Desitjar molt és una pèrdua d'energia. Voler fer una cosa, o tenir-la, o viatjar a algun lloc, és un perill per a la felicitat. Ara em declaro d'aquesta manera (budista si es vol), demà qui sap què diré? Desitjar és molest per a la felicitat. És clar que si aconsegueixes allò que desitges, per uns instants, la felicitat se't fa present. És per una mica de temps, els segons que transcorren durant l'emanació d'esperma pel conducte urinari, els segons posteriors al gol de l'equip que segueixes, l'estona en que es paladeja un salmó marinat regat amb un vinet que aixeca la moral, l'audició de la cançó que desperta emocions amagades, l'anada al cine i sortir transformat pel bocí de realitat que s'ha compartit. Sempre són instants que van i venen, el desig porta implícit el contrast entre èxit i fracàs, la comparació amb els demés i el maniqueisme felicitat-tristesa que enceta les altes i baixes passions de l'homo sapiens; l'enveja del nostre mar Mediterrani n'és una mostra, altre post dixit. Algú dirà que és precisament per aquests desitjos que l'esperança de vida ha crescut tant, i estic d'acord amb aquesta objecció, des de l'objectivitat desitjar ha sigut bo per al nostre confort i permanència en aquest planeta. Però i la felicitat? No seria el desig de ser feliç l'únic que com ha espècie ens hauria de complaure? Estic dient ÚNIC, amb la qual cosa no censuro la voluntat (concepte que inclou el desig), la voluntat de ser feliç. I és una cosa que subratlla les tesis budistes, ja que el budista, a pesar de predicar el no-desig, desitja el Nirvana.
Dic aquestes coses des d'un estat de felicitat de gos com fuig, ni fu ni fa, ni massa trist ni massa alegre, suposo que és l'estat en que ens mourem la major part del temps, i la bipolaritat es produirà en ocasions successives. Em pregunto que em passa i hi ha vegades que escric aquestes nimietats, compartir-les és gratis (gràcies google) i llegir-les també. Aprofitem l'avinentesa abans del possible col·lapse (o això diuen).
Des de la guineueta
Dic aquestes coses des d'un estat de felicitat de gos com fuig, ni fu ni fa, ni massa trist ni massa alegre, suposo que és l'estat en que ens mourem la major part del temps, i la bipolaritat es produirà en ocasions successives. Em pregunto que em passa i hi ha vegades que escric aquestes nimietats, compartir-les és gratis (gràcies google) i llegir-les també. Aprofitem l'avinentesa abans del possible col·lapse (o això diuen).
Des de la guineueta
11 comentaris:
Me'n vaig a buscar la felicitat a una altra pàgina.
Bones emanacions.
Estic bàsicament d'acord, però al final el desig es una fita, la marca d'un objectiu. I potser això es la base per a aconseguir-lo, i per tant de ser feliç. Encara que sigui momentàniament.
Home s'ha desitjar poc, bàsicament per dir una cosa que es pot aconseguir, crec.
Encara que em crec allò de treure qualsevol pensament de la ment, allò del SILENCI, allò tan místic. Però inclús així el desig de no pensar hi és. El desig de SILENCI.
Qué difícil es opinar d´això !!! Sòc vialista m´agrada viure cada moment, però crec que tothom ho fa, inclús tú, guineueta-pasta. Però moment de crisis també ho tenim tots. Solució, un moments de crisis un "prozac" no medicamentós, es a dir, un capritx, un desig. Un desig pot fer que ens conduiexi a la felicitat perduda en un moment determinat, i fer que continuem el nostre "vitalisme". Però com tot, l´excés de lo bo, fa sobredosis, i un excés de desitjos realitzats, fa que que no és valorin. Visca l´humilitat !!!
COMPANYS-AMICS-COMENTADORS
Hi ha un problema en la consecució de comentaris. La dificultat és la següent; es publiquen comentaris en posts anteriors per la qual cosa es demana un esforç de seguiment suplementari. Ho dic perque en altres blogs els comentaris es fan sobre l'últim post.
No sé com solucionar-ho i demano als comentaristes que tinguin en comte els dos posts anteriors, per si s'ha dit alguna cosa d'interés.
Per suposat que possibles solucions a aquest seguiment seràn acollides amb gratitud.
Crec que tot-hom hauria de comentar on volgués, no? I si entra algú nou i vol comentar lo de fa un post antic? Crec que hi ha eines per veure si hi ha novetats al blog (jo no les uso). Tampoc crec que passi sovint el que comentem a 2 o 3 a la vegada... Anarkia!
Guineueta, si el DESIG de comentar l'ultim post et fa FELIÇ, cap problema, eh? Encara que potser es una gran despesa d'energia...
Que no es vegi com a voluntat de que tot es centralitzi, de fet he comentat a l'anterior post i precisament ho deia per que s'hi donés una ullada, pel fil argumental.
Llibertat, per suposat.
Anul·lo lo dit.
Més que res era un desig de simplificació i comoditat, confort en definitiva.
Ara només desitjo que les coses es comentin quan es vulguin, demano disculpes per haver pertorvat l'ordre del ciberespai.
Salut.
Stuart Mill distingeix la voluntat del desig, aproximandament, de la següent manera: la voluntat és activa, i el desig és passiu. Jo desitjo a la veïna del cinquè, però no la "vull". Jo vull ser arquitecte, però no ho "desitjo". La distinció té a veure en la quantitat d´activitat o passivitat del subjecte en la consecució de la cosa. No he de fer res, ni conèixer-me més bé, ni res d´això, per desitjar a la veina del cinquè: la veina del cinquè se m´imposa amb la seva rotunditat cada vegada que la veig baixar les escales. En canvi, necessito conèixer-me a mi mateix per "voler" ser arquitecte. Un és passiu, l´altre actiu. Aquesta distinció em sembla important a l´hora d´establir a quines coses hem de renunciar per assolir la felicitat.
Gràcies per l'aportació conceptual Joan. El matís actiu-passiu és lluminós.
Publica un comentari a l'entrada