Aquesta obra d'art encaixa totalment en la definició que d'aquest terme tinc. Un llenguatge intel·ligible, amb un codi (que potser no es sap) que pot ser interpretat amb allò que es mostra. No hi ha la pèrdua del valor artesanal, que per mi i molta d’altra gent (molts dels quals grans entesos) és inel·ludible .
És un oli sobre tela que Dalí va pintar a Cadaqués cap el 1929. Era quan va conèixer Gala i aquesta encara era casada amb Paul Eluard, en una visita que un grup d’amics (Eluard i Gala inclosos) de l’artista van fer llavors. El “catxondo” de Port Lligat va anar a donar una passejada amb la “lagarta” que li va robar el cor, van anar a caminar pel paisatge que caracteritza tota la seva obra. En va quedar tan enamorat que explicava que va estar masturbant-se compulsivament durant una setmana. Una masturbació que, diu, no havia practicat fins aleshores. I resultat d’aquella fal·lera el fill de notari va produir aquest quadre de referència, la sublimació de la soledat, el resum de la pràctica sexual més prolífica.
L’obra s’emmarca dins la bona època del geni empordanès. Temps en els que descobreix aquests plans d’horitzó llunyà, xocarà amb el temps tou de la teoria de la relativitat a la persistència de la memòria, i jugarà amagarà retrats dins altres composicions.
En ell hi ha el món personal del pintor, amb les seves manies particulars, i la manera de narrar allò que li passa a dins i que és el que passa a dins dels de fora. O sigui, fa d’allò particular un fet universal. Circumstància per la qual Dalí és un dels més grans pintors del segle XX, a pesar dels molts pesars franquistes que si li puguin tirar en cara.
De la interpretació de la pintura no en faré esment perquè hi ha molta informació a la xarxa. Per defensar-me diré que vaig fer-ne un treball per a història de l’art. El lleó (la libido), el lliri (el seu estigma com a símbol fàl·lic), llagosta amb formigues (cim del fàstic i repulsió dalinians)... En referència a això faré una interpretació personal d’un detall. A baix a la dreta hi ha una espècie de suport petri amb unes incisions estranyes; les que són més fines, en forma com de branca arbòria, em recorden les venes que s’inflen amb l’erecció del penis. Això últim és de collita pròpia i sé que discutible. En quant a les al·lusions freudianes, aquesta obra és una de les més influïdes pel doctor cocaïnòman, ja que sexe i Freud anaven agafats de la mà (com les figures abraçades sota la llagosta) i el títol del quadre ja és explícit.
De la tècnica pictòrica crec que no caldria fer-ne esment. Dalí era un virtuós del pinzell, per molt que alguns li vulguin negar aquest gran mèrit. La tela està plena de detalls ben acabats, amb una definició fotogràfica. Deia que volia pintar els somnis com si en fos un fotògraf. Des del meu punt de vista se’n surt i ho aconsegueix.
El comentari sobre aquesta obra deixa oberta la porta a interpretacions malicioses sobre la meva persona. La veritat és que he sigut un gran masturbador, ara més aviat en sóc un modest. I a més s’ha de pensar que no és precisament aquesta pintura la que descriuria el meu inconscient.
Des de la guineueta.
2 comentaris:
Que hi ha sobre l’auto-ejaculació precoç? Existeix? Coneixem tant i tant la nostra sexualitat que fins i tot es motiu d’alegria? Ho dubto.
Home, l'auto-ejaculació precoç és un handicap que afecta a l'interessat. Allò important és la qualitat de l'orgasme, si en poca estona s'aconsegueix amb satisfacció allò buscat, doncs fantàstic. Per contra si estàs mitja hora per a un plaer escarransit, doncs que vols que digui?
Pel que fa al motiu d'alegria, no sé, simplement s'ha usat un fet per produïr art. Es juga amb allò que es sap, no més.
Publica un comentari a l'entrada