dilluns, 31 de desembre del 2007

Cap d'any.

Ja ho sabeu, avui toca celebració. Cadascú a la seva manera: en una macro festa, un sopar amb la família o amics, acompanyat simplement del desplegament de medis de qualsevol cadena televisiva o inclús al llit, ignorant el canvi de xifra fins al matí següent. Un altre tipus de celebració en qualsevol cas.


Abans toca resum de l’any i les reflexions. Després toquen els nous propòsits per als 365 dies (364 per als que han optat per la macro festa) següents. Com mes important es el canvi de xifra, mes accentuada es tota aquesta moguda. Fa uns quants anys varem viure o sobreviure al canvi de segle i mil·lenni.
Quin enrenou.



Em sembla curiós que adoptem l’ANY com a unitat mínima de reflexió i de canvi. En quin punt de la historia hem deixat enrere el DIA per fer balanç dels nostres actes i proposar-nos una millor vida per DEMÀ? No es un bon motiu d’alegria saber que demà podem tornar a fer millor el que no ens ha convençut del dia d’avui? Celebrem simplement haver sobreviscut 24 hores mes.

Bon 31 de desembre. AVUI.

Des de Terrassa.



diumenge, 30 de desembre del 2007

El gran masturbador

Aquesta obra d'art encaixa totalment en la definició que d'aquest terme tinc. Un llenguatge intel·ligible, amb un codi (que potser no es sap) que pot ser interpretat amb allò que es mostra. No hi ha la pèrdua del valor artesanal, que per mi i molta d’altra gent (molts dels quals grans entesos) és inel·ludible .

És un oli sobre tela que Dalí va pintar a Cadaqués cap el 1929. Era quan va conèixer Gala i aquesta encara era casada amb Paul Eluard, en una visita que un grup d’amics (Eluard i Gala inclosos) de l’artista van fer llavors. El “catxondo” de Port Lligat va anar a donar una passejada amb la “lagarta” que li va robar el cor, van anar a caminar pel paisatge que caracteritza tota la seva obra. En va quedar tan enamorat que explicava que va estar masturbant-se compulsivament durant una setmana. Una masturbació que, diu, no havia practicat fins aleshores. I resultat d’aquella fal·lera el fill de notari va produir aquest quadre de referència, la sublimació de la soledat, el resum de la pràctica sexual més prolífica.

L’obra s’emmarca dins la bona època del geni empordanès. Temps en els que descobreix aquests plans d’horitzó llunyà, xocarà amb el temps tou de la teoria de la relativitat a la persistència de la memòria, i jugarà amagarà retrats dins altres composicions.

En ell hi ha el món personal del pintor, amb les seves manies particulars, i la manera de narrar allò que li passa a dins i que és el que passa a dins dels de fora. O sigui, fa d’allò particular un fet universal. Circumstància per la qual Dalí és un dels més grans pintors del segle XX, a pesar dels molts pesars franquistes que si li puguin tirar en cara.

De la interpretació de la pintura no en faré esment perquè hi ha molta informació a la xarxa. Per defensar-me diré que vaig fer-ne un treball per a història de l’art. El lleó (la libido), el lliri (el seu estigma com a símbol fàl·lic), llagosta amb formigues (cim del fàstic i repulsió dalinians)... En referència a això faré una interpretació personal d’un detall. A baix a la dreta hi ha una espècie de suport petri amb unes incisions estranyes; les que són més fines, en forma com de branca arbòria, em recorden les venes que s’inflen amb l’erecció del penis. Això últim és de collita pròpia i sé que discutible. En quant a les al·lusions freudianes, aquesta obra és una de les més influïdes pel doctor cocaïnòman, ja que sexe i Freud anaven agafats de la mà (com les figures abraçades sota la llagosta) i el títol del quadre ja és explícit.

De la tècnica pictòrica crec que no caldria fer-ne esment. Dalí era un virtuós del pinzell, per molt que alguns li vulguin negar aquest gran mèrit. La tela està plena de detalls ben acabats, amb una definició fotogràfica. Deia que volia pintar els somnis com si en fos un fotògraf. Des del meu punt de vista se’n surt i ho aconsegueix.

El comentari sobre aquesta obra deixa oberta la porta a interpretacions malicioses sobre la meva persona. La veritat és que he sigut un gran masturbador, ara més aviat en sóc un modest. I a més s’ha de pensar que no és precisament aquesta pintura la que descriuria el meu inconscient.

Des de la guineueta.

Masaru Emoto

cEl senyor Masaru Emoto és un japonès que va fer una sèrie d'experiments amb aigua. L'existència d'aquest personatge me la va fer saber el documental "What the Bleep Do We Know!?"(traduït "Y tu que sabes"). Masaru intenta demostrar que l'aigua sota l'influència de diferents pensaments (etiquetes posades a les ampolles d'aigua amb diferents paraules) produeix formes diferents.

L'experiment que s'explica consisteix en fotografiar amb un "
microscopi de camp fosc" les gotes d'H2O (destil·lada) després d'estar un determinat temps sota l’influencia d' idees . L' influència s'aconsegueix escrivint en una etiqueta, enganxada a l'ampolla d'aigua, diferents sintagmes. El contingut de la botella es congela, s'extreuen mostres i s'observen al microscopi.

Les formes que sorgeixen amb "txi de l'amor", "t'estimo", ...etcètera són d'una bellesa simètrica, estàndard, mentre que les "odi", "et mataré", "et desprecio"... fan unes altres d'indeterminació i un fons de color diferent (la fotografia de "et mataré" té el fons groc, mentre que a les altres el fons és negre, cosa que fa dubtar, no?). Tota aquesta "investigació" poètica condueix a una conclusió fàcil amb la juxtaposició de la sapiència que som 70% aigua.

Conclusió fàcil; si el pensament influeix així a l'aigua i nosaltres estem formats en tres quartes parts d'aigua, el pensament influeix en el nostre cos.

La inconsistent feina del bon senyor de Yokohama vol ser una demostració científica del poder del pensament sobre la matèria. La pena és que en els seus experiments no usi elements del mètode científic. Sembla ser que posteriorment no ha volgut netejar les ombres de dubte sobre el seu treball, sembla que s'ha quedat amb la seva veritat, aquesta idea poètica, fascinant, imaginativa. De fet crec que la feina d'Emoto és més artística, amb tota la càrrega fraudulenta que comporta.

Per altra banda al documental es parla que l'aigua és el més dúctil dels quatre elements, cosa que fa pensar que per a la narradora només hi ha els quatre elements de l'antiguitat (terra, aigua, aire i foc), coneixement, aquest, poc científic. Del documental millor parlar-ne en una altra ocasió.

Una foto de l'il·lustre co-autor d'aquest espai que rubrica amb serenitat allò dit:

Des de la guineueta a Terrassa.

Cacique

Gràcies a l'experiència i saber fer de la ment localitzada a la vella-bella ciutat de Terrassa ( el senyor ...a Terrassa) he descobert (molt tard, ho sé) l'enorme plaer que produeix barrejar el líquid ianqui per excel·lència (Coca-cola) amb una altre de procedència caribenya. El rom Cacique és la síntesi entre el punt de dolçor moderat i l’agressió a recorregut de l’esòfag. Sol rasca, acompanyat és un bon entreteniment. Els efectes són els normals en un licor de 40 graus.

La sopa d’all ja està inventada, el cubata (“cacharro” en llenguatge estelaià) també.

Des de la guineueta

dissabte, 29 de desembre del 2007

La careta

La paraula “persona” ve del llatí “persona” o sigui màscara usada per un personatge teatral. D’aquesta manera en aquest món tot som persones que ens relacionem amb altres persones, que ve a ser el mateix que el món és una eterna festa de carnestoltes. La qüestió és quan ens la traiem, quan no fem servir aquesta construcció d’anys i panys, o potser és impossible treure-se-la?

L’altra gran pregunta és: qui hi ha darrera de la careta?

Des de la guineueta

divendres, 28 de desembre del 2007

Fonaments


Generalment, tot el que comença te uns fonaments. L’ imatge amb la que inauguro aquest bloc es pot titllar de contradictòria però qui sap, si algun dia tenim que donar fi a aquesta iniciativa (esperem que no) potser em decidiré a ficar l’ imatge que correspondria a aquest primer post.

Des de Terrassa

Primer post

Benvinguts a aquest bloc. De moment amb text, només.

El nom té la motivació basada en la voluntat d'un company i meva de compartir allò que fem, ell la fotografia i jo aquestes línies. Ell des de Terrassa, jo des de la guineueta. Sabent que això no exclou l'intercanvi de papers.

La data d’inauguració és curiosa, potser el fet d'encetar-lo és això, una innocentada. La veritat és que en molts aspectes sóc innocent (la majoria per ignorància).

No sé encara ben bé perquè obro aquest espai virtual, suposo que no deixa de ser un acte de vanitat extrema; que la gent coneixi que penso, que barrunto. L'esperança que algú llegeixi aquestes taques al monitor i passi una estona (sense adjectius que qualifiquin el temps). I fins i tot que les comentin, amb la por que l'ira infinita que solca els mars de la xarxa m'ennuegui.

Com bé veieu la llengua que uso és una reminiscència romàntica del XIX, una llengua sense victòries militars, sense exèrcit, sense gaire tradició i un rancor de tres o quatre segles cap als "chulos" del centre de la península. Un codi que quaranta anys d'immigració farà desaparèixer, més que els dictats de Francisco "el militar", "el Gallego","el paleto" Franco. Hem d'anar amb compte (ara no sé si és comte o conte) no ofendre la majoria de gent que viu al nord-est de la península. Per altra banda no m'identifico amb la llengua, com tampoc amb la raça, ni religió, ni amb el meu barri, a pesar d'això de la guineueta. No sóc la llengua, que consti, però la faig servir.

Per altra banda, en una cosa no vull caure en l'ambigüitat; sóc occidental, d'arrel cristiana, amb els valors que la civilització du, l'esperança de vida, la comfortabilitat i fins i tot la negació de l'espiritualitat dirigida des de Roma. Valor, aquest últim, que des d'allà, des de l'altra banda dels Urals, del mar Caspi, de la riba sud del Meditarreni, aniquilen sense pietat. Amb això simpatitzo amb el difunt Theo Van Gogh (el director de cine assassinat a Amsterdam), Ayaan Hirsi Ali (dona nascuda en l'opressió islàmica), tots els morts de les torres bessones, els de Madrid i tants d'altres. També la meva humil disculpa per aquells que pateixen sense tenir culpa per la defensa d'aquests valors; igual que tindríem de demanar disculpes pels innocents que van morir per bombes aliades a la segona guerra mundial.

Per últim dir que els temes dels quals aniré parlant seran de molt diversa índole; sexualitat, futbol, espiritualitat, tele, política, cine, llibres, exposicions, educació...etcètera.

Bé, espero continuar escrivint i mostrant-me, amb suficient pudor. En quant a la freqüència de moment no en dic res, a pesar que m'agradaria poder tenir algun compromís en aquest sentit. S'ha de deixar passar el temps.

des de la guineueta.

Amics de pas