Aprofitant que els passats dies 27 i 28 de Maig del present any s'ha produït la trobada de gent emprenedora, se m'ha acudit enllaçar això i fer-ne cinc cèntims.
La trobada empresariada es va produir al saló de congressos de Catalunya, un immens cubicle de formigó aixecat al costat d'un dels hotels més cars de Barcelona, amb nom de monarca que no calla, a la part alta de la Diagonal. En ell es distribuïren les diferents conferències de temes diversos en unes sales dotades de projector, micros i cadires disposades a distàncies còmodes. Les sales tenien noms de lletra i número (H1, H2, H3, G1...). Les xerrades eren exhibicions amb més o menys perícia al powerpoint, la dicció ininterrompuda, els moviments corporals calculats i fins i tot la lliçó pràctica de treure profit de l'audiència mitjançant els missatges sms per fer preguntes al conferenciant.
Per part meva, vaig anar-hi primerament perquè era gratis, sinó de què? M'ho vaig mirar com un divertiment, com qui va a un museu, o al zoo a veure la fauna que s'hi passeja. I he de dir que la imatge que a priori un es crea d'una reunió de gent que vol muntar empreses va quedar desmentida. De fet pensava si no tindria problemes amb la manera en com anava vestit, i no; l'exèrcit de trajes-jaqueta amb corbata quasi era ínfima, fins i tot hi havia algun element tatuat fins a les celles amb els lòbuls de les orelles buidats per un anell i aquest anell a la vegada amb una anella penjant - l'emprenedor que munta una tenda de tatuatges.
Primer vaig tenir d'inscriure'm, un tràmit no gaire violador d'intimitat que consistia en donar el teu nom, DNI, telèfon i mail (coses amb les quals pots mentir sense que ningú comprovi les dades). Amb l'entrega de la fulla omplerta amb la informació l'organització regala una bossa amb; un bloc de notes de pàgines blanques i tapes de cartró dur, un llapis, un diari amb el programa de les conferències, un llibret amb una petita descripció de les conferències, la targeta amb el teu nom i un porta-targetes transparent per penjar-te'l al coll i demostrar que estàs inscrit. Tot això dins una bossa de color negre i de tela impermeable, susceptible d'èsser re-utilitzada com a bossa de la roba bruta en una excursió, o contenir-hi objectes per protegir de la pluja. L'atenció del personal del tot correcta, a la cua un noi em va oferir la fulla d'inscripció i la gestió es va fer ràpidament i sense contratemps.
Havia quedat amb ...a Terrassa i Oskuro cap a les 9:15 hores (els emprenedors matinen una mica) i per una indisposició de l'emprenedora ultra-liberal van arribar un pèl tard (si considerem l'embús d'entrada a Barcelona, una hora és un pèl). Així que vaig entrar a la meva primera conferència per a emprenedors sol; el tema era la crisi i què s'havia de fer quan l'empresa que es governa es veu immersa en un entorn advers a la venta. Crisi no és igual a oportunitat - és temps de decisions -, no baixar preus, planificar bé, bons mecanismes d'informació de com està l'empresa i preocupar-se de cobrar, sobretot. El conferenciant caminava pel passadís de la sala, es movia molt i bevia aigua de manera quasi desaforada. L'accent sud-americà feia una certa gràcia donat que les primeres paraules van ser dites en un perfecte català, l'home havia estat molts anys a les amèriques - d'aquí que sabés el que s'havia de fer en temps de crisi. Es va seure una dona al meu costat, pantalons blancs i mitges de malla, prenia apunts del que deia el ponent, alguna cosa em va cridar l'atenció d'aquella dona.En el torn de preguntes es va plantejar què havia de fer en temps adversos el govern (cosa que indica que no tots els assistents estan a favor de la no intervenció de l'estat) a la qual cosa va respondre com tot bon fill de l'escola econòmica de Chicago. No vaig poder puntuar la conferència ja que les paperetes per fer-ho en aquell moment no ens les van repartir, més endavant si.
A la sortida em vaig trobar amb els egarencs, una amb una cara que en un primer moment em feia por. La dissenyadora de joies no va aguantar gaire la conversa posterior a les salutacions, se'n va anar a donar un vol per veure si el malestar desapareixia, amb l'afegit que va arribar un altre element anomenat Pedro Pablo, que arribava sense dir-m'ho el dia abans. Els tres que quedàvem vàrem anar a fer un cafè a la zona que dedicaven a aquesta activitat. Els ordinadors portàtils, les blackberry's i demés tecnologia ja va anar aflorant amb profusió, tot el recinte tenia cobertura wi-fi.
La segona conferència que assistírem fou una que parlava de la protecció d'un projecte, la donava un altre home, amb veu profunda i greu, una veu de locutor de ràdio o de documental a la dos. Mateix sistema, power-point de torn (per ...a Terrassa massa carregat) i parlar de peu, aquest sense beure tanta aigua. Patents, la importància de la redacció de la mateixa, fer una bona cerca abans de voler patentar i informació de pàgines web on poder fer-les, els llocs on la patent té més sortida (els USA sobretot, Japó, China i Europa) i les despeses de patentar un invent, advocats, assesors tècnics i d'altres que no recordo que engreixaven el cost, ja que allò que s'ha de pagar a l'oficina de patents és poc. Un sis de nota mitja a l'imprés que l'organització dóna per puntuar, el ponent donava classes a l'universitat i era un de les sis persones que treballava el tema a Espanya o era l'únic tècnic especialitzat en redacció de patents de l'estat, no me'n recordo bé. Dels drets d'autor de cançons (alguna cosa que podria tenir a veure amb mi) va dir que s'ha de demostrar l'autoria i automàticament els tens, cosa que considero fàcil encara que millor registrar-la a la SGAE (aquest gran mal de la societat). Un home assegut a la vora en acabar la conferència em va donar una targeta, un advocat. La sala era a menys del cinquanta per cent de l'aforament, parla molt de les ganes d'inventar que hi ha al país.
Després en Pedro anà a una altra xerrada powerpointica, Oskuro a una altra i els autors d'aquest bloc a sentir alguna cosa sobre el fenomen Nespresso. La sala era diferent, butaques de sala antiga de cine, de respatller baix amb una petita tauleta desplegable al reposa- braços, i la paret lateral esquerra, mirant a l'escenari, de vidre, amb el poder de distracció que això comporta. La directora del cafè amb càpsules a la península ibèrica - dona jove d'un atractiu evident - era mig entrevistada per un maromo trajeat, una mica pilota. El contingut poc interessant; la dificultat d'implantació del producte, les tendes que hi ha, el preu de la màquina i la qualitat del cafè, que per mi - l'he provat - no és tant exquisit (a la Portorriqueña, establiment de la plaça Bonsuccés, venen un cafè excel·lentíssim). Vàrem sortir abans d'hora, en Pedro havia marxat sense dir res (havia deixat el cotxe aparcat a un pàrquing de 3 euros l'hora), Oskuro tenia una entrevista "face to face" amb un altre emprenedor relacionat amb el ram al qual es vol dedicar ella i; oh, sorpresa! era la noia que es va asseure al meu costat a la primera conferència, la de la crisi. Mentre esperàvem vàrem xerrar, fora, a l'exterior d'un jardinet que el palau té i on van posar la carpa per fer el dinar, al qual la parella terrassenca anirien després.
Un cop acabada la reunió d'Oskuro em vaig despedir per menjar a casa, ells al jardinet i sentir una conferència d'algun jefazo de Pronovias. No vaig creuar gaires paraules amb la dissenyadora d'ornaments corporals per a cine, es veu que no sóc gaire adequat per a tranquil·litzar a algú. Vaig donar l'idea de tornar l'endemà amb una samarreta amb la falç i el martell, per veure quin efecte tindria. Suposo que cap, la mercantilització dels símbols és un fet, per mostra el Che.
En sortir del recinte vaig veure com Manuel del Campo Vidal estava demanant l'acreditació. La "celebrity".
Des de la guineueta.
La trobada empresariada es va produir al saló de congressos de Catalunya, un immens cubicle de formigó aixecat al costat d'un dels hotels més cars de Barcelona, amb nom de monarca que no calla, a la part alta de la Diagonal. En ell es distribuïren les diferents conferències de temes diversos en unes sales dotades de projector, micros i cadires disposades a distàncies còmodes. Les sales tenien noms de lletra i número (H1, H2, H3, G1...). Les xerrades eren exhibicions amb més o menys perícia al powerpoint, la dicció ininterrompuda, els moviments corporals calculats i fins i tot la lliçó pràctica de treure profit de l'audiència mitjançant els missatges sms per fer preguntes al conferenciant.
Per part meva, vaig anar-hi primerament perquè era gratis, sinó de què? M'ho vaig mirar com un divertiment, com qui va a un museu, o al zoo a veure la fauna que s'hi passeja. I he de dir que la imatge que a priori un es crea d'una reunió de gent que vol muntar empreses va quedar desmentida. De fet pensava si no tindria problemes amb la manera en com anava vestit, i no; l'exèrcit de trajes-jaqueta amb corbata quasi era ínfima, fins i tot hi havia algun element tatuat fins a les celles amb els lòbuls de les orelles buidats per un anell i aquest anell a la vegada amb una anella penjant - l'emprenedor que munta una tenda de tatuatges.
Primer vaig tenir d'inscriure'm, un tràmit no gaire violador d'intimitat que consistia en donar el teu nom, DNI, telèfon i mail (coses amb les quals pots mentir sense que ningú comprovi les dades). Amb l'entrega de la fulla omplerta amb la informació l'organització regala una bossa amb; un bloc de notes de pàgines blanques i tapes de cartró dur, un llapis, un diari amb el programa de les conferències, un llibret amb una petita descripció de les conferències, la targeta amb el teu nom i un porta-targetes transparent per penjar-te'l al coll i demostrar que estàs inscrit. Tot això dins una bossa de color negre i de tela impermeable, susceptible d'èsser re-utilitzada com a bossa de la roba bruta en una excursió, o contenir-hi objectes per protegir de la pluja. L'atenció del personal del tot correcta, a la cua un noi em va oferir la fulla d'inscripció i la gestió es va fer ràpidament i sense contratemps.
Havia quedat amb ...a Terrassa i Oskuro cap a les 9:15 hores (els emprenedors matinen una mica) i per una indisposició de l'emprenedora ultra-liberal van arribar un pèl tard (si considerem l'embús d'entrada a Barcelona, una hora és un pèl). Així que vaig entrar a la meva primera conferència per a emprenedors sol; el tema era la crisi i què s'havia de fer quan l'empresa que es governa es veu immersa en un entorn advers a la venta. Crisi no és igual a oportunitat - és temps de decisions -, no baixar preus, planificar bé, bons mecanismes d'informació de com està l'empresa i preocupar-se de cobrar, sobretot. El conferenciant caminava pel passadís de la sala, es movia molt i bevia aigua de manera quasi desaforada. L'accent sud-americà feia una certa gràcia donat que les primeres paraules van ser dites en un perfecte català, l'home havia estat molts anys a les amèriques - d'aquí que sabés el que s'havia de fer en temps de crisi. Es va seure una dona al meu costat, pantalons blancs i mitges de malla, prenia apunts del que deia el ponent, alguna cosa em va cridar l'atenció d'aquella dona.En el torn de preguntes es va plantejar què havia de fer en temps adversos el govern (cosa que indica que no tots els assistents estan a favor de la no intervenció de l'estat) a la qual cosa va respondre com tot bon fill de l'escola econòmica de Chicago. No vaig poder puntuar la conferència ja que les paperetes per fer-ho en aquell moment no ens les van repartir, més endavant si.
A la sortida em vaig trobar amb els egarencs, una amb una cara que en un primer moment em feia por. La dissenyadora de joies no va aguantar gaire la conversa posterior a les salutacions, se'n va anar a donar un vol per veure si el malestar desapareixia, amb l'afegit que va arribar un altre element anomenat Pedro Pablo, que arribava sense dir-m'ho el dia abans. Els tres que quedàvem vàrem anar a fer un cafè a la zona que dedicaven a aquesta activitat. Els ordinadors portàtils, les blackberry's i demés tecnologia ja va anar aflorant amb profusió, tot el recinte tenia cobertura wi-fi.
La segona conferència que assistírem fou una que parlava de la protecció d'un projecte, la donava un altre home, amb veu profunda i greu, una veu de locutor de ràdio o de documental a la dos. Mateix sistema, power-point de torn (per ...a Terrassa massa carregat) i parlar de peu, aquest sense beure tanta aigua. Patents, la importància de la redacció de la mateixa, fer una bona cerca abans de voler patentar i informació de pàgines web on poder fer-les, els llocs on la patent té més sortida (els USA sobretot, Japó, China i Europa) i les despeses de patentar un invent, advocats, assesors tècnics i d'altres que no recordo que engreixaven el cost, ja que allò que s'ha de pagar a l'oficina de patents és poc. Un sis de nota mitja a l'imprés que l'organització dóna per puntuar, el ponent donava classes a l'universitat i era un de les sis persones que treballava el tema a Espanya o era l'únic tècnic especialitzat en redacció de patents de l'estat, no me'n recordo bé. Dels drets d'autor de cançons (alguna cosa que podria tenir a veure amb mi) va dir que s'ha de demostrar l'autoria i automàticament els tens, cosa que considero fàcil encara que millor registrar-la a la SGAE (aquest gran mal de la societat). Un home assegut a la vora en acabar la conferència em va donar una targeta, un advocat. La sala era a menys del cinquanta per cent de l'aforament, parla molt de les ganes d'inventar que hi ha al país.
Després en Pedro anà a una altra xerrada powerpointica, Oskuro a una altra i els autors d'aquest bloc a sentir alguna cosa sobre el fenomen Nespresso. La sala era diferent, butaques de sala antiga de cine, de respatller baix amb una petita tauleta desplegable al reposa- braços, i la paret lateral esquerra, mirant a l'escenari, de vidre, amb el poder de distracció que això comporta. La directora del cafè amb càpsules a la península ibèrica - dona jove d'un atractiu evident - era mig entrevistada per un maromo trajeat, una mica pilota. El contingut poc interessant; la dificultat d'implantació del producte, les tendes que hi ha, el preu de la màquina i la qualitat del cafè, que per mi - l'he provat - no és tant exquisit (a la Portorriqueña, establiment de la plaça Bonsuccés, venen un cafè excel·lentíssim). Vàrem sortir abans d'hora, en Pedro havia marxat sense dir res (havia deixat el cotxe aparcat a un pàrquing de 3 euros l'hora), Oskuro tenia una entrevista "face to face" amb un altre emprenedor relacionat amb el ram al qual es vol dedicar ella i; oh, sorpresa! era la noia que es va asseure al meu costat a la primera conferència, la de la crisi. Mentre esperàvem vàrem xerrar, fora, a l'exterior d'un jardinet que el palau té i on van posar la carpa per fer el dinar, al qual la parella terrassenca anirien després.
Un cop acabada la reunió d'Oskuro em vaig despedir per menjar a casa, ells al jardinet i sentir una conferència d'algun jefazo de Pronovias. No vaig creuar gaires paraules amb la dissenyadora d'ornaments corporals per a cine, es veu que no sóc gaire adequat per a tranquil·litzar a algú. Vaig donar l'idea de tornar l'endemà amb una samarreta amb la falç i el martell, per veure quin efecte tindria. Suposo que cap, la mercantilització dels símbols és un fet, per mostra el Che.
En sortir del recinte vaig veure com Manuel del Campo Vidal estava demanant l'acreditació. La "celebrity".
Des de la guineueta.
1 comentari:
Demano paciència per la inintel·ligibilitat, ho aniré netejant de pols i palla.
S'accepten suggeriments.
Publica un comentari a l'entrada