Em grato la pell i una gota vermella surt. Aquest color roig que qualla damunt la dermis, automàticament. Brolla amb suavitat, un moticle de color vermell amb un cim que creix, després rellisca, fa giragonses pels péls del braç deixant el caminet marcat per a la següent.
Qui sap quan va nèixer i es va incorporar al doll interior del pit. Quan va entrar als ventricles, es va passejar pel mecanisme, i després sortí disparada cap al braç. Quantes gotes més entren i surten pel muscle de la vida, escampant-se pel cos, quedant emmotllades pel sac de pell de l'anatomia. Algunes d'elles fan presència a la ferida oberta i treuen el cap, i subreptíciament segueixen la via oberta per la primera, sense desviar-se ni un nanometre. Una darrera l'altra van allargant la trajectoria fins arribar al colze, allí s'aturen, com les gotes d'aigua a la punta d'una fulla, es tornen quasi esfèriques abans de llançar-se al terra.
Un cotó fluix s'impregna d'aigua oxigenada, s'aplica sobre la ferida i l'escumeta blanca fa l'acte de presència, els impulsos elèctrics, nerviosos, diuen al cervell que allò cou, i les gotes de vermell intens s'aturen a les fibres de color blanc. Pressiono l'esquinçament de la pell, inconscientment s'apreten les barres, amb les dents, incrustades, penjant. Passa el temps i, amb el seu innegable poder per a fer oblidar, el dolor desapareix, queden les gotetes allí dins, tornant a anar al cor, altra vegada, després d'haver acomplert la seva missió al món.
Des de la guineueta.
Qui sap quan va nèixer i es va incorporar al doll interior del pit. Quan va entrar als ventricles, es va passejar pel mecanisme, i després sortí disparada cap al braç. Quantes gotes més entren i surten pel muscle de la vida, escampant-se pel cos, quedant emmotllades pel sac de pell de l'anatomia. Algunes d'elles fan presència a la ferida oberta i treuen el cap, i subreptíciament segueixen la via oberta per la primera, sense desviar-se ni un nanometre. Una darrera l'altra van allargant la trajectoria fins arribar al colze, allí s'aturen, com les gotes d'aigua a la punta d'una fulla, es tornen quasi esfèriques abans de llançar-se al terra.
Un cotó fluix s'impregna d'aigua oxigenada, s'aplica sobre la ferida i l'escumeta blanca fa l'acte de presència, els impulsos elèctrics, nerviosos, diuen al cervell que allò cou, i les gotes de vermell intens s'aturen a les fibres de color blanc. Pressiono l'esquinçament de la pell, inconscientment s'apreten les barres, amb les dents, incrustades, penjant. Passa el temps i, amb el seu innegable poder per a fer oblidar, el dolor desapareix, queden les gotetes allí dins, tornant a anar al cor, altra vegada, després d'haver acomplert la seva missió al món.
Des de la guineueta.
7 comentaris:
Aquest post prén la idea d'un conte de'n Sergi "carregant" Pàmies, del seu llibre "Si menges una llimona sense fer ganyotes". Es titula "Com dues gotes d'aigua" i com es de suposar el seu està molt millor escrit, és un exercici d'estil (Vila-Matas dixit al programet de tele aquell de llibres que en Villatoro feia) descomunal i un plaer per a l'intel·lecte.
L'he rellegit a posteriori i fins i tot em fa vergonya fer-ne esment. Però com un és un poca-solta...
Es un bon post/conte. Hi veig camuflades unes gotes d'auto-destrucció.
M'és inevitable insinuar el "lado más bestia de la vida".
Si mes no, ha tingut la seva part positiva.
Dels tres pensaments que vas posar al bloc, potser canviaria el primer pel segon (durant un temps) com a candidat al mantra.
La por és el problema.
Tens tota la raó.
El juny està essent molt musical al bloc, no?
Deu ser la primavera.
Publica un comentari a l'entrada