Hi ha una cosa que sempre m'ha rondat pel cap i que no n'he tret l'entrellat. Si tothom treballés d'allò que li agrada, com seria el món? Qui faria totes les feines que no ens agraden? Escombriaire, cambrer, miner, pescador, prostituta, tele-operadora/or... Hi hauria alguna vocació per a tot això? El món de la vocació és tancat per l'idea de comparació, per una idea de comoditat i prestigi que ens fa arrufar el nas quan hem de ser missatgers, taxistes, buseros (conductors d'autobús), repartidors de propaganda o dones de la neteja. Tothom vol ser astronauta, arquitecte, escriptor, dissenyador (del que sigui), cuiner (no el "pinxe" que pela patates), metge, enginyer ( a ser possible de ponts, camins i canals que són els que cobren més), pilot (d'avió o d' helicòpter, o de formula 1 o de motos, tant fa), director del que sigui (cine, orquestra, gran empresa..), actor, cantant, jugador de.... Quin món tant romàntic seria el de les vocacions, quina fantasia la de fer el que ens agrada. No sé que passaria ni amb la societat ni amb l'individu, el qual se'n pot cansar (de la vocació) o equivocar.
Ja sé que solament el plantejament de treballar en allò que ens plau és un pensament brutalment burgués, que els que sobreviuen ni s'ho plantegen, que hi farem.
La paraula "treball" ve del llatí "tripalium" que era el nom d'un temible instrument de tortura. Així, la manera de guanyar-nos els calerets no deixa de ser un tràngol dolorós. És curiós que en anglès doni "travel" (viatjar) i a les llengües romàniques aquesta cosa.
La realitat no entén de comoditat i al final es surt amb la seva l'"esforç", paraula amb poca audiència.
Hi ha allò de cadascú rep el que dóna i dóna allò que rep. És un peix que es mossega la cua, l'ou o la gallina. Això ens ha tocat; a fer el que es pugui. La tauromàquia com a metàfora està molt bé; el toro com allò real ( la part bèstia de la vida) i el torero com a rerpesentant del gènere homo, que va fent-lo anar per allà on pot o es deixa.
Des de la guineueta.
5 comentaris:
A veure si els futboleros comenten alguna cosa d'aquest post, joder.
Al loro.
Doncs jo volia ser el bombero loco del Barna show, apagant el foc de jovenetes i grans amb la meva inmensa manega de escuma i obrint les sortides de emergència de tota aquella que la tingués tancada de feia temps. Laporta dimissió Mourinho solució. Visca el Barça
bcntaholigan
A mi m'agradaria ser Txiki;
Baixes; Rijkaard,R10, Deco, Marquez, Gudjonsen,Edmílson, Oleguer, Zambrotta, Thuram, Henry i si m'apures Eto'o.
Altes; Mourinho, que fagi l'equip ell i a guanyar que és el que importa. Deixem-nos de collonades de filosofia futbolítica i polles semblants.
Veig que el futbol no abandona, no es pot elevar el nivell. Visca la cervesa.
Jo crec que hi ha molta gent que vol treballar en aquestes professions que anomenes, que els agrada. Segur que n'hi ha mes dels que penses. N'hi han que no volen complicacions, ni realitzacions personals. Volen treballar les hores del conveni, plegar a la seva hora, i anar cap a casa o a gaudir dels diners guanyats. Ni mes ni menys. No es pot menysprear cap professió. A mes a mes, si hi ha gent que ha anat a parar a fer de "el que sigui" es per que en realitat potser volia fer-ho. O potser no ha volgut fer el camí que porta a exercir la professió que si que hagués volgut.
També hi ha gent que es queixa contínuament de la seva feina, però no els donis res amb mes responsabilitat, amb mal de caps, amb creativitat, per que el que realment volen es fer el que fan, encara que no ho reconeguin.
Ei! També hi han els que fan el que no els agrada, no dic que no, però crec que el percentatge no es tant alt com creiem.
Sento tallar el tema futbol d'aquest post, però ja n'hi han uns altres dos oberts.
Publica un comentari a l'entrada