mascagni és una d'aquelles joies desconegudes del gran públic.
3. Els jocs d'intensitat sonora i l'orquestració són màgics.
4. La secció de corda arriba al màxim exponent de força, profunditat i expressió.
5. La repetició d'una nota (un fa 4) arriba a profunditats de l'ànima insondables.
Per altra se'n podrien dir 5 per excretar;
1. És una melodia previsible i ensucrada, empalagosa.
2. En Pietro no és gaire conegut per alguna raó.
3. Els jocs orquestrals són els típics del romanticisme, no aporta res orquestralment.
4. La secció de corda pren un protagonisme cridaner, ensordidor.
5. La repetició d'una nota és d'una falta d'idees i pobresa melódica extrema.
És un post que vol imitar una crítica de peli d'un altre blog.
He passat pels dos estats d'opinió. No sé amb quin quedar-me.
dimecres, 16 d’abril del 2008
L'Ovidi inoblidable
Aquesta cançó i la seva lletra no té res de sobrer. Si es sap com va morir l'Ovidi no és sorprenent que la cultura catalana desaparegui.
El títol diu moltes coses, i després els versos són un prodigi de veritat;
"Tancat a casa la major part del temps" [cosa que seria veritat perque no el trucaven per a res]
"jo sóc qui sóc si vols veure em veus" [es mostra tal com és sense falsedat]
"no sóc amant de llepar no tinc deus" [patada als religiosos convergents]
"i tal com puc em done tot a ell"[humilitat i entrega al seu treball]
"amb l'ofici arribaré a ser vell"[la falta és que no hi va arribar]
"no sóc amant de llepar un sol dit"[posa en evidència que no va llepar el CUL a ningú]
"jo sóc l'artiste, el cantant, el pallasso" [el cant és el seu ser, és el que ÉS]
"per a uns pollet per altres una fera"[ suposo que ho diu per a qui els va posar al seu lloc]
"com bé veureu no arribo a l'1'70"[es mostra en termes d'objectivitat pura]
"i com he dit al bell començament
sóc el que resta a casa el major temps"[ dos versos que indiquen la seva modèstia real i la seva realitat en aquells moments]
"quina és la porta que s'obre sense panys"[es pregunta l'incorruptible Montllor]
"quants parlen d'ells dient que de tu parlen" [definició d'egocentrisme]
"quants estaràn posant-me en dubte ara"[els enemics, que actuaren i deuen actuar, encara ara]
"estime el viure d'un cop ja per tothom"[en el fons no tenia rencor]
"dic el que dic sense cap covardia"[la coherència portada al màxim]
"però també sé el preu de tot això"[l'Ovidi no era tonto, ni molt menys]
"més tard o d'hora m'arribarà sentència"[ i quina sentència, la més alta]
"car no interesa qui llepa amb paciència"[quants n'hi ha hagut, les subvencions]
Cançó d'una màgia lugubre, envoltat de músics sublims, amb el Toti Soler fent lliscar els dits per una acústica.
No sabria dir si era un cantant que actuava bé o un actor que cantava admirablement, el senyor Montllor era (quin temps verbal tant penós) molt gran, un inmens artísta. Un símbol de la catalanitat en tota la seva dimensió.
Des de la guineueta
dimarts, 15 d’abril del 2008
Un documental
“Papi, comprame un Kalashnikov” és un documental esfereïdor sobre una minoria de ciutadans nord-americans. Jon Sistiaga fa un reportatge molt bo d’aquesta amèrica profunda. D’una part del globus on les armes són eines de defensa i pares eduquen fent disparar a nens de quatre anys. Tot en un entorn blanc, nazi, cristià, amb el Ku-kux-klan rondant per la vora. No és una broma, aquesta gent s’entrena amb objectes d’una capacitat destructiva bestial. Una cultura on religió i violència es barregen amb el maniqueisme més brutal, els bons necessiten defensar-se dels dolents. I la frase leitmotiv “no són les armes les que maten sino les persones”.
Fa por pensar en la por i odi en que aquests tipus de llocs es sustententen.
Des de la guineueta
dilluns, 14 d’abril del 2008
Sobre (preposició, no substantiu)
Podriem llegir diferents coses sobre diferents temes, diversos autors que amb el seu esforç intel·lectual arriben a fites d'utilitat. Podriem entendre el llenguatge de segles anteriors, on un Montaigne ens deia que la vida es difícil però que s'ha de viure, on l'anglès immortal va deixar el mostrari de l'homo sapiens en negre sobre blanc (bueno, vale, potser sobre groc, per allò del paper antic), on l'escriptor K va fer nèixer un adjectiu amb el seu cognom, així com també l'italià D amb el seu.
Podriem preguntar-nos que collons fem en aquest troç de complexitat molecular, sobre si Darwin s'assembla a un mico (l'anís del mono dixit), sobre perquè el 12, el 7, el 60 són els números triats per ordenar una cosa anomenada temps , o si el que estic dient - en el fons, no en la forma - és original, o si un altre blogger ( o blogaire, no sé si l'inquisidor institucional ho acceptarà) o un altre savi ho haurà expressat millor i amb més precisió, no en tinc dubte.
Podriem iniciar mil polèmiques i desitjar que la línea telefònica ens tornés els comentaris, les senyals de l'existència d'això, d'aquest pensament insignificant i sincer expressat en un medi actual.
Escriuria sobre això i sobre allò, que hi ha una sola veritat i que darrera la paraula trascendència hi ha un buit colosal, oceànic, brutal. I sobre aquest buit hi ha el silenci de l'energia-intel·ligent que ÉS. I que el verb ser té la clau de tot, allí roman, espera, rau l'essència de l'homo consciencius (demano permís per excretar aquest últim vocable a l'autoritat competent).
Sobre tantes coses de la vida que s'escapen, que regeixen, que condicionen, que en el desig de parlar-ne quedo amb la sensació aquesta; la de fer un post més i esperar els comentaris, proves de la meva existència, llepades de gland al meu ego. Tant se val, que al cap i a la fi és el que és.
Des de la guineueta
Podriem preguntar-nos que collons fem en aquest troç de complexitat molecular, sobre si Darwin s'assembla a un mico (l'anís del mono dixit), sobre perquè el 12, el 7, el 60 són els números triats per ordenar una cosa anomenada temps , o si el que estic dient - en el fons, no en la forma - és original, o si un altre blogger ( o blogaire, no sé si l'inquisidor institucional ho acceptarà) o un altre savi ho haurà expressat millor i amb més precisió, no en tinc dubte.
Podriem iniciar mil polèmiques i desitjar que la línea telefònica ens tornés els comentaris, les senyals de l'existència d'això, d'aquest pensament insignificant i sincer expressat en un medi actual.
Escriuria sobre això i sobre allò, que hi ha una sola veritat i que darrera la paraula trascendència hi ha un buit colosal, oceànic, brutal. I sobre aquest buit hi ha el silenci de l'energia-intel·ligent que ÉS. I que el verb ser té la clau de tot, allí roman, espera, rau l'essència de l'homo consciencius (demano permís per excretar aquest últim vocable a l'autoritat competent).
Sobre tantes coses de la vida que s'escapen, que regeixen, que condicionen, que en el desig de parlar-ne quedo amb la sensació aquesta; la de fer un post més i esperar els comentaris, proves de la meva existència, llepades de gland al meu ego. Tant se val, que al cap i a la fi és el que és.
Des de la guineueta
dilluns, 7 d’abril del 2008
Secundària i obligatoria
L'educació en aquest estat s'ha convertit en una cosa demencial. La pèrdua d'autoritat en el sentit ampli del concepte és quasi total. El professor, gràcies a les maneres d'una involutiva reforma educativa, és un colegui. La persona que ha d'educar no té el mínim entorn per a fer la seva feina. Ho dic perquè em toca posar-me davant de trenta persones pre-adolescents i intentar "educar-los" amb música.
Em trobo amb la devaluació de les classes professorals, amb la devaluació del premi per l'esforç, amb la devaluació de la feina ben feta. La reforma del bon rotllet i les classes-teatre. El professor com a guia turístic de no se sap què, perquè l'educació demana unes premisses prèvies, unes normes d'urbanitat que en la majoria de casos no es dóna. Un guia que passa a ser un pastor d'individus criats sota la tutela de pares protectors, comprensius.
El subjecte que s'ha d'educar prové d'un cicle educatiu anomenat primària, en el que la realitat no existeix només que en el seu expedient. Als nens se'ls avalua segons el seu progrés, i mai han de perdre el temps, no repeteixen. Després arriben a l'educació secundària amb "O", amb la lletra que escurça el "jo no vull estar aquí". Un pas per l'escola imposat per una llei de bones intencions però de males dotacions econòmiques. L'atenció quasi individualitzada no es pot donar amb trenta alumnes per classe. No es pot demanar que hi hagi diferents nivells d'aprenentatge i que s'atenguin a l'aula. Hi ha d'haver un nivell d'ensenyament i els ensenyats adequar-se a aquest, ja que això és molt educatiu, a la vida les coses es fan així. O és que el jefe tindrà en compte el teu nivell d'adaptació a la feina?
Tot prové de la idea falsa que el consumisme ens dóna. Tot és molt fàcil, tot surt fet per art de màgia de sota terra, jo sóc el millor. I les escoles es converteixen en nius de ressentiment perquè tot allò que ens vol fer creure el venedor al final no és veritat. El xoc es produeix de tota la vida, per suposat, i els nens obren els ulls a un entorn que els és hostil, i es revelen, com sempre. Però la diferència , crec, és que ara es produeix amb una impunitat que els pares recolzen i justifiquen. I suposo que aquesta actitud progenitora també ve donada pel canvi del temps en que vivim; jornades laborals de pare i mare, obligats per les hipoteques i demés crèdits bancaris.
I així s'ha convertit l'educació secundària obligatòria en això: secundària i obligatòria. Ja no és important que el fill sàpiga que és una corxera, per a què ha de saber això si amb prou feines sap llegir i escriure? L'etapa secundària es suposa que és l'ampliació de coneixements de la primària, on el saber llegir i escriure i contar i respectar el silenci o el company serien coses superades. Si s'obliga als nens a completar la seva educació sense una bona base primària, com es pot assolir l'objectiu de després. I no és que vulgui donar les culpes als professors de primària, que com els de secundària estan lligats de peus i mans. És el sistema que no deixa repetir a nens de 9 o 10 anys, que no deixa que la primària sigui un títol important, que no deixa sortida els alumnes que no volen estudiar i que han de compartir classe amb els que si volen fer-ho, amb les conseqüències nefastes que comporta. I allí estan els professors d'universitat i les facultats d'enginyeria, uns desesperats i les altres amb falta d'alumnes (perquè costa massa, a pesar de tenir feina assegurada).
Aquesta parrafada l'he escrita amb voluntat terapèutica, recollint una mica allò que he llegit i contrastat amb l'experiència a l'aula. Sé que possiblement la meva àrea de coneixement (abans assignatura) desapareixerà en benefici del nivell matemàtic o de comprensió lectora, ja que en aquest país a qui li importa la música? Tant debò quedin unes hores per al plaer de l'oïde i aquest es pugui fer amb dignitat, i es respectés als claustres. Tant debò.
Des de la guineueta
Em trobo amb la devaluació de les classes professorals, amb la devaluació del premi per l'esforç, amb la devaluació de la feina ben feta. La reforma del bon rotllet i les classes-teatre. El professor com a guia turístic de no se sap què, perquè l'educació demana unes premisses prèvies, unes normes d'urbanitat que en la majoria de casos no es dóna. Un guia que passa a ser un pastor d'individus criats sota la tutela de pares protectors, comprensius.
El subjecte que s'ha d'educar prové d'un cicle educatiu anomenat primària, en el que la realitat no existeix només que en el seu expedient. Als nens se'ls avalua segons el seu progrés, i mai han de perdre el temps, no repeteixen. Després arriben a l'educació secundària amb "O", amb la lletra que escurça el "jo no vull estar aquí". Un pas per l'escola imposat per una llei de bones intencions però de males dotacions econòmiques. L'atenció quasi individualitzada no es pot donar amb trenta alumnes per classe. No es pot demanar que hi hagi diferents nivells d'aprenentatge i que s'atenguin a l'aula. Hi ha d'haver un nivell d'ensenyament i els ensenyats adequar-se a aquest, ja que això és molt educatiu, a la vida les coses es fan així. O és que el jefe tindrà en compte el teu nivell d'adaptació a la feina?
Tot prové de la idea falsa que el consumisme ens dóna. Tot és molt fàcil, tot surt fet per art de màgia de sota terra, jo sóc el millor. I les escoles es converteixen en nius de ressentiment perquè tot allò que ens vol fer creure el venedor al final no és veritat. El xoc es produeix de tota la vida, per suposat, i els nens obren els ulls a un entorn que els és hostil, i es revelen, com sempre. Però la diferència , crec, és que ara es produeix amb una impunitat que els pares recolzen i justifiquen. I suposo que aquesta actitud progenitora també ve donada pel canvi del temps en que vivim; jornades laborals de pare i mare, obligats per les hipoteques i demés crèdits bancaris.
I així s'ha convertit l'educació secundària obligatòria en això: secundària i obligatòria. Ja no és important que el fill sàpiga que és una corxera, per a què ha de saber això si amb prou feines sap llegir i escriure? L'etapa secundària es suposa que és l'ampliació de coneixements de la primària, on el saber llegir i escriure i contar i respectar el silenci o el company serien coses superades. Si s'obliga als nens a completar la seva educació sense una bona base primària, com es pot assolir l'objectiu de després. I no és que vulgui donar les culpes als professors de primària, que com els de secundària estan lligats de peus i mans. És el sistema que no deixa repetir a nens de 9 o 10 anys, que no deixa que la primària sigui un títol important, que no deixa sortida els alumnes que no volen estudiar i que han de compartir classe amb els que si volen fer-ho, amb les conseqüències nefastes que comporta. I allí estan els professors d'universitat i les facultats d'enginyeria, uns desesperats i les altres amb falta d'alumnes (perquè costa massa, a pesar de tenir feina assegurada).
Aquesta parrafada l'he escrita amb voluntat terapèutica, recollint una mica allò que he llegit i contrastat amb l'experiència a l'aula. Sé que possiblement la meva àrea de coneixement (abans assignatura) desapareixerà en benefici del nivell matemàtic o de comprensió lectora, ja que en aquest país a qui li importa la música? Tant debò quedin unes hores per al plaer de l'oïde i aquest es pugui fer amb dignitat, i es respectés als claustres. Tant debò.
Des de la guineueta
dimecres, 2 d’abril del 2008
Desig
Desitjar molt és una pèrdua d'energia. Voler fer una cosa, o tenir-la, o viatjar a algun lloc, és un perill per a la felicitat. Ara em declaro d'aquesta manera (budista si es vol), demà qui sap què diré? Desitjar és molest per a la felicitat. És clar que si aconsegueixes allò que desitges, per uns instants, la felicitat se't fa present. És per una mica de temps, els segons que transcorren durant l'emanació d'esperma pel conducte urinari, els segons posteriors al gol de l'equip que segueixes, l'estona en que es paladeja un salmó marinat regat amb un vinet que aixeca la moral, l'audició de la cançó que desperta emocions amagades, l'anada al cine i sortir transformat pel bocí de realitat que s'ha compartit. Sempre són instants que van i venen, el desig porta implícit el contrast entre èxit i fracàs, la comparació amb els demés i el maniqueisme felicitat-tristesa que enceta les altes i baixes passions de l'homo sapiens; l'enveja del nostre mar Mediterrani n'és una mostra, altre post dixit. Algú dirà que és precisament per aquests desitjos que l'esperança de vida ha crescut tant, i estic d'acord amb aquesta objecció, des de l'objectivitat desitjar ha sigut bo per al nostre confort i permanència en aquest planeta. Però i la felicitat? No seria el desig de ser feliç l'únic que com ha espècie ens hauria de complaure? Estic dient ÚNIC, amb la qual cosa no censuro la voluntat (concepte que inclou el desig), la voluntat de ser feliç. I és una cosa que subratlla les tesis budistes, ja que el budista, a pesar de predicar el no-desig, desitja el Nirvana.
Dic aquestes coses des d'un estat de felicitat de gos com fuig, ni fu ni fa, ni massa trist ni massa alegre, suposo que és l'estat en que ens mourem la major part del temps, i la bipolaritat es produirà en ocasions successives. Em pregunto que em passa i hi ha vegades que escric aquestes nimietats, compartir-les és gratis (gràcies google) i llegir-les també. Aprofitem l'avinentesa abans del possible col·lapse (o això diuen).
Des de la guineueta
Dic aquestes coses des d'un estat de felicitat de gos com fuig, ni fu ni fa, ni massa trist ni massa alegre, suposo que és l'estat en que ens mourem la major part del temps, i la bipolaritat es produirà en ocasions successives. Em pregunto que em passa i hi ha vegades que escric aquestes nimietats, compartir-les és gratis (gràcies google) i llegir-les també. Aprofitem l'avinentesa abans del possible col·lapse (o això diuen).
Des de la guineueta
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Amics de pas
