Carabasses

Quan aquest fruit insípid i de color cridaner, la carabassa, es rep a canvi d'una declaració d'intencions és un cop dur. No és agradable saber que t'has equivocat i que la planteta que has anat veient créixer té com a fruit això. Seré clar, la planteta és un enamorament que en aquest cas ha anat creixent lentament, amb converses intranscendents, sense que ella donés motius per regar-la. Potser la llavor era dolenta, o sigui la meva capacitat d'agradar; massa temps perdut de mi mateix. Potser. I els posts anteriors ja preveien l'abisme.

Massa temps equivocat en tot un seguit de coses que seria llarg explicar, poc a poc aniré descobrint-les, espero. Perquè trio la persona que no correspon el sentiment, on és l'error?

I, almenys per part meva, veig que no hi ha res que consoli, no hi ha res que ningú et pugui dir, no hi ha res pel buit que es produeix. Només el temps que ho arrasa tot, o la existència d'una màquina màgica com la que surt a "Eternal sunshine of spotless mind" (traduïda amb l'habitual mediocritat "Olvídate de mi") . Impossible meditar quatre minuts, la respiració abdominal és insuficient, la sensació de pressió al pit, la gana, la son, tot s'altera. Seria fàcil, molt fàcil, buscar refugi en les drogues , tan les legals com les il·legals. De fet fa poc van aparèixer sense demanar-les. Veig el túnel i no m'hi vull apropar. Tranquils.

El patiment no l'alleuja res, ni escriure aquestes línies, ni la descripció d'allò que més m'agrada d'ella, que és una cosa fastigosament cursi; el seu somriure. L'angle correcte dels llavis , les dents blanques mostrades amb discreció, les arruguetes ben posades a les vores, amb gràcia, junt amb la mirada blava i divertida. Un somriure que omple l'espai circumdant, que encomana bondat. Un somriure que m'agradaria tornar a veure i que durant un temps m'he n'hauré d'oblidar, per netejar el desig irresponsable.

Després hi ha el típic pensament de desamor; tot això que sento en cap moment s'ha projectat ( encara que com a mínim l'he expressat), la sensació de petitesa (amb la connexió freudiana genital), de desempar, soledat,el sentir-se l'aneguet lleig. I el retret al desgraciat de'n Paulo Coelho, allò de quan una cosa és desitja amb totes les forces l'univers es confabula perquè s'aconsegueixi. I la desafortunada contestació seria que no l'he desitjat amb prou força, un motiu més per sentir-me desgraciat, no sé ni desitjar. No és estrany que s'hagi fet multimilionari dient mentides tan boniques a ments incautes com la meva i d'altres.

També hi ha l'incapacitat de plorar obrint comportes, deixant que tota la tristesa acumulada en tots aquests anys de fracassos marxi. N'hi ha massa perquè surti amb unes ploreres qualsevol.

Per a rissar més el rínxol hi ha a més pensaments tipus; és massa dona per mi, l'hagués fet infeliç millor així, o la puta mala sort de recordar-li l'ex (cosa, aquesta última, d'una fatalitat surrealista).

El que queda és la resignació i la digestió d'un fruit cruel. Aquesta part de la vida desfasada, desequilibrada i amarga.

Ja ho sé per una altra vegada ( i l'"altra" fa molt mal), no trencar-me el cor jo mateix d'aquesta manera tan absurda.


Des del cor.