L'educació en aquest estat s'ha convertit en una cosa demencial. La pèrdua d'autoritat en el sentit ampli del concepte és quasi total. El professor, gràcies a les maneres d'una involutiva reforma educativa, és un colegui. La persona que ha d'educar no té el mínim entorn per a fer la seva feina. Ho dic perquè em toca posar-me davant de trenta persones pre-adolescents i intentar "educar-los" amb música.
Em trobo amb la devaluació de les classes professorals, amb la devaluació del premi per l'esforç, amb la devaluació de la feina ben feta. La reforma del bon rotllet i les classes-teatre. El professor com a guia turístic de no se sap què, perquè l'educació demana unes premisses prèvies, unes normes d'urbanitat que en la majoria de casos no es dóna. Un guia que passa a ser un pastor d'individus criats sota la tutela de pares protectors, comprensius.
El subjecte que s'ha d'educar prové d'un cicle educatiu anomenat primària, en el que la realitat no existeix només que en el seu expedient. Als nens se'ls avalua segons el seu progrés, i mai han de perdre el temps, no repeteixen. Després arriben a l'educació secundària amb "O", amb la lletra que escurça el "jo no vull estar aquí". Un pas per l'escola imposat per una llei de bones intencions però de males dotacions econòmiques. L'atenció quasi individualitzada no es pot donar amb trenta alumnes per classe. No es pot demanar que hi hagi diferents nivells d'aprenentatge i que s'atenguin a l'aula. Hi ha d'haver un nivell d'ensenyament i els ensenyats adequar-se a aquest, ja que això és molt educatiu, a la vida les coses es fan així. O és que el jefe tindrà en compte el teu nivell d'adaptació a la feina?
Tot prové de la idea falsa que el consumisme ens dóna. Tot és molt fàcil, tot surt fet per art de màgia de sota terra, jo sóc el millor. I les escoles es converteixen en nius de ressentiment perquè tot allò que ens vol fer creure el venedor al final no és veritat. El xoc es produeix de tota la vida, per suposat, i els nens obren els ulls a un entorn que els és hostil, i es revelen, com sempre. Però la diferència , crec, és que ara es produeix amb una impunitat que els pares recolzen i justifiquen. I suposo que aquesta actitud progenitora també ve donada pel canvi del temps en que vivim; jornades laborals de pare i mare, obligats per les hipoteques i demés crèdits bancaris.
I així s'ha convertit l'educació secundària obligatòria en això: secundària i obligatòria. Ja no és important que el fill sàpiga que és una corxera, per a què ha de saber això si amb prou feines sap llegir i escriure? L'etapa secundària es suposa que és l'ampliació de coneixements de la primària, on el saber llegir i escriure i contar i respectar el silenci o el company serien coses superades. Si s'obliga als nens a completar la seva educació sense una bona base primària, com es pot assolir l'objectiu de després. I no és que vulgui donar les culpes als professors de primària, que com els de secundària estan lligats de peus i mans. És el sistema que no deixa repetir a nens de 9 o 10 anys, que no deixa que la primària sigui un títol important, que no deixa sortida els alumnes que no volen estudiar i que han de compartir classe amb els que si volen fer-ho, amb les conseqüències nefastes que comporta. I allí estan els professors d'universitat i les facultats d'enginyeria, uns desesperats i les altres amb falta d'alumnes (perquè costa massa, a pesar de tenir feina assegurada).
Aquesta parrafada l'he escrita amb voluntat terapèutica, recollint una mica allò que he llegit i contrastat amb l'experiència a l'aula. Sé que possiblement la meva àrea de coneixement (abans assignatura) desapareixerà en benefici del nivell matemàtic o de comprensió lectora, ja que en aquest país a qui li importa la música? Tant debò quedin unes hores per al plaer de l'oïde i aquest es pugui fer amb dignitat, i es respectés als claustres. Tant debò.
Des de la guineueta
Em trobo amb la devaluació de les classes professorals, amb la devaluació del premi per l'esforç, amb la devaluació de la feina ben feta. La reforma del bon rotllet i les classes-teatre. El professor com a guia turístic de no se sap què, perquè l'educació demana unes premisses prèvies, unes normes d'urbanitat que en la majoria de casos no es dóna. Un guia que passa a ser un pastor d'individus criats sota la tutela de pares protectors, comprensius.
El subjecte que s'ha d'educar prové d'un cicle educatiu anomenat primària, en el que la realitat no existeix només que en el seu expedient. Als nens se'ls avalua segons el seu progrés, i mai han de perdre el temps, no repeteixen. Després arriben a l'educació secundària amb "O", amb la lletra que escurça el "jo no vull estar aquí". Un pas per l'escola imposat per una llei de bones intencions però de males dotacions econòmiques. L'atenció quasi individualitzada no es pot donar amb trenta alumnes per classe. No es pot demanar que hi hagi diferents nivells d'aprenentatge i que s'atenguin a l'aula. Hi ha d'haver un nivell d'ensenyament i els ensenyats adequar-se a aquest, ja que això és molt educatiu, a la vida les coses es fan així. O és que el jefe tindrà en compte el teu nivell d'adaptació a la feina?
Tot prové de la idea falsa que el consumisme ens dóna. Tot és molt fàcil, tot surt fet per art de màgia de sota terra, jo sóc el millor. I les escoles es converteixen en nius de ressentiment perquè tot allò que ens vol fer creure el venedor al final no és veritat. El xoc es produeix de tota la vida, per suposat, i els nens obren els ulls a un entorn que els és hostil, i es revelen, com sempre. Però la diferència , crec, és que ara es produeix amb una impunitat que els pares recolzen i justifiquen. I suposo que aquesta actitud progenitora també ve donada pel canvi del temps en que vivim; jornades laborals de pare i mare, obligats per les hipoteques i demés crèdits bancaris.
I així s'ha convertit l'educació secundària obligatòria en això: secundària i obligatòria. Ja no és important que el fill sàpiga que és una corxera, per a què ha de saber això si amb prou feines sap llegir i escriure? L'etapa secundària es suposa que és l'ampliació de coneixements de la primària, on el saber llegir i escriure i contar i respectar el silenci o el company serien coses superades. Si s'obliga als nens a completar la seva educació sense una bona base primària, com es pot assolir l'objectiu de després. I no és que vulgui donar les culpes als professors de primària, que com els de secundària estan lligats de peus i mans. És el sistema que no deixa repetir a nens de 9 o 10 anys, que no deixa que la primària sigui un títol important, que no deixa sortida els alumnes que no volen estudiar i que han de compartir classe amb els que si volen fer-ho, amb les conseqüències nefastes que comporta. I allí estan els professors d'universitat i les facultats d'enginyeria, uns desesperats i les altres amb falta d'alumnes (perquè costa massa, a pesar de tenir feina assegurada).
Aquesta parrafada l'he escrita amb voluntat terapèutica, recollint una mica allò que he llegit i contrastat amb l'experiència a l'aula. Sé que possiblement la meva àrea de coneixement (abans assignatura) desapareixerà en benefici del nivell matemàtic o de comprensió lectora, ja que en aquest país a qui li importa la música? Tant debò quedin unes hores per al plaer de l'oïde i aquest es pugui fer amb dignitat, i es respectés als claustres. Tant debò.
Des de la guineueta
7 comentaris:
Hi ha dies en que el control de les emocions a l'aula es fa molt difícil. Aquesta feina és apassionant per això, per l'auto-control i el coneixement d'un mateix en situacions de vexació pròpia i aliena. Un exercici de justicia, atenció, estratègia...
Els profes són el colectiu amb més baixes per depressió, ho entenc.
Ja ho sé, però som els profes de l'unió europea que menys hores fem i més cobrem. Collons!!! com m'alegro de les vagues que van fer al BUP.
No puc dir res. No hi ha polèmica per la meva part. Estic totalment d'acord amb tu.
De tota manera, demà, sense l'espessor que tinc ara, el tornare a revisar a la cerca d'idees.
Que no s'interpreti com un retorn a la mà dura, als càtigs corporals o al copiar 100 vegades "no tiraré boletes de paper a classe".
Simplement fer que els escolars aprenguin, els que volen. I els que no volen que tinguin un lloc on anar: un pàrking per a ganduls, els inadaptats, els problemàtics. Amb els seus psicòlegs, els seus assistents socials..etcètera.
Jo que sé.
Gràcies per comentar, malgrat la falta de polèmica.
El tema es que s'ha perdut la disciplina i el respecte, i amb això tampoc vull dir lo dels càstigs corporals, mà dura, etc...
No sigueu "nenazas" els adolencents sempre han sigut iguals... ara sou vosaltres que esteu al altre costat i aixó pot ser no agrada, es el que te aixo de la maduresa.
Una de les super nenas.
Super-nena. Això que comentes, es totalment cert. De fet, sempre ho he defès. El que es innegable es que en els darrers anys hi ha una sobreprotecció dels pares als fills, les mares treballen, i altres factors que han modificat una mica la situació. Això si, els nens sempre seran nens, i els adolescents sempre SEREM adolescents. ;)
Hi ha un fet que dic al post que és demolidor; a les facultats d'enginyeria hi falta gent, i una de les raons per les quals els adolescents no volen estudiar aquesta carrera és que costa molt. I el nivell cultural mig del universitari novell és tant baix que en algunes facultats es perd un trimestre en reciclar els nouvinguts.
Aaah!!! Potser hauran d'estudiar coses que els avorreixen, pobrets, i és clar com que a la vida l'avorriment és dolor, o ho sembla, doncs així anem.
Una altra cosa es podria pensar; que NO interessa que l'escola pública sigui de qualitat i que qui vulgui ser enginyer haurà de passar per la caixa dels jesuites o demés elit docent. Possiblement sigui això.
Publica un comentari a l'entrada