Si dic

Si dic, a l'edat que tinc, que ja cansa el continu fracàs amb les dones, que estic cansat de sentir la impossibilitat d'estar amb el cos que m'agrada, que estic fins a la polla de sentir-me petit al costat de femines esculturals, que ja deixa de fer-me gràcia sentir la força de la biologia, i que malgrat això la pateixo. Si dic que arriba el moment de dir que ja n'hi ha prou de tant sofriment, que vull estar tranquil, que em rendeixo, que és superior a mi. Si dic que és com voler ser guapo, o medir dos metres, o tenir el talent de Eduard Hopper. Si dic totes aquestes coses l'entorn social faria el seu judici més bàsic i a l'hora comú; aquest pringat és un fracassat i té problemes amb les dones. Tot això, si ho dic.

Si fes aquest tipus de confessions les faria a les persones que et diuen; "no, home, si tu vals molt, si no tens novia és perquè tu no vols". Un tipus de persona que acostuma a pertànyer al cercle íntim, aquell "biombo" on pots despullar-te sense por al que diran. Aquelles persones que han de suportar els mals moments dels demés quan elles també estan així o pitjor. I donar-se suport mútuament, malgrat que en contades ocasions s'aconsegueix.

Si confessés que tot això em passa de veritat em posaria en evidència de manera flagrant, una evidència que en un bloc de caire recreatiu com aquest deixaria una marca desagradable. Dir aquestes coses en públic és d'un exhibicionisme malaltís. Podria maquillar-ho posant una nota de pedanteria, dient que la idea aquesta de cansament ja la va exposar Buñuel cap a la seva vellesa, però ell havia triomfat, ell ho va aconseguir, s'ho va treure del damunt, això si, quan ja era vell. Quedaria bé apropar-me al geni de Luis, també sord (com quasi jo), i compartir que anar darrere les faldilles és cansat. Si fos veritat m'ho miraria com una qüestió de paciència - encara que aquesta té un límit - deixar passar els anys, anar respirant, fent el que es pugui i cap al final; la tranquil·litat, el deixar de masturbar-se, el deixar de pensar que ja no es té l'obligació de tenir parella, el deixar de veure unes cuixes amb el desig aquell que mai s'acompleix, o els ulls, o els pits, o aquells "no" que m'han dit o fet veure quan jo no els agradava. Si ho digués narraria la fatiga que produeix el sentir-se sempre la mitja merda, la nul·litat habitual, i de tant habitual el fàstic de mi mateix. Si digués que pensant d'aquesta manera no m'he suïcidat seria perquè d'alguna manera espero l'èxit, perquè malgrat el patiment espero que la cosa s'acabi bé, encara que sigui com el Thelonious Monk del cine (Woody Allen va dir), sense la fal·lera de ficar-la per allà on es pugui. Si expressés que tot em va malament, mentiria. Si escribís que no aspiro a res més que l'equilibri, em contestaria que sóc un flipat presuntuós i que en aquest equilibri hi tindria d'entrar la dona.

Però com que tot això no ho dic, entre els tres noms d'artistes que donen el toc mediocrement culte, l'aire confessional inevitable i el coneixement de la persona que escriu, la funció "omplir el temps d'oci" ha sigut realitzada, i de pas jo he intentat fer teràpia.

Des de la guineueta.