De l’estalvi , valor altament positiu, en diu (en boca del senyor Moragues de “la Caixa”); “—En l’estalvi, és clar, hi ha un fons d’avarícia. Però, si l’avarícia és un pecat d’egoisme, l’estalvi, si vosté vol, és l’avarícia productiva.”
Però el que em cridà més l’atenció fou el moment en que parla d’aquest altre:
“L’enveja és el pecat capital del país. És un pecat heretat. Els antics grecs s’envejaven furiosament – i els romans. L’altre poble creador de la civilització mediterrània, el jueu, ha sentit i sent enveja en termes tan acusats que per raons d’enveja aconseguiren grans triomfs i sofriren derrotes aclaparadores. Quan aquests pobles arribaren ací portant la civilització es trobaren (sospito) amb una població ínfima, ni envejada ni envejosa, fent una vida purament animal. Projectaren sobre el Mediterrani occidental algunes de les seves qualitats i gairebé tots els seus defectes. Civilitzaren. Des de llavors el mar Mediterrani, més afectat pels pobles de l’antiguitat, és el mar de l’enveja, de la bilis i del poc dormir pensant en la presència insuportable dels altres.”
Més endevant diu; “...Des d’Homer, la voluntat dels grecs de valor fou la d’èsser sempre els primers i de servir de guia als altres. Per arribar a dalt de tot no estalviaren pas les empentes ni les trompades ni els remolins frenètics de la voracitat.” “...El que ha creat la nostra civilització ha estat concebre la vida com una lluita, com l’obtenció d’una aspiració considerada superior, com una competència permanent per implantar una voluntat de domini personal, ciutadà o estatal.” “...Hem d’arribar a la conclusió, doncs, que si l’essència de la nostra vida és la lluita, el seu motor és l’enveja. Els antics creien que àdhuc els déus envejaven la prosperitat humana. El dia que no ens envegem és que serem tots iguals. És la difrència que hi ha amb els orientals, que els grecs menysprearen i anomenaren bàrbars.”
I així estem, encara, amb un matís anglosaxó, potser, sobretot pel que fa a la llengua. Es podria pensar que anem pel bon camí, que aquest no parar en l’escala civilitzada ens durà al confort més impressionant que hagi existit. Entenent com a confortabilitat l’esperança de vida, la comoditat en tots els aspectes de desplaçament, alimentació i habitabilitat. La fe en que aquesta enveja tingui la incidència adequada en els avensos tecnològics, i aquests ens redimeixin del “mal” fet al planeta.
No sé si vós, lector, hi estareu d’acord, però no ens queda més remei que tenir fe en la ciència, en els bits, les màquines de reciclatge. Ha d’haver un interés egoístic en la supervivència de l’espècie. La possible revolució de les consciències té el perill del sectarisme, l’aprofitament en benefici individual, l'allunyament de tan alts altruistes fins, i per tant gens profitòs. Perque en un món edificat sobre tan profund ciment (l’enveja), la desaparició de la persona és impossible, de fet es consideraria la fi de tot allò positiu d’aquestes latituds. Ens tornariem una colla d’èssers embolicats amb una túnica, conectats amb la divinitat, conscients de tot i un cos material que agonitzaria per fam, ja que qui treballaria?
Des de la guineueta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada