Agradabilitat

Ens (jo i tots els meus altres jos) agrada estar amb un peu a cada cantó de l’abisme, de l’existència. Un en el núvols del misticisme del vedanta, de la llunyana Índia, amb el seu exèrcit de “homeless”, la societat de la pobresa, l’absència total del confort, la felicitat indefinida. I l’altre en el cientifisme del pecat (original?) occidental (l’enveja); el zapping, el sofà, el cotxe, el supermercat, el banc. Ens agradaria dir que pertanyem a tots dos móns però un té el pes que provoca l’absència d’esforç, el d’aquí. Hom podria dir que a occident hem arribat al cim del desenvolupament humà i un altre hom ( o don, tant dóna) dirà que en la superfície de la realitat, que no som només allò que empíricament percebem. O si?

Sentim simpatia per l’equilibri entre l’ordre i el caos, per l’odi a allò tolerat. Veiem que té raó aquell amb el qual dissentim, i malgrat això no veiem la llum, no quedem tranquils en les suposades aigües del sentit comú. Els dos cantons de la moneda tenen el seu pes argumental, la seva gràcia vertadera. I ens diem que de llum només n’hi ha una, de taula on es repenja aquest ordinador només n’hi ha una, la veritat existeix, n’hi ha una. JO encara no l’he descobert. (sóc ambiciós, massa, ho sé).

Des de la guineueta.