El dia quinze ha sigut un altre dia immòbil, una altra jornada de festa, de preparació per guanyar-me la vida, treballar.
Que seria millor? Ser adjectivador? O verbificador? Crec que posar verbs va més amb el meu nivell intel•lectual, al diccionari n’hi ha menys que no pas adjectius. I després hi ha la falta d’humilitat de comparar-se amb el gran Josep, l’immens i inacabable Josep. Precisament després de llegir un dels seus “totxos” he recordat Cotlliure.
Un record de pedra, amb un mar domat per un port modest, de bon calat, i una riera molt diferent a les del nostre Maresme. Una riera ensinistrada per llambordes que donaven un clima de color grisenc a l’aire que es respirava. L’església vora les onades que trencaven sobre la massa geològica on era incrustada. L’església modesta, poc barroca. Les tendes de souvenirs discretes, dos o tres, sense aquella presència vulgar i monòtona peninsular. Una placeta a l’interior del poble, al costat del fossat sec de la rambla, amb una estatueta al centre rodejada de bancs per a romandre uns instants amb la complicitat dels plàtans francesos, napoleònics. La tomba dels ossos de Machado, feta de ciment gris i granulat, un lloc que no mereix el prestigi de qui va dir “se hace camino al andar”. Els restaurants que prometen olors de peix fresc, que s’han plantat al camí que du al port, d’una cuina que la nacionalitat del país assegura, amb una gràcia arquitectònica totalment calculada. La part vella amb carrers estrets i l’aire de bitllets de l’artesania, una galeria d’art enfonsada en un racó urbà, una tenda de mobles decorada amb gust parisenc, la bodega de vins de la terra en un carrer més ample i dos habitants de la contrada xerrant en català, tota una sorpresa. Un tros de França; la mania de no deixar un bri de terra sense ordenar, sense manipular, sense civilitzar.
Vam tornar cap al país per una carretera que acompanyava els camps de vinya a la seva maduració. I quan he recordat aquella petita estada i l’atmosfera que s’hi respirava, a pesar de ser exclusiva, he trobat que no era com l’elitista costa brava.
Que seria millor? Ser adjectivador? O verbificador? Crec que posar verbs va més amb el meu nivell intel•lectual, al diccionari n’hi ha menys que no pas adjectius. I després hi ha la falta d’humilitat de comparar-se amb el gran Josep, l’immens i inacabable Josep. Precisament després de llegir un dels seus “totxos” he recordat Cotlliure.
Un record de pedra, amb un mar domat per un port modest, de bon calat, i una riera molt diferent a les del nostre Maresme. Una riera ensinistrada per llambordes que donaven un clima de color grisenc a l’aire que es respirava. L’església vora les onades que trencaven sobre la massa geològica on era incrustada. L’església modesta, poc barroca. Les tendes de souvenirs discretes, dos o tres, sense aquella presència vulgar i monòtona peninsular. Una placeta a l’interior del poble, al costat del fossat sec de la rambla, amb una estatueta al centre rodejada de bancs per a romandre uns instants amb la complicitat dels plàtans francesos, napoleònics. La tomba dels ossos de Machado, feta de ciment gris i granulat, un lloc que no mereix el prestigi de qui va dir “se hace camino al andar”. Els restaurants que prometen olors de peix fresc, que s’han plantat al camí que du al port, d’una cuina que la nacionalitat del país assegura, amb una gràcia arquitectònica totalment calculada. La part vella amb carrers estrets i l’aire de bitllets de l’artesania, una galeria d’art enfonsada en un racó urbà, una tenda de mobles decorada amb gust parisenc, la bodega de vins de la terra en un carrer més ample i dos habitants de la contrada xerrant en català, tota una sorpresa. Un tros de França; la mania de no deixar un bri de terra sense ordenar, sense manipular, sense civilitzar.
Vam tornar cap al país per una carretera que acompanyava els camps de vinya a la seva maduració. I quan he recordat aquella petita estada i l’atmosfera que s’hi respirava, a pesar de ser exclusiva, he trobat que no era com l’elitista costa brava.
Des de la guineueta
3 comentaris:
Quan hi anem?
L'estiu passat vaig tenir l'oportunitat de visitar Colliure i no vaig poder ni baixar del cotxe. Estava ple de cotxes buscant aparcar i al cap de poc minuts vaig desistir.
Algun dia ho tornaré a provar en una data propicia.
Aquesta mena de llocs perden tot el seu encant amb la massificació.
Bé, en realitat, tot els llocs massificats el perden (en cas de tenir-lo). Coses del turisme.
Quan volgueu.
I quan hi ha molta gent les coses sempre empitjoren, efectivament. Excepte en el sexe, quan més dones hi hagi millor, no?
Jo hi vaig poder anar un dia que no hi havia gent, ara que ho dius va ser una sort.
Publica un comentari a l'entrada