Les roses del Cervantes

A la part alta de la ciutat de Barcelona existeix un parc dedicat al cultiu de les roses. Se li va posar el nom de Cervantes i aquest diumenge en una llarga passejada a peu m'hi vaig dirigir.

Després de fer un dinar amb poca gana, penjar-me la bossa amb una carpeta, el bolígraf, el mòbil i el llibre "La isla misteriosa" de'n Verne, vaig enfilar cap al lateral de la ronda de dalt. El soroll dels vehicles no era molest ja que en aquella hora i dia el volum de trànsit era petit. La passejada es va desenvolupar sense cap incidència. Primer l'orografia puja en pendent suau, el passeig Valldaura, en arribar al velòdrom d'Horta és fa pla, allí vaig decidir no anar al parc del laberint (el qual era la intenció de destí). Es continua passant pel costat de l'hospital de Vall d'Hebró, l'hospital de Sant Rafel i l'antic patronat Ribas. Abans d'arribar a l'arrabassada, enfront d'una gasolinera, hi ha una construcció que m'ha intrigat sempre i que no en trec l'entrellat; és una conjunt d'habitatges que du el nom de Ronald Mcdonald. Els cotxes que s'hi aparquen a l'interior d'una tanca són de categoria mitja alta, volvos, algun saab. D'una finestra arran de carrer es veu una cuina molt gran amb moltes neveres, cosa que fa pensar que es comparteix. En la part més apropada a l'avinguda Tibidabo un jardí ple d'atraccions per a nens; tobogans, i joguines diverses. Sembla que sigui un lloc per a a alts executius del Mcdonald's, que els fan viure en una espècie de semi-comunitat, una cosa molt rara.

El recorregut passa per diferents entorns, un dels quals, el monestir de Pedralbes, és d'un encant innegable. La pedra antiga i la distribució de les cases al voltant de l'esglèsia han tingut sempre gràcia per a mi. Sembla com si les coses fetes fa segles només per aquest fet ja tenen l'aire de tranquil·la senzillesa i bellesa estàtica. Ja des de petit amb la família alguna vegada hi havíem anat a beneir el palmó. En el carreró que va de la plaça per on s'entra a l'esglèsia a la creu de Pedralbes, hi ha una serie de cases que semblen abandonades, unes cases de poble, de dues plantes, entrada per al carro i balcó a sobre ; quin privilegi poder-hi viure.

Al parc hi vaig arribar per l'entrada més elevada del nivell del mar, la que surt a la ronda de dalt. Per la data que hi anava ja sabia que l'època de màxim esplendor floral havia passat. Altres anys, però, vaig gaudir l'explosió de color i fragància. Malgrat això la quantitat de rosers produeix encara un nombre gens despreciable de flors. Les de l'entrada ja eren poques, després, al llarg dels caminets que van serpentejant pel parc, una aquí una altra allà van anar apareixent algunes de les més de 1000 tipus diferents que els jardiners de l'ajuntament han plantat. Algunes tan rares que sense l'ajuda del cartellet prescriptiu dubtaria que fossin roses. A poc a poc vaig anar baixant el pendent suau per dirigir-me cap a una espècie de tancat, on a les seves baranes de fusta és on hi ha els rosers més grans. La quantitat de flor no era gran però fins i tot així es va produir el motiu de la meva visita; dos o tres copets d'aire plens de la fragància angelical de les roses. Aixecava una mica el cap i obrint les fosses nasals amb fruïció esperava l'entrada d'aquella poesia, i en dues ocasions es va produir. Després a les roses més grosses m'hi apropava per ficar-hi la nàpia. Ja aprop de la porta de sortida que va a parar a la Diagonal, vaig olorar la prestige de Lyon.


Una exemplar grossa com una carxofa i d'una olor encisadora i potent, de color salmó. Vaig estar temptat d'apuntar el nom a un full de la carpeta però la vaig memoritzar. Després en vaig ensumar d'altres, de tots els colors i formes. Pel meu gust el color més atractiu és el roig viu i profund, el de la passió. Què és sinó una rosa?



Vaig sortir del parc, i el palau de congressos del dia de l'emprenedor era enfront. La tornada va ser amb metro, la passejada va ser llarga.


Des de la guineueta