Des del cor

Plou a Barcelona , és un d'aquells matins que es presten a fer paral·lelismes amb l'ànima o el cor. Color gris, asfalt, ciment i el misteri de les pulsacions, aquelles petites descàrregues elèctriques que ens mantenen aquí. M'he estirat al llit per sentir-les, dèbils però regulars. El so de l'aigua es barreja amb el batec, i és superior. La sensació de protecció que els llençols donen, el regust a la boca del ron amb coca-cola i el record d'una passejada a peu per un carrer del Vallés. L'amabilitat de l'acompanyant amb una conversa sobre la tuberculosi que omplia un silenci, per mi, incomode. Tot es fa present durant una estona..., molt present!!


La pluja rellisca pel tronc del plataner que em fa companyia des de molt petit, i l'escorça té un color més viu, les clapes de color verd agafen intensitat i el gris que les envolta es queda en això, la grisor. He obert la finestra, l'aire fresc, amb la sensació de netedat a les narius, aquella picor a les fosses nassals. Les fulles dels arbres estan ufanes, brillen, es mouen suaument i deixen caure les gotes des de la seva punta. Com les llàgrimes que de tant en tant recorden qui sóc, implacables.


Cau aigua com caic en el pecat més dolorós, el pessimisme. I el meu cor es rebrega, però continua bategant. Per a què, em pregunto. Per a treure la mà pel balcó i tocar la viscositat de la realitat? Per deixar-se endur per la tristesa del que es veu i es sent? Per sentir com el pit s'encongeix, l'anâhata desperta o els globus oculars es netegen? Per adonar-me que al fons hi ha amagat el fred d'avui, així com la covardia ? No hi ha resposta per al misteri del que sóc, pel cansament del que sóc, per al cor que l'aigua primaveral altera, per a saber dir el mot precís en el moment precís, per a aprendre del fracàs rere fracàs... La meva petitesa; com les llàgrimes en la pluja , com les petites mans que mullen la cuirassa protectora del batec, com aquest escrit.


Para de ploure, l'aire mou les flors dels testos del balcó d'enfront. Geranis rosats, lliri d'aigua de blanc pur i fal groc al mig, i les roses blanques, al costat de les punxes, amb l'aroma allí, per a un altre. La vegetació esclata amb el color pujat, ple, llustrós.I a l'altre cantó de carrer, darrera una paret, un llit, un balancí, una taula, un armari, l'ordinador, tele, guitarres, micros, llibres i una soledat de vertigen, abismal, insondable, oceànica.


Un calfred em recorre l'esquena, els peus se'm gelen, el cafè avisa que ja acabat de pujar, m'aixeco, me'n serveixo un raig, xarrupo fent soroll, la casa és buida, sona el telèfon, el cor continua polsant.


Dono les gràcies per aquesta tristesa.


Ara, des de caiguda lliure.