dissabte, 31 de maig del 2008

El dia de l'emprenedor (II)

L'endemà vaig arribar tard perquè sortia de la feina. La conferència començava a les 12:30 i jo plegava a aquella hora exactament, però era a la vora, a Esplugues.

Vaig entrar a la sala i ..a Terrassa però no hi era. El tema dels ponents era la tendència de l'industria musical, i els conferenciants eren asseguts rere una tarima amb taula, mirant el monitor de l'ordinador portàtil on el powerpoint feia el seu servei. Legislació pobra per anar en contra de la descàrrega pirata, època en la que s'escolta més música, època en la que es venen menys discos, camins per on el negoci va; mòbils (on la gent està més acostumada a pagar), música a canvi de publicitat, música inclosa al hardware. El gran canvi en aquesta industria ha sigut el desviament en la promoció; abans eren la televisió i la ràdio les úniques vies per donar a conèixer el producte i ara estan els mòbils i Internet, els dos grans canals de l'actualitat. Aquesta primera part de la xerrada la va fer un individu masculí que es notava que amb la baixada de vendes la seva feina es veia en perill. Després va parlar una altra persona, de sexe femení, llabis molsuts, veu suau i cara agradable. Ella era una espècie de productora de grups, o mànager, o editora, una figura del tot nova. Es dedica a buscar grups per a promocionar-los, fer-los la web, promocionar-los a través de la xarxa i representar-los amb contractes a festivals o anuncis de TV. I ella tenia molt clar que la principal font d'ingressos dels grups han de ser els concerts, s'ha acabat allò de fer un LP i vendre milions de còpies, les discogràfiques tenen els dies contats. Amb aquesta dona el powerpoint va enriquir-se amb links a youtube amb campanyes de publicitat amb cançons de grups nous, fet, aquest, la publicitat, de gran vàlua pels grups d'ara, així com els enllaços que de les webs tenen amb altres artistes. Una persona pot entrar a la web de Koma, per exemple, i acabar escoltant un altre grup hard-core o speed-metal. Per la meitat de la ponència va aparèixer en Pedro que es va asseure davant meu, va estar-se deu minuts i se'n va anar, hola i adéu. Puntuació baixa, no em van dir res de nou, ja sabia que el futur són els concerts en directe; ui! si Glenn Gould aixequés el cap.


A fora em vaig trobar amb el company blogger, aquesta vegada ja sense la seva parella, la mateixa indisposició del dia abans la va deixar a casa, relaxada, i això que tenia una cita que l'organització et proporciona, es deia "connecta vip". Una trobada amb un alt càrrec d'una empresa que factura quantitats considerables, i que la seva activitat tingui alguna relació amb allò que l'emprenedora vol fer. Sobre aquest punt i en la denominació vip és on la cosa em provocava arcades; els pringadillos i els triomfadors, un forat d'agenda per dedicar a algú que era com ell fa uns anys, una miqueta d'altruisme mai els va malament a aquests individus. I el petit encantat que algú de la seva talla parli amb ells, com no!


Vàrem anar a dinar a la carpa de fora, al jardinet, un àpat d'onze euros en una bossa de paper. Un panet, un iogurt natural danone, un Kit-Kat, un sobret de sucre, una aigua, coberts i got de plàstic, dues safates fondes de plàstic transparent segellades amb una amanida de pasta (macarrons de colors, tomàquet deshidratat -que molta gent deixava- pipes i una salsa verda que podria ser un pesto però amb color de wasabi) en una i a l'altre pit de pollastre rostit amb cous-cous. Molt car pel que es donava, i el local amb quatre taules llargues (una mica brutes) amb bancs d'igual distància, sense separació, com en una taverna, però això si, una hostessa s'anava enduent tot allò que anaves acabant. I mentre ingeríem aquests elements una conferència amb la directora general, a la península ibèrica, d'Ikea. La conferenciant - dona de la quarantena molt ben portada, de cadera ampla, cintura estreta, sense pit, però d'un atractiu fortíssim i senzill, sense la sofisticació que es podria esperar d'un directiu de la seva categoria, la veu suau i sense canvis de to, un discurs correcte sense estridències lèxiques- era damunt una tarima decorada amb mobles del magatzem de mobles més barat del món i una pantalla amb el projector de rigor i el powerpoint . La va presentar una directora d'Esade que la va tenir com a alumne. Pel final va prometre coixins com a premi a les preguntes més interessants. El contingut va girar en quantes tendes hi ha al món, com va començar tot a allà Suècia als anys 50, amb l'emprenedor que ara té 84 anys i encara visita les quasi dos-centes tendes al voltant d'occident, en veure els anuncis de les diferents campanyes publicitàries a la tele, quina era la filosofia de la marca, que el 80% de les decisions de compra les fan les dones (per això ara només volen dones en els càrrecs directius) i el fet en com va ser contractada per a ser directora de tenda; a través d'un head-hunter. Es veu que hi ha una sèrie de gent que figura en unes llistes, les quals serveixen a empreses de colocació d'alts executius per buscar directors del que sigui. La terminologia tècnica no la sé; manager o senior o ... Suposo que per a ser-hi has de ser dels primers de promoció a les millors universitats o escoles superiors. Al torn de preguntes en ..a Terrassa va subjectar un llapis d'Ikea en un paper i el va donar a l'hostessa que els recollia i els duia a la presentadora que les llegia. De les preguntes, una interessant que recordo va ser quan li digueren si tenia casa seva decorada al cent per cent amb mobles Ikea i va respondre que no, que la tenia en un cinquanta per cent, i algú també li va fer arribar el per què posen noms tan difícils als mobles, cosa que respongué dient que era per saber de quin objecte es parlava i ho entengués el fundador. Del llapis en va fer esment, però com que no el va firmar segurament no va rebre el coixí de premi.


Després férem un cafè, no sense abans deixar que el company fes el cigarret de torn (dins no es permetia fumar, opció encertada per a mi, no tant per els consumidors de tabac, planta tan poc lúdica). Entre pitos i flautes se'ns van fer les 17 hores, Oskuro va trucar dient que arribaria per a sentir l'última ponència, a les 18. Jo dubtava entre marxar o continuar en aquell festival dels "jefes". Vaig entrar a la conferència que va triar el co-autor d'aquest espai i la veritat no me'n vaig penedir. De llarg va ser la millor de les que vaig assistir, al full de puntuació vaig posar un deu. La feia un home calb, de mitjana estatura, vestit amb traje i corbata, amb un pèl de sobrepes. El contingut a priori em va semblar que seria el típic discurset de formules per a innovar. Es va parlar de zen, de pensar diferent, de respecte a la diferència, el treball en equip, acceptació del fracàs, cites d'autors diversos i tot un seguit de passos per a poder fer sorgir noves maneres de treure un producte al mercat. Va donar exemples d'empreses innovadores en les que la manera tradicional de treballar s'estava canviant, espais oberts, interdisciplinars, i com a últim exemple Google, la primera marca del món, ja per damunt de la Coca-cola o Microsoft. Va fer dues al·lusions a la manera de veure l'empresa que tenen els catalans, la manera aquella en la que sense patiment no hi ha recompensa, i els exemples que donava trencaven la concepció d'empresa tradicional. Es veu que per a que una empresa innovi ha d'haver poca o inexistent jerarquització, cosa amb la qual vaig combregar. Durant aquesta conferència també es donava de manera evident una lliçó de com treure profit econòmic d'una xerrada. En aquella aula havia una pantalla per al powerpoint i una altra per a fer preguntes al ponent enviant sms, 0,15 euros el missatge. Com a empresaris la qualitat era innegable.


En acabat això ens dirigirem a la sala d'actes on entraria en acció un guru de l'empresariat espanyol. La sala és molt gran, com els cines anteriors a les multi-sales, sostre altíssim, terra emmoquetat i les butaques amples, amb un micròfon cadascuna i una tauleta desplegable subjectada al respatller. El ponent va sortir a fer la seva xerrada després d'una petita representació teatral de tres actors, que donaren un toc d'humor a l'inici. Després de mitja hora - jo pensava que un dels actors era el conferenciant (si és un gran guru podria ser polifacètic, no?) - va pujar a l'escenari, a través d'una justificació argumental d'una trucada a algú que pot assessorar, l'home de cinquanta anys (ho va confessar al principi) vestit amb la corbata, la jaqueta i sabates de rigor tradicional, i cara i moviments que em recordaren Ozores. La dicció era clara, però feia pujades i baixades en el to de veu, sobretot baixava la intensitat moltíssim quan deia una cosa important, cosa que donada la meva falta d'audició en una orella m'exasperava. Vaig molestar quatre o cinc cops a ...a Terrassa per si ell ho havia escoltat. El contingut d'allò que va parlar va ser interessant, feia molt l'ús de gràfiques amb coordenades, me'n feia creus de moltes coses de les que va dir. Tenia en compte la felicitat personal de l'individu dirigent, donava una visió global de la vida bastant aproximada a la realitat , la paraula altruisme o donar sense esperar res a canvi no sortiren, però, en cap moment. En diferents instants vaig mostrar la meva sorpresa per les coses que deia amb; "estic flipant", com quan el tio va i parla de la sincronia amb l'univers, SINCRONIA!!!! I per acabar de flipar va posar en un dels eixos d'una gràfica l'esperit, l'ESPERIT, si té sentit allò que fa l'empresari; però des de quan no ha sigut altra cosa que fer diners? El powerpoint (no va haver cap de les conferències a les que vaig assistir, excepte la de Nespresso, que no l'utilitzés) en aquest cas es projectava en una pantalla molt gran, a l'altura del personatge. Dels deu punts que volia desenvolupar va tenir de passar-ne quatre o cinc ràpid perquè desenvolupava amb detall els que havien aparegut primer. Va ser una pena no tenir la informació dels últims, error de bon professor.



En acabar Oskuro estava esperant fora, no va arribar a temps per a l'última ponència. Parlàrem una petita estona de camí cap el cotxe, continuo sense cap virtut tranquilitzadora. I marxàrem, el dia de l'emprenedor (com a 24 hores de conferències) s'havia acabat.


Des de la guineueta.


divendres, 30 de maig del 2008

El dia de l'emprenedor (I)

Aprofitant que els passats dies 27 i 28 de Maig del present any s'ha produït la trobada de gent emprenedora, se m'ha acudit enllaçar això i fer-ne cinc cèntims.


La trobada empresariada es va produir al saló de congressos de Catalunya, un immens cubicle de formigó aixecat al costat d'un dels hotels més cars de Barcelona, amb nom de monarca que no calla, a la part alta de la Diagonal. En ell es distribuïren les diferents conferències de temes diversos en unes sales dotades de projector, micros i cadires disposades a distàncies còmodes. Les sales tenien noms de lletra i número (H1, H2, H3, G1...). Les xerrades eren exhibicions amb més o menys perícia al powerpoint, la dicció ininterrompuda, els moviments corporals calculats i fins i tot la lliçó pràctica de treure profit de l'audiència mitjançant els missatges sms per fer preguntes al conferenciant.


Per part meva, vaig anar-hi primerament perquè era gratis, sinó de què? M'ho vaig mirar com un divertiment, com qui va a un museu, o al zoo a veure la fauna que s'hi passeja. I he de dir que la imatge que a priori un es crea d'una reunió de gent que vol muntar empreses va quedar desmentida. De fet pensava si no tindria problemes amb la manera en com anava vestit, i no; l'exèrcit de trajes-jaqueta amb corbata quasi era ínfima, fins i tot hi havia algun element tatuat fins a les celles amb els lòbuls de les orelles buidats per un anell i aquest anell a la vegada amb una anella penjant - l'emprenedor que munta una tenda de tatuatges.


Primer vaig tenir d'inscriure'm, un tràmit no gaire violador d'intimitat que consistia en donar el teu nom, DNI, telèfon i mail (coses amb les quals pots mentir sense que ningú comprovi les dades). Amb l'entrega de la fulla omplerta amb la informació l'organització regala una bossa amb; un bloc de notes de pàgines blanques i tapes de cartró dur, un llapis, un diari amb el programa de les conferències, un llibret amb una petita descripció de les conferències, la targeta amb el teu nom i un porta-targetes transparent per penjar-te'l al coll i demostrar que estàs inscrit. Tot això dins una bossa de color negre i de tela impermeable, susceptible d'èsser re-utilitzada com a bossa de la roba bruta en una excursió, o contenir-hi objectes per protegir de la pluja. L'atenció del personal del tot correcta, a la cua un noi em va oferir la fulla d'inscripció i la gestió es va fer ràpidament i sense contratemps.


Havia quedat amb ...a Terrassa i Oskuro cap a les 9:15 hores (els emprenedors matinen una mica) i per una indisposició de l'emprenedora ultra-liberal van arribar un pèl tard (si considerem l'embús d'entrada a Barcelona, una hora és un pèl). Així que vaig entrar a la meva primera conferència per a emprenedors sol; el tema era la crisi i què s'havia de fer quan l'empresa que es governa es veu immersa en un entorn advers a la venta. Crisi no és igual a oportunitat - és temps de decisions -, no baixar preus, planificar bé, bons mecanismes d'informació de com està l'empresa i preocupar-se de cobrar, sobretot. El conferenciant caminava pel passadís de la sala, es movia molt i bevia aigua de manera quasi desaforada. L'accent sud-americà feia una certa gràcia donat que les primeres paraules van ser dites en un perfecte català, l'home havia estat molts anys a les amèriques - d'aquí que sabés el que s'havia de fer en temps de crisi. Es va seure una dona al meu costat, pantalons blancs i mitges de malla, prenia apunts del que deia el ponent, alguna cosa em va cridar l'atenció d'aquella dona.En el torn de preguntes es va plantejar què havia de fer en temps adversos el govern (cosa que indica que no tots els assistents estan a favor de la no intervenció de l'estat) a la qual cosa va respondre com tot bon fill de l'escola econòmica de Chicago. No vaig poder puntuar la conferència ja que les paperetes per fer-ho en aquell moment no ens les van repartir, més endavant si.


A la sortida em vaig trobar amb els egarencs, una amb una cara que en un primer moment em feia por. La dissenyadora de joies no va aguantar gaire la conversa posterior a les salutacions, se'n va anar a donar un vol per veure si el malestar desapareixia, amb l'afegit que va arribar un altre element anomenat Pedro Pablo, que arribava sense dir-m'ho el dia abans. Els tres que quedàvem vàrem anar a fer un cafè a la zona que dedicaven a aquesta activitat. Els ordinadors portàtils, les blackberry's i demés tecnologia ja va anar aflorant amb profusió, tot el recinte tenia cobertura wi-fi.


La segona conferència que assistírem fou una que parlava de la protecció d'un projecte, la donava un altre home, amb veu profunda i greu, una veu de locutor de ràdio o de documental a la dos. Mateix sistema, power-point de torn (per ...a Terrassa massa carregat) i parlar de peu, aquest sense beure tanta aigua. Patents, la importància de la redacció de la mateixa, fer una bona cerca abans de voler patentar i informació de pàgines web on poder fer-les, els llocs on la patent té més sortida (els USA sobretot, Japó, China i Europa) i les despeses de patentar un invent, advocats, assesors tècnics i d'altres que no recordo que engreixaven el cost, ja que allò que s'ha de pagar a l'oficina de patents és poc. Un sis de nota mitja a l'imprés que l'organització dóna per puntuar, el ponent donava classes a l'universitat i era un de les sis persones que treballava el tema a Espanya o era l'únic tècnic especialitzat en redacció de patents de l'estat, no me'n recordo bé. Dels drets d'autor de cançons (alguna cosa que podria tenir a veure amb mi) va dir que s'ha de demostrar l'autoria i automàticament els tens, cosa que considero fàcil encara que millor registrar-la a la SGAE (aquest gran mal de la societat). Un home assegut a la vora en acabar la conferència em va donar una targeta, un advocat. La sala era a menys del cinquanta per cent de l'aforament, parla molt de les ganes d'inventar que hi ha al país.


Després en Pedro anà a una altra xerrada powerpointica, Oskuro a una altra i els autors d'aquest bloc a sentir alguna cosa sobre el fenomen Nespresso. La sala era diferent, butaques de sala antiga de cine, de respatller baix amb una petita tauleta desplegable al reposa- braços, i la paret lateral esquerra, mirant a l'escenari, de vidre, amb el poder de distracció que això comporta. La directora del cafè amb càpsules a la península ibèrica - dona jove d'un atractiu evident - era mig entrevistada per un maromo trajeat, una mica pilota. El contingut poc interessant; la dificultat d'implantació del producte, les tendes que hi ha, el preu de la màquina i la qualitat del cafè, que per mi - l'he provat - no és tant exquisit (a la Portorriqueña, establiment de la plaça Bonsuccés, venen un cafè excel·lentíssim). Vàrem sortir abans d'hora, en Pedro havia marxat sense dir res (havia deixat el cotxe aparcat a un pàrquing de 3 euros l'hora), Oskuro tenia una entrevista "face to face" amb un altre emprenedor relacionat amb el ram al qual es vol dedicar ella i; oh, sorpresa! era la noia que es va asseure al meu costat a la primera conferència, la de la crisi. Mentre esperàvem vàrem xerrar, fora, a l'exterior d'un jardinet que el palau té i on van posar la carpa per fer el dinar, al qual la parella terrassenca anirien després.


Un cop acabada la reunió d'Oskuro em vaig despedir per menjar a casa, ells al jardinet i sentir una conferència d'algun jefazo de Pronovias. No vaig creuar gaires paraules amb la dissenyadora d'ornaments corporals per a cine, es veu que no sóc gaire adequat per a tranquil·litzar a algú. Vaig donar l'idea de tornar l'endemà amb una samarreta amb la falç i el martell, per veure quin efecte tindria. Suposo que cap, la mercantilització dels símbols és un fet, per mostra el Che.


En sortir del recinte vaig veure com Manuel del Campo Vidal estava demanant l'acreditació. La "celebrity".


Des de la guineueta.

dijous, 29 de maig del 2008

Més Thelonious, mai n'hi ha prou

Una més del bo de'n Thelonious. Imaginació infinita, originalitat absoluta, només Jazz? Art del bo.

Si no us va agradar l'altra no cal que l'escolteu.



El rotllo que dóna aquesta música m'anima, no sé a vosaltres.

El vibrafonista és un altre dels grans; Milt Jackson.

Des de la guineueta

Des del cor

Plou a Barcelona , és un d'aquells matins que es presten a fer paral·lelismes amb l'ànima o el cor. Color gris, asfalt, ciment i el misteri de les pulsacions, aquelles petites descàrregues elèctriques que ens mantenen aquí. M'he estirat al llit per sentir-les, dèbils però regulars. El so de l'aigua es barreja amb el batec, i és superior. La sensació de protecció que els llençols donen, el regust a la boca del ron amb coca-cola i el record d'una passejada a peu per un carrer del Vallés. L'amabilitat de l'acompanyant amb una conversa sobre la tuberculosi que omplia un silenci, per mi, incomode. Tot es fa present durant una estona..., molt present!!


La pluja rellisca pel tronc del plataner que em fa companyia des de molt petit, i l'escorça té un color més viu, les clapes de color verd agafen intensitat i el gris que les envolta es queda en això, la grisor. He obert la finestra, l'aire fresc, amb la sensació de netedat a les narius, aquella picor a les fosses nassals. Les fulles dels arbres estan ufanes, brillen, es mouen suaument i deixen caure les gotes des de la seva punta. Com les llàgrimes que de tant en tant recorden qui sóc, implacables.


Cau aigua com caic en el pecat més dolorós, el pessimisme. I el meu cor es rebrega, però continua bategant. Per a què, em pregunto.
Per a treure la mà pel balcó i tocar la viscositat de la realitat? Per deixar-se endur per la tristesa del que es veu i es sent? Per sentir com el pit s'encongeix, l'anâhata desperta o els globus oculars es netegen? Per adonar-me que al fons hi ha amagat el fred d'avui, així com la covardia ? No hi ha resposta per al misteri del que sóc, pel cansament del que sóc, per al cor que l'aigua primaveral altera, per a saber dir el mot precís en el moment precís, per a aprendre del fracàs rere fracàs... La meva petitesa; com les llàgrimes en la pluja , com les petites mans que mullen la cuirassa protectora del batec, com aquest escrit.


Para de ploure, l'aire mou les flors dels testos del balcó d'enfront. Geranis rosats, lliri d'aigua de blanc pur i fal groc al mig, i les roses blanques, al costat de les punxes, amb l'aroma allí, per a un altre. La vegetació esclata amb el color pujat, ple, llustrós.I a l'altre cantó de carrer, darrera una paret, un llit, un balancí, una taula, un armari, l'ordinador, tele, guitarres, micros, llibres i una soledat de vertigen, abismal, insondable, oceànica.


Un calfred em recorre l'esquena, els peus se'm gelen, el cafè avisa que ja acabat de pujar, m'aixeco, me'n serveixo un raig, xarrupo fent soroll, la casa és buida, sona el telèfon, el cor continua polsant.


Dono les gràcies per aquesta tristesa.


Ara, des de caiguda lliure.

dimarts, 27 de maig del 2008

Thelonious Monk

Penjo aquest gran tema d'un artista inclassificable. No m'enrotllo més.



Des de la guineueta

dissabte, 24 de maig del 2008

Si dic

Si dic, a l'edat que tinc, que ja cansa el continu fracàs amb les dones, que estic cansat de sentir la impossibilitat d'estar amb el cos que m'agrada, que estic fins a la polla de sentir-me petit al costat de femines esculturals, que ja deixa de fer-me gràcia sentir la força de la biologia, i que malgrat això la pateixo. Si dic que arriba el moment de dir que ja n'hi ha prou de tant sofriment, que vull estar tranquil, que em rendeixo, que és superior a mi. Si dic que és com voler ser guapo, o medir dos metres, o tenir el talent de Eduard Hopper. Si dic totes aquestes coses l'entorn social faria el seu judici més bàsic i a l'hora comú; aquest pringat és un fracassat i té problemes amb les dones. Tot això, si ho dic.

Si fes aquest tipus de confessions les faria a les persones que et diuen; "no, home, si tu vals molt, si no tens novia és perquè tu no vols". Un tipus de persona que acostuma a pertànyer al cercle íntim, aquell "biombo" on pots despullar-te sense por al que diran. Aquelles persones que han de suportar els mals moments dels demés quan elles també estan així o pitjor. I donar-se suport mútuament, malgrat que en contades ocasions s'aconsegueix.

Si confessés que tot això em passa de veritat em posaria en evidència de manera flagrant, una evidència que en un bloc de caire recreatiu com aquest deixaria una marca desagradable. Dir aquestes coses en públic és d'un exhibicionisme malaltís. Podria maquillar-ho posant una nota de pedanteria, dient que la idea aquesta de cansament ja la va exposar Buñuel cap a la seva vellesa, però ell havia triomfat, ell ho va aconseguir, s'ho va treure del damunt, això si, quan ja era vell. Quedaria bé apropar-me al geni de Luis, també sord (com quasi jo), i compartir que anar darrere les faldilles és cansat. Si fos veritat m'ho miraria com una qüestió de paciència - encara que aquesta té un límit - deixar passar els anys, anar respirant, fent el que es pugui i cap al final; la tranquil·litat, el deixar de masturbar-se, el deixar de pensar que ja no es té l'obligació de tenir parella, el deixar de veure unes cuixes amb el desig aquell que mai s'acompleix, o els ulls, o els pits, o aquells "no" que m'han dit o fet veure quan jo no els agradava. Si ho digués narraria la fatiga que produeix el sentir-se sempre la mitja merda, la nul·litat habitual, i de tant habitual el fàstic de mi mateix. Si digués que pensant d'aquesta manera no m'he suïcidat seria perquè d'alguna manera espero l'èxit, perquè malgrat el patiment espero que la cosa s'acabi bé, encara que sigui com el Thelonious Monk del cine (Woody Allen va dir), sense la fal·lera de ficar-la per allà on es pugui. Si expressés que tot em va malament, mentiria. Si escribís que no aspiro a res més que l'equilibri, em contestaria que sóc un flipat presuntuós i que en aquest equilibri hi tindria d'entrar la dona.

Però com que tot això no ho dic, entre els tres noms d'artistes que donen el toc mediocrement culte, l'aire confessional inevitable i el coneixement de la persona que escriu, la funció "omplir el temps d'oci" ha sigut realitzada, i de pas jo he intentat fer teràpia.

Des de la guineueta.

divendres, 23 de maig del 2008

Reciclatge (I)

Aquest text el vaig escriure el 23/5/06, o sigui, fa dos anys i el comparteixo perquè a pesar que no expressa amb exactitud allò que voldria dir s'hi apropa una mica. Diu així:


"Hi ha una sensació – així, amb aquest substantiu, només ho puc qualificar – que em produeix la convivència amb “pijos”. Entenent com a convivència haver transitat pels seus barris i pobles, i com a “pijos” les persones de nivell adquisitiu mig – alt que ostenten algun objecte o fan alguna activitat que el fan palès. És un estat que em transporta a un dia lluminós, en un entorn privilegiat, o sigui, un paisatge barreja de mar i muntanya, en una casa gran, espaiosa, amb línies rectes i estil minimal art, amb vistes a un jardí quasi bosc, amb una piscina amb perspectiva sobre un penya-segat, i unes noies d’anca fina, llavis molsuts i mirada despreocupada que demanen anar, a la caleta de la vora, a banyar-se despullades, barrejar els seus cossos amb les aigües color turquesa.

És l’emoció caramel·litzada del luxe fet aire i aquella percepció intangible que l’endemà no hi ha cap obligació, no hi ha cap examen ni patró que amoïnin, res desagradable. Hi ha una renda que és com una font que no deixa de rajar, i els desplaçaments es fan amb prestigi sobre rodes o amb embarcacions que faran veure contrades en moments solitaris, fora de la gernació treballadora, la massa.

Aquestes sensacions les he tingut quan he estat a Begur i al barri de Sarrià. Quan he vist gent sortir de cases vora la mar o en un carrer ple d’encant, acompanyats d’éssers femenins angelicals, conduint baluernes exclusives. Deixant a entendre que el gust per allò plaent i còmode és ordinari i habitual."

Des de la guineueta.

dijous, 22 de maig del 2008

dimarts, 20 de maig del 2008

Paciència

Sort en tenim les ànimes que escrivim un bloc que la cosa no sigui remunerada públicament o ens hagin donat un premi per haver descobert la sopa d'all. És per això que sense haver llegit cinquanta llibres sobre el tema es pot escriure el següent, i no ens denunciïn per frau a les arques de l'estat.


La paciència; que dir-ne. El procés d'esforç més temps. I per molt d'esforç que hi posis ara la cosa demana temps. El procés, les coses no són instantànies. Això fa pensar en la part de realitat que necessita d'això, de saber esperar i perseverar. Sobretot les coses grans, les que engrandeixen l'esperit - si és que així volem anomenar-ho. Aprendre a ser diferents als altres, cultivar (en el sentit agrari i l'intel·lectual), entrenar , crear.

Paciència, perseverança, temps, objectiu; i l'ara que es desespera i té moments de defalliment. Com l'acumulació d'energia per a fer alguna cosa. Jo que sé? em dic. Les coses poden donar un gir en un instant infinitesimal i després dir que això ha succeït per altres series de causes i efectes. Altres vides, altres pensaments acumulats, altres energies que incideixen en el teu esforç i per tant en la teva paciència.

I costa tant esperar.

Des de la guineueta

dissabte, 17 de maig del 2008

Economia

Sense voler donar-me-les d'entés en economia voldria escriure'n. De fet aquest tipus de coses són les que fan el fenomen blog gran.

Ja fa un temps que vaig veure uns videos que Milton Friedman va fer als 70, es diuen "Free to choose", i ara he vist "La batalla por la economia mundial" ( aquí l'original complet en anglès) documental extens,complet i on també hi apareix aquest nobel d'economia. Aquest senyor és un dels puntals de l'escola d'economia de Chicago, la qual promou la idea que el mercat ha de ser completament lliure, sense cap intervenció governamental. Aquest pensament prové inicialment d'un altre economista (i filòsof, o això diuen) que el precedí i que fou la competència intel·lectual de Keynes a principis de segle XX; Frederich August von Hayek.

Veig que el sistema de mercat lliure és la traducció selvàtica a l'economia, qui és més espavilat triomfa, qui treballa va endavant, qui es deprimeix o emmalalteix decau, mor. Un sistema econòmic sense pietat, sense compassió, on el que té més diner sempre tindrà més possibilitats; com a la natura, la llei del més fort. Amb l'edat s'arriba a la resignació d'allò impepinable, de les coses com són i que poca cosa es pot fer, l'egoisme no desapareixerà per molt que volguem regular i repartir, fiscalitzar i racionalitzar. El sistema de l'escola de Chicago és l'acceptació de l'egoisme humà (perseguir els propis interessos) i que ell mateix a través de l'espectativa de ser més ric (ser més egoista) vagi repartint riquesa; amb el preu que comporta que cada "x" temps hi hagi una recessió.

Aquest sistema econòmic sembla que és el menys dolent, així com la democràcia ho és com a sistema polític. La natura humana té aquestes coses.

Des de la guineueta.


dilluns, 12 de maig del 2008

dijous, 8 de maig del 2008

Escriptura automatica (i II)

El problema amb la dona savia, aquesta que se la ha de seduir amb paraules boniques, escoltar-la i cobrir-la de netedat. Penso en la veu del meu mestre en Martí amb el seu taller mental solar, en de que em serveix si em molesta el contacte amb la gent,[troç suprimit]. I la venjança, em pregunto que si hi ha vegades que la mereixo i d'altres si no. La veritat planiana i el pàncreas de'n Espada, amb la seva espanya aznarista. [troç suprimit ]Escriure el llibre de la biografia de la meva àvia. El to, les primeres linies amb el riu com a protagonista, la corva on s'ha fet la nuclear, les aixelelles i les dides de la comarca, la supervivient de dos o tres embarassos d'un matrimoni de conveniència. Ara em ve que tindriem de ser estat associat d'Itàlia, quina gran cosa, el coc, el romànic i el dret romà. Quina gran cosa ser italians, guanyariem més copes d'europa, encara que tindriem de canviar de pensament i no du el ciri a la mà, com sempre em fet els massoquistes del Barça. Cambó espera dins un llibre gruixut de'n Josep Pla, aquest de qui parla el aznarote, eh!

Em miro els temes a lo Woody Allen, ara penso que n'Oliver també el fa servir per dir que s'ha fet un acudit o una conversació, les dones, el Barça, espanya, catalunya, la llengua, en Pla , en Espada, la feina, la meditació i la música-guitarra. Que n'he de fer de la meva vida, a vegades em pregunto, diria el subjecte que duc dins i del que em costa mirar des de fora. Les frases queden intel·ligibles?, hi haurà fragments que hauré anul·lat, of course, vull conservar la petita part de gent que llegeix el bloc, perque això ho escriuré al bloc. D'una tirada? No sé, millor fer-ho en dos o tres cops o posts, ja saps que la gent s'agovia.

M'agrada fantasejar, que faria si em toques la loteria, si fes una cançó que arribés a número u, o millor; si a l'escola de cinema de Terrassa un pringadillo amb talent s'ensopegués amb mi al café de les arts i ens caièssim bé, cosa difícil donada la meva poca predisposició a obrir-me al món, per això no tinc dona, i potser arribaré a monjo sense esglèsia. Les rames, com m'hi enfilo. Ara sembla que amb la canalla he arribat a una espècie de no agressió. No puc fer classe i em retrec que no la faig prou amena. Link rere link i m'he dit quan tornava de la piscina que tindria d'escriure amb mallorquí, fer es salat,estar escrivint amb ses coses més salades de ses illes, sa sobrassada, sa ensaïmada i penso amb els alemanys que compren l'illa i es PP que va perdre per poc ses últimes eleccions i que no parlo al bloc de política per allò des putos insults de sa gent que no pens com jo, com es Salvadoret Sostres es niño bien que es fa es super català i no és més que es feixista de porta de servei, es jutge del talent sense compassió i creença que s'és tendre. Es menjar, canvies de manera de menjar i canvies tu. Canvies es que menges i canvies tu. Ho dic perque si una cosa deu tenir bé en sostret és quan parla de restaurants, l'únic.

Em pica un ou i el rasco suaument, amb delicadesa. Em canso i deso, vaig a dormir.

Escriptura automatica (I)

Com el títol indica vaig escriure això amb un procediment seixantavuitesc. Escriure el que surt, sense pensar en el fil argumental. Els punts i apart són aleatoris i he suprimit trossos ofensius o molt íntims, aquests están indicats quan s'escau.

Ho faig en dues parts per fer més ràpida la lectura, i així la segona part us la podeu estalviar si no us ha agradat.

Fa així:

Escric amb la tele encesa, el programa "silenci" , la colla de nous bohemis, dissenyadors web, dissenyadors gràfics, gent amb barba, xandal i texans, amb skate. Mobles amb objectes amb noves formes, Londres i un nou barri íntim. El Barça suposo que fent el ridícul, a una altra cadena, no vull ni mirar. No sento petards dels espanyols que em circumden, no ho celebren? Música extranya, els típics sintetitzadors, amb dj's calbs escoltant amb una orella un auricular i el coll doblegat, mirant l'indicador o el plat del vinil. Arquitectura de "dead ford", arquitectes-samurais coses més rares mos han de passar. L'orella dreta la tinc tapada, la de l'operació, alcohol boricat, destapat! La tele vomita més artistes en totes les disciplines, l'accent de cotó fluix britànic, l'accent dels vencedors, wake up iron (desperta ferro!!!).


El soroll de l'ordinador és molest. A qualsevol cosa li diuen música, i art. Li lleparia el clítoris a na Bibiana fins que li sortís aquell fluxe extrany i poc comú entre les dones, segur que el deu tenir depiladet la molt vallesana. Veig la pantalla en blanc i el soroll altre cop, el puto ventilador que aireja el xip. Rectifico coses que no hauria d'haver escrit, penso en demà a classe, els nens i les nenes, la classe preparada i a veure si podés usar el canó de projecció. Penso en els blocs d'avui, en que estic copiant una cosa molt antiga, que és escriure el que surt sense corregir, apenes, i el Joan Miquel Oliver es fa present, l'enveja de viure a ses illes, i en Bobby que farà el concert divendres i no sé si arribaré a temps al poble per la plantada de l'aubi. Conduir de nit, i la meva àvia no hi voldrà anar, ella, que hi va nèixer. Penso en el partit de waterpolo que es feia quan he anat a la piscina per no tenir de veure el ridícul que suposo que ha fet el Barça, perque no he mirat com han quedat. En aquest google docs podria fer invitacions perque la gent veiés el meu procés d'escriptura i em responc amb una altra pregunta, a lo gallec, qui voldria llegir-ho? amb prou feines entren al bloc. I mira que tinc sobrepes, per això vaig a la piscina. I hauria d'estudiar per l'oposició [troç suprimit] I recordo ara l'expressió que fa en Oliver; un lavabo trainspotting.
[troç suprimit] . Amb aquests insults on vull anar? això serà terapèutic?

Des de la guineueta

dimarts, 6 de maig del 2008

Guerra de...

Amb la intenció que aquest post sigui el més comentat començo. Sé que el fet d'exposar aquest pensament donarà com a resultat reaccions diverses, moltes no ho faran per no donar satisfacció al meu propòsit.

Els éssers humans som una espècie dividida en dues parts; a uns ens pengen els collons i d'altres tenen cada vint-i-vuit dies, aproximadament, una hemorràgia vaginal. Aquestes dues parts tenen la missió gravada, al foc roent dels gens, de perpetuar l'espècie. La traducció en comportament comú de les parts es podria resumir en; uns quan veuen dos tetes se'ls sobre-irriga el clítoris hiper-desarrollat ( o el clítoris és una polla no desenvolupada? noies, us he posat fora el parèntesi!) i les altres pateixen un dolor, que varia en intensitat segons l'individu (no es pot escriure individua, la llengua, que masclista!!!) cada mes -- d'aquí menstruació. Aquest últim fet és d'una violència de gènere total; entenent com a violència la tortura que suposa tenir de patir uns dolors periòdics -- ja sé que hi ha éssers femenins que en gaudeixen, el masoquisme també és humà i les excepcions confirmen la REGLA.

Com a éssers conscients que som -- uns amb un grau, altres en un altre -- cada vegada que la tecnologia avança anem intentant establir-nos en la comoditat del no-esforç. Així ha nascut la píndola que anul·la la regla, la fecundació invitro, l'anticoncepció i ara la possible no-necessitat d'enamorar-se d'un altre ésser humà. I és que tant a homes com a dones ens anirà de conya. Uns tindrem les tetes, culs i conys perfectes, podrem follar quan volem i tindrem la llibertat de moviments assegurada. Per l'altra part podreu programar que segons la cara que feu o la mirada que insinueu el robot us satisfarà en el punt exacte que volgueu.

La tècnica és la que ens ha de redimir, de fet penso que és, ha sigut i serà la que ens faci continuar com a espècie.


Des de la guineueta.

diumenge, 4 de maig del 2008

Futbol: estem salvats matemàticament de segona

Com que veig que el tema de la piloteta dóna joc proposaré als amables lectors que proposin la tan esperada renovació de la plantilla.

En l'últim comentari del post anterior (4 Maig 2008, 2:35) he fet la meva llista de baixes, la repeteixo;

Caipirinho, Deco, Marquez, Thuram, Silvinho, Oleguer, Zambrotta, Edmílson, Gudy i Henry.

La cosa està en posar un recanvi per nom-posició. Per exemple; jo portaria a Essien del Chelsea per Deco. Alguns noms se'm fan difícils de trobar recanvi amb el meu coneixement de lligues extrangeres i espanyola.

Em va encantar DeRossi de la Roma, seria cromo repetit amb Essien però pel que sembla aquest no surt de la Roma "ni jarto vino", Piero dixit (contacte italià que juga els divendres a futbol amb la penya "traete un amigo que nos falta gente").

Al Poulsen o l'Alves no els portaria solament pel malament que em cau el puto Del nido (peeer cert!! [dit a lo Cuní] el tio aquest no estava implicat en el cas malaia? A veure si tenim sort i el foten a la presó). Això si, canviaria a Txiki per Montxi ( ai! perdó, és monchi?), a pesar que Txiki no és tonto i el lloc que ocupa és el més envejat i a la vegada odiat pel sozi.

Un tio que m'agrada és el lateral brasilero que el mandril va deixar a la Roma, Cicinho. Serviria per suplir Silvinho, Oleguer o Zambrotta (encara que aquest últim li donaria a una tercera oportunitat, encara que diuen [el puto calvo sobre-radiat de rajos uva, el Guasch] té problemes personals, la txurri, que té unes tetes com a dos carretes, vol tornar a Itàlia).

Em falta un central jove com a recanvi de Marquez, i que ningú digui Piqué perque, com Cesc, serien Gerards segona part. Una "star" per descobrir, Cristiano Ronaldo NO!! Si la Britney10 (el del turbant, R10, Ronnie...) és un fiestero imagineu-vos el gominas caga-penaltys aquí. I molts més, a veure si hi ha noms.

Del recanvi d'entrenador el que surt més votat tant debó es fes realitat, encara que la premsa no deixaria de donar-li pel cul a cada moment. Mourinho wellcome.

Des de la guineueta.


dissabte, 3 de maig del 2008

No sé

Hi ha una cosa que sempre m'ha rondat pel cap i que no n'he tret l'entrellat. Si tothom treballés d'allò que li agrada, com seria el món? Qui faria totes les feines que no ens agraden? Escombriaire, cambrer, miner, pescador, prostituta, tele-operadora/or... Hi hauria alguna vocació per a tot això? El món de la vocació és tancat per l'idea de comparació, per una idea de comoditat i prestigi que ens fa arrufar el nas quan hem de ser missatgers, taxistes, buseros (conductors d'autobús), repartidors de propaganda o dones de la neteja. Tothom vol ser astronauta, arquitecte, escriptor, dissenyador (del que sigui), cuiner (no el "pinxe" que pela patates), metge, enginyer ( a ser possible de ponts, camins i canals que són els que cobren més), pilot (d'avió o d' helicòpter, o de formula 1 o de motos, tant fa), director del que sigui (cine, orquestra, gran empresa..), actor, cantant, jugador de.... Quin món tant romàntic seria el de les vocacions, quina fantasia la de fer el que ens agrada. No sé que passaria ni amb la societat ni amb l'individu, el qual se'n pot cansar (de la vocació) o equivocar.

Ja sé que solament el plantejament de treballar en allò que ens plau és un pensament brutalment burgués, que els que sobreviuen ni s'ho plantegen, que hi farem.

La paraula "treball" ve del llatí "tripalium" que era el nom d'un temible instrument de tortura. Així, la manera de guanyar-nos els calerets no deixa de ser un tràngol dolorós. És curiós que en anglès doni "travel" (viatjar) i a les llengües romàniques aquesta cosa.

La realitat no entén de comoditat i al final es surt amb la seva l'"esforç", paraula amb poca audiència.

Hi ha allò de cadascú rep el que dóna i dóna allò que rep. És un peix que es mossega la cua, l'ou o la gallina. Això ens ha tocat; a fer el que es pugui. La tauromàquia com a metàfora està molt bé; el toro com allò real ( la part bèstia de la vida) i el torero com a rerpesentant del gènere homo, que va fent-lo anar per allà on pot o es deixa.

Des de la guineueta.

Amics de pas