Sobre (preposició, no substantiu)

Podriem llegir diferents coses sobre diferents temes, diversos autors que amb el seu esforç intel·lectual arriben a fites d'utilitat. Podriem entendre el llenguatge de segles anteriors, on un Montaigne ens deia que la vida es difícil però que s'ha de viure, on l'anglès immortal va deixar el mostrari de l'homo sapiens en negre sobre blanc (bueno, vale, potser sobre groc, per allò del paper antic), on l'escriptor K va fer nèixer un adjectiu amb el seu cognom, així com també l'italià D amb el seu.

Podriem preguntar-nos que collons fem en aquest troç de complexitat molecular, sobre si Darwin s'assembla a un mico (l'anís del mono dixit), sobre perquè el 12, el 7, el 60 són els números triats per ordenar una cosa anomenada temps , o si el que estic dient - en el fons, no en la forma - és original, o si un altre blogger ( o blogaire, no sé si l'inquisidor institucional ho acceptarà) o un altre savi ho haurà expressat millor i amb més precisió, no en tinc dubte.

Podriem iniciar mil polèmiques i desitjar que la línea telefònica ens tornés els comentaris, les senyals de l'existència d'això, d'aquest pensament insignificant i sincer expressat en un medi actual.

Escriuria sobre això i sobre allò, que hi ha una sola veritat i que darrera la paraula trascendència hi ha un buit colosal, oceànic, brutal. I sobre aquest buit hi ha el silenci de l'energia-intel·ligent que ÉS. I que el verb ser té la clau de tot, allí roman, espera, rau l'essència de l'homo consciencius (demano permís per excretar aquest últim vocable a l'autoritat competent).

Sobre tantes coses de la vida que s'escapen, que regeixen, que condicionen, que en el desig de parlar-ne quedo amb la sensació aquesta; la de fer un post més i esperar els comentaris, proves de la meva existència, llepades de gland al meu ego. Tant se val, que al cap i a la fi és el que és.

Des de la guineueta