Diuen que la música és l'art que té més poder de transformació, ja ho deien els grecs amb els seus ethos i pathos. En motiu de tot allò que em passa m'he imposat un règim estricte de melodies i harmonies que contrarrestin les vibracions nocives que m'auto-flagelen . Faré esment de les més properes i que en aquest moment uso (les que he penjat amb anterioritat compleixen la funció vigoritzant també).
Per aixecar l'ànim des de fa molt temps aquesta peça em transporta a llocs agradables, de bon humor;
Del mateix autor (Vince Guaraldi, no està considerat geni però és important) aquesta altra pot encaminar a una serenitat matisada amb alegria, sobretot per les notes llargues;
En totes dues interpretacions els Marsalis ho broden.
Després hi ha la lletra de l'època en estat de gràcia de Kiko Veneno;
Els versos "y pensar que ahí fuera/ hay todo un plantel/de chicas hermosas/ flores temblorosas/ por dejarse comer" m'han acompanyat durant més de mitja vida .
De'n Rufus Wainright hi ha aquestes dues cançons que a pesar de la lletra, em transporten, també, a llocs agradables;
L'altra és aquesta;
Amb el sintagma "llocs agradables" només puc descriure que em fa sentir la música. Amb això ultrapasso els límits de la moderació objectiva, ja que la música no es pot descriure, és subjectivitat total, com la blogesfera, i la part que em toca d'aquest espai.
Dóno aquestes idees, a veure que us semblen. La percepció sempre canvia de persona a persona i el que és alegre per un és trist per a un altre. D'aquí lo de subjectiu.
Des d'un lloc allunyat, apartat i extrany.
Per aixecar l'ànim des de fa molt temps aquesta peça em transporta a llocs agradables, de bon humor;
Del mateix autor (Vince Guaraldi, no està considerat geni però és important) aquesta altra pot encaminar a una serenitat matisada amb alegria, sobretot per les notes llargues;
En totes dues interpretacions els Marsalis ho broden.
Després hi ha la lletra de l'època en estat de gràcia de Kiko Veneno;
Els versos "y pensar que ahí fuera/ hay todo un plantel/de chicas hermosas/ flores temblorosas/ por dejarse comer" m'han acompanyat durant més de mitja vida .
De'n Rufus Wainright hi ha aquestes dues cançons que a pesar de la lletra, em transporten, també, a llocs agradables;
L'altra és aquesta;
Amb el sintagma "llocs agradables" només puc descriure que em fa sentir la música. Amb això ultrapasso els límits de la moderació objectiva, ja que la música no es pot descriure, és subjectivitat total, com la blogesfera, i la part que em toca d'aquest espai.
Dóno aquestes idees, a veure que us semblen. La percepció sempre canvia de persona a persona i el que és alegre per un és trist per a un altre. D'aquí lo de subjectiu.
Des d'un lloc allunyat, apartat i extrany.
16 comentaris:
Coincidim plenament amb en Kiko. La primera d’en Guaraldi realment aixeca l’ànim encara que no se si arribaria a ser dels meus temes animosos de capçalera. En Rufus no esta malament però em deixa mes indiferent. De tota forma, la selecció (no la del Luis Aragonés) es molt bona.
No estic del tot d'acord amb això de que la música és subjectivitat total...aquest relativisme és perillós perquè amenaça amb desmerèixer els grans músics a costa de sobrevalorar als músics mediocres. Algú en la plena possessió de les seves facultats mentals podria defensar que la superioritat de Haendel sobre Rodolfo Chikilicuatre és només questió de gustos?
Superfucker, per fi!!!!
No estava fent un judici de valor. El que volia dir és que la descripció d'allò que s'escolta només es pot limitar, objectivament, al número d'elements musicals que intervenen. Així, Beethoven es podrà dir que sabia més música que els Beatles,però allò que sentim quan escoltem aquell coneixement immens musical pot ser diferent. Parlava de les sensacions que ens provoca la música, l'ànim que ens deixa.
Per altra part hi ha gent que li agrada més Chikilicuatre que no pas Thelonious Monk, i fa temps que vaig dir-me que hi ha gent per a tot, i es mereix tot el respecte.
I a més està una altra discussió, que és més bo; Bach o Häendel? Quin criteri objectiu es pot seguir.
El que és segur és que quan es sent la música aquàtica el que sentiràs tu en la teva sensibilitat serà diferent de la meva, i ens posarem d'acord en que és acollonant, però la vivència serà diferent.
Salutacions cordials,
aaahh! i si no t'agrada que et f.... (dit amb tot el "carinyu").
Jo diria que el que fa Rodolfo Chiquilicuatre no seria ben bé música... Ni tan sols és mediocre.
Comparar-lo amb Haendel (o amb qualsevol altre músic de cert nivell), seria equivalent, a nivell culinari, per exemple, a comparar la creació "tigretons amb ganchitos" (els que hagin anat a la boda d'en Marc sabràn què és), amb un rissoto amb ceps (és el primer que se m'ha acudit).
Convido, a qui vulgui, a buscar més comparacions similars, en altres àmbits...
Segur que no tota la música es pot valorar en funció dels gustos de cadascú, peró d'aquí a respectar algú que li agrada el Chiquilicuatre a nivell musical, hi ha un bon tros. Com es sol dir, respectaré a la persona però això no vol dir que no pugui afirmar que es una merda el que li agrada (entenent que també hi ha un marge en el que puc estar equivocat, clar).
P.D. Que consti que, a mi, el Chiquilicuatre, entès com un acte humorístic de vandalisme a un festival caspós, em feia molta gràcia.
Doncs per a algú serà millor els tigrtons amb ganxitos que el rissoto amb ceps. I no és menjar?
Qui en sap més de cuinar? De manera objectiva es podria argumentar que el del rissoto; pel coneixement de la cultura i les conviacions de sabors.
Només?
No era "només?", era NOMÉS!!!
Només? Et sembla poc?
L'únic que es pot defensar (i jo ho defenso), és la llibertat de cadascú a agradar-li menjar merda (en general).
I segur que en moltes coses es podria demostrar objectivament que són una merda.
No perdem el món de vista per volguer ser "politicament correctes".
P.D. Com que en el llenguatge escrit és dificil veure el to i com que no vull ferir susceptibilitats, diré que el to del meu texte és més proper al teletubbie que el d'un Critter...
De fet, a mi m'agraden moltes merdes, però almenys en sóc conscient de que ho son...
No sé si el to del meu últim post pot haver sigut agrassiu, dispenseu, no era la meva intenció.
Crec que el que volia dir és que la música no es pot descriure com es pot descriure un paisatge. Del paissatge se'n poden dir els colors, les formes, com estàn situats, les olors que es perceben... De la música moltes menys, si és lenta o ràpida, el compàs, el número de notes... Però allò d'essencial queda a l'interpretació de l'oient.
De fet la descripció musical és absurda, l'analisi no.
Superfucker i Supermanente, tu ets conscient de que t'agraden algunes merdes però... hi ha gent que flipa amb Camela i escolta un tema d'en Thelonius i que diu? Quina merda! I o diu convençut, per que així ho sent. Ho veig totalment subjectiu, sincerament. Es clar que la cultura musical hi te molt a veure, però a mi no m'agrada gents el flamenc i es evident que es bona musica.
En quan al Chiquilicuatre, l'error es valorar-lo musicalment. Crec que aquest vídeo de BF el dia que el va "matar", ho diu tot:
http://www.youtube.com/watch?v=Xs3x74o1gqo
Supermanente. Accepto el repte. Podem comparar un IPhone amb un Telesquech?
A Terrassa, a tu no t'agrada el flamenc però reconeixes que és bona música...tens prou criteri per objectivar les teves valoracions qualitatives quan et fas una opinió de l'art del flamenc. Aquell que diu que Telonius Monk és una merda però flipa amb Camela només és un garrulo de la pijor espécie, és a dir, d'aquells que estan orgullosos de la seva garruleria. Te la sensibilitat atrofiada per falta d'estimuls, i no dubto que amb la seva musiqueta de fer servir i llençar pot arribar a emocionar-se, i que les sensacions que tingui, com venia a dir Guineueta, puguin ser molt intenses...però son sensacions primaries, elementals. Ho sé per que des de que ja molt jove vaig aprendre a apreciar la gran música ja no puc sentir el mateix amb les meves musiquetes adolescents de los cuarenta principales. No he deixat d'apreciar-les, però les he colocades en el lloc que les hi correspon. Entre Bach i Haendel no és tan fàcil decidir qui és superior, però si saps apreciar-los ets capaç de dir quin del dos t'agrada més, i no amagar-te darrere del fàcil "és questió de gustos", sino que ets capaç d'argumentar les teves preferencies amb criteris que poden ser valorats pel demés...i ajudar-los a que s'aproximin a entendre quin és el sentiment intim que et provoquen un o altre.
...i si no us agrada, que us follin..OOOHOHOHOHOHOHOHHOH
Jordi, (abans conegut per superfucker), aquest OHOHOHOHOHO, recorda més al Pare Noel, que a un riure gamberro, ¿no?
En un primer impuls pensem el mateix, Jordi. Però això voldria dir que cap garrulo no podria apreciar la bona musica (que no es cert)o que a cap intel•lectual li pot agradar camela.
ei, no se per que surto com a jordi....algú m'ha sabotejat? A terrassa, qualsevol garrulo pot apreciar la gran música...només necessita una mica de reeducació musical, si no l'ha sentida mai abans i en el seu lloc només ha conegut els productes musicals industrials de pura fórmula....i a qualsevol intelectual pot agradar-li camela...com havia dit abans, l'apreciarà, però colocant-la en el lloc que li correspon, no donant-li atributs de qualitat que només des de l'ignorància se li poden donar.
Si, això ja es mes el que volia dir. De fet es pot traslladar a molts mes àmbits a part de la musica.
Sort que superfucker a la frase: "A Terrassa, qualsevol garrulo pot apreciar la gran música", a posat la coma al seu lloc, que sino la frase canvia un pèl ;)
P.D. Superfucker, no crec que t'hagin sabotejat. Crec que el blog, si no poses cap contrasenya i tens obert el correu a un altre finestra, t'agafa per defecte el nom amb el que es signen els mails (en el teu cas, Jordi). A mi també m'havia passat.
Publica un comentari a l'entrada