diumenge, 17 de febrer del 2008

Una de cine

Copio unes observacions que vaig fer sobre una pel·lícula "2001 space odissey", tot sigui en afany de polèmica. Ho faig en la llengua dels militars, per allò de la ganduleria de traduir-ho. La web on ho vaig publicar és un recomanable lloc per a piràtes amics dels clàssics cinematogràfics, l'original (amb altres faltes d'ortografia) és a la secció cineclub i més concretament al debat obert sobre "2001..."

"Intentaré argumentar por que NO me gusta .

En primer lugar decir que
Stanley Kubrick és un gran artista de cine pero no precisamente por haber dirigido este indigerible gazpacho de ideas (algunas buenas, todo sea dicho). Ya sé que esta opinión dejará la idea de mi inteligencia por los suelos, ya que és ir en contra de las opiniones sesudas de usuarios registrados a esta web (todas me merecen mi admiración por su perspicacia i sabiduría), y incluso en contra de los historiadores del cine que la colocan como una de las obras cumbre.
Bien, también he de decir que en cuanto a despotricar de "2001 odisea en el espacio" tampoco estoy solo, y me extraña que nadie haya alzado la voz hasta ahora.

Creo que una película ha de sugerir las ideas que quiere transmitir de una manera inteligible y clara. En esta peli se quiere decir mucho más de lo que se dice, y no soy el único que cree que el arte no ha de ser explicado, se explica por si mismo ( con esto también se puede iniciar un debate sobre si lo abstracto és arte) . Esta película no se entiende si no sabes lo que Kubrick queria expressar. Y si en lugar de Kubrick (genio por “Espartaco”,”Atraco perfecto”,”Senderos de Gloria”,”Barry Lyndon”,”La naranja mecánica” o “La chaqueta metálica”) lo hubiera hecho Michael Bay (director deleznable por cualquiera de sus bodrios) la odissea no seria más que un paseo por la comercialidad pseudo-intelectualoide.
La pelicula tiene ideas visuales muy buenas (en algo se nota que és Kubrick) como el inicio musical de “Así habló Zaratrustra” (de Richard Strauss) con el sol apareciendo detrás del planeta, o el giro de la nave espacial a ritmo de vals. Pero el final con ese viaje psicodélico en forma de túnel lumínico hecha para atrás, así como el ritmo narrativo, pesado pesado y pesado. Lo que quiere ser una reflexión sobre lo que és la vida, la evolución, la inteligencia… para mi se queda en una mezcla inconexa de intenciones no resueltas. A ver: yo veo el monolito y que carai me he de imaginar que és? Que mareo con el dichoso monolito! que si arquetipo, que si símbolo, que si Dios…ni Kubrick lo sabe, porque si tuviera una visión narrativa satisfactoria (con diálogo: que hablando la gente se entiende), la hubiera dado como en otros casos (final de “Atraco perfecto” por ejemplo). Y si quiere plantear dudas, que merecería mis más altos respetos, que las plantee nítidamente, sin dejar a medias al espectador. Para mi si plantea preguntas (que no sé si las plantea o da respuestas) que cierre el interrogante, que se vean las intenciones. Aquí és donde se me puede tildar de medio subnormal y analfabeto, persona a la que se le ha de dar todo masticado (vago), pero és que creo que me toman el pelo cuando no entiendo una cosa, y más cuando esa cosa és tenida por lo más summum de summum.
Cuando acabas de ver una película y has de leer las entrevistas del director para entenderla, mal asunto. Esta película és para seres excelsos, super-inteligentes, para super-hombres (que alguno dirá que está sugerido en la peli por que suena “Así habló Zaratrustra”), aquellos que entienden al creador de creadores en su obra reservada.

En lo único que tendría un pase (pero no como obra maestra según mi opinión) seria como experimento musico-visual, dejando la filosofía y el sentido de la vida para lo explícito.

Por cierto, que final de vida cinematográfica más poco agraciada ha tenido Stanley, “Eyes wide shut” no vale el precio de la entrada."

Aquí teniu una web amb un intent d'explicació de la peli, la gent s'ho curra.
Des de la guineueta.

dilluns, 11 de febrer del 2008

La Guineueta (I)

La barriada que du el nom del títol d’aquesta entrada es situa al voltant d’un parc anomenat també així. Un parc en pendent situat a la vessant litoral de Collserola, més concretament a les escorrialles del sistema muntanyós, entre Canyelles i Torre Baró. És un parc de forma allargada on l’amplada té quatre o cinc vegades menys distància que la longitud. Queda delimitat en la part superior per la Via Favència (carrer que forma el lateral de la ronda de dalt), per la inferior la plaça Lluchmajor, el costat nord pel carrer Artesania i pel sud el carrer Castor.

Dins el recinte hi ha diferents espais dedicats a diferents activitats. Un institut (antic FP i ara cicles de formació), l’ escola de primària Oriol Martorell (pionera en la coordinació de l’ensenyament musical i el reglat, el va venir a inaugurar Yehudi Menuhin, aquí toca), un camp de futbol i una pista de patinatge.

La vegetació que conté no arriba mai a ser frondosa, forma espais on els arbres a vegades toquen les seves copes, espais amb bancs i taules per fer partides de cartes o escacs, on els ancians van a passar-hi l’estona. Hi ha varietat arbòria sense arribar a tenir els petits cartells amb la indicació de l’espècie, tipus museu botànic. Des de la palmera al pi negre, passant per l’elegant xiprer.

En la part més elevada hi ha l’institut el terreny del qual amb la paret limita. En la inferior hi ha les dues portes més grans que desenboquen a la plaça Lluchmajor. En la part central, junt a l’escola musicalitzada, hi ha una esplanada on els dies triats es fan diferents activitats (sevillanes, munyeires o sardanes) i d’ordinari els nens juguen al futbol i les mares seuen i xerren fins a l’hora d’anar a menjar. A continuació, seguint el pendent, hi ha un estany artificial, en la part superior del qual hi ha una petita pendent pronunciada, una espècie de paret folrada de gespa, on dalt hi ha l’esplanada abans esmentada, i en la part més acostada al punt més baix, hi ha un gran espai d’herba suficient com per muntar-hi una haima els dies de festes municipals dedicades a la multiculturalitat, i tenir una obra escultòrica figurativa que vol ser una guineu, la petita bestiola que posa el nom a la barriada. Un tros de ferro pintat de gris que sembla més un monstre imaginari que l’asèptic animaló triat per anomenar aquest racó de planeta. L’estany és d’ús lúdic, de poca fondària, i a l’estiu i hi ha pares que deixen que les criatures es refrigerin a les seves aigües.

Els camins que recorren el parc són delimitats per un pedrís que no aixeca més de cinc centímetres de terra, una frontera que conté la gespa del parc. I per on es camina és un asfalt de color vermell que amb el pas del temps ha passat a ser rosa. Sobre aquest contrast cromàtic es va sentir una teoria psicològica que els amables governants de la ciutat van abocar sense por al ridícul, fa ben pocs anys, quan van justificar el model de reforma dels carrers circumdants dient que el color vermell i el verd formen un conjunt que produeix tranquil·litat. Suposo que el color dels camins del parc van ser triats segons aquest criteri, encara que no sé si quan el van fer, als anys 70, tota aquesta justificació psicològica es va tenir en conte.

Una part d’aquest parc es veu des del balcó de ca meva, és per això que tracto de descriure-la.

Per cert, una altra frasseseta de’n Pep de Llofriu; “És més fàcil opinar que descriure”.

Des de la guineueta.


dijous, 7 de febrer del 2008

Nit de Jazz


Una copa, bons amics i bona musica. Encara no fa dos setmanes varem poder gaudir d'aquesta fantàstica nit a la Nova Jazz Cava de Terrassa. D'aqui uns dies podrem tornar a gaudir de moltes nits com aquesta al 27 Festival de Jazz de Terrassa. Espero que sigui també amb bona musica, bons amics i com no, una bona copa (potser de Cacique...).

El 9 de març es pot optar pel Pícnic Jazz, per als poc nocturns. Suposo que es tracta de saber triar l'opció mes adequada.

Des de Terrassa.

dimecres, 6 de febrer del 2008

Egregor

M'ha costat escriure aquest nou post. La veritat és que la falta de comentaris em destrempava. Després de tres llaunes de cervesa escric el següent:

La paraula que du per títol aquesta entrada prové de les ciències ocultes o ocultisme. Al google apareix això de part dels masons i està definit amb correcció allò que indico, sobretot la segona part, després del punt i seguit.

Si ens fixem amb els egregors del Barça i Madrid podrem extreure alguna conclusió, paral·lelismes i algun 1, "x" o 2 en la quiniela.

Des de la guineueta

divendres, 1 de febrer del 2008

Erecció pública


Des de Terrassa

dijous, 31 de gener del 2008

divendres, 18 de gener del 2008

Punts de trobada


No se que tenen aquestes antigues i antiestètiques façanes que m’atrauen tant. M’agraden aquestes “borles” de ceràmica blanca que subjecten els cables. Avui he passat per davant d’aquesta i no he pogut resistir-me a retratar-la.

Des de Terrassa.

La pissara de suro

En aquestes últimes setmanes fruit de la casualitat he vist una serie de televisió i dues pel·lícules que tractaven del mateix. La descripció de la màfia, dels gàngsters, de l'absència absoluta d'un mínim respecte per la vida. La serie és "The wire" amb 50 episodis de quasi be una hora; Baltimore, ciutat degradada, amb el seu Sant Cosme particular, negrets venent droga, vida des-estructurada, policies alcohòlics , polítics corruptes. Les dues pel·lícules; "American Gangster" i "Promeses de l'est". En la primera l'ascensió d'un mafiós negre durant la guerra del Vietnam i l'altra infiltració d'un poli dins la màfia russa.
De totes tres el comú denominador és la guerra entre policies i delinqüents, els assassinats per revenja, les lleis de l'hampa, tatuatges com a símbol d'ascensió jeràrquica, corrupció política, i en dos de elles es veu la pissarra de suro. A "The wire" i "American gangster" hi ha el lloc on es pengen les fotografies dels capos amb els seus ajudants, posades de forma triangular, amb el cap a dalt de tot i els altres posats a sota. A "Promeses de l'est" la pissarra no apareix però ens la podem imaginar dins la comissaria que Cronenberg no ens mostra. Un lloc de color marró que ordena, amb les seves xinxetes i trossos de paper amb el nom del subjecte. Un objecte que pel que sembla té utilitat, que ajuda a ordenar el objectius i tenir-los presents, que presideixen la sala on es col·loca. Jimmy Mcnultty i Russell Crowe el miren i remiren.
Molta gent utilitzem aquest estri a casa nostra, un simple tros de suro aplanat on es poden penjar diferents objectes, principalment fotografies. Un element d'utilitat decorativa i a la vegada d'utilitat organitzativa econòmica.

Des de la guineueta

dijous, 17 de gener del 2008

Rijkaard al carrer ja

Ara que les coses van mig bé en referència a la frivolitat futbolística, recordaria que malgrat la cosa pinti bé, l’any que ve ha d’haver barca nova.

Li tinc gran simpatia a aquest personatge vingut d'Holanda. És un èsser excepcional, però se li ha acabat el crèdit. Li tinc simpatia perquè no tindrem un entrenador que es dugui tan bé amb la premsa (el gran enemic del Barça), i sàpiga fer pujar els joves al primer equip. D'això últim a vegades penso que és l'ascendència nacional, a Holanda tenen molta mà en tractar amb els joves.

El crèdit s'ha acabat perquè no té la mà ferma i és lent traient la seva autoritat. Li falla la mala llet, imprescindible en un equip ple d'egos engreixats amb mil·lions . També es diu que Ten Cate era el seu contrapunt i amb la seva marxa tot s'ha desinflat. Frank va ser perfecte pel principi de projecte, llàstima que hagi donat només dos anys bons.

I en això critico la directiva, en no saber veure la direcció que pren la nau i redreçar-la a temps. A més de l'absurda lluita d'egos que es va produïr el segon any, entre Sandro i Laporta. Les dues coses provocades per la merda que envolta el club. La sobredimensió de tot; si ara faig fora a Rijkaard, què dirà la premsa? Si Sandro és el que ha fitxat a caipirinho , la medalla és per ell, i jo que?. Marca algú un gol bonic i sembla que el món es focalitzi a les Corts. I jo parlant d'aquestes coses -- sóc contradictori, ho sé, que faig escrivint sobre això?

Faria falta un Mourinho sense tan mala relació amb els media. Ho dic perquè Xose no dura dos "telediarios" a Can Barça. Ara, les rodes de premsa serien guerres obertes només comparables a les de Van Gaal (quanta raó tenia amb allò del "siempre nejatifo, nunca positifo").

De Txiqui aquest any no hi ha queixa, encara que el típic culer sempre envejarà el càrrec i el criticarà sense pietat.


Des de la guineueta.

dissabte, 12 de gener del 2008

Agradabilitat

Ens (jo i tots els meus altres jos) agrada estar amb un peu a cada cantó de l’abisme, de l’existència. Un en el núvols del misticisme del vedanta, de la llunyana Índia, amb el seu exèrcit de “homeless”, la societat de la pobresa, l’absència total del confort, la felicitat indefinida. I l’altre en el cientifisme del pecat (original?) occidental (l’enveja); el zapping, el sofà, el cotxe, el supermercat, el banc. Ens agradaria dir que pertanyem a tots dos móns però un té el pes que provoca l’absència d’esforç, el d’aquí. Hom podria dir que a occident hem arribat al cim del desenvolupament humà i un altre hom ( o don, tant dóna) dirà que en la superfície de la realitat, que no som només allò que empíricament percebem. O si?


Sentim simpatia per l’equilibri entre l’ordre i el caos, per l’odi a allò tolerat. Veiem que té raó aquell amb el qual dissentim, i malgrat això no veiem la llum, no quedem tranquils en les suposades aigües del sentit comú. Els dos cantons de la moneda tenen el seu pes argumental, la seva gràcia vertadera. I ens diem que de llum només n’hi ha una, de taula on es repenja aquest ordinador només n’hi ha una, la veritat existeix, n’hi ha una. JO encara no l’he descobert. (sóc ambiciós, massa, ho sé).

Des de la guineueta.

dimecres, 9 de gener del 2008

dimarts, 8 de gener del 2008

Pecats

En un dels grans (tant per volum – un “totxo”- com per qualitat) llibres de Josep Pla, més concretament el titulat “Humor, candor”, número 24 de l’obra completa, trobem que des de la pàgina 443 fins a la 448 ens parla dels pecats capitals. De la reflexió que en fa n’he extret els següents fragments.

De l’estalvi , valor altament positiu, en diu (en boca del senyor Moragues de “la Caixa”); “—En l’estalvi, és clar, hi ha un fons d’avarícia. Però, si l’avarícia és un pecat d’egoisme, l’estalvi, si vosté vol, és l’avarícia productiva.”

Però el que em cridà més l’atenció fou el moment en que parla d’aquest altre:

“L’enveja és el pecat capital del país. És un pecat heretat. Els antics grecs s’envejaven furiosament – i els romans. L’altre poble creador de la civilització mediterrània, el jueu, ha sentit i sent enveja en termes tan acusats que per raons d’enveja aconseguiren grans triomfs i sofriren derrotes aclaparadores. Quan aquests pobles arribaren ací portant la civilització es trobaren (sospito) amb una població ínfima, ni envejada ni envejosa, fent una vida purament animal. Projectaren sobre el Mediterrani occidental algunes de les seves qualitats i gairebé tots els seus defectes. Civilitzaren. Des de llavors el mar Mediterrani, més afectat pels pobles de l’antiguitat, és el mar de l’enveja, de la bilis i del poc dormir pensant en la presència insuportable dels altres.”

Més endevant diu; “...Des d’Homer, la voluntat dels grecs de valor fou la d’èsser sempre els primers i de servir de guia als altres. Per arribar a dalt de tot no estalviaren pas les empentes ni les trompades ni els remolins frenètics de la voracitat.” “...El que ha creat la nostra civilització ha estat concebre la vida com una lluita, com l’obtenció d’una aspiració considerada superior, com una competència permanent per implantar una voluntat de domini personal, ciutadà o estatal.” “...Hem d’arribar a la conclusió, doncs, que si l’essència de la nostra vida és la lluita, el seu motor és l’enveja. Els antics creien que àdhuc els déus envejaven la prosperitat humana. El dia que no ens envegem és que serem tots iguals. És la difrència que hi ha amb els orientals, que els grecs menysprearen i anomenaren bàrbars.”

I així estem, encara, amb un matís anglosaxó, potser, sobretot pel que fa a la llengua. Es podria pensar que anem pel bon camí, que aquest no parar en l’escala civilitzada ens durà al confort més impressionant que hagi existit. Entenent com a confortabilitat l’esperança de vida, la comoditat en tots els aspectes de desplaçament, alimentació i habitabilitat. La fe en que aquesta enveja tingui la incidència adequada en els avensos tecnològics, i aquests ens redimeixin del “mal” fet al planeta.

No sé si vós, lector, hi estareu d’acord, però no ens queda més remei que tenir fe en la ciència, en els bits, les màquines de reciclatge. Ha d’haver un interés egoístic en la supervivència de l’espècie. La possible revolució de les consciències té el perill del sectarisme, l’aprofitament en benefici individual, l'allunyament de tan alts altruistes fins, i per tant gens profitòs. Perque en un món edificat sobre tan profund ciment (l’enveja), la desaparició de la persona és impossible, de fet es consideraria la fi de tot allò positiu d’aquestes latituds. Ens tornariem una colla d’èssers embolicats amb una túnica, conectats amb la divinitat, conscients de tot i un cos material que agonitzaria per fam, ja que qui treballaria?

Des de la guineueta

dijous, 3 de gener del 2008

L’ús del jo

Es veu que l’ús de la primera persona del singular és incorregible. A través d’aquesta pràctica el cavall desbocat triomfa, l’ego. És un pecador insomne en aquest sentit, ni quan som al llit deixa de fer-nos la guitza. Ni quan escriu aquestes línies, ni quan es dóna compte que utilitza “guitza” per semblar més culte, ni quan recorda certes coses del passat, massa llargues per explicar ara, potser en un altre moment. Ni quan té una por atroç dels seus pensaments, ni de l’odi que a estones sent, tot a pesar de la cita de la pàgina on escriu, de Stendhal i tota la càrrega de falsa erudició que comporta. Ni a pesar de compartir el bloc.

Té a veure amb el tema de la careta, de la persona, del qui hi ha darrera, del Jnani yoga, de tu, els ells, els nosaltres i jo.


Des de l'univers inabastable.

dimecres, 2 de gener del 2008

Ara ja puc dir-te "Silvi".

L'altre dia un amic va enviar-me aquest vídeo per correu electrònic.

No podia creure que aquest personatge sigui el mateix que el de la foto de baix. Però que puc esperar del ex-cap de les Mama Chicho? Potser no es tan fort com sembla, no?

Ciao Silvi!

Des de Terrassa.

Aprendre idiomes

Hi ha una hora del dia en la qual m'agrada repassar els blocs d'altra gent, de molt diversa procedència. Hi ha fílies i fòbies en els seus escrits, no m'enganxo al seu tot sinó a una part. D'aquest m'agrada la seva devoció a Pla, d'aquest la polèmica, d'aquest altre el fons de veritat econòmica que deu tenir, d'aquest el sentit de l'humor i l'amor al cine, d'aquest la passió pel futbol, d'aquest la veritat occidental i la inspiració de l'edició d' aquest bloc (el fons a "topos" us sona una mica?). Però els que m'agradaria gaudir són aquest i aquest. Els puc intuir, els puc entreveure, però es necessita un esforç suplementari.

Saber idiomes és fantàstic, una cura d'humilitat oceànica i riquesa sense procedència militar. Dels militars es podrà tirar-me en cara que són els garants de la "nostra" seguretat, de la no invasió dels nazis de torn, el mal necessàri. La natura humana té aquestes coses.

Des de la guineueta.

Amics de pas