Aquesta peça es suseptible de criticar des de dos vessants;
Per una banda es podrien dir 5 raons per lloar:
1. És una melodia molt ben dissenyada.
2. Pietro Mascagni és una d'aquelles joies desconegudes del gran públic.
3. Els jocs d'intensitat sonora i l'orquestració són màgics.
4. La secció de corda arriba al màxim exponent de força, profunditat i expressió.
5. La repetició d'una nota (un fa 4) arriba a profunditats de l'ànima insondables.
Per altra se'n podrien dir 5 per excretar;
1. És una melodia previsible i ensucrada, empalagosa.
2. En Pietro no és gaire conegut per alguna raó.
3. Els jocs orquestrals són els típics del romanticisme, no aporta res orquestralment.
4. La secció de corda pren un protagonisme cridaner, ensordidor.
5. La repetició d'una nota és d'una falta d'idees i pobresa melódica extrema.
És un post que vol imitar una crítica de peli d'un altre blog.
He passat pels dos estats d'opinió. No sé amb quin quedar-me.
skip to main |
skip to sidebar
"És més fàcil creure que saber"
Josep Pla
"No faig res sense alegria"
Montaigne
Autors
"És més fàcil creure que saber"
Josep Pla
"No faig res sense alegria"
Montaigne
Enllaços
Etiquetes
- Aniversari (1)
- art (1)
- automatic write (2)
- Blocs amics (1)
- Cartes (1)
- Cine (5)
- Coses de la vida (35)
- De la guineueta a Elei (1)
- De la guineueta's final (1)
- descripció (3)
- Documental (2)
- educació (1)
- Foto in itinere (18)
- futbol (4)
- Música (15)
- Pausa (1)
- poesia (1)
- series (2)
- Tele (2)
- Troballes (7)
- vídeo (2)
- Vinebre (1)
Arxiu del Bloc
-
►
2007
(7)
- ► de desembre (7)
11 comentaris:
L'obra on hi ha el fragment és "La cavalleria rusticana" i el fragment és el títol del post "Intermezzo". El director suat i en extasi és Riccardo Muti.
Molt bona critica. Em crec les dos versions, probablement pels meus escassos coneixements de musica clàssica, si mes no, tant tècnics.
Personalment, amb la música clàsica, a diferència que amb el cine i en altres tipus de música, se'm fa més dificil ser tant analitic (a banda que em falten coneixements per ser-ho).
Potser és que aquest tipus de música arriva més facilment a l'ànima, que permet d'una manera més sutil suscitar sentiments.
Bé, ho deixo aqui, perque veig que corro el risc de suscitar més aviat un atac de diabetes...
Aprofitant la oportunitat de tenir a l'abast un entès i sense voler contradir-me amb l'anterior comentari, voldria demanar una crítica similar envers aquesta peça:
http://www.youtube.com/watch?v=mMCK_QpiTfc
P.D. Per si no funciona l'enllaç, és la rapsòdia d'un tema de Paganini, de Rachmaninov.
Supermanente he vist el video i no coneixia aquesta peça. M’has provocat i escric el següent.
A Rachmaninov el coneixo pel concert número 3 per piano i orquestra, el que diuen que és el més difícil de tocar. I l'audició del que em proposes no em fa canviar l'opinió que tinc d'aquest rus de mans grans.
1. La melodia seria suseptible de dir el mateix que amb Mascagni, ben disenyada, amb els efectes orquestrals típics del final del romanticisme, els matisos i rubatos... Amb lo de ben disenyada no es diu altra cosa que conté els compasos simètrics, amb un climax (notes més agudes) al centre i un repós al final.
2. La part solista de piano em sembla igual que l’altre concert. D’una afectació de
circ, quantes més notes millor, sense un sentit diferenciat de la polifonia. Sembla
que perque toquis més ràpid i fagis més cops de cap hagis composat una
genialitat.
3. La melodia que prén de Paganini (l’altre mona de fira del romanticisme, velocitat i dificultat totals) és o bonica o ensucrada, depén del gust. I no desenvolupa la peça amb més idees musicals del mateix nivell.
4. Dins la rhapsodia es fan les variacions, que tenen algun moment curiós, algun rampell d’espectacularitat del qual no puc deixar-me d’encisar; perque m’agrada el circ i el futbol. Hi ha moments de virgueria tipus Ronaldinho donant la volta amb el peu a la pilota fent els tocs sense tocar a terra.
5. Rachmaninov té gran prestigi entre els pianistes i gent melómana. Ja sé que queda molt bé dir que per mi és mediocre, així demostro que en sé, a pesar que no entinc ni puta idea.
Bé, he arribat a 5 punts, espero no haver-te agoviat i no haver semblat pedant.
Ah! El director que surt al video és el genial sir Simon Rattle, el pianista que tamariz-eja sembla exel•lent, a pesar de quedar 4rt al concurs de piano de Leeds
Per sentir una Rhapsodia amb un parell de collons i flipar continuament deixo aquest enllaç;
http://www.youtube.com/watch?v=yiyc9Ak3EtQ&feature=related
A més tocada pel no menys genial Bernstein.
Recuperant un anterior comentari meu, només diré que aquesta peça no la puc valorar analíticament (a banda de la falta de coneixements), perque quan vaig escoltar-la per primer cop, en un moment personal determinat, em va inspirar certes coses que l'anàlisi freda evapora.
Tot plegat em recorda una part de la película "El club de los poetas muertos", en la que el professor fa estripar les pàgines d'un llibre que vol mesurar una poesia segons unes regles tancades.
Agraeixo en qualsevol cas l'anàlisi que demanava.
Per cert, dos apunts més:
1-La selecció de la versió de la peça ha estat a l'atzar.
2-No li donis més voltes a lo de la pedanteria. Tots dos distingim un "ramalasso pedant" del "reflexe del nivell cultural". Crec que en el teu cas, excepte amb lo del "minimal art inspirat", és lo segon.
P.D. Encara que al tema que t'he demanat que analitzis li tinc un apreci especial, sé reconeixer que la Rhapsody in blue está en una altre lliga.
Supermanente, amb la tirada per terra d'aquest Rach (abreviació pudent de Rachmaninov, els que tenen una familiaritat impostada ho diuen, per exemple al concert número 3 li diuen Rach 3, toma més pedanteria) no volia ofendre alguna emoció que haguèssis pogut associar. La música té aquestes coses, un so pot fer despertar memòria morta; records de persones, imatges, sentiments... Per això alguns filòsofs la consideraven la més alta de les arts.
Sobre els "poetas muertos" no sé com pendrem el comentari, si com a dogmatic o com a trencador. Que consti que la quadratura d'una frase musical (melodia) pot ser collonuda, no cal trencar el llibre que explica com fer un tema per fer-ne una de bona.
Suposo que dec donar el pego com a algú que en sap, dic: compàs,simètric, secció de corda, matisos, rubato o polifonia i sembla que hi entengui. Que consti que l'afalagament "un entés" el sento com una llepada de polla molt agraïda. Gràcies.
Si serveix com a consol, en la meva infància o pre-adolescència recordo que una cançó de Bertín Osborne m'emocionava. Ara l'odio cada vegada que el veig, i no recordo la cançó, però em repeteixo que sóc un hortera de tres parells de collons, per tant lo de Rach i Paganini està a un altre nivell. La vida té aquestes coses.
P.D. Sobre la pedanteria suposo que se'n pot parlar com a tema apart. Definició de diccionari, percepció personal... Suposo que en faré un post, no sé. I no m'enfado, al contrari reconec que sóc un pedant de tres parells de collons, per això m'agrada la pedantoteca.
Comentaré el teu comentari sobre el meu comentari del teu comentari, per paràgrafs:
1- El comentari sobre l'associació personal de la peça no era per demostrar-me ofès. Era per aportar una altre dimensió a l'anàlisi d'una peça musical qualsevol. Com ja havia dit, demanava l'anàlisi que has fet.
2- La referència als poetas muertos era per recolzar la perspectiva emocional sobre la música.
3- Lo de nomenar-te com a entès, ho he extret tant del coneixement de a què et dediques professionalment, com dels teus comentaris.
Pel que fa a la comparació afalagament-llepada de polla, preferiria un altre de menys gràfica...
4- Ja sé que la intenció era una altre, però es que la comparació Rachi-Osbornín (aportació meva per fer-los més propers) és impagable... jejeje
P.D.1 Lamento ser tant telegràfic, pero és que s'acosta l'hora del partit...
P.D.2 Així, a "bote pronto" i sense raonar-ho, entenc que hi ha diferents tipus de pedanteria: la conscient i narcisista, la inconscient, que es pot percebre (erròniament) per part d'algú amb un nivell cultural menys desenvolupat i el "ramalasso pedant", que seria una ensopegada puntual en la primera, sense el component de la consciència.
En fi, que dóna per un post, com tu dius. Ho deixo en les teves mans. Prometo comentar si el fas.
Lo de llepada de polla era per allò del señor lobo.
Deixem'ho en afalagament?
El partit per molt que diguin no m'ha agradat, ho veig molt "quiero y no puedo". A allà no farem res, la típica decepció. Com a mínim caurem amb el cap ben alt, argument penós, ho sé.
Pel que fa al partit el que vaig veure és un bon Barça amb falta de mossegada i un decepcionant Manchester que venia a veure-les venir.
Jo també sóc pessimista de cara al partit de tornada. Segur que allà sortiran a mossegar i ells si que tenen gol...
Ja veurem.
Publica un comentari a l'entrada