Els planetes ballen la seva òrbita sideral. Els cossos immensos s'atrauen i es repel·len, s'influeixen de maneres subtils. I presidint la dansa una estrella que els dona llum, un focus d'energia càlida. El cor del nostre sistema, el sol. Una força misteriosa que ha sorgit d'una gran explosió, diuen els "seguretas" de la veritat; els científics. Una energia que ens dona vida i que en el fons no ens aconseguim explicar.
Nosaltres respirem en una esfera envoltada d'aigua i gas, un cos que es mou a una velocitat supersònica dins el llençol de l'espai. Una dimensió que es deforma amb les masses immenses. O potser només som ones que entrem en ressonància. Ones que es freguen amb altres ones i pensem que ens percebem i no som més que moviments, emocions.
Els grecs no eren tontos i aquestes coses ja les tenien en conte, observaven l'entorn, miraven el cel i les estrelles i donaven nom a les constel·lacions. Feien analogia entre cel i terra, entre allò d'allà dalt i el aquí dins. I els hindús també.D'aquí és on sorgeix la maltractada astrologia. Si més no aquesta disciplina ajuda a veure'ns des de fora, ens fa veure que no tot depèn del nostre Jo, que en el nivell de la persona el fora és decisiu. I algú dirà que no fa falta veure on és Saturn per adonar-se de les limitacions que té un, però si que pot servir per a reflexionar sobre allò que ens passa.
És necessari a vegades allunyar-nos de nosaltres mateixos per a veure les coses amb més claredat. I una manera de fer-ho és sortint amb imaginació a l'espai sideral, flotar en l'infinitud de color negre amb puntets blancs i deixar-se emportar per les forces invisibles que hi intervenen. Trobar-se enmig del no-res, i percebre que som ínfims en comparació a allò que percebem, l'espai, el buit, el temps. Som granets de sorra en un desert infinit, i els problemes que ens creem no són absolutament res. De tant en tant veure's així pot provocar vertigen, és una manera de abstreure's de la bombolla on vivim.
La lluna, per als llunàtics com jo, aquests tipus d'èssers que no paren de dubtar i cometen els errors de principiant en totes les facetes de la vida, ens afecta de manera decisiva. Aquest mirall del sol, aquest satèl·lit de les marees, del pleniluni causant d'assessinats i suïcidis, el cos celeste més proper em destarota. Ens ho fa a tots.
Fa poc, parlant amb un mestre, em va descobrir que per l'horoscop hindú sóc cranc, una nova visió que encaixa bastant amb la realitat que està bé. Els hindús fan la carta amb 24 graus de diferència amb tots els planetes, a mi em surt Cranc ascendent Cranc. Un cranc amb la closca dura, que neda pel mar de sentiments com un Frankenstein. També se m'acudeix que en la part afectiva les coses em són molt difícils , l'apreci per persones i el desafecte. Més que un cranc sóc un centollo que es vol aprimar, de fet no em tinc gran afecte, no sé si això ho hauria de publicar encara que no tinc gaire pudor. Amb tot el que he escrit les darreres hores. Si no em crec res del que escric.
Des de la guineueta
Nosaltres respirem en una esfera envoltada d'aigua i gas, un cos que es mou a una velocitat supersònica dins el llençol de l'espai. Una dimensió que es deforma amb les masses immenses. O potser només som ones que entrem en ressonància. Ones que es freguen amb altres ones i pensem que ens percebem i no som més que moviments, emocions.
Els grecs no eren tontos i aquestes coses ja les tenien en conte, observaven l'entorn, miraven el cel i les estrelles i donaven nom a les constel·lacions. Feien analogia entre cel i terra, entre allò d'allà dalt i el aquí dins. I els hindús també.D'aquí és on sorgeix la maltractada astrologia. Si més no aquesta disciplina ajuda a veure'ns des de fora, ens fa veure que no tot depèn del nostre Jo, que en el nivell de la persona el fora és decisiu. I algú dirà que no fa falta veure on és Saturn per adonar-se de les limitacions que té un, però si que pot servir per a reflexionar sobre allò que ens passa.
És necessari a vegades allunyar-nos de nosaltres mateixos per a veure les coses amb més claredat. I una manera de fer-ho és sortint amb imaginació a l'espai sideral, flotar en l'infinitud de color negre amb puntets blancs i deixar-se emportar per les forces invisibles que hi intervenen. Trobar-se enmig del no-res, i percebre que som ínfims en comparació a allò que percebem, l'espai, el buit, el temps. Som granets de sorra en un desert infinit, i els problemes que ens creem no són absolutament res. De tant en tant veure's així pot provocar vertigen, és una manera de abstreure's de la bombolla on vivim.
La lluna, per als llunàtics com jo, aquests tipus d'èssers que no paren de dubtar i cometen els errors de principiant en totes les facetes de la vida, ens afecta de manera decisiva. Aquest mirall del sol, aquest satèl·lit de les marees, del pleniluni causant d'assessinats i suïcidis, el cos celeste més proper em destarota. Ens ho fa a tots.
Fa poc, parlant amb un mestre, em va descobrir que per l'horoscop hindú sóc cranc, una nova visió que encaixa bastant amb la realitat que està bé. Els hindús fan la carta amb 24 graus de diferència amb tots els planetes, a mi em surt Cranc ascendent Cranc. Un cranc amb la closca dura, que neda pel mar de sentiments com un Frankenstein. També se m'acudeix que en la part afectiva les coses em són molt difícils , l'apreci per persones i el desafecte. Més que un cranc sóc un centollo que es vol aprimar, de fet no em tinc gran afecte, no sé si això ho hauria de publicar encara que no tinc gaire pudor. Amb tot el que he escrit les darreres hores. Si no em crec res del que escric.
Des de la guineueta
2 comentaris:
El Frankenstein emocional. bon títol per un llibre d'auto-ajuda,no?
Ho deixo perque tampoc em crec.
Publica un comentari a l'entrada