diumenge, 6 de juliol del 2008

Perquè un bloc

Seguint un dels principis planians obrir un bloc seria deixar escrit tot allò que ens envolta, dir la veritat. Això intento dir per part meva. Descriure que li passa a un ésser humà del segle XXI. Ara és facilíssim publicar, fins i tot jo ho puc fer. El bloc és ideal per això. Si tothom fes el mateix deixariem un gran legat per la història.

D'on surt aquesta pulsió que fa explicar el que et passa? En Pla deia la "diabòlica mania d'escriure", d'explicar als demés el que veus i vius. I que tot allò que et succeïx és el mateix que a d'altra gent. El problema és fer-ho essent devot de la deessa bellesa. Tenir devoció per alguna cosa i genuflexionar-nos, veure que no som res i tot, a l'hora.

I sorgeix l'amor d'una manera incontrolada, i això passa. El cor es descontrola, amb la puta primavera, i el solstici, St. Joan, les fotos..... los ojos, que no ven.

Un bloc és un espai per dir parides i que algú et contesti que quanta mariconada, per explicar un viatge a alguna part, per posar cançons i vídeos. Per dir el mateix que les grans ments de l'època clàssica. Per explicar una fantasia que se'ns acudeix, per dir que hi ha un plataner enfront de casa meva i que fa més de vint anys que m'acompanya, una vida que batega, per inèrcia.



Hauria d'haver Gestalt per la seguretat social.

Des de la Guineueta

4 comentaris:

Guinauetenc ha dit...

Escriure un bloc té un punt de vanitat. És donar expressió a l'ego.

Guinauetenc ha dit...

Com diria Jodorowski, l'ego ha de fer quant menys pudor millor.

Superfucker ha dit...

Jo me l'explico més per l'inseguretat própia dels artistes,que busquen compartir amb l'altre les seves inquietuds, en un afany d'aconseguir agradar-se a si mateixos a través de l'aprobació d'aquells als quals va destinat el seu esforç de comunicació...qualsevol manifestació artística neix del conflicte personal, i la gent vanidosa està massa pagada de si mateixa com per necessitar compartir amb els altres res més enllà de la seva autosuficient satisfacció...els artistes mai m'han semblat vanidosos, a vegades ho semblen, cert, però sempre m'ha semblat una manera impostada d'amagar el seu aotomenyspreu...l'auténtic vanidós no sent la més mínima necessitat de catarsis amb el seu proïsme.

Guinauetenc ha dit...

Això d'artista també té el seu ego de divo, eh! Quant glamour i diners. Saber que hi ha ego està bé i que olori com una rosa com un puny.

Amics de pas