Futbol: des de la vergonya

Escric aquestes linies quan encara no ha acabat el puto-betis Barça. S'ha perdut un partit que es guanyava per 2 a zero.

Aquesta tarda he vist el Bolton-Arsenal, amb aquest últim perdent dos a zero també i remontant el partit amb deu. L'Arsenal és un equip amb esperit, el Barça no. La culpa es pot dividir, potser masses multimilionaris amb títols, potser un entrenador que no entrena, potser... jo que sé, però fem pena. Com pot ser que amb els noms que es passegen per can Barça es fagi aquest ridícul. On estan les ganes de guanyar?

En un altre post ja vaig dir que el primer de la llista és en Frankie, sens cap mena de dubte. És un entrenador per anar de menys a més, per a mantenir no. Necessitem com a aigua de Maig un nou entrenador amb els collons ben posats i tregui petroli d'on no n'hi ha. Però algú pensa que no aniriem primers amb aquesta plantilla si Capello o Mourinho o Scolari entrenessin al Barça. Vivim massa del passat, no s'obren els ulls quan l'any anterior ja va ser un fiasco garrafal. S'ha fitxat bé, però l'error es deixar el manso que no entrena, perque el Barça és un equip mal entrenat, des de molts punts de vista; no es planteja la tàctica, la posició dels jugadors és nefasta, no s'assaja res, la forma física és lamentable, avui no s'han fet be els canvis (i és una cosa que usualment Rijkaard fa malament), com se li acudeix treure a Bojan? Com ja vaig dir, al rínxols se li ha acabat el crèdit , JA!

Des de la guineueta

Alls

Originalment, aquesta fotografia no va sortir com jo hagués volgut, així que en lloc d’esborrar-la vaig tirar de Photoshop a veure que sortia. Finalment, el resultat m’agrada mes que no pas el que imaginava en el moment de la foto.

Des de Terrassa

Cap cap.

Des de Terrassa.

Un dia, dos pomes, dos colors.

Des de Terrassa

Recomanacions (II)

Voldria parlar sobre un fenòmen que ens ha passat a tots alguna vegada. És quan diem a algú que un llibre, pel·lícula, serie, exposició o qualsevol altra cosa que ens agrada. Quan expresem aquesta fascinació implícitament la recomanem, i en el fons de la nostra consciència esperem que aquella altra persona en un futur, a ser possible proper, ho corrobori. Aquest blog (m'inclino més per l'anglicisme "blog" que pel institucional "bloc", per allò de la "Verinosa llengua") no deixa de ser un aparador d'aquest tipus de vanitat. Des del barri de la guineu he parlat molt bé de les series "Soprano" i "Wire", amb l'entusisme del frikisme que s'ha empassat sis temporades seguides dels de Gandolfini (escric aquest cognom perque la feina d'aquest actor és impressionant). Però la recomanació no deixa de ser una exposició del meu ego per a que l'espolsin, per a que li fagin la gara-gara, per a què algú tingui un blanc perfecte per burxar en el meu amor propi. Recomanar no deixa de ser un episodi més del pecat d'egoisme, per això escric això. Per intentar d'una manera encara més egoista de sortir de la meva auto-acusació, per donar senyal que me n'adono. I malgrat tot no quedar satisfet.

La recomanació és un fet que altera la percepció posterior d'allò recomanat. No es llegeix o es veu amb la mateixa intensitat, es parteix des d'un altre nivell d'expectatives. Si algú ens diu que és bona o és dolenta podem optar per la via d'anar en contra d'aquell que ens recomana, podem arribar a canviar la nostra percepció per la relació emocional que en aquell moment podem tenir amb aquella persona. Algú podrà pensar que pot fer la dissociació amb facilitat, m'ho crec, hi ha gent amb una capacitat d' objectivitat abismal, molta d'altra no, com jo.

Des de la guineueta

Audiència interactiva.

Es difícil saber l’opinió de la gent (audiència) que passa per aquí sobre el contingut del bloc (o blog). Una de les eines que ofereix aquest mitjà es la inserció de comentaris específics a cada un dels continguts o post, eina que sembla provocar una gran mandra en el seu ús. Ho entenc.

Potser es que cal dedicar un temps massa valuós en pensar i escriure el que ens passa pel cap abans de tancar el nostre navegador, o fer zapping per un altre web, o visitar el nostre webmail per veure quin es el nou power point amb fotos increïbles (poc creïbles) que ens acaben d’enviar.

Per aquets, els del poc temps, us recomano un web dedicat l’estalvi de minuts en altres futileses de la vida diària o a calcular el temps que dediquem en tota la vida a les nostres activitats cotidianes.

Des de Terrassa

Recomanacions

Supermanente m’ha recomanat, mitjançant un comentari, el bloc de literatura d’un amic seu. L’últim post publicat, dedicat a les primeres línies dels bons llibres, m’ha recordat un web que he descobert recentment, però dedicat en aquest cas als títols de crèdit en el cinema.

Desgraciadament, uns inicis ben poc aclaridors de com continuarà la pel·lícula.

Des de Terrassa.

Aperitiu

De tant en tant, una trobada en algun punt neutral fora de la xarxa. En aquest cas, i per no deixar del tot el vincle amb el llenguatge del web, va ser un “Aperitiu 2.0”. A la dreta, el triat des de la Guineueta. El de l'esquerra, el triat des de Terrassa.

Des de Terrassa

Una crítica amb criteri

Per mi per aquí van els tiros en la crítica d'una peli. Breu, concís i tenint en compte l'altra cara de la moneda.

Des de la guineueta.

La intoxicació

La normalitat, la puresa, l'estat inviolable de l'organisme de l'espècie homo sempre ha estat alterat. Les plantes, aquestes amigues del món clorofíl·lic, sempre han estat presents al llarg del temps. La camamilla, til·la, menta, té, cafè, poliol, farigola, maria lluïsa, blat, civada, coca, cànem, estramoni, ortiga, julivert, romer, raïm, tabac i moltes que aquesta ment incomparable amb d'altres de la xarxa no arriba a recordar. La funció màgica que han dut a terme en la cura d'enfermetats, el poder que exerceixen sobre la massa animal, governada per ocults poders.
No acabo el sintagma ja que en la intoxicació està el secret, fins a quin punt l'aliment deixa de ser nutrició i comença a ser curació, joc o entreteniment, i el malèfic vici, el cristià pecat.
Aquí és on entra la cultura, aquest bagatge social, aquesta manera de desxifrar el bé del mal. La manera de posar la frontera entre allò que beneficia i perjudica, i unit a això les lleis que regulen la llibertat. La manera de donar diferents respostes a les mateixes necessitats.Fins a quin punt es permet que el que produeix (el treballador) modifiqui el seu estat orgànic, o sigui s'intoxiqui? Hi ha, crec, un nivell de tolerància. Diguem que les ments ben pensants no deixen que el joc amb substàncies sigui ilimitat. I aquí és on la lógica no existeix i la cultura té el seu pes. El tabac i l'alcohol si, les altres només per a curar, o per engreixar les butxaques del mercat negre. Això últim crec que deu tenir un pes immens. Com tampoc hi ha cap lógica en posar el limit de velocitat a 120 km/h i deixar vendre cotxes que poden duplicar aquesta velocitat.

I després hi ha les intoxicacions d'altres tipus, els pensaments, els excessos de menjar, la informació, la tele, l'aire d'una gran ciutat. Tot un seguit d'elements que ens envolten i modifiquen l'estat sa del nostre ésser. Són signes d'allò que som col·lectivament i a la vegada el residu destil·lat de cada individu. He llegit que podria ser que la intel·ligència humana hagués sigut provocada per l'intoxicació d'alguna substància ingerida per l'esglaó perdut. Com si la intel·ligència fos la ressaca d'un viatge psicodèlic. No és la més plausible, ho sé, però indica fins a quin punt la ingestió de drogues pot haber sigut important.

Des de la guineueta

Las series

Para demostrar la amistad entre lenguas hermanas como son el español y el catalán, escribo en la lengua de Cortazar. No porque más gente me pueda leer, que ya es poca, ni por el acojone militar, sino para demostrar que la real me es simpática.

Dicen que el talento en explicar historias se está trasvasando a la
televisión, sobretodo en la nación más rica, los USA. Seria el cambio de acera
holiwoodiense, de los estudios de cine a los de tele. Ahí existe un reducto con mucho dinero llamado HBO. Un canal de pago en el que se localizan unas mentes excepcionales. Lo digo, antes que nada, por dos fenómenos singulares; “Los Soprano” y “The wire”. Gracias a la mafia esta cadena ha producido dos productos que nos acercan a una realidad que aunque sea ficticia no se presenta alejada de lo verosímil.

Esa presentación con la nieve catódica i las tres letras, los acrónimos de no sé qué. Después una presentación mediocre, en las dos series no hay ningún trabajo de producción en esta línea. Y el manjar de dioses. De las dos destaco el apellido cantor, por la calidad en la definición de personajes. Que enormes son los Paulie, Chris, Pussy, y demás, que bien definidos estética y psicológicamente. Unen la faceta cinematográfica con la cotidiana, con una proximidad nunca alcanzada. Hay un punto óptimo de humor nunca visto, que no interfiere en la concepción de hijodeputismo de los gangters. En esto lleva ventaja a “The wire”, el humor y las referencias a Coppola, Scorsese o De Palma. Mcnulty (prota de “The wire”) no tiene esa épica y romanticismo, y alguien precisamente por esta razón lo puede preferir. Personalmente gozo con las dos, pero esos guiños que los cantores hacen a pelis que me gustan con devoción; “Scarface”, “Carlito’s way”, “Public enemy”, los “Padrino”…me hacen decantar por los de Gandolfini. Es la raíz católica ineludible que tengo y con ello lo de la mitomanía, que no es más que la devoción a los santos.

Desgraciadamente los de la escucha acaban con la quinta temporada. Después de la oceánica labor de confeccionar el más largo casting de serie coral, con sus innumerables apegos a lo real, a la elección de Baltimore como ciudad dejada de la mano de dios, a los esfuerzos más titánicos de lo veraz. Los negros con su organización criminal, el racismo, el puerto, las trifulcas políticas con su corrupción, la prensa, el Robin Hood negro y egoísta (Omar, qué personaje!!!), los niños de la calle en los USA, la educación (la cara visible de las aulas), la falta de dinero para la policía (en el país más rico del mundo). “The wire” es la ensalada televisiva más deprimente que se ha hecho de lo que se vive en occidente. Porque los patios o esquinas de Baltimore no dejan de ser las “minas” y “San Cosme” barceloneses y suburbios de otras ciudades primer-mundistas. Refleja el lado oscuro del mundo liberal, del estado de derecho y sus banqueros.

De las dos me quedo con la voz masculina aguda, aunque la visión poliédrica de la ciudad escondida de los grandes noticiarios me subyuga ( he llegado a pensar que tanta verdad me jodia).

Es lo que tiene estar bajo la influencia del santoral.

Des de la guineueta

A les portes de l'infern.

Portes cap a la foscor. Potser aquí trobaràs el que busques amb mes claredat.

Des de Terrassa.

Una de cine

Copio unes observacions que vaig fer sobre una pel·lícula "2001 space odissey", tot sigui en afany de polèmica. Ho faig en la llengua dels militars, per allò de la ganduleria de traduir-ho. La web on ho vaig publicar és un recomanable lloc per a piràtes amics dels clàssics cinematogràfics, l'original (amb altres faltes d'ortografia) és a la secció cineclub i més concretament al debat obert sobre "2001..."

"Intentaré argumentar por que NO me gusta .
En primer lugar decir que Stanley Kubrick és un gran artista de cine pero no precisamente por haber dirigido este indigerible gazpacho de ideas (algunas buenas, todo sea dicho). Ya sé que esta opinión dejará la idea de mi inteligencia por los suelos, ya que és ir en contra de las opiniones sesudas de usuarios registrados a esta web (todas me merecen mi admiración por su perspicacia i sabiduría), y incluso en contra de los historiadores del cine que la colocan como una de las obras cumbre.
Bien, también he de decir que en cuanto a despotricar de "2001 odisea en el espacio" tampoco estoy solo, y me extraña que nadie haya alzado la voz hasta ahora.

Creo que una película ha de sugerir las ideas que quiere transmitir de una manera inteligible y clara. En esta peli se quiere decir mucho más de lo que se dice, y no soy el único que cree que el arte no ha de ser explicado, se explica por si mismo ( con esto también se puede iniciar un debate sobre si lo abstracto és arte) . Esta película no se entiende si no sabes lo que Kubrick queria expressar. Y si en lugar de Kubrick (genio por “Espartaco”,”Atraco perfecto”,”Senderos de Gloria”,”Barry Lyndon”,”La naranja mecánica” o “La chaqueta metálica”) lo hubiera hecho Michael Bay (director deleznable por cualquiera de sus bodrios) la odissea no seria más que un paseo por la comercialidad pseudo-intelectualoide.
La pelicula tiene ideas visuales muy buenas (en algo se nota que és Kubrick) como el inicio musical de “Así habló Zaratrustra” (de Richard Strauss) con el sol apareciendo detrás del planeta, o el giro de la nave espacial a ritmo de vals. Pero el final con ese viaje psicodélico en forma de túnel lumínico hecha para atrás, así como el ritmo narrativo, pesado pesado y pesado. Lo que quiere ser una reflexión sobre lo que és la vida, la evolución, la inteligencia… para mi se queda en una mezcla inconexa de intenciones no resueltas. A ver: yo veo el monolito y que carai me he de imaginar que és? Que mareo con el dichoso monolito! que si arquetipo, que si símbolo, que si Dios…ni Kubrick lo sabe, porque si tuviera una visión narrativa satisfactoria (con diálogo: que hablando la gente se entiende), la hubiera dado como en otros casos (final de “Atraco perfecto” por ejemplo). Y si quiere plantear dudas, que merecería mis más altos respetos, que las plantee nítidamente, sin dejar a medias al espectador. Para mi si plantea preguntas (que no sé si las plantea o da respuestas) que cierre el interrogante, que se vean las intenciones. Aquí és donde se me puede tildar de medio subnormal y analfabeto, persona a la que se le ha de dar todo masticado (vago), pero és que creo que me toman el pelo cuando no entiendo una cosa, y más cuando esa cosa és tenida por lo más summum de summum.
Cuando acabas de ver una película y has de leer las entrevistas del director para entenderla, mal asunto. Esta película és para seres excelsos, super-inteligentes, para super-hombres (que alguno dirá que está sugerido en la peli por que suena “Así habló Zaratrustra”), aquellos que entienden al creador de creadores en su obra reservada.

En lo único que tendría un pase (pero no como obra maestra según mi opinión) seria como experimento musico-visual, dejando la filosofía y el sentido de la vida para lo explícito.

Por cierto, que final de vida cinematográfica más poco agraciada ha tenido Stanley, “Eyes wide shut” no vale el precio de la entrada."

Aquí teniu una web amb un intent d'explicació de la peli, la gent s'ho curra.
Des de la guineueta.

La Guineueta (I)

La barriada que du el nom del títol d’aquesta entrada es situa al voltant d’un parc anomenat també així. Un parc en pendent situat a la vessant litoral de Collserola, més concretament a les escorrialles del sistema muntanyós, entre Canyelles i Torre Baró. És un parc de forma allargada on l’amplada té quatre o cinc vegades menys distància que la longitud. Queda delimitat en la part superior per la Via Favència (carrer que forma el lateral de la ronda de dalt), per la inferior la plaça Lluchmajor, el costat nord pel carrer Artesania i pel sud el carrer Castor.

Dins el recinte hi ha diferents espais dedicats a diferents activitats. Un institut (antic FP i ara cicles de formació), l’ escola de primària Oriol Martorell (pionera en la coordinació de l’ensenyament musical i el reglat, el va venir a inaugurar Yehudi Menuhin, aquí toca), un camp de futbol i una pista de patinatge.

La vegetació que conté no arriba mai a ser frondosa, forma espais on els arbres a vegades toquen les seves copes, espais amb bancs i taules per fer partides de cartes o escacs, on els ancians van a passar-hi l’estona. Hi ha varietat arbòria sense arribar a tenir els petits cartells amb la indicació de l’espècie, tipus museu botànic. Des de la palmera al pi negre, passant per l’elegant xiprer.

En la part més elevada hi ha l’institut el terreny del qual amb la paret limita. En la inferior hi ha les dues portes més grans que desenboquen a la plaça Lluchmajor. En la part central, junt a l’escola musicalitzada, hi ha una esplanada on els dies triats es fan diferents activitats (sevillanes, munyeires o sardanes) i d’ordinari els nens juguen al futbol i les mares seuen i xerren fins a l’hora d’anar a menjar. A continuació, seguint el pendent, hi ha un estany artificial, en la part superior del qual hi ha una petita pendent pronunciada, una espècie de paret folrada de gespa, on dalt hi ha l’esplanada abans esmentada, i en la part més acostada al punt més baix, hi ha un gran espai d’herba suficient com per muntar-hi una haima els dies de festes municipals dedicades a la multiculturalitat, i tenir una obra escultòrica figurativa que vol ser una guineu, la petita bestiola que posa el nom a la barriada. Un tros de ferro pintat de gris que sembla més un monstre imaginari que l’asèptic animaló triat per anomenar aquest racó de planeta. L’estany és d’ús lúdic, de poca fondària, i a l’estiu i hi ha pares que deixen que les criatures es refrigerin a les seves aigües.

Els camins que recorren el parc són delimitats per un pedrís que no aixeca més de cinc centímetres de terra, una frontera que conté la gespa del parc. I per on es camina és un asfalt de color vermell que amb el pas del temps ha passat a ser rosa. Sobre aquest contrast cromàtic es va sentir una teoria psicològica que els amables governants de la ciutat van abocar sense por al ridícul, fa ben pocs anys, quan van justificar el model de reforma dels carrers circumdants dient que el color vermell i el verd formen un conjunt que produeix tranquil·litat. Suposo que el color dels camins del parc van ser triats segons aquest criteri, encara que no sé si quan el van fer, als anys 70, tota aquesta justificació psicològica es va tenir en conte.

Una part d’aquest parc es veu des del balcó de ca meva, és per això que tracto de descriure-la.

Per cert, una altra frasseseta de’n Pep de Llofriu; “És més fàcil opinar que descriure”.

Des de la guineueta.

Nit de Jazz

Una copa, bons amics i bona musica. Encara no fa dos setmanes varem poder gaudir d'aquesta fantàstica nit a la Nova Jazz Cava de Terrassa. D'aqui uns dies podrem tornar a gaudir de moltes nits com aquesta al 27 Festival de Jazz de Terrassa. Espero que sigui també amb bona musica, bons amics i com no, una bona copa (potser de Cacique...).

El 9 de març es pot optar pel Pícnic Jazz, per als poc nocturns. Suposo que es tracta de saber triar l'opció mes adequada.

Des de Terrassa.