Reciclatge (I)

Aquest text el vaig escriure el 23/5/06, o sigui, fa dos anys i el comparteixo perquè a pesar que no expressa amb exactitud allò que voldria dir s'hi apropa una mica. Diu així:

"Hi ha una sensació – així, amb aquest substantiu, només ho puc qualificar – que em produeix la convivència amb “pijos”. Entenent com a convivència haver transitat pels seus barris i pobles, i com a “pijos” les persones de nivell adquisitiu mig – alt que ostenten algun objecte o fan alguna activitat que el fan palès. És un estat que em transporta a un dia lluminós, en un entorn privilegiat, o sigui, un paisatge barreja de mar i muntanya, en una casa gran, espaiosa, amb línies rectes i estil minimal art, amb vistes a un jardí quasi bosc, amb una piscina amb perspectiva sobre un penya-segat, i unes noies d’anca fina, llavis molsuts i mirada despreocupada que demanen anar, a la caleta de la vora, a banyar-se despullades, barrejar els seus cossos amb les aigües color turquesa.

És l’emoció caramel·litzada del luxe fet aire i aquella percepció intangible que l’endemà no hi ha cap obligació, no hi ha cap examen ni patró que amoïnin, res desagradable. Hi ha una renda que és com una font que no deixa de rajar, i els desplaçaments es fan amb prestigi sobre rodes o amb embarcacions que faran veure contrades en moments solitaris, fora de la gernació treballadora, la massa.

Aquestes sensacions les he tingut quan he estat a Begur i al barri de Sarrià. Quan he vist gent sortir de cases vora la mar o en un carrer ple d’encant, acompanyats d’éssers femenins angelicals, conduint baluernes exclusives. Deixant a entendre que el gust per allò plaent i còmode és ordinari i habitual."

Des de la guineueta.

Jocs de la meva infància

Des de Terrassa

Paciència

Sort en tenim les ànimes que escrivim un bloc que la cosa no sigui remunerada públicament o ens hagin donat un premi per haver descobert la sopa d'all. És per això que sense haver llegit cinquanta llibres sobre el tema es pot escriure el següent, i no ens denunciïn per frau a les arques de l'estat.


La paciència; que dir-ne. El procés d'esforç més temps. I per molt d'esforç que hi posis ara la cosa demana temps. El procés, les coses no són instantànies. Això fa pensar en la part de realitat que necessita d'això, de saber esperar i perseverar. Sobretot les coses grans, les que engrandeixen l'esperit - si és que així volem anomenar-ho. Aprendre a ser diferents als altres, cultivar (en el sentit agrari i l'intel·lectual), entrenar , crear.

Paciència, perseverança, temps, objectiu; i l'ara que es desespera i té moments de defalliment. Com l'acumulació d'energia per a fer alguna cosa. Jo que sé? em dic. Les coses poden donar un gir en un instant infinitesimal i després dir que això ha succeït per altres series de causes i efectes. Altres vides, altres pensaments acumulats, altres energies que incideixen en el teu esforç i per tant en la teva paciència.

I costa tant esperar.

Des de la guineueta

Economia

Sense voler donar-me-les d'entés en economia voldria escriure'n. De fet aquest tipus de coses són les que fan el fenomen blog gran.

Ja fa un temps que vaig veure uns videos que Milton Friedman va fer als 70, es diuen "Free to choose", i ara he vist "La batalla por la economia mundial" ( aquí l'original complet en anglès) documental extens,complet i on també hi apareix aquest nobel d'economia. Aquest senyor és un dels puntals de l'escola d'economia de Chicago, la qual promou la idea que el mercat ha de ser completament lliure, sense cap intervenció governamental. Aquest pensament prové inicialment d'un altre economista (i filòsof, o això diuen) que el precedí i que fou la competència intel·lectual de Keynes a principis de segle XX; Frederich August von Hayek.

Veig que el sistema de mercat lliure és la traducció selvàtica a l'economia, qui és més espavilat triomfa, qui treballa va endavant, qui es deprimeix o emmalalteix decau, mor. Un sistema econòmic sense pietat, sense compassió, on el que té més diner sempre tindrà més possibilitats; com a la natura, la llei del més fort. Amb l'edat s'arriba a la resignació d'allò impepinable, de les coses com són i que poca cosa es pot fer, l'egoisme no desapareixerà per molt que volguem regular i repartir, fiscalitzar i racionalitzar. El sistema de l'escola de Chicago és l'acceptació de l'egoisme humà (perseguir els propis interessos) i que ell mateix a través de l'espectativa de ser més ric (ser més egoista) vagi repartint riquesa; amb el preu que comporta que cada "x" temps hi hagi una recessió.

Aquest sistema econòmic sembla que és el menys dolent, així com la democràcia ho és com a sistema polític. La natura humana té aquestes coses.

Des de la guineueta.

Paraigüer improvisat

Escriptura automatica (i II)

El problema amb la dona savia, aquesta que se la ha de seduir amb paraules boniques, escoltar-la i cobrir-la de netedat. Penso en la veu del meu mestre en Martí amb el seu taller mental solar, en de que em serveix si em molesta el contacte amb la gent,[troç suprimit]. I la venjança, em pregunto que si hi ha vegades que la mereixo i d'altres si no. La veritat planiana i el pàncreas de'n Espada, amb la seva espanya aznarista. [troç suprimit ]Escriure el llibre de la biografia de la meva àvia. El to, les primeres linies amb el riu com a protagonista, la corva on s'ha fet la nuclear, les aixelelles i les dides de la comarca, la supervivient de dos o tres embarassos d'un matrimoni de conveniència. Ara em ve que tindriem de ser estat associat d'Itàlia, quina gran cosa, el coc, el romànic i el dret romà. Quina gran cosa ser italians, guanyariem més copes d'europa, encara que tindriem de canviar de pensament i no du el ciri a la mà, com sempre em fet els massoquistes del Barça. Cambó espera dins un llibre gruixut de'n Josep Pla, aquest de qui parla el aznarote, eh!

Em miro els temes a lo Woody Allen, ara penso que n'Oliver també el fa servir per dir que s'ha fet un acudit o una conversació, les dones, el Barça, espanya, catalunya, la llengua, en Pla , en Espada, la feina, la meditació i la música-guitarra. Que n'he de fer de la meva vida, a vegades em pregunto, diria el subjecte que duc dins i del que em costa mirar des de fora. Les frases queden intel·ligibles?, hi haurà fragments que hauré anul·lat, of course, vull conservar la petita part de gent que llegeix el bloc, perque això ho escriuré al bloc. D'una tirada? No sé, millor fer-ho en dos o tres cops o posts, ja saps que la gent s'agovia.

M'agrada fantasejar, que faria si em toques la loteria, si fes una cançó que arribés a número u, o millor; si a l'escola de cinema de Terrassa un pringadillo amb talent s'ensopegués amb mi al café de les arts i ens caièssim bé, cosa difícil donada la meva poca predisposició a obrir-me al món, per això no tinc dona, i potser arribaré a monjo sense esglèsia. Les rames, com m'hi enfilo. Ara sembla que amb la canalla he arribat a una espècie de no agressió. No puc fer classe i em retrec que no la faig prou amena. Link rere link i m'he dit quan tornava de la piscina que tindria d'escriure amb mallorquí, fer es salat,estar escrivint amb ses coses més salades de ses illes, sa sobrassada, sa ensaïmada i penso amb els alemanys que compren l'illa i es PP que va perdre per poc ses últimes eleccions i que no parlo al bloc de política per allò des putos insults de sa gent que no pens com jo, com es Salvadoret Sostres es niño bien que es fa es super català i no és més que es feixista de porta de servei, es jutge del talent sense compassió i creença que s'és tendre. Es menjar, canvies de manera de menjar i canvies tu. Canvies es que menges i canvies tu. Ho dic perque si una cosa deu tenir bé en sostret és quan parla de restaurants, l'únic.

Em pica un ou i el rasco suaument, amb delicadesa. Em canso i deso, vaig a dormir.

Escriptura automatica (I)

Com el títol indica vaig escriure això amb un procediment seixantavuitesc. Escriure el que surt, sense pensar en el fil argumental. Els punts i apart són aleatoris i he suprimit trossos ofensius o molt íntims, aquests están indicats quan s'escau.

Ho faig en dues parts per fer més ràpida la lectura, i així la segona part us la podeu estalviar si no us ha agradat.

Fa així:

Escric amb la tele encesa, el programa "silenci" , la colla de nous bohemis, dissenyadors web, dissenyadors gràfics, gent amb barba, xandal i texans, amb skate. Mobles amb objectes amb noves formes, Londres i un nou barri íntim. El Barça suposo que fent el ridícul, a una altra cadena, no vull ni mirar. No sento petards dels espanyols que em circumden, no ho celebren? Música extranya, els típics sintetitzadors, amb dj's calbs escoltant amb una orella un auricular i el coll doblegat, mirant l'indicador o el plat del vinil. Arquitectura de "dead ford", arquitectes-samurais coses més rares mos han de passar. L'orella dreta la tinc tapada, la de l'operació, alcohol boricat, destapat! La tele vomita més artistes en totes les disciplines, l'accent de cotó fluix britànic, l'accent dels vencedors, wake up iron (desperta ferro!!!).

El soroll de l'ordinador és molest. A qualsevol cosa li diuen música, i art. Li lleparia el clítoris a na Bibiana fins que li sortís aquell fluxe extrany i poc comú entre les dones, segur que el deu tenir depiladet la molt vallesana. Veig la pantalla en blanc i el soroll altre cop, el puto ventilador que aireja el xip. Rectifico coses que no hauria d'haver escrit, penso en demà a classe, els nens i les nenes, la classe preparada i a veure si podés usar el canó de projecció. Penso en els blocs d'avui, en que estic copiant una cosa molt antiga, que és escriure el que surt sense corregir, apenes, i el Joan Miquel Oliver es fa present, l'enveja de viure a ses illes, i en Bobby que farà el concert divendres i no sé si arribaré a temps al poble per la plantada de l'aubi. Conduir de nit, i la meva àvia no hi voldrà anar, ella, que hi va nèixer. Penso en el partit de waterpolo que es feia quan he anat a la piscina per no tenir de veure el ridícul que suposo que ha fet el Barça, perque no he mirat com han quedat. En aquest google docs podria fer invitacions perque la gent veiés el meu procés d'escriptura i em responc amb una altra pregunta, a lo gallec, qui voldria llegir-ho? amb prou feines entren al bloc. I mira que tinc sobrepes, per això vaig a la piscina. I hauria d'estudiar per l'oposició [troç suprimit] I recordo ara l'expressió que fa en Oliver; un lavabo trainspotting.[troç suprimit] . Amb aquests insults on vull anar? això serà terapèutic?

Des de la guineueta

Guerra de...

Amb la intenció que aquest post sigui el més comentat començo. Sé que el fet d'exposar aquest pensament donarà com a resultat reaccions diverses, moltes no ho faran per no donar satisfacció al meu propòsit.

Els éssers humans som una espècie dividida en dues parts; a uns ens pengen els collons i d'altres tenen cada vint-i-vuit dies, aproximadament, una hemorràgia vaginal. Aquestes dues parts tenen la missió gravada, al foc roent dels gens, de perpetuar l'espècie. La traducció en comportament comú de les parts es podria resumir en; uns quan veuen dos tetes se'ls sobre-irriga el clítoris hiper-desarrollat ( o el clítoris és una polla no desenvolupada? noies, us he posat fora el parèntesi!) i les altres pateixen un dolor, que varia en intensitat segons l'individu (no es pot escriure individua, la llengua, que masclista!!!) cada mes -- d'aquí menstruació. Aquest últim fet és d'una violència de gènere total; entenent com a violència la tortura que suposa tenir de patir uns dolors periòdics -- ja sé que hi ha éssers femenins que en gaudeixen, el masoquisme també és humà i les excepcions confirmen la REGLA.

Com a éssers conscients que som -- uns amb un grau, altres en un altre -- cada vegada que la tecnologia avança anem intentant establir-nos en la comoditat del no-esforç. Així ha nascut la píndola que anul·la la regla, la fecundació invitro, l'anticoncepció i ara la possible no-necessitat d'enamorar-se d'un altre ésser humà. I és que tant a homes com a dones ens anirà de conya. Uns tindrem les tetes, culs i conys perfectes, podrem follar quan volem i tindrem la llibertat de moviments assegurada. Per l'altra part podreu programar que segons la cara que feu o la mirada que insinueu el robot us satisfarà en el punt exacte que volgueu.

La tècnica és la que ens ha de redimir, de fet penso que és, ha sigut i serà la que ens faci continuar com a espècie.


Des de la guineueta.

Futbol: estem salvats matemàticament de segona

Com que veig que el tema de la piloteta dóna joc proposaré als amables lectors que proposin la tan esperada renovació de la plantilla.

En l'últim comentari del post anterior (4 Maig 2008, 2:35) he fet la meva llista de baixes, la repeteixo;

Caipirinho, Deco, Marquez, Thuram, Silvinho, Oleguer, Zambrotta, Edmílson, Gudy i Henry.

La cosa està en posar un recanvi per nom-posició. Per exemple; jo portaria a Essien del Chelsea per Deco. Alguns noms se'm fan difícils de trobar recanvi amb el meu coneixement de lligues extrangeres i espanyola.

Em va encantar DeRossi de la Roma, seria cromo repetit amb Essien però pel que sembla aquest no surt de la Roma "ni jarto vino", Piero dixit (contacte italià que juga els divendres a futbol amb la penya "traete un amigo que nos falta gente").

Al Poulsen o l'Alves no els portaria solament pel malament que em cau el puto Del nido (peeer cert!! [dit a lo Cuní] el tio aquest no estava implicat en el cas malaia? A veure si tenim sort i el foten a la presó). Això si, canviaria a Txiki per Montxi ( ai! perdó, és monchi?), a pesar que Txiki no és tonto i el lloc que ocupa és el més envejat i a la vegada odiat pel sozi.

Un tio que m'agrada és el lateral brasilero que el mandril va deixar a la Roma, Cicinho. Serviria per suplir Silvinho, Oleguer o Zambrotta (encara que aquest últim li donaria a una tercera oportunitat, encara que diuen [el puto calvo sobre-radiat de rajos uva, el Guasch] té problemes personals, la txurri, que té unes tetes com a dos carretes, vol tornar a Itàlia).

Em falta un central jove com a recanvi de Marquez, i que ningú digui Piqué perque, com Cesc, serien Gerards segona part. Una "star" per descobrir, Cristiano Ronaldo NO!! Si la Britney10 (el del turbant, R10, Ronnie...) és un fiestero imagineu-vos el gominas caga-penaltys aquí. I molts més, a veure si hi ha noms.

Del recanvi d'entrenador el que surt més votat tant debó es fes realitat, encara que la premsa no deixaria de donar-li pel cul a cada moment. Mourinho wellcome.

Des de la guineueta.

No sé

Hi ha una cosa que sempre m'ha rondat pel cap i que no n'he tret l'entrellat. Si tothom treballés d'allò que li agrada, com seria el món? Qui faria totes les feines que no ens agraden? Escombriaire, cambrer, miner, pescador, prostituta, tele-operadora/or... Hi hauria alguna vocació per a tot això? El món de la vocació és tancat per l'idea de comparació, per una idea de comoditat i prestigi que ens fa arrufar el nas quan hem de ser missatgers, taxistes, buseros (conductors d'autobús), repartidors de propaganda o dones de la neteja. Tothom vol ser astronauta, arquitecte, escriptor, dissenyador (del que sigui), cuiner (no el "pinxe" que pela patates), metge, enginyer ( a ser possible de ponts, camins i canals que són els que cobren més), pilot (d'avió o d' helicòpter, o de formula 1 o de motos, tant fa), director del que sigui (cine, orquestra, gran empresa..), actor, cantant, jugador de.... Quin món tant romàntic seria el de les vocacions, quina fantasia la de fer el que ens agrada. No sé que passaria ni amb la societat ni amb l'individu, el qual se'n pot cansar (de la vocació) o equivocar.

Ja sé que solament el plantejament de treballar en allò que ens plau és un pensament brutalment burgués, que els que sobreviuen ni s'ho plantegen, que hi farem.

La paraula "treball" ve del llatí "tripalium" que era el nom d'un temible instrument de tortura. Així, la manera de guanyar-nos els calerets no deixa de ser un tràngol dolorós. És curiós que en anglès doni "travel" (viatjar) i a les llengües romàniques aquesta cosa.

La realitat no entén de comoditat i al final es surt amb la seva l'"esforç", paraula amb poca audiència.

Hi ha allò de cadascú rep el que dóna i dóna allò que rep. És un peix que es mossega la cua, l'ou o la gallina. Això ens ha tocat; a fer el que es pugui. La tauromàquia com a metàfora està molt bé; el toro com allò real ( la part bèstia de la vida) i el torero com a rerpesentant del gènere homo, que va fent-lo anar per allà on pot o es deixa.

Des de la guineueta.

Futbol: ja durava massa

No ha sigut cap sorpresa. La lógica s'ha complert, poca pasta per les apostes.

S'ha perdut un any . Tot s'ha de dir, al principi res ho feia pensar. Els noms eren correctes l'errada ha sigut no mantenir l'actitud. No critico al president per això, l'individu que l'increpa a Manchester és l'exemple del mal culer, la merda que ens llencem a nosaltres mateixos. L'actitud l'ha de mantenir l'entrenador, a pesar que ara al final ja posa els bons.

Entrenador nou, a ser possible un Mourinho o Scolari, i nou jugadors amb ganes.

Errades del president; parlar massa amb en Johann (no s'ha tret la sospita d'estar sota els seus consells), i haver-se separat del millor fitxador que s'ha tingut a can Barça. S'ha de confiar en la gent que en sap i en Rossell està demostrat que en sap, més que res perque també s'aconsellava de gent que en sap (diuen que els fitxatges de Ronnie, Deco i Marquez van ser consells de Scolari). Una llàstima perque ara toca fer un equip nou amb gent amb ganes i ja veurem que passa.

Encara que sigui per donar moral, que torni Rossell per fitxar!!!!

Des de la guineueta

Grrrr

En una de les rares ocasions que la televisió ofereix, un dia vaig sentir recitar aquests versos a Juan Echanove;

No he de callar por más que con el dedo,
ya tocando la boca o ya la frente,
silencio avises o amenaces miedo.

¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?

Hoy, sin miedo que, libre, escandalice,
puede hablar el ingenio, asegurado
de que mayor poder le atemorice.

En otros siglos pudo ser pecado
severo estudio y la verdad desnuda,
y romper el silencio el bien hablado.

Pues sepa quien lo niega, y quien lo duda,
que es lengua la verdad de Dios severo,
y la lengua de Dios nunca fue muda.

Francisco de Quevedo

El programa va ser en aquest "Illa del tresor" i el fragment es diu al final (al minut 21:51 comença). La manera de recitar-lo la trobo d'una naturalitat tan excepcional que sempre me'n recordo. No sóc llegidor de poesia potser per aquesta raó; perque no sé llegir-la, quan ho faig m'avorreixo. Però segurament si la sentís amb aquesta intensitat tan poc impostada, sense aquelles pujades i baixades de to, aquelles pauses grandiloqüents, aquells monotons discursos de rapsodes consumats, ara en seria un afeccionat. Es nota que l' Echanove sap per on va en Francisco i el deixa al punt de cocció just, al dente.

Llàstima que el fragment no sigui al tubo i s'hagi de veure el programa sencer, cosa que no és una gran pena; hi ha una recepta d'uns ous durs amb wasabi força remarcable, els jocs d'enginy típics de l'Ollé i el Barril i alguna tonteria de l'Echanove, com quan diu que la dreta és la ciència i l'esquerra pot autodestruir-se.

El sentit de la poesia té aquelles tres preguntes que em van emocionar;

¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?

Entre la segona i la tercera hi ha una antítesis genial, una parada en el pensament per a raonar. El pobre Quevedo estava fins als collons de mantenir les formes en una època de fortes repressions.

Per cert, Paco Quevedo, enginy pur, odiava els catalans.

Des de la guineueta

A qui hem de creure?

He rebut aquest correu electrònic sobre la fuita d'Ascó d’una bona amiga d'un poble de les terres de l’Ebre, Vinebre. Es el poble d’on es la meva sang i la del de la Guineueta, encara que no hi haguem viscut mai. Jo el sento com "lo meu poble", visqui on visqui.

Al meu parer fa una reflexió sobre la fuita d'Ascó breu i totalment aclaridora. Millor impossible:

Hola,

Aquí us deixo, per si no ho vau poder veure el video del programa de TV3 "La nit al dia" sobre la fuita d'Ascó, on s'entrevista Antoni Lloret (físic), és una mica llarg però val la pena. Qui mos diu la veritat?

http://www.tv3.cat/videos/393479

Si és tan important com aquest senyor ho pinta no hi a dret que el CSN ens digui que només és d'importància 2, i si realment el CSN diu la veritat pq deixen que hi hagi tan rebombori?, als que vivim a la zona no ens fan cap favor, ni pels esforços que podem fer en turisme, ni pels productes que elavorem, qui voldra fruita, vi, oli,... de la Ribera? i a lo millor al final no voldran ni l'aigua de l'Ebre (que ja mos aniria bé).

Res més.

Noemí.


Des de Terrassa

Un prodigi

Aquest èsser músic actuarà el proper 9 de Maig al Palau de la Música catalana, a les 21:00 hores.




Per a qui vegi el tio del "Don't worry be happy" o un negre fent sorollets amb la boca, dir que hi ha gent per a tot, sensibilitats molt diverses, el respecte que mai es perdi.

Aquest personatge és un prodigi per raons diverses. La tècnica vocal és d'una grandesa astral, tracta la veu com a un instrument més, la seva laringe i cordes vocals són un instrument de vent nou, amb una gama de timbres i sonoritats que cap altre instrument de la família té. Gràcies al seu virtuosisme arriba a fer-nos present diverses melodies alhora, i així ell sol omple l'escenari. I a més, per si no fos poc, és una ment musical privilegiada; ha tocat lo popular arribant a número 1 mundial al 88 i després s'ha dedicat a coses més cultes com dirigir a la filarmónica de Viena o fer diverses col·labracions amb immensos músics com són Chick Corea, Yo-Yo Ma, Ferenc Snétberger o Jaques Loussier.

A més el tio en els dos concerts que l'he vist sempre sorprén amb coses noves; fa sortir a ballar a la gent, s'acompanya d'un cor o, si es té sort, el dia anterior ha tocat el seu amic Chic Corea i el convida a fer un parell de temes, com el cas de la meva primera vegada d'escoltar-lo.

Per acabar dic que no he posat el video de "Blackbird" per no agoviar, per a qui li hagi agradat el teniu al tubo, al lateral de "related videos".

P.D. 1. Que consti que no tinc cap comissió per publicitat. I que els preus de les entrades són bésties.

P.D.2. Malgrat el que dic no han sigut els concerts on m'han fet més mal les mans d'aplaudir. Parlaré més endavant dels dos personatges que em van fer oblidar el dolor de mans.

Des de la guineueta

El veí

A dia de avui, en el moment que escric això, a aquesta tempestiva hora, si es clicka a la part superior de la pàgina, a allà on posa "next blog" o "bloc següent" o "blog siguiente" apareix això.

Una pàgina dedicada a cotxes Honda, un fenòmen simpàtic. Potser un comercial? No crec.

La pàgina es titula "Hondamentalist".Lo de "mentalist" no ho acabo d'entendre, potser és un Rappel dedicat a la marca Honda que prediu que el Simo arribarà a pujar l'Everest, o que l'estimable grup automovilístic treurà la locomoció neta? El meu anglès no ha aprofundit els racons del veïnatge internàutic.

Canta les excel·lències del Civic, cotxe, tot sigui dit de pas, que m'agrada molt. Pel que he llegit en els dos primers posts de l'amic hondanaire el cotxe: "it is a Jazz" expressió que com a escoltador d'aquesta música em solidaritza i em fa trempar, "Secondly, it has a 5-speed automatic with paddle shifters" cosa que no acabo d'entendre, ..etcétera.

El fenòmen bloc té aquestes coses, et surt un anglosaxó fent fotos dels discs de fre d'un Civic i després un altre freak escriu en una llengua moribunda parlant d'un inetermezzo, o una ànima sensible grava com cau la pluja, amb el seu so -- sigui natural o emmarcat.

Des d'un barri perifèric de la capital d'un país impotent i odiat.

Demà Saint George, Manchester wait.