Atenció, obra d'art.

Des de Terrassa

Punts de trobada

No se que tenen aquestes antigues i antiestètiques façanes que m’atrauen tant. M’agraden aquestes “borles” de ceràmica blanca que subjecten els cables. Avui he passat per davant d’aquesta i no he pogut resistir-me a retratar-la.

Des de Terrassa.

La pissara de suro

En aquestes últimes setmanes fruit de la casualitat he vist una serie de televisió i dues pel·lícules que tractaven del mateix. La descripció de la màfia, dels gàngsters, de l'absència absoluta d'un mínim respecte per la vida. La serie és "The wire" amb 50 episodis de quasi be una hora; Baltimore, ciutat degradada, amb el seu Sant Cosme particular, negrets venent droga, vida des-estructurada, policies alcohòlics , polítics corruptes. Les dues pel·lícules; "American Gangster" i "Promeses de l'est". En la primera l'ascensió d'un mafiós negre durant la guerra del Vietnam i l'altra infiltració d'un poli dins la màfia russa.
De totes tres el comú denominador és la guerra entre policies i delinqüents, els assassinats per revenja, les lleis de l'hampa, tatuatges com a símbol d'ascensió jeràrquica, corrupció política, i en dos de elles es veu la pissarra de suro. A "The wire" i "American gangster" hi ha el lloc on es pengen les fotografies dels capos amb els seus ajudants, posades de forma triangular, amb el cap a dalt de tot i els altres posats a sota. A "Promeses de l'est" la pissarra no apareix però ens la podem imaginar dins la comissaria que Cronenberg no ens mostra. Un lloc de color marró que ordena, amb les seves xinxetes i trossos de paper amb el nom del subjecte. Un objecte que pel que sembla té utilitat, que ajuda a ordenar el objectius i tenir-los presents, que presideixen la sala on es col·loca. Jimmy Mcnultty i Russell Crowe el miren i remiren.
Molta gent utilitzem aquest estri a casa nostra, un simple tros de suro aplanat on es poden penjar diferents objectes, principalment fotografies. Un element d'utilitat decorativa i a la vegada d'utilitat organitzativa econòmica.

Des de la guineueta

Rijkaard al carrer ja

Ara que les coses van mig bé en referència a la frivolitat futbolística, recordaria que malgrat la cosa pinti bé, l’any que ve ha d’haver barca nova.

Li tinc gran simpatia a aquest personatge vingut d'Holanda. És un èsser excepcional, però se li ha acabat el crèdit. Li tinc simpatia perquè no tindrem un entrenador que es dugui tan bé amb la premsa (el gran enemic del Barça), i sàpiga fer pujar els joves al primer equip. D'això últim a vegades penso que és l'ascendència nacional, a Holanda tenen molta mà en tractar amb els joves.

El crèdit s'ha acabat perquè no té la mà ferma i és lent traient la seva autoritat. Li falla la mala llet, imprescindible en un equip ple d'egos engreixats amb mil·lions . També es diu que Ten Cate era el seu contrapunt i amb la seva marxa tot s'ha desinflat. Frank va ser perfecte pel principi de projecte, llàstima que hagi donat només dos anys bons.

I en això critico la directiva, en no saber veure la direcció que pren la nau i redreçar-la a temps. A més de l'absurda lluita d'egos que es va produïr el segon any, entre Sandro i Laporta. Les dues coses provocades per la merda que envolta el club. La sobredimensió de tot; si ara faig fora a Rijkaard, què dirà la premsa? Si Sandro és el que ha fitxat a caipirinho , la medalla és per ell, i jo que?. Marca algú un gol bonic i sembla que el món es focalitzi a les Corts. I jo parlant d'aquestes coses -- sóc contradictori, ho sé, que faig escrivint sobre això?

Faria falta un Mourinho sense tan mala relació amb els media. Ho dic perquè Xose no dura dos "telediarios" a Can Barça. Ara, les rodes de premsa serien guerres obertes només comparables a les de Van Gaal (quanta raó tenia amb allò del "siempre nejatifo, nunca positifo").

De Txiqui aquest any no hi ha queixa, encara que el típic culer sempre envejarà el càrrec i el criticarà sense pietat.

Des de la guineueta.

Agradabilitat

Ens (jo i tots els meus altres jos) agrada estar amb un peu a cada cantó de l’abisme, de l’existència. Un en el núvols del misticisme del vedanta, de la llunyana Índia, amb el seu exèrcit de “homeless”, la societat de la pobresa, l’absència total del confort, la felicitat indefinida. I l’altre en el cientifisme del pecat (original?) occidental (l’enveja); el zapping, el sofà, el cotxe, el supermercat, el banc. Ens agradaria dir que pertanyem a tots dos móns però un té el pes que provoca l’absència d’esforç, el d’aquí. Hom podria dir que a occident hem arribat al cim del desenvolupament humà i un altre hom ( o don, tant dóna) dirà que en la superfície de la realitat, que no som només allò que empíricament percebem. O si?

Sentim simpatia per l’equilibri entre l’ordre i el caos, per l’odi a allò tolerat. Veiem que té raó aquell amb el qual dissentim, i malgrat això no veiem la llum, no quedem tranquils en les suposades aigües del sentit comú. Els dos cantons de la moneda tenen el seu pes argumental, la seva gràcia vertadera. I ens diem que de llum només n’hi ha una, de taula on es repenja aquest ordinador només n’hi ha una, la veritat existeix, n’hi ha una. JO encara no l’he descobert. (sóc ambiciós, massa, ho sé).

Des de la guineueta.

Reivindicació contradictòria.

Des de Terrassa

Pecats

En un dels grans (tant per volum – un “totxo”- com per qualitat) llibres de Josep Pla, més concretament el titulat “Humor, candor”, número 24 de l’obra completa, trobem que des de la pàgina 443 fins a la 448 ens parla dels pecats capitals. De la reflexió que en fa n’he extret els següents fragments.

De l’estalvi , valor altament positiu, en diu (en boca del senyor Moragues de “la Caixa”); “—En l’estalvi, és clar, hi ha un fons d’avarícia. Però, si l’avarícia és un pecat d’egoisme, l’estalvi, si vosté vol, és l’avarícia productiva.”

Però el que em cridà més l’atenció fou el moment en que parla d’aquest altre:

“L’enveja és el pecat capital del país. És un pecat heretat. Els antics grecs s’envejaven furiosament – i els romans. L’altre poble creador de la civilització mediterrània, el jueu, ha sentit i sent enveja en termes tan acusats que per raons d’enveja aconseguiren grans triomfs i sofriren derrotes aclaparadores. Quan aquests pobles arribaren ací portant la civilització es trobaren (sospito) amb una població ínfima, ni envejada ni envejosa, fent una vida purament animal. Projectaren sobre el Mediterrani occidental algunes de les seves qualitats i gairebé tots els seus defectes. Civilitzaren. Des de llavors el mar Mediterrani, més afectat pels pobles de l’antiguitat, és el mar de l’enveja, de la bilis i del poc dormir pensant en la presència insuportable dels altres.”

Més endevant diu; “...Des d’Homer, la voluntat dels grecs de valor fou la d’èsser sempre els primers i de servir de guia als altres. Per arribar a dalt de tot no estalviaren pas les empentes ni les trompades ni els remolins frenètics de la voracitat.” “...El que ha creat la nostra civilització ha estat concebre la vida com una lluita, com l’obtenció d’una aspiració considerada superior, com una competència permanent per implantar una voluntat de domini personal, ciutadà o estatal.” “...Hem d’arribar a la conclusió, doncs, que si l’essència de la nostra vida és la lluita, el seu motor és l’enveja. Els antics creien que àdhuc els déus envejaven la prosperitat humana. El dia que no ens envegem és que serem tots iguals. És la difrència que hi ha amb els orientals, que els grecs menysprearen i anomenaren bàrbars.”

I així estem, encara, amb un matís anglosaxó, potser, sobretot pel que fa a la llengua. Es podria pensar que anem pel bon camí, que aquest no parar en l’escala civilitzada ens durà al confort més impressionant que hagi existit. Entenent com a confortabilitat l’esperança de vida, la comoditat en tots els aspectes de desplaçament, alimentació i habitabilitat. La fe en que aquesta enveja tingui la incidència adequada en els avensos tecnològics, i aquests ens redimeixin del “mal” fet al planeta.

No sé si vós, lector, hi estareu d’acord, però no ens queda més remei que tenir fe en la ciència, en els bits, les màquines de reciclatge. Ha d’haver un interés egoístic en la supervivència de l’espècie. La possible revolució de les consciències té el perill del sectarisme, l’aprofitament en benefici individual, l'allunyament de tan alts altruistes fins, i per tant gens profitòs. Perque en un món edificat sobre tan profund ciment (l’enveja), la desaparició de la persona és impossible, de fet es consideraria la fi de tot allò positiu d’aquestes latituds. Ens tornariem una colla d’èssers embolicats amb una túnica, conectats amb la divinitat, conscients de tot i un cos material que agonitzaria per fam, ja que qui treballaria?

Des de la guineueta

L’ús del jo

Es veu que l’ús de la primera persona del singular és incorregible. A través d’aquesta pràctica el cavall desbocat triomfa, l’ego. És un pecador insomne en aquest sentit, ni quan som al llit deixa de fer-nos la guitza. Ni quan escriu aquestes línies, ni quan es dóna compte que utilitza “guitza” per semblar més culte, ni quan recorda certes coses del passat, massa llargues per explicar ara, potser en un altre moment. Ni quan té una por atroç dels seus pensaments, ni de l’odi que a estones sent, tot a pesar de la cita de la pàgina on escriu, de Stendhal i tota la càrrega de falsa erudició que comporta. Ni a pesar de compartir el bloc.

Té a veure amb el tema de la careta, de la persona, del qui hi ha darrera, del Jnani yoga, de tu, els ells, els nosaltres i jo.

Des de l'univers inabastable.

Ara ja puc dir-te "Silvi".

L'altre dia un amic va enviar-me aquest vídeo per correu electrònic.

No podia creure que aquest personatge sigui el mateix que el de la foto de baix. Però que puc esperar del ex-cap de les Mama Chicho? Potser no es tan fort com sembla, no?

Ciao Silvi!

Des de Terrassa.

Aprendre idiomes

Hi ha una hora del dia en la qual m'agrada repassar els blocs d'altra gent, de molt diversa procedència. Hi ha fílies i fòbies en els seus escrits, no m'enganxo al seu tot sinó a una part. D'aquest m'agrada la seva devoció a Pla, d'aquest la polèmica, d'aquest altre el fons de veritat econòmica que deu tenir, d'aquest el sentit de l'humor i l'amor al cine, d'aquest la passió pel futbol, d'aquest la veritat occidental i la inspiració de l'edició d' aquest bloc (el fons a "topos" us sona una mica?). Però els que m'agradaria gaudir són aquest i aquest. Els puc intuir, els puc entreveure, però es necessita un esforç suplementari.

Saber idiomes és fantàstic, una cura d'humilitat oceànica i riquesa sense procedència militar. Dels militars es podrà tirar-me en cara que són els garants de la "nostra" seguretat, de la no invasió dels nazis de torn, el mal necessàri. La natura humana té aquestes coses.

Des de la guineueta.

Cap d'any.

Ja ho sabeu, avui toca celebració. Cadascú a la seva manera: en una macro festa, un sopar amb la família o amics, acompanyat simplement del desplegament de medis de qualsevol cadena televisiva o inclús al llit, ignorant el canvi de xifra fins al matí següent. Un altre tipus de celebració en qualsevol cas.


Abans toca resum de l’any i les reflexions. Després toquen els nous propòsits per als 365 dies (364 per als que han optat per la macro festa) següents. Com mes important es el canvi de xifra, mes accentuada es tota aquesta moguda. Fa uns quants anys varem viure o sobreviure al canvi de segle i mil·lenni. Quin enrenou.


Em sembla curiós que adoptem l’ANY com a unitat mínima de reflexió i de canvi. En quin punt de la historia hem deixat enrere el DIA per fer balanç dels nostres actes i proposar-nos una millor vida per DEMÀ? No es un bon motiu d’alegria saber que demà podem tornar a fer millor el que no ens ha convençut del dia d’avui? Celebrem simplement haver sobreviscut 24 hores mes.

Bon 31 de desembre. AVUI.

Des de Terrassa.

El gran masturbador

Aquesta obra d'art encaixa totalment en la definició que d'aquest terme tinc. Un llenguatge intel·ligible, amb un codi (que potser no es sap) que pot ser interpretat amb allò que es mostra. No hi ha la pèrdua del valor artesanal, que per mi i molta d’altra gent (molts dels quals grans entesos) és inel·ludible .

És un oli sobre tela que Dalí va pintar a Cadaqués cap el 1929. Era quan va conèixer Gala i aquesta encara era casada amb Paul Eluard, en una visita que un grup d’amics (Eluard i Gala inclosos) de l’artista van fer llavors. El “catxondo” de Port Lligat va anar a donar una passejada amb la “lagarta” que li va robar el cor, van anar a caminar pel paisatge que caracteritza tota la seva obra. En va quedar tan enamorat que explicava que va estar masturbant-se compulsivament durant una setmana. Una masturbació que, diu, no havia practicat fins aleshores. I resultat d’aquella fal·lera el fill de notari va produir aquest quadre de referència, la sublimació de la soledat, el resum de la pràctica sexual més prolífica.

L’obra s’emmarca dins la bona època del geni empordanès. Temps en els que descobreix aquests plans d’horitzó llunyà, xocarà amb el temps tou de la teoria de la relativitat a la persistència de la memòria, i jugarà amagarà retrats dins altres composicions.

En ell hi ha el món personal del pintor, amb les seves manies particulars, i la manera de narrar allò que li passa a dins i que és el que passa a dins dels de fora. O sigui, fa d’allò particular un fet universal. Circumstància per la qual Dalí és un dels més grans pintors del segle XX, a pesar dels molts pesars franquistes que si li puguin tirar en cara.

De la interpretació de la pintura no en faré esment perquè hi ha molta informació a la xarxa. Per defensar-me diré que vaig fer-ne un treball per a història de l’art. El lleó (la libido), el lliri (el seu estigma com a símbol fàl·lic), llagosta amb formigues (cim del fàstic i repulsió dalinians)... En referència a això faré una interpretació personal d’un detall. A baix a la dreta hi ha una espècie de suport petri amb unes incisions estranyes; les que són més fines, en forma com de branca arbòria, em recorden les venes que s’inflen amb l’erecció del penis. Això últim és de collita pròpia i sé que discutible. En quant a les al·lusions freudianes, aquesta obra és una de les més influïdes pel doctor cocaïnòman, ja que sexe i Freud anaven agafats de la mà (com les figures abraçades sota la llagosta) i el títol del quadre ja és explícit.

De la tècnica pictòrica crec que no caldria fer-ne esment. Dalí era un virtuós del pinzell, per molt que alguns li vulguin negar aquest gran mèrit. La tela està plena de detalls ben acabats, amb una definició fotogràfica. Deia que volia pintar els somnis com si en fos un fotògraf. Des del meu punt de vista se’n surt i ho aconsegueix.

El comentari sobre aquesta obra deixa oberta la porta a interpretacions malicioses sobre la meva persona. La veritat és que he sigut un gran masturbador, ara més aviat en sóc un modest. I a més s’ha de pensar que no és precisament aquesta pintura la que descriuria el meu inconscient.

Des de la guineueta.

Masaru Emoto

cEl senyor Masaru Emoto és un japonès que va fer una sèrie d'experiments amb aigua. L'existència d'aquest personatge me la va fer saber el documental "What the Bleep Do We Know!?"(traduït "Y tu que sabes"). Masaru intenta demostrar que l'aigua sota l'influència de diferents pensaments (etiquetes posades a les ampolles d'aigua amb diferents paraules) produeix formes diferents.

L'experiment que s'explica consisteix en fotografiar amb un "microscopi de camp fosc" les gotes d'H2O (destil·lada) després d'estar un determinat temps sota l’influencia d' idees . L' influència s'aconsegueix escrivint en una etiqueta, enganxada a l'ampolla d'aigua, diferents sintagmes. El contingut de la botella es congela, s'extreuen mostres i s'observen al microscopi.

Les formes que sorgeixen amb "txi de l'amor", "t'estimo", ...etcètera són d'una bellesa simètrica, estàndard, mentre que les "odi", "et mataré", "et desprecio"... fan unes altres d'indeterminació i un fons de color diferent (la fotografia de "et mataré" té el fons groc, mentre que a les altres el fons és negre, cosa que fa dubtar, no?). Tota aquesta "investigació" poètica condueix a una conclusió fàcil amb la juxtaposició de la sapiència que som 70% aigua.

Conclusió fàcil; si el pensament influeix així a l'aigua i nosaltres estem formats en tres quartes parts d'aigua, el pensament influeix en el nostre cos.

La inconsistent feina del bon senyor de Yokohama vol ser una demostració científica del poder del pensament sobre la matèria. La pena és que en els seus experiments no usi elements del mètode científic. Sembla ser que posteriorment no ha volgut netejar les ombres de dubte sobre el seu treball, sembla que s'ha quedat amb la seva veritat, aquesta idea poètica, fascinant, imaginativa. De fet crec que la feina d'Emoto és més artística, amb tota la càrrega fraudulenta que comporta.

Per altra banda al documental es parla que l'aigua és el més dúctil dels quatre elements, cosa que fa pensar que per a la narradora només hi ha els quatre elements de l'antiguitat (terra, aigua, aire i foc), coneixement, aquest, poc científic. Del documental millor parlar-ne en una altra ocasió.

Una foto de l'il·lustre co-autor d'aquest espai que rubrica amb serenitat allò dit:

Des de la guineueta a Terrassa.

Cacique

Gràcies a l'experiència i saber fer de la ment localitzada a la vella-bella ciutat de Terrassa ( el senyor ...a Terrassa) he descobert (molt tard, ho sé) l'enorme plaer que produeix barrejar el líquid ianqui per excel·lència (Coca-cola) amb una altre de procedència caribenya. El rom Cacique és la síntesi entre el punt de dolçor moderat i l’agressió a recorregut de l’esòfag. Sol rasca, acompanyat és un bon entreteniment. Els efectes són els normals en un licor de 40 graus.

La sopa d’all ja està inventada, el cubata (“cacharro” en llenguatge estelaià) també.

Des de la guineueta

La careta

La paraula “persona” ve del llatí “persona” o sigui màscara usada per un personatge teatral. D’aquesta manera en aquest món tot som persones que ens relacionem amb altres persones, que ve a ser el mateix que el món és una eterna festa de carnestoltes. La qüestió és quan ens la traiem, quan no fem servir aquesta construcció d’anys i panys, o potser és impossible treure-se-la?

L’altra gran pregunta és: qui hi ha darrera de la careta?

Des de la guineueta